«L’espanyolitat forma part de la nostra valenciania». Dimarts d’aquesta setmana, Carlos Mazón va viatjar a Madrid per participar en el Foro ABC. Allà, l’esperaven, a més de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, els empresaris de Conexus, un lobby d’empresaris amb interessos a València i Madrid. El president de la Generalitat va parlar de qüestions orgàniques del PP, de fiscalitat, de la seua visió d’Espanya i del «prucés (sic) a la valenciana», que, segons ell, ha succeït al País Valencià els darrers vuit anys.
«En aquests anys (els del Botànic) s’ha importat un model; s’ha copiat i s’ha imposat un model a imatge dels separatistes», va explicar Mazón davant d’un públic ‒el madrileny‒ entusiasmat amb la idea que a València, fins al 28M, obligaven els xiquets a cantar «Els Segadors» quan entraven a l’escola i s’organitzaven sardanes a la plaça de la Mare de Déu. Per a què era, si no, la «policia lingüística» de la qual tant parla l’actual cap del Consell?
El 26 d’octubre vinent, Mazón complirà cent dies al capdavant de la Generalitat Valenciana. En aquests tres mesos i escaig s’ha fet evident el que ja es podia intuir escoltant els discursos de la campanya electoral: que el Partit Popular ha recuperat l’espantall de l’anticatalanisme i l’ha situat en el centre de la seua dialèctica política. Sempre hi ha sigut, de fet. L’enemic és al nord del Sénia, però també a dins de casa. «Catalanista» és, per a Mazón i per al Partit Popular, qualsevol iniciativa que tinga a veure amb la promoció i la difusió de la llengua que els valencians compartim amb els catalans.
De res no ha servit que una institució creada pel mateix PP ‒l’Acadèmia Valenciana de la Llengua‒ dictaminara la unitat de la llengua. Només ha calgut veure els escarafalls d’aquest estiu en relació amb la decisió del Congrés dels Diputats de normalitzar l’ús de les llengües cooficials en les sessions plenàries. El fet que no s’inclogués el valencià com a llengua diferenciada del català (!) ‒en contra de la romanística i el criteri acadèmic‒ era, en paraules de Mazón, un «despreci».
L’embolica que fa fort en termes lingüístics, però, li està reportant menys rèdits que no s’esperava. L’epidermis del País Valencià actual no és l’epidermis de principis de la dècada dels vuitanta. Reobrir, l’any 2023, el debat secessionista és com voler fer reviure una mòmia a base d’electroxocs.
Així les coses, el president valencià s’ha vist obligat a redoblar la seua aposta i ho ha fet per la via econòmica. Si l’apel·lació identitària no funciona per agitar el fantasma catalanista, intentem-ho amb la butxaca, sembla que han pensat en els despatxos del Palau. A principis d’aquesta setmana l’empresariat, sempre disposat a fer de crossa dels conservadors, van ser els encarregats de llançar el globus sonda: segons la seua versió, Esquerra Republicana i Junts condicionaven el seu sí a la investidura de Pedro Sánchez a la no ampliació del port de València. L’endemà, la premsa autòctona, s’encarregava de dur el tema a portada, no fora cas que algú no s’haguera assabentat que abans els catalans ens volien furtar la paella i ara ens volen furtar el port, amb la seua magnificent ampliació.
Cert és que Esquerra va presentar al Congrés dels Diputats una iniciativa per paralitzar l’ampliació del port; cert és que els port de València i Barcelona competeixen per convertir-se en el port de referència del sud d’Europa: cert és, igualment, que ambdós recintes malden pel lideratge en un moment en què el transport de mercaderies s’ha regionalitzat.
Ara bé, la sola hipòtesi que aquest siga un tema central en la negociació entre el PSOE i els partits catalans resulta, com a mínim, risible. Recordem que en joc hi ha l’amnistia i l’exigència, de la part catalana, d’un referèndum d’autodeterminació. Poques hores després d’iniciada l’embranzida política, mediàtica i empresarial al sud del Sénia, tant Esquerra com Junts van desmentir que, ni de bon tros, l’ampliació del port valencià estiga en l’agenda de les negociacions.
Tant se val, però. L’especulació, perfectament magnificada per la premsa valenciana, ha servit per alimentar el discurs victimista durant tota la setmana, fins al punt que dijous es va fer públic que Mazón y Ayuso, junt amb Conexus, organitzaran una cimera empresarial per reivindicar l’execució d’aquesta infraestructura. Els catalans, que no han badat boca, excepte per desmentir la major, s’ho han d’estar mirant amb perplexitat.
Tot plegat fa més nítides, també, les aliances regionals que marcaran la legislatura vinent. L’Eix de la Prosperitat versió 2.0 ha vist la llum. Ho va dir Mazón, també, en la conferència del Foro ABC el dilluns passat: que «la Comunidad Valenciana està per ofrenar noves glòries a Espanya». I ja ho va dir Isabel Díaz Ayuso, allà pel 2020: que «Espanya és Madrid i Madrid és Espanya».
Menció a banda mereix l’actuació de l’empresariat valencià, altaveu i amplificador de les descerebrades tesis del PP. Salvador Navarro ha demostrat ser al llarg dels darrers anys un líder empresarial confiable i dialogant, que ha estat capaç de posar ordre en una patronal que va heretar desvertebrada i en bancarrota. Ha estat, també, incisiu quan ha calgut reclamar la reforma del sistema de finançament i ha mantingut una relació cordial amb els seus col·legues de Foment del Treball. Per això aquest darrer episodi casa malament amb la seua trajectòria.
Retornen, doncs, el temps del passat. L’empresariat valencià torna a fer-li el joc brut a la dreta i amplifica i dona veracitat a les boles que només serveixen per atiar l’anticatalanisme. Ja ho van fer fa quasi dues dècades, quan van acusar Jordi Pujol de retardar l’arribada de l’AVE a València. Mentre s’entretenien en tot allò, des de Madrid i per a Madrid es desplegava una xarxa d’alta velocitat sense parangó a Europa. El resultat és un Madrid hiperconnectat i un eix mediterrani esfilagarsat. La conseqüència, en definitiva, d’un disbarat.