Era un tot o res. Un autèntic all-in, en l'argot dels jugadors de pòquer. El tsunami conservador i reaccionari del 28M havia deixat contra les cordes el president espanyol i líder del PSOE,Pedro Sánchez.En una campanya electoral monopolitzada per les llistes d'EH Bildu i ETA, on el debat de les propostes i de les agendes territorials havien quedat completament invisibilitzades, el PP i la ultradreta Vox no només havien exhibit múscul, sinó que havien presentat la seua candidatura a cogovernar l'Estat espanyol.
Sánchez, arran de la patacada a les urnes dels socialistes, va jugar-se-la. L'avançament electoral buscava descol·locar el PP d'Alberto Núñez Feijóo, trencar el tauler polític per escriure una nova pàgina al seu etern manual de resistència. Amb l'espantall de la ultradreta com a principal argument de mobilització progressista, el dirigent del PSOE reclamava la concentració de les paperetes en una apel·lació sense contemplacions del denominat com a vot útil. Es tractava d'activar a l'elector espantat pels pactes entre el PP i l'extrema dreta Vox, així com per les mesures i les afirmacions dels ultradretans amb el seu negacionisme de la violència masclista o l'atac als drets LGTBIQ+.
La maniobra era arriscada, molt arriscada. Capgirar l'escenari dictaminat per les enquestes d'una àmplia victòria dels populars i els ultradretans s'albirava quasi com a una utopia, però la campanya electoral s'ha tancat amb la sensació demoscòpica que l'aliança entre el PP i Vox pot quedar-se per sota dels 176 diputats que marca la majoria absoluta. Qualsevol resultat que deixe als conservadors i els reaccionaris sense aquesta xifra màgica seria una sorpresa que faria somriure a les forces progressistes estatals.
Mentre els populars solament compten amb Vox i les candidatures de l'Espanya buidada que obtinguen representació com a possibles aliats, el tàndem conformat pel PSOE i Sumar, la plataforma encapçalada per la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz, atresora una àmplia cartera d'hipotètics socis al Congrés dels Diputats, com ara el PNB, ERC o EH Bildu. L'apel·lació a barrar el pas a una entrada de l'extrema dreta al Consell de Ministres podria atreure altres forces d'arrel territorial que han mostrat el seu escepticisme reiterat sobre l'executiu de coalició entre socialistes i l'espai esquerrà d'Unides Podem.
Narcotraficants, trumpisme i Zapatero
Si el PP va començar la contesa electoral amb un optimisme desfermat, amb Feijóo convençut que la seua arribada a la Moncloa era un fet consumat, ha acabat la cursa a les urnes amb algunes bombetes enceses en roig. La relació d'amistat entre el candidat de la formació de la gavina i el narcotraficant Marcial Dorado ha marcat l'últim tram de la campanya. Feijóo, de fet, ha reconegut que sabia de la condició de «contrabandista» de Dorado.
Les mentides també han assetjat a l'aspirant del PP i expresident de la Xunta de Galícia. És cert que la seua tàctica d'embarrar el debat que va protagonitzar amb Sánchez ha estat lluny de penalitzar-lo, però la repetició d'aquestes dades inexactes han llastrat la seua imatge, especialment arran de la topada amb la periodista de TVE Sílvia Intxaurrondo, qui va replicar-li quan va mentir a propòsit de la revalorització de les pensions i del final judicial de la investigació sobre l'afer Pegasus.
L'inici de la campanya electoral tampoc va ser fàcil per als dretans. Els acords ultres amb l'extrema dreta Vox al País Valencià, les Illes Balears, Aragó o Extremadura han situat el focus mediàtic a sobre dels populars. El negacionisme de la violència masclista del qual presumeix la ultradreta ha esquitxat a la formació de la gavina, que ha efectuat malabars dialèctics per justificar les seues enteses radicals. El sainet extremeny, on la líder popular Maria Guardiola va passar de rebutjar cap pacte amb els extremistes a integrar-los al seu govern, ha estat l'exemple paradigmàtic.
Paral·lelament a l'acumulació de polèmiques per les seues mentides a la televisió pública espanyola i el retorn del seu passat d'amistat amb un contrabandista gallec, el candidat del PP ha atiat amb força la maquinària trumpista. Al més pur estil de l'expresident estatunidenc, ha sembrat dubtes sense fonament sobre una possible manipulació del vot per correu. Una de les figures que amb més força ha disparat contra Correus i, fins i tot, contra RTVE per exercir un periodisme compromès contra la proliferació de les mentides ha estat el valencià Esteban González Pons, número u dels populars per la demarcació de València i amb possibilitats de ser ministre en cas de triomf PP-Vox.
L'exercici trumpista dels conservadors s'ha intensificat per garantir una dreta hipermobilitzada i desimbolta, que s'ha exemplificat amb consignes com ara «Que et vote Txapote», les quals s'han convertit en virals entre les persones més joves i exposades a la galàxia de Youtubers i creadors de continguts a les xarxes socials amb un discurs furibundament contrari a l'actual executiu d'esquerres a l'Estat espanyol. Aquesta activació permanent dels sectors dretans i ultradretans, tanmateix, sembla menys rendible per a Vox. El partit encapçalat per Santiago Abascal afronta aquests comicis amb la paradoxa d'uns sondeigs que preveuen un retrocés significatiu de la seua presència parlamentària, però amb força possibilitats d'ocupar diverses carteres ministerials.
Encara que Sánchez va decidir plantejar un plebiscit inequívoc sobre la seua figura, l'encarregat d'animar moralment a l'esquerra i picar pedra per un tomb a les enquestes ha estat José Luis Rodríguez Zapatero, el principal actiu mediàtic dels socialistes i, en general, del conjunt de l'esquerra en aquesta carrera per la Moncloa. La seua contundència dialèctica contra la dreta i la defensa de la tasca de la coalició PSOE-Unides Podem van obrir pas a una gira de Sánchez pels mitjans de comunicació que han fet bandera durant els darrers anys de la seua hostilitat contra el líder del PSOE.
La sensació de remuntada de la formació del puny i la rosa va frenar-se en sec amb el cara a cara bipartidista. Sánchez va estar lluny de les expectatives creades i va desaprofitar l'oportunitat per a generar una mena de punt d'inflexió a la batalla que es resol aquest diumenge. L'aspirant a continuar al capdavant de l'executiu espanyol va desenvolupar-se millor en el debat a tres a TVE, en el qual va compartir plató amb Díaz i Abascal.
Després del soroll inicial per les negociacions turbulentes amb Podem i d'una invisibilització per una campanya amb un cert replegament bipartidista, la vicepresidenta espanyola i la ministra de Treball va mostrar la seua millor cara en el darrer debat a tres de TVE. Les enquestes, de fet, auguren un cert creixement electoