El Partit Popular viu un moment dolç al País Valencià. Com a mínim, les enquestes justifiquen una il·lusió que podria culminar, el pròxim 28 de maig, en una majoria amb Vox a Les Corts Valencianes i en la recuperació d’alcaldies tan importants com la de València. A Alacant, la continuïtat del PP al consistori es dona per garantida.
Però més enllà de l’eufòria visible a cada acte hi ha la tensió interna. Els dos referents del partit a Alacant, l’alcalde Luis Barcala i el president de la Diputació, Carlos Mazón, mantenen una relació distant. Una desconfiança que té traducció en tots els nivells territorials.
Trajectòries
Nascut el 1974 al si d’una família benestant d’Alacant, Carlos Mazón és, senzillament, el fill d’Eduardo Zaplana. Militant del PP des d’inicis dels anys noranta, es va contagiar de l’optimisme viscut pel partit en l’època en què s’apropava el triomf de Zaplana l’any 1995. L’entrada del PP a les institucions valencianes va obrir-li la porta del món laboral. Amb només 25 anys, Mazón era nomenat, l’any 1999, director de l’Institut Valencià de la Joventut.
El seu currículum mai no ha estat aliè a la política. Fins i tot la caiguda del zaplanisme, amb l’arribada de Francisco Camps i la guerra oberta als dos sectors del PP valencià, no va forçar el pas de Mazón a l’empresa privada, un àmbit en què no té experiència. Els pròxims a Zaplana, liderats a Alacant pel president de la Diputació entre 2003 i 2011, José Joaquín Ripoll, es van poder refugiar a l’empara d’aquesta institució provincial i també de la Cambra de Comerç. Mazón va trobar treball a les dues entitats, i hi va ascendir fins al punt de presidir-les: la Cambra entre 2009 i 2019 –sota el càrrec de “director-gerent”– i la Diputació des del 2019 fins ara.
La de Luis Barcala ha sigut una evolució ben distinta. Nascut el 1962 a la localitat de Sant Joan d’Alacant, adjacent a la capital de l’Alacantí, també és fill d’una família acomodada, però no del llinatge que ostenta l’arbre genealògic de Mazón. Tot i que també va militar al partit des de la seua joventut –en aquest cas des dels vuitanta–, el seu vincle amb el PP no va tindre cap traducció en forma d’honoraris fins el 2005, quan entra a formar part de l’executiva de la formació a Alacant, integrada per desenes de militants, desenvolupant un càrrec menor. Fins aleshores Barcala havia sigut un advocat discret, que havia treballat en un bufet propi i també al servei de Banesto. I que s’havia integrat al món de les Fogueres de Sant Joan, concretament a la barraca dels Chuanos, on gaudeix d’un espai reservat a cada edició de la festa alacantina.
L’ascens de Barcala al si del PP va ser del tot inesperat. L’any 2011, l’alcaldessa Sonia Castedo va revalidar el càrrec amb una majoria absolutíssima: 18 de 29 regidors. Barcala figurava a la llista al número 19, i la dimissió de l’esmentat José Joaquín Ripoll, detingut en el marc de l’Operació Brugal, va facilitar a Barcala l’accés al consistori de manera ben casual. Va esdevenir regidor de Sanitat. Aquesta diferència entre Mazón i Barcala és comentada sempre per l’entorn de l’alcalde d’Alacant, que mai no es cansen de reiterar una frase recurrent: “Mazón no sap què és treballar perquè no ho ha fet mai”.
Anada i tornada del zaplanisme
A la següent legislatura, la que es va iniciar al 2015, l’esquerra valenciana va accedir a les institucions. També a l’Ajuntament d’Alacant, mentre el zaplanisme, vençut per Francisco Camps, s’havia aglutinat a la Cambra de Comerç o s’havia implicat de manera entusiasta en la creació de Ciutadans a Alacant. La candidata del PP a l’alcaldia, Suni Sánchez Zaplana –que no té cap relació familiar amb l’expresident–, s’envoltava d’un nucli integrat per Barcala, per Miguel Valor i per María Ángeles Goitia, número dos del PP a la llista local aquell 2015.
