Ciutadà Toni Cantó

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta anècdota introductòria degué produir-se cap a l’any 2003. L’escriptora Carmen Amoraga i actual directora general de Cultura de la Generalitat Valenciana havia publicat La larga noche. I en el procés d’edició de la novel·la havia tingut a bé incloure com a cita un poema nupcial de qui signa aquestes ratlles que li havia arribat a través d’una amiga comuna. Em vaig sentir agraït pel gest d’una novel·lista d’èxit a qui no coneixia personalment. 

En algun moment de l’acte de presentació a València de La larga noche, el presentador em reclama per llegir el poema, escrit en català, després que Amoraga faça públic el seu agraïment. El vaig llegir. Algú que no recorde, amb bon to, em demana la traducció d’alguna de les expressions o paraules. Vaig dubtar sobre quina seria la translació més escaient, una mica pel neguit, una mica perquè no m’ho esperava. En la primera filera hi havia l’aleshores actor Toni Cantó. La seua cara de fàstic, no sé ben bé si provocada per la lectura o per la suposada manca de fluïdesa a l’hora de trobar una lectura en castellà dels versos -la meua llengua materna, per cert-, no l'oblidaré mai. 

Em va saber greu: servidor era molt fan de la sèrie que li va proporcionar la fama a Cantó, Siete Vidas, segurament una de les millors comèdies de situació de la història de la televisió espanyola. El seu rol era el del xic guapo del repartiment, però se li havia de concedir el mèrit d’haver sobreviscut dignament entre un grapat de bèsties escèniques com Amparo Baró, Carmen Machi, Javier Cámara, Paz Vega o Blanca Portillo

Supose que ambdós quedàrem retratats mútuament per aquell encreuament de mirades, expressió d’una dualitat valenciana que, en els darrers temps, ha fet no poques operacions d’acostament. Sols cal comparar l’ús de la llengua pròpia en comerços i establiments: no sempre és així, però es nota un esforç de comprensió i fins i tot d’expressió que dècades enrere era insospitable. També es notable la quantitat de castellanoparlants que s’hi ha incorporat amb naturalitat a l’altra llengua, amb esforç i esperit constructiu

Cantó, tanmateix, ha preferit continuar a l’altra banda, la d’un sector ancorat en el menyspreu a la cultura del país, canalitzat de manera política primer en UPyD i ara en Ciutadans, una formació de les més reactives en assumir en igualtat de condicions la realitat bilingüe de la societat valenciana. La combativitat d’aquest senyor contra qualsevol discriminació positiva de les llengües perifèriques és gairebé llegendària. 

Més enllà d’això, no se li recorda cap esment a la cultura en la nostra llengua en positiu, cap referència de ment oberta. Algú podria pensar que els valencians estem patint els danys col·laterals del conflicte de Catalunya –en part és així–, però el menyspreu a la cultura valenciana Cantó ja el portava de casa. El ciutadà Toni Cantó no sobreactua, no fa emprar els seus recursos interpretatius per a la política. Creu fermament el que diu. 

La mostra: una monumental relliscada aquesta setmana en una piulada a propòsit de la campanya dels Premis Jaume I per posar en primer terme la ciència envers els tòpics. A Cantó, allò de veure un anunci amb la paraula “flamenc” simbòlicament ratllada, li va arribar a l’ànima. “Parece que al tripartito valenciano no le gusta el flamenco. Es más de sardana”. Que la realitat no et malbarate un tuit: dissortadament per a ell, la campanya havia estat cosa de la fundació que organitza els premis i la idea de l’agència publicitària de Risto Mejide. L’Ajuntament de València i la Generalitat no hi tenien res a veure

 

 

Encara més: les paraules “migdiada”, “bous”, “tapes” i “paella”, entre més, també estaven ratllades per posar la ciència en primer terme. Això de la paella li arribà al cor al regidor de Compromís Pere Fuset, qui també va criticar la campanya, espere en aquest cas que fruit d’una sobreactuació electoral. La campanya, certament, podria ser discutible, però veure uns i altres retratats ha valgut la pena.

 

 

El ciutadà Toni Cantó no podia perdre l’oportunitat de traure el defensor de les essències espanyoles que porta interioritzat com un alien. Un individu que pretén ser la Inés Arrimadas del País Valencià i que, tal vegada, un dia no molt llunyà serà vicepresident del Consell o conseller de Cultura. Ho deixarem així

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.