En la primera planta del Palau de la Generalitat, pujant per les imponents escales que hi ha en el pati central, hi ha la sala dels Reis. Es tracta d’una estança de sostres alts, teginat de fusta i quatre finestrals que miren cap al carrer dels Cavallers. A mà dreta hi ha la capella, on hi ha representats la mare de Déu, Sant Jordi i l’àngel custodi. L’altar es recolza sobre un tapís de ratlles roges i grogues, que ressembla, inequívocament, a la bandera de la Corona d’Aragó. De retorn a l’estança principal, les parets són decorades amb quadres dels monarques que han regnat aquest territori des dels temps del Regne de València. Hi ha, clar, Jaume I, com a rei fundador i a partir d’aquest tota la resta, fins a arribar a Alfons XIII. Entremig, hi ha Felip V, el Borbó que el 1707 va derogar els Furs i va aprovar el Decret de Nova Planta, pel qual totes les institucions pròpies valencianes foren abolides. Amb un cop de mà, quedaven esborrats cinc segles d’autonomia foral i s’iniciava un lent però progressiu procés d’assimilació social, polític i lingüístic.
Resulta si més no paradoxal que el rei que va anorrear les institucions pròpies —i també tots els seus descendents— ocupe un lloc preeminent en una de les sales nobles del Palau. En aquesta sala fou, precisament, on a finals de gener, el president de la Generalitat Valenciana va donar a conèixer alguns detalls preliminars sobre les commemoracions que la institució prepara amb motiu del 40è aniversari de l’Estatut d’autonomia. Fou el 10 de juliol de 1982 quan el Congrés dels Diputats va donar el seu vistiplau definitiu al text, l’esquelet legal que donava carta de naturalesa a l’autogovern valencià. Havien passat 275 anys d’ençà que Felip V anihilara l’estructura juridicoadministrativa dels valencians i les valencianes. “Són els primers 40 anys en què hem pogut viure en democràcia i determinar quin volem que siga el nostre futur. L’autogovern ha estat la pedra angular de la recuperació dels nostres drets i de la dimensió de la identitat dels valencians i les valencianes”, va assegurar Ximo Puig durant la roda de premsa. Al Palau de la Generalitat s'ha treballat els darrers mesos per tal que l’aniversari esdevinga un motor de reafirmació del poble valencià, una commemoració que actue, també, com “argamassa” d’una voluntat de ser. Aquest mateix dimecres és prevista la celebració del primer acte commemoratiu a l'antiga seu de Correus de la ciutat de València. La intenció és que les activitats s'allarguen durant tot l'any i que es celebre un gran concert a principis de juliol. De moment, avui ni PP ni Ciudadanos ni Vox assistiran a l'acte. Els últims perquè estan en contra de l'Estat de les Autonomies; els dos primers per mostrar el seu rebuig pel lema triat per la Generalitat per commemorar l'efemèride: "40 anys fent País".
El País que no fou
Quatre dècades després, es corre el risc seriós de traslladar una visió idealitzadora i idealitzant del que va significar aquell procés en termes històrics, així com el seu posterior desenvolupament normatiu. Respecte del segon aspecte, no es pot perdre de vista que encara a hores d’ara hi ha competències estatutàries que mai no s’han desenvolupat i sobre les quals, a més, mai s’ha manifestat cap voluntat política per a fer-ho.
Respecte de la primera qüestió, l’aprovació de l’Estatut —i el seu contingut— fou el resultat d’un seguit de renúncies a les quals es va arribar després d’una intensa campanya d’assetjament de la dreta espanyolista envers els postulats més nacionalistes i més atrevits en termes identitaris. La redacció de l’Estatut, que en darrer terme havia de posar els vímets de l’ambició nacional dels valencians i les valencianes, i el procés que el precedí, fou l’escenari d’un intens estira-i-arronsa entre diferents sensibilitats per ostentar l’hegemonia política i social del nou temps que s’obria.
En aquesta pugna, impregnats per la violència exercida (i tolerada) per les forces de la dreta en l’anomenada Batalla de València, les elits d’ascendència espanyolista foren les que acabaren imposant les seues tesis. Com ha escrit Vicent Flor a la revista Afers, “es passà del blau al blau, del blau franquista al blau blaver, de la regió a la comunitat, tot passant per un roig, un país (dissortadament) efímer”. “El País Valencià nasqué, però no el deixaren desenvolupar-se i la Regió Valenciana sobrevisqué i es transformà en la Comunitat Valenciana, un neologisme que ha triomfat, perquè precisament no era rupturista, sinó continuador d’una tradició de la identitat regional”, escriu aquest sociòleg i actual director de l’Institut Alfons el Magnànim.
