N’hi ha autors que se centren a construir un monument literari amb grans pedres. Una base ampla i resistent, quatre o cinc carreus molt treballats i col·locats un damunt de l’altre en forma de columna que coronen amb un colofó genial. N’hi ha d’altres que van sumant pedres i més pedres a una muntanya de roques que pot ser finalment una piràmide o una cabana de pastor. Josep Vallverdú és d’aquests últims. Va començar molt jove a treballar en traduccions i en novel·les juvenils per preparar-se —i cobrir les necessitats— i va començar a escriure, amb estil i de manera irrefrenable, una obra literària de més de dos-cents títols entre narrativa, poesia, memòries, assaig i teatre. Deixem de banda els dibuixos i caricatures, que també són Vallverdú per molt que no tinguin la màgia de la seva literatura. Mai li va faltar imaginació i sempre el va empènyer l’amor per la llengua.
Josep Vallverdú, que va morir el 21 de juliol a 103 anys, ho explicava en dues de les seves últimes obres memorialístiques, La llengua viscuda (Tres i quatre, 2023) i Mosaic de tardor (Proa, 2023). En una literatura com la catalana, que travessava el segle XX amb la pressió contrària de dues dictadures catalanòfobes, Vallverdú —amb la ingent quantitat d’obres escrites— va esdevindre una màquina de combatre el feixisme.
La llengua necessitava obres infantils, juvenils i de tota mena per minimitzar els danys terribles del franquisme i ell en va posar més de 200 a disposició del públic adult i infantil. «Vaig fer literatura juvenil perquè convenia que la quitxalla tingués llibres en català», deia ell a EL TEMPS en l’entrevista que li vam fer pels seus cent anys. Com Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas i Emili Teixidor.
A La llengua viscuda, Vallverdú recordava les estratègies que la censura franquista utilitzava per no dir que prohibia i, malgrat tot, posar bastons a les rodes. Una era obligar a publicar una reedició de poesia, en aquell cas concret Joan Maragall, amb la normativa prefabriana —la qual cosa desencoratjava els editors ràpidament perquè la nova edició perdia tot el sentit. Una altra era permetre l’estrena d'una obra de teatre en català, però no deixar programar-la més d’un dia (la qual cosa feia inassumible econòmicament una producció seriosa i volia condemnar el teatre català a l’amateurisme).
Prolífic i ràpid
Com una mena de Pedrolo tot terreny (el de l’Aranyó volia omplir el buit en tota la literatura de gènere, des de la novel·la negra a la ciència-ficció), Vallverdú va aprofitar la seva vena prolífica, que li permetia una escriptura àgil.
Vallverdú va escriure el seu llibre més exitós, Rovelló, en només onze tardes aïllat al mig del camp entre el cant monòton de les cigales i la visita d’alguna serp inofensiva. O això deia ell.
N’hi ha lliçons que surten a raig.
L’escriptor lleidatà, que efectivament tenia en Pedrolo un dels seus referents, recordava que aquell deia «Escriure és estil, estil i estil». I defensa haver escrit uns quants llibres tan bons o millors que Rovelló, com En Roc Drapaire, Bernat i els bandolers, El fill de la pluja d’or, etc. però els mestres de les escoles continuen preferint Rovelló. Fa uns anys, aquesta tria podria atribuir-se a la sèrie d’animació que ha fet encara més popular el gos Rovelló, però la sèrie resta gairebé oblidada (o desconeguda per una altra generació) i Rovelló continua semblant una d’aquelles obres tocades per una màgia especial. Vallverdú, gens donat a explicacions místiques, raonava una argumentació coherent amb les crítiques que li han fet de l’obra: «Sí que hi ha una explicació per a aquest cas [de Rovelló]. A un psicòleg americà li vaig llegir que els anys transcorreguts entre el primer i el novè any d’un nen equivalen a les experiències del primer any de la vida del gos. Com aprèn el nen? A base de trompades. Així va el gos també. Aleshores em vaig dir: “Fes una història d’un gos que sigui un resum de tots els gossos”». D’alguna manera, havia encertat la història i la manera de contar-la.
L’intent de trobar raons per a tot és una de les característiques de la literatura de Vallverdú, des de la juvenil fins a la memorialística. Constantment, en el seu treball de recordar els fets de la seva vida, hi ha la intenció última de trobar una causa, fins i tot, al seu comportament. Vallverdú busca en la seva infantesa arrels del seu amor per la llengua, de la seva dèria per contar històries.
L’escriptor lleidatà no tenia afany de protagonisme. Hauria preferit ser guionista perquè així no hauria d’haver fet tantes presentacions de llibres. «No soc una persona esquerpa i soc comunicatiu» però tantes presentacions l’afartaven. I, malgrat això, no perdia l’humor.
El seu veritable mitjà d’expressió —el preferit per comunicar-se amb el seu públic— era a través de la seva literatura i és per això que cal acomiadar-lo justament amb l’últim paràgraf de La llengua viscuda: «Voldria jo conservar la torxa encesa en l’exaltació de la llengua que és pigall per als meus passos, reserva per a la meva set i nau a bord de la qual cerco la llibertat».