Podem resumir-ho de manera ben gràfica: el Govern valencià de PP i Vox ha tardat només un parell de mesos a tombar allò que en matèria de normalització lingüística el Botànic va tardar dues legislatures a mig bastir o mig embastar. I això, per dues raons bàsiques. Primera, perquè la dreta espanyolista va per feina des del mateix moment que pren el poder, al contrari que el valencianisme representat per Compromís, que s’ha decantat per no significar-se pel valencià. I, segona, perquè si en vuit anys aquest valencianisme no ha disposat de prou temps per a construir una obra mínimament sòlida i normalitzadora, és que potser no en tenia cap projecte.
El nou Govern valencià de dreta i extrema dreta ha proclamat ja d’eixida el seu programa antivalencià: s’hi ha arromangat i ha començat a aplicar-lo sense dilació. Ha provat de ressuscitar artificialment el blaverisme i ha començat a qüestionar un dels pocs avenços del Govern del Botànic: la consolidació d’un model de referència lingüística definit pels Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat de 2016, uns criteris que bàsicament segueixen l’estàndard valencià general fixat des de mitjan segle XX i emprat per les universitats i la immensa majoria d’escriptors i editorials.
Així, el president Carlos Mazón, que quasi mai parla en valencià, no ha tingut cap problema de reclamar a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que “revalencianitze” el valencià. Amb això probablement vol dir adoptar el model més dialectalitzant i separat del català general, tal com s’utilitzava, quan s’utilitzava, en l’era de Francisco Camps. El seu Govern també ha proposat que els títols de llengua d’entitats blaveres i sense cap reconeixement públic s’equiparen a les acreditacions oficials de coneixement de valencià.
La batlessa de València, María José Català —la mateixa persona que s’excusava en castellà que “tenia el defecte de parlar en valencià— ja ha aprovat canviar el nom oficial de València per una denominació bilingüe, però amb “Valéncia” amb accent tancat. Vox ha demanat llevar Alacant dels territoris de predomini lingüístic valencià que fixa la Llei d’ús i ensenyament. I ja han publicat la proposta de modificació de l’única llei que en matèria de llengua va aprovar el Botànic: la Llei 4/2018, de 21 de febrer, de plurilingüisme en el sistema educatiu valencià, dita llei de plurilingüisme. Igualment, han anunciat que suprimeixen l’Oficina de Drets Lingüístics i el Consell Social de les Llengües.
Com es veu, un programa intens, coherent i ben publicitat. I en plena execució a poc més de dos mesos de la constitució del Govern. Tot això contrasta vivament amb l’obra de govern del Botànic respecte a la normalització del català, que, de tan raquítica, es pot tombar amb un bufit.
Una dada eloqüent en aquest sentit: l’única llei del Govern del Botànic en matèria de llengua, la de plurilingüisme, és una norma aprovada al final de la primera legislatura i destinada estrictament a l’àmbit escolar (i, a més, feta a correcuita i sense comptar amb els agents educatius). Tota la resta no ha passat de legislació menor: unes poques ordres i decrets. Unes ordres i decrets que ben sovint el Tribunal Superior de Justícia valencià ha anat tombant o descafeïnant, precisament perquè no disposaven d’una llei amb un mínim d’ambició que els avalés: no tenien suport legal en l’obsoleta i restrictiva Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV). Finalment, una bona part de la política lingüística —si més no, la més publicitada—, ha consistit en campanyes genèriques (“Construiré mil ponts mil vegades...”, “Sempre teua”), tan benintencionades com inconcretes i innòcues. Algú recorda quins objectius concrets promovien? Algú sap mesurar per a què han servit?
El marc restrictiu de la Llei d’ús, un fracàs anunciat —i confirmat!