De fet, l’anàlisi dels projectes d’estatut que precediren al que finalment s’aprovà tenien plantejaments molt més ambiciosos que no l’anomenat Estatut que s’aprovà finalment al Congrés dels Diputats el 1982. Tot parafrasejant la dita “a cada bugada perdem un llençol”, a cada estatut, al País Valencià, es va perdre una ambició. A última hora, en la batalla dels símbols, es cedí en la bandera i en el nom, però també en molts altres aspectes cardinals. “La imbecil·litat de Comunitat Valenciana me l’he inventada jo”, va confessar Emilio Attard, diputat de la UCD, a aquest setmanari el 1991 en una entrevista que ha passat a la història. Les cessions, més enllà de la simbologia, tanmateix, havien començat a produir-se molt abans que la Comissió Constitucional del Congrés, amb Abril Martorell al comandament i l’aquiescència socialista, aigualira definitivament el sentit del que, en un primer moment, havia de ser text fundacional per als valencians contemporanis.
Cafè per a tothom
Per entendre tot plegat, en tot cas, cal tirar la vista enrere fins al 1977. Feia dos anys que havia mort Franco i en les primeres eleccions democràtiques la UCD s’havia convertit en la primera força política. No així al País Valencià, on les forces d’esquerra aconseguiren la majoria. Només quatre mesos després, una massiva manifestació pels carrers de València reclamava “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. L’esquerra ensenyava múscul, i entre aquests hi havia un segment important de població que reivindicava unes coordenades identitàries diferents a les espanyoles. El fet nacional al País Valencià, com a Catalunya, Euskadi o Galícia, esdevé un element central del debat en la conformació de la nova realitat autonòmica.
Com escriu Vicent Flor, “per a una part de la població s’anunciava el pas de la premoderna i, en més d’un vessant, casposa Regió Valenciana franquista a un País Valencià, modern, democràtic i europeu”. L’arribada del socialista Josep Lluís Albinyana al capdavant del Consell del País Valencià —l’ens preautonòmic encarregat de bastir la primera arquitectura administrativa— encarnava parcialment aquesta aspiració genèrica.
La resposta de la dreta de filiació espanyolista fou virulenta des del camp polític. Però també des del camp social, on el blaverisme es configurà com l’expressió civil davant el nou escenari. Com ha escrit el professor d’història contemporània de la Universitat de València, Ferran Archilés, es va produir “un xoc entre discursos i narratives de la identitat valenciana (...). Una topada que serà especialment violenta en els anys de la Transició democràtica, quan la dreta valenciana (amb el suport de l’extrema dreta i encara de l’aparell residual del règim franquista) va utilitzar de manera vergonyosa els recursos simbòlics per a la mobilització social i el conflicte”.
El que seguí és ben conegut i ha passat a la història com la Batalla de València, a pesar que en síntesi suposà l’assetjament sistemàtic per part de les forces reaccionàries contra qualsevol avenç nacional del País Valencià. Bombes contra escriptors i pensadors, atacs a representants públics, amenaces, artefactes explosius contra llibreries, insults... foren la munició d’una escomesa que s’alimentava, a més, d’un aparell mediàtic potentíssim, l’ariet del qual fou el diari Las Provincias. Mentrestant, la UCD (Unión de Centro Democrático), tant a València com a Madrid, s’encarregà d’erosionar els intents que el Consell feia per avançar cap a una autonomia plena, homologable a la que, per la via de l’article 151 de la Constitució, acabarien aconseguint Catalunya i Galícia. La dimissió d’Albinyana, el 1981, i el viratge progressiu dels socialistes cap a posicions més acomodatícies derivaria cap a nous escenaris. L’operació d’estat per desactivar les vel·leïtats nacionalistes dels valencians estava sent un èxit.
El resultat de tot plegat fou l’anomenat Estatut de Benicàssim, en què participaren representants del PSPV-PSOE, UCD i el Partit Comunista del País Valencià. No es pot perdre de vista que, arribats a aquest punt, el PSPV-PSOE havia abandonat la via del 151, ja que a la seua matriu, el PSOE, no li interessava continuar aprofundint en aquesta via, després del referèndum andalús. “UCD i PSOE a Madrid ja han decidit el que diríem ‘racionalització del procés autonòmic’, que en realitat volia dir cafè per a tothom i via 143”, explica Archilés.
