El cognom Rovira remet, indefectiblement, a Catalunya. Només cal fer una ullada als llocs d’Internet que informen sobre els llinatges per saber que hi ha constància de cases antiquíssimes amb aquesta denominació a Cardona, Solsona i Girona. “Les seues branques van difondre bastant el seu cognom per tota Catalunya i per València, Alacant i Mallorca”, informen aquests portals.
El segon cognom, Jover, també té solatge. “Molt antic cognom d’origen català, relativament freqüent i registrat, sobretot, a Alacant i Barcelona”, expliquen els experts en heràldica. I és precisament d’ací, a l’àrea metropolitana d’Alacant, on trobem l’entorn físic i humà del nou conseller.
Si els primers membres de les nissagues Rovira i Jover observaren un dels descendents negant els llaços lingüístics dels valencians amb Catalunya, se’n farien creus. I encara se’n farien més en comprovar que ho fa en castellà, perquè, efectivament, aquesta és la llengua —com passa amb nou dels deu membres del Consell— que sempre utilitza el nou titular valencià d’Educació, Universitats i Ocupació.
Com és possible que un professor d’Economia de la Universitat d’Alacant, que mai no ha demostrat cap interès per la llengua pròpia dels valencians i ni tan sols no la parla, se n’erigisca ara en el seu garant? La pregunta té una resposta senzilla: per estratègia política. És el que indicava el full de ruta del president del Consell, Carlos Mazón, traçat consensuadament amb María José Català, qui ara és alcaldessa de València, quan, ara fa poc més de dos anys, ell fou escollit president del PPCV, i ella, secretària general.
El salt qualitatiu
Isabel Bonig, predecessora de Mazón al PP valencià, insistia que els membres del Botànic preferien ser “catalans de segona” en lloc de “valencians de primera”. Amb ella com a síndica, el PP ja va tractar de reduir l’assignació dels Pressupostos de la Generalitat a l’AVL, però el ben cert és que no exhibia una gran sintonia amb els representants de Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), les dues entitats —gairebé residuals— que fan bandera del secessionisme lingüístic.
Mazón, però, s’hi va involucrar des del minut zero. La influència de Català, en aquest sentit, ha estat decisiva. En el seu acte de presentació com a candidata a l’alcaldia, en 2019, ella ja va marcar-se com a objectiu prioritari que “el separatisme catalanista traga les seues mans de la ciutat”. I va efectuar un parell de gestos ben significatius en incorporar a la seua llista el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, i un dels fills del desaparegut Vicente González Lizondo, líder de l’extinta Unió Valenciana (UV).
Fou Català, doncs, qui va persuadir Mazón de la necessitat de picar l’ullet a aquests sectors. D’una banda, per tractar de fidelitzar-los després de massa anys de guerra freda per les “cessions reiterades al catalanisme” que el PPCV va efectuar en els seus 20 anys de govern, amb l’AVL com a màxim exponent.
I d’altra banda, però no menys important, perquè els populars saben que aquests temes —qüestionar la unitat de la llengua i la normativa emanada de l’Acadèmia— fan bullir els sectors ideològics oposats. Així, seguint el manual del PP, l’esquerra queda com a “catalanista”, i ells, com a defensors de les essències valencianes. Una polèmica que genera força soroll i que, segons els estudis d’opinió amb què treballen, els resulta profitosa.
És per això que la primera visita de Mazón en qualitat de president del PPCV, el 6 de juliol de 2021, van ser a la seu de la RACV, on va entrevistar-se amb membres d’aquesta entitat i de Lo Rat Penat.
L’elecció no era gratuïta, tenia un component simbòlic gens negligible. “La convivència lingüística no travessa un bon moment”, va asseverar Mazón després d’aquella trobada, “a la Comunitat Valenciana tenim unes senyes d’identitat pròpies, ningú no ha d’imposar-nos-les”.
El discurs, no obstant, sonava postís. No perquè Mazón haja excel·lit mai en la defensa de la llengua d’Ausiàs March, sinó, precisament, perquè aquest tema, com a Rovira, tampoc no li ha preocupat especialment.
De fet, Mazón, a ulls del secessionisme lingüístic, arrossega antecedents penals en la matèria. Fou el director general de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ) que, l’any 1999, va posar fi a la normativa acientífica imposada pels anteriors dirigents de l’organisme, adscrits a Unió Valenciana. A més, va ser el primer president de la Diputació d’Alacant a rebre l’AVL i no va tenir inconvenient a commemorar el 36è aniversari de l’aprovació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià. El seu antecessor a la Diputació, César Sánchez, també del PP, no havia accedit a efectuar un acte d’aquestes característiques.
Ni Mazón ni Rovira, en el seu hàbitat alacantí, no han sentit mai el discurs anticatalanista com a propi. Però Català, ni que siga de manera fingida, interessada, sí que s’esforça per entroncar amb l’anticatalanisme clàssic del seu partit, que en temps pretèrits ja els va permetre d’engolir-se UV.
Com a consellera d’Educació que també fou, l’actual alcaldessa de València no sols no va trastocar el model de llengua que s’imparteix a escoles i instituts, sinó que va obligar els docents interins a obtenir la capacitació lingüística si no volien ser esborrats de la borsa de treball, un problema heretat pel conseller Vicent Marzà, a qui va causar-li molts maldecaps. I més recentment, en ser proclamada primera edil, Català va rebre en audiència Enric Esteve i va comunicar-li que el consistori recuperava l’ajuda anual de 70.000 euros que l’entitat ja rebia en temps de Rita Barberà.