El Govern “valencianista i de progrés” es mantingué en el mateix marc legal (i mental) que el PSPV-PSOE dels anys vuitanta i noranta: només “promoció” i centrada en l’escola. Per començar, no volgué ni proposar-se la substitució de la LUEV, una llei de fa quaranta anys (de 1983, d’una societat que ja no existeix) i que ja en el seu moment implicava un clar retrocés respecte al que establien les altres lleis de normalització lingüística coetànies. Ras i curt: la LUEV, més que una llei, sembla una llista de bones intencions, sense pràcticament cap deure ni cap mesura que vaja més enllà d’“afavorir” i “fomentar”. I des d’aquest fonament tan precari és ben difícil bastir res.
Per això, entre més raons, el Govern del Botànic no ha deixat ni una sola obra duradora i transformadora en cap dels altres camps que, tant o més que l’ensenyament, resulten vitals per a la salut de la llengua. El programa dels incompliments és alarmant: en l’Administració pública, la competència lingüística en català per a accedir-hi. En el món econòmic, laboral, de consum i oci, la garantia d’una disponibilitat lingüística que assegure al ciutadà i usuari almenys ser entès en valencià en qualsevol establiment. En els mitjans de comunicació és cert que s’ha posat en marxa À Punt (amb un finançament escàs), però no la reciprocitat de les emissions de ràdio i televisió amb Catalunya i les Illes Balears. En l’àmbit de referència lingüística no hi ha hagut reconeixement de la unitat de llengua ni la consegüent col·laboració efectiva amb els altres territoris de la comunitat catalanoparlant, com a mercat més ampli per a rebre i difondre les produccions en la llengua comuna, ni participació en l’Institut Ramon Llull.
Cap programa de normalització: ni el de la societat civil ni el propi
Remarquem que tot això que hem esmentat en el paràgraf anterior eren precisament reivindicacions de la societat civil valencianista i de les universitats públiques valencianes en el moment del canvi al Govern del Botànic. Així es recollien, per exemple, en el programa Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística, promogut per Acció Cultural del País Valencià amb la col·laboració i l’adhesió de les universitats de València, Politècnica de València, Alacant i Jaume I de Castelló. Es va fer públic el març de 2015, mesos abans de la constitució del primer Govern del Botànic. Podem va assumir en el seu programa la necessitat d’una llei d’igualtat lingüística. Compromís i el PSPV-PSOE, no. Van preferir adoptar mesures de bona voluntat en la línia de la LUEV.
I no era només la societat civil; les universitats, els sociòlegs i sociolingüistes i fins i tot Podem confirmaven que amb la LUEV no es podia fer cap avenç seriós. El Tribunal Superior de Justícia valencià es va encarregar de demostrar-los-ho fins a la humiliació, anul·lant o deixant sense eficàcia quasi tots els (escassos) decrets i ordres en matèria lingüística emanats del Govern: el Decret de plurilingüisme, el de creació de l’Oficina de Drets Lingüístics i el d’usos institucionals i administratius del valencià. Aquest darrer és el més conegut i indicatiu, per humiliant i confirmador de la inoperància de la LUEV.
El Decret fixava que les comunicacions amb les administracions del “mateix àmbit lingüístic” s’havien de fer en valencià. Feta la impugnació per la dreta, el Tribunal Superior de Justícia valencià dictà la Sentència 319/2018, en què, contra una definició tan moderada i innòcua com “el mateix àmbit lingüístic”, el Tribunal invocava precisament la LUEV, que no porta cap referència al fet que el valencià s’inscriu en una comunitat lingüística més àmplia i que, a més, prescriu (article 13.2) que “en tot cas es redactaran en castellà les còpies o comunicacions d’aquells documents que hagen de tenir efecte fora del territori de la Comunitat Valenciana”. Una blaverada provinciana de la LUEV que els jutges aprofiten per a concloure que no hi ha “res en la llei autonòmica [...] sobre territoris fora de la Comunitat Valenciana pertanyents al mateix àmbit lingüístic”.
En la segona legislatura, per la pressió de la societat civil, el Govern del Botànic inclou en el programa d’actuació que garantirà per llei la igualtat lingüística. Incompliment absolut: els socis de govern no arriben ni a fer-ne un esborrany.