La dimissió de l’alcalde socialista el 2018, Gabriel Echávarri, acusat –i posteriorment condemnat– per fraccionament de contractes; i la derrota en el ple d’investidura de la que havia de ser la seua successora a l’alcaldia, la també socialista Eva Montesinos, van obrir la porta a què el PP recuperara l’Ajuntament d’Alacant abans del termini previst. Després que Suni Sánchez Zaplana marxara al Senat i que el número tres de la llista local, José Ciscar, se centrara en el seu escó a les Corts i en la presidència del PP a la província d’Alacant, Goitia havia d’esdevenir alcaldessa. Però fruit de les pressions procedents de la direcció valenciana del PP, que aleshores ja liderava Isabel Bonig, Goitia va cedir el seu lloc a Barcala, qui al 2019 la va apartar de la llista municipal contra pronòstic, amb un moviment considerat com una traïció.
Des d’aquell mes d’abril del 2018 Barcala és l’alcalde d’Alacant. Des de nou anys abans Mazón, a la Cambra de Comerç, va generar controvèrsies fent d’aquesta institució la seua “paradeta” particular. Així ho asseguren des de l’entorn de Barcala, que es refereixen a l’ascens de Carlos Baño, actual president i marit de l’exconsellera zaplanista Gema Amor –qui també treballa per a la Cambra–, per a argumentar la denúncia; o a altres casos com el de Mónica Zaragoza, filla de l’exregidor Juan Zaragoza, i d’altres. “Mentre uns es deixaven la pell pel PP a Alacant altres s’amagaven en la Cambra i creaven altres partits”, diuen en referència a Cs.
Mazón va tindre l’habilitat de no fer el salt a Cs a l’espera de temps millors. El partit taronja li va oferir un lloc en l’executiva el 2015 i la candidatura a l’alcaldia d’Alacant al 2019, però l’actual president de la Diputació s’hi va negar. L’arribada de Pablo Casado a la presidència de PP a l’estiu del 2018 li va oferir una oportunitat amb moltes més garanties. Gràcies al poder concedit per Teodoro García Egea, amb qui manté una estreta relació d’amistat, Mazón va poder accedir a la Diputació d’Alacant passant per damunt de César Sánchez, president entre 2015 i 2019; i va assolir la presidència del PP valencià fulminant Isabel Bonig, pressionada des de la direcció estatal del partit perquè fera un pas al costat que finalment va fer sense plantar batalla.
Amb l’ascens de Mazón, bona part dels qui van fer el salt a Cs ara han tornat al PP per a aspirar a alcaldies i a altres càrrecs de primer nivell, una operació que ha generat perplexitat en bona part dels militants del PP que s’hi van mantenir fidels. Abans, tant Mazón com Barcala van donar suport el 2018 a la candidatura de Pablo Casado, però no de la mateixa manera.
La teranyina del partit
Perquè, de fet, Barcala va donar suport en primer terme a María Dolores de Cospedal, però l’enfrontament en segona volta entre Casado i Soraya Sáenz de Santamaría va unir bona part dels partidaris de l’expresidenta manxega a favor de Casado. Els camins de Barcala i de Mazón van confluir en aquest punt, però el desenllaç va ser distint. La destitució de Casado com a líder del partit, instada ara fa poc més d’un any per Isabel Díaz Ayuso, va animar Mazón a defensar de manera vehement Casado, però l’evolució dels fets va obligar l’alacantí a rectificar i mostrar-se més obert a un relleu que finalment es va produir a favor d’Alberto Núñez Feijóo. L’expresident gallec, molt ben relacionat amb els qui van propiciar l’ascens de Barcala a Alacant des de la direcció valenciana del partit –principalment amb Bonig, però també amb l’expresident valencià Alberto Fabra, de qui l’entorn de Barcala parla amb admiració–, va nomenar l’alcalde d’Alacant com a vocal de la directiva del PP a nivell estatal.
Curiosament, aquesta va ser la resposta de Feijóo a la proposta de Mazón, que en un intent de supervivència va suggerir el cap de Barcala “si era necessari”, justificant-se amb el suport que l’alcalde havia donat a Casado amb l’única intenció d’evitar que Soraya Sáenz de Santamaría liderara el PP. Si més no així ho denuncien des de l’entorn de Barcala, tot i que fonts pròximes al president de la Diputació d’Alacant asseguren que “no va ser ben bé així”, sense cap altra concreció.
Barcala fa i desfà sempre al costat de la seua muller, Sagrario Montalvo, consultada en totes i cadascuna de les decisions de l’alcalde en matèria orgànica. Amb aquest suport, Barcala ha sabut mantenir o crear bones sintonies amb els dirigents valencians i estatals del PP. El lideratge de Casado i de Teodoro García Egea el relegava a un paper supeditat a Mazón, però amb el relleu a la direcció del partit ambdues autoritats s’han equilibrat.
Alacant
Ara fa uns mesos, el vicesecretari provincial d’Organització del PP, José Antonio Rovira, va ser acusat de difondre internament una llista oficiosa a l’Ajuntament liderada per Barcala, però integrada per persones alienes al seu entorn. El nom més incòmode per a l’alcalde era la de la diputada al Congrés Macarena Montesinos, una altra exreferent del zaplanisme a Alacant.
Però Barcala, conscient del seu poder, s’ha envoltat de “soldats” que esdevindran regidors fidels a les seues consignes si revalida l’alcaldia. Els militants Toño Peral, Manuel Villar, Cristina Cutanda i Cristina García comparteixen llocs capdavanters amb altres nouvinguts triats directament per l’alcalde. Entre aquests hi ha la número tres, Rocío Muñoz, una arquitecta de trenta anys sense cap currículum laboral i que és íntima amiga de la filla gran de Barcala.
Qui també havia de figurar en aquesta llista és Manuel Jimenez, regidor de Festes que s’ha vist forçat a dimitir després de la publicació d’uns contractes menors concedits a persones del seu entorn, concretament del seu racó foguerer. Des de l’entorn de Barcala sospiten que la filtració al diari Información procedeix de Carlos Mazón, a qui el periòdic referent d’Alacant tracta amb una condescendència que, consideren, contrasta i molt amb l’actitud cap a l’alcalde.
Com a exemple en aquest sentit parlen de la responsabilitat envers la gestió de l’Hèrcules Club de Futbol, l’equip de la ciutat, que viu el pitjor moment de la seua història centenària. L’any 1999, l’alcalde Luis Díaz Alperi, també del PP, va interferir per a buscar un comprador del club que n’evitara la desaparició. Aquest va ser Enrique Ortiz, que tot i la seua gestió, desastrosa en termes esportius, econòmics i reputacionals, va salvar l’Hèrcules de l’extinció. L’afició herculana exigeix ara a Barcala que actue per a apartar Ortiz de la propietat del club, una gestió delicada en tant que són coneguts els vincles de l’empresari amb el PP, formació que va rebre diners seus per a finançar campanyes electorals.
En l’última edició de les Fogueres de Sant Joan, al juny de l’any passat, Barcala va evitar fotografiar-se, tot just abans de la mascletada, davant una pancarta que exigia la marxa d’Ortiz de l’Hèrcules. El moment, enregistrat en vídeo, va córrer com la pólvora per les xarxes socials. Tot i que l’equip de l’alcalde va pressionar els mitjans per impedir que se’n feren ressò no ho van poder evitar. Mentrestant, lamenten des de l’entorn de Barcala, a Mazón ningú no li ha demanat responsabilitats davant la situació del club, i el president de la Diputació mai no n’ha parlat públicament amb claredat, quan l’alcalde sí que ha demanat explicacions a l’empresari per la gestió de l’Hèrcules.
Els qui subratllen aquest fet recorden que Julio de España, qui va liderar la institució provincial entre 1995 i 2003 –i qui després va presidir Les Corts–, sí que es va implicar políticament en el rescat de l’Hèrcules a finals del segle passat. “És molt sospitós i molt injust que tothom assenyale a Barcala i ningú a Mazón”, diuen abans de suggerir “l’excessiva” bona relació del candidat del PP a la Generalitat amb els mitjans de comunicació.
Hi ha qui limita la mala relació a una qüestió estrictament “generacional”. Però el cert és que el PP conviu amb aquesta realitat a Alacant, i tot fa pensar que no suposarà un entrebanc per al previsible bon futur electoral d’ambdós candidats.