Amb motiu de la presa de possessió dels set nous membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el mes de juny passat, el conseller de Presidència, José Díez, va fer-hi un discurs que necessita ser glossat i matisat si més no perquè els senyors del PP s'adonen que no tots ens xuplem el dit en aquest país.
Diu el senyor Díez que el valencià «no és patrimoni de cap ideologia». Perfecte. Si és així, i disculpeu l'embarbussament involuntari, per què la dreta valenciana no s'apropia també de la llengua pròpia, la parla en públic i en privat (als seus fills) i la promociona? A què estan esperant? Perquè la realitat és ben diferent. Les polítiques de la dreta van en la línia de marginar, censurar i amagar el valencià tant com poden: exemples en tenim a cabassos, en l'ensenyament, en À Punt o en les declaracions públiques dels membres del Consell, on a excepció del valencià (versió registre col·loquial) del president, pràcticament ningú en dispara una en llengua pròpia.
Segueix dient el senyor Díez que l'AVL ha d'aplicar «rigor científic, filològic i acadèmic» en la seua tasca. Només faltaria! Passa, però, que el qüestionament de les decisions filològiques de l'AVL és continu per part de la Inquisició Filològica del PP, començant per l'accentuació de València (només ganes de fer la mà, de conflictivitzar la llengua) i seguint per paraules com aquest (han llegit a Ausiàs Marc aquests savis?), servei (coneixen el Tirant lo Blanc aquests catedràtics?) o avi (saben qui era Teodor Llorente aquests erudits?). Curiosament, i pel que fa al castellà (la llengua superior per a la mentalitat sucursalista de la dreta valenciana), quan la RAE toca el xiulet i imposa qualsevol criteri o canvi en la normativa, tots obeeixen sense piular...
Acabem amb la traca final que ja és per a cagar-se i no torcar-se (els lectors escrupolosos em disculparan l'exabrupte escatològic). Afirma Díez que el valencià és un espai de «trobada, convivència i cohesió» i que el Consell ha d'impulsar polítiques que afavorisquen «la presència i l'ús social del valencià». Imagine que els acadèmics presents en l'acte no sabrien si riure o plorar davant la nova retallada del 25% en el pressupost de l'AVL, la inexistència de grups o cantants en valencià en la Gran Fira de València al juliol (gràcies, alcaldessa!) o el suport econòmic a entitats terraplanistes que fan de la burrera lingüística la seua raó d'existir (dit d'una altra manera, la dreta en el poder es posa en contra de la Universitat tot premiant associacions que promouen un català amb faltes d'ortografia! Es consentiria, per cert, això en el castellà?).
Per tot plegat, el discurs de Díez té la mateixa credibilitat que la teoria geocèntrica del pobre Ptolemeu. La (ultra)dreta valenciana viu políticament i electoral del fals conflicte de la llengua que va sembrar a partir de 1978 i que rebé l'acollida d'un públic castellanitzat, desinformat i manipulat. I no li interessa pacificar el tema del valencià: d'aquesta manera, evita la seua normalització i eixamplament en la societat (no siga cas que els valencians algun dia embogim i ens tornem, glup!, nacionalistes); segueix tenint un caramel perquè el rosegue el seu electorat espanyolista (anticatalanista i, per tant, antivalencià); i de pas, fa oposició i desgasta a l'esquerra. Un valencià sempre associat al conflicte i a la discussió eterna segueix donant-li munició a una dreta particularment indigent des del punt de vista programàtic i discursiu. I mentrimentres, van erosionant i fent retrocedir la llengua, que és el que els importa.
Em permetran un suggeriment final, ja que al País Valencià tots som filòlegs: si jo fora membre de l'AVL, junt amb nosatros, nosatres, mosatros i moatros, proposaria incloure en el diccionari normatiu la paraula mohatros (amb h aspirada). Igual representa millor la qualitat genuïna valenciana que els dirigents del PP li reclamen a l'AVL i potser així, deixen d'avergonyir-se del nostre idioma. El pas següent seria començar a parlar-lo i promocionar-lo a tots els nivells. Quina barra!