Ni fer ni escoltar... ni aprofitar les oportunitats en safata
Ni ambició ni projecte ni compliment del programa ni escoltar les universitats i la societat... ni saber aprofitar les oportunitats en safata. Reprenguem un altre dels punts reclamats: la competència lingüística per a l’accés a la funció pública, que des de la dècada dels vuitanta era ja una realitat en molts territoris. Al principi de la primera legislatura del Botànic, en 2016, el Govern tenia el millor escenari possible per a implantar-la: un acord favorable de les principals forces sindicals. El desembre de 2016, CCOO, Intersindical Valenciana i UGT signaven un acord que, entre més coses, demanava que en les administracions valencianes “s’ha de garantir la competència lingüística de totes les persones que hi treballen” —remarqueu “totes les persones”— i que només “excepcionalment, en l’àmbit sanitari i de la salut, [...] si hi ha necessitat de personal i aquest no disposa de la competència lingüística acreditada, l’òrgan corresponent en matèria de personal [...] podrà proveir els esmentats llocs de treball amb caràcter no definitiu”.
Amb tot l’aval sindical i social, era el moment de transformar-ho immediatament en legislació efectiva i impulsar així allò que probablement hauria estat la millor demostració de la utilitat pública i laboral del català. No es va fer en la primera legislatura. I en la segona va anar ajornant-se invocant uns increïbles “problemes tècnics”. I, quan faltaven mesos per a la fi de la legislatura, es va adoptar a correcuita la pitjor solució: el PSOE i Compromís acordaren que la competència lingüística no es demostrés amb proves oficials homologades (Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, escoles oficials d’idiomes, universitats, etc.), sinó amb unes certes notes de l’assignatura de Valencià en el batxillerat: un 7 en l’assignatura de Valencià atorgaria un nivell C1.
Encara suposant que tots els escolars amb aquesta nota tinguen un nivell real de C1, això no implicaria un domini aplicable a la funció pública, com tampoc no en tindrien els posseïdors d’una nota similar en batxillerat o d’una certificació oficial d’anglès o de francès. És curiosa aquesta equivalència entre nota i nivell de competència, perquè enlloc no s’ha exposat en quins criteris es basa establir urbi et orbi i sense comprovació que un 7 en batxillerat equival a un C1. Més encara: en vuit anys el Govern del Botànic no va fer cap estudi sobre la competència en valencià dels escolars.
El Govern que es definia com a “valencianista i de progrés” no va fer cas dels acords de les principals forces sindicals, però tampoc d’allò que, contra aquestes “homologacions” exprés, li van manifestar entitats tan diverses i qualificades com les universitats públiques valencianes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el sindicat majoritari en l’ensenyament (STEPV), Escola Valenciana o El Tempir. És realment difícil suscitar més unanimitat en contra i exhibir més aïllament respecte als sectors implicats.
El valencià, un simple tràmit
En un exemple perfecte de la falta d’ambició, de planificació i d’implicació, el Govern no va arribar a temps d’aprovar aquests decrets, com tampoc no va arribar a temps d’aprovar un pla quinquennal de normalització lingüística —previst per al final de la segona legislatura!— del Consell Social de les Llengües. Però el precedent suïcida ja s’ha establert: i precisament per unes forces que es declaren “valencianistes” i “de progrés”. Per a l’accés a la funció pública ni cal ni caldrà demostrar competència real en valencià. Ho han convertit en un pur tràmit burocràtic: aportar unes notes de batxillerat, com qui aporta un certificat mèdic. Just al contrari del que demanava el programa “Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística”: que la competència en valencià no s’acredités amb un certificat, “extra” i deslligat, sinó en les mateixes proves de selecció: demostrant que es fan en valencià les tasques pròpies del lloc de treball.
Tot pot continuar igual, amb les administracions funcionant normalment en castellà i amb una “valencianització” que vol dir enviar a traduir els documents que cal publicar. Un darrer exemple aclaridor: el Govern “valencianista” va publicar només en castellà l’esborrany de decret que regulava els nivells de coneixement de valencià per a cada categoria funcionarial. No cal dir per què tombar una obra així costa ben poc. Ni que, com que no s’ha avançat gens, recular és ara la cosa més fàcil.