Filologia de xavo
És per tot plegat que Mazón, durant la campanya electoral, ja va manifestar la seua intenció d’homologar els títols de llengua expedits per les dues entitats secessionistes. Un desig que ha reiterat una vegada investit president i que xoca de ple amb la legislació vigent, atès que l’Estatut valencià —amb motiu de la reforma pactada per populars i socialistes en 2006— estableix que la normativa oficial és la de l’AVL, una entitat creada a la darreria dels noranta amb el consens d’ambdues formacions i en què van jugar un paper clau l’aleshores president, Eduardo Zaplana, i qui era el seu homòleg català, Jordi Pujol.
“No soc lingüista i no m’agrada polititzar la llengua, però en arribar el Botànic, el 2015, l’AVL va afanyar-se a fer un pacte amb l’agència catalanista dels estudis no-sé-què, cosa que no ajuda a la convivència”, va explicar Mazón l’abril passat, en una entrevista amb aquest setmanari [vegeu EL TEMPS núm. 2028]. I és que la col·laboració creixent entre l’AVL i l’Institut d’Estudis Catalans, tant dins com fora de les fronteres catalanoparlants, és un dels arguments que esgrimeix el PP per marcar-hi distàncies.
José Antonio Rovira es limita a aplicar aquestes directrius. En una entrevista a El Mundo —pràcticament monotemàtica, centrada en la qüestió lingüística— el nou conseller va afirmar que la seua missió era que “els xiquets valencians estudien valencià, no català”. Unes setmanes després, en una compareixença pública, opinava que l’AVL “no té la veritat absoluta sobre el valencià” i subratllava que pensava intentar canviar el nom del grau de Filologia Catalana per tal que, a les universitats valencianes, siga de “Filologia Valenciana”.
L’anarquia lingüística que promou el nou Consell ha arribat al seu clímax, com si no, gràcies a Vox. El perfil institucional de la Conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, un departament que dirigeix José Luis Aguirre, ha escrit diversos missatges en un llenguatge no normatiu. Amb un reguitzell de faltes ortogràfiques que li haurien costat l’examen a qualsevol alumne de primària.
Són els efectes de l’aplicació de les anomenades “Normes del Puig”, que la nova presidenta de les Corts —Llanos Massó, també de Vox— s’ha vantat de recuperar. En un comentari recent a Twitter, Massó escrivia: “¿Alguien tiene alguna duda de que si Vox no estuviera en el gobierno valenciano este debate no se habría abierto? Vox es totalmente necesario, solo con su llegada se empieza a cuestionar lo que Vox tiene muy claro, el valenciano no es catalán y el auténtico valenciano es el de las Normas del Puig. Algunos no lo tenían tan claro, pero Vox hace su trabajo”.
En la pugna per ser més secessionista que el soci, però, Vox té totes les de guanyar. Al capdavall, hi actuen sense prejudicis. El PP ho té molt més complicat per contravenir la norma de l’Acadèmia que ells mateixos, ja fa un quart de segle, van impulsar de totes totes. No debades, tant el mateix Zaplana, en unes declaracions a La Vanguardia, com qui era el conseller del ram quan va engendrar-se l’AVL, Ferran Villalonga, han remarcat la validesa plena de la institució.
També s’ha manifestat així qui fou la primera presidenta de l’Acadèmia, Ascensió Figueres, que ara és una de les cinc representants del PP al Consell Valencià de Cultura (CVC). Amb tot, Figueres, no ha dubtat a criticar obertament la presidenta d’aquest òrgan consultiu, Dolors Pedrós, qui havia eixit a defensar obertament l’AVL en un comentari a Twitter.
La pròpia AVL, després d’un dies de silenci monacal, va decidir-se a emetre una nota adreçada al conseller en què advertia dels riscos de “posar en dubte l’AVL i la seua normativa lingüística, així com pretendre revifar un conflicte estèril i artificial, incideix negativament en la vertebració lingüística, cultural i social del nostre poble”.
En una visita a Gandia la setmana passada, el president valencià va tractar d’apaivagar els ànims en sentenciar que “tot el Consell reconeix l’AVL”. Això sí, ha citat per a l’11 de setembre a la presidenta de la institució normativa, Verònica Cantó, a fi de proposar-li “més sensibilitat i gestos d’integració” envers els sectors que encara no se’n senten representats.
L’acceptació de les llengües cooficials al Congrés ha estat el darrer esquer. El PP valencià ha censurat que la nova presidenta de la Cambra, Francina Armengol, fera referència, exclusivament, al català, l’èuscar i el gallec en la seua intervenció inaugural. El PP, de fet, rebutja igualment la doble denominació “català/valencià”, perquè consolidaria la unitat lingüística que ja han validat l’AVL i desenes de sentències judicials que l’acrediten. En la batalla nominal els populars es trobaran molt més còmodes que no en la de la normativa estricta.
Rovira arribarà fins allà on li diga Mazón. En funció de les circumstàncies, hi anirà amb el fre de mà posat o no. Ni l’un ni l’altre no han mostrat gaire interès per la qüestió. Ni per la normativa, ni per la denominació ni encara menys per l’homologació de títols acientífics. No és una qüestió de noms, com va escriure Joan Fuster en 1962. És una qüestió de vots.