L’Estatut de Benicàssim era, si es compara amb les propostes precedents, un text menys ambiciós, però que oficialitzava, per exemple, la denominació de “País Valencià”. La bandera, això sí, seria quatribarrada i amb la franja blava. Les comarques, que en els anteriors projectes d’estatuts apareixien nomenades, no ho feien en aquest text i, per contra, ja apareixia la barrera del 5% per accedir a les Corts.
L’Estatut de Madrid
El text, però, encara havia de passar pel sedàs de Madrid. Fou en la Comissió Constitucional del Congrés on se’l sotmeté a una operació estètica ben notable. Abril Martorell, líder de la UCD al País Valencià, i home de confiança d’Adolfo Suárez, hi actuà de cirurgià en cap. El president de la dita Comissió, Emilio Attard, hi exercí d’ajudant. En el quiròfan, i en plena operació, els socialistes assentiren a cada extirpació de massa legal que els ucedistes consideraven sobrera. Com va escriure el polític i historiador Alfons Cucó a Roig i blau (Tàndem Edicions), “l’Estatut de Benicàssim, que sempre havia estat considerat pels socialistes valencians com un “estatut de mínims” —i que tantes doloroses renúncies polítiques havia implicat per a alguns sectors del partit— paradoxalment es convertia, de sobte, en un “estatut de màxims””.
Com és sabut, el nou text introduí canvis notables. La “imbecilitat” de la denominació de “Comunitat Valenciana” és força coneguda ja a aquestes altures. Hi hagueren, també, altres modificacions que, sense ser tan conegudes, no deixen de ser transcendents. Així, la nova redacció del preàmbul establia que l’Estatut era “la manifestació de la voluntat autonòmica del pobles de les tres províncies valencianes”, cosa que significava una concessió expressa al latent provincialisme de la dreta valenciana, amb clara voluntat desarticuladora. De fet, cap altre text estatutari autonòmic hi feia referència. La senyera amb franja blava —que ja apareixia en l’Estatut de Benicàssim— es considerava en el nou text “tradicional”, la qual cosa no deixava de ser un sarcasme. A més, les cambres de la Propietat i de Comerç, Indústria i Navegació que a l’Estatut de Benicàssim eren de competència exclusiva, passen a ser-ho de competència compartida. D’altra banda, en la redacció definitiva sorgia una disposició transitòria quarta que reforçava els controls de l’Administració central sobre la Generalitat en matèria de transferències. Es va fer desaparèixer, per contra, la disposició que reglava la cessió a la Generalitat d’un important paquet de tributs.
Comentari a banda mereix la qüestió de la llengua. Així com en els projectes d’estatut anteriors es feia esment al valencià com la manera de referir-se al català al País Valencià, el text estatutari, a partir de Benicàssim, obviarà qualsevol referència a la comunitat lingüística compartida. L’omissió no era baldera: implicava, per part de la dreta, l’intent de fomentar estatutàriament el secessionisme lingüístic. En el text pactat a la Comissió també es va fer desaparèixer que el coneixement del valencià seria un mèrit per a concursos i oposicions de qualsevol plaça de justícia.
L’Estatut de 1982, del qual ara se celebren 40 anys de vigència, fou, per tant, el resultat de moltes renúncies concatenades amb una clara voluntat de desarticular discursos alternatius als hegemònics a la fi del franquisme. El pacte (el “consens” al qual apel·len aquestes setmanes l’actual classe política valenciana) va consistir, en realitat, a acceptar totes i cadascuna de les tesis de la UCD. Com escriu la investigadora Vega Rodríguez Parra a Afers, “l’Estatut de 1982, en molts aspectes, va ser el resultat d’una estratègia de tensió dissenyada per UCD que li va donar els fruits esperats, en la qual el PSOE va participar per acció o omissió”. L’electorat, tanmateix, no va penalitzar els socialistes, que van esdevenir, en els mesos següents, força hegemònica, amb Joan Lerma al capdavant. Al carrer es produïren manifestacions massives com les que en els anys precedents havien inundat València. A aquelles altures tot havia quedat “atado y bien atado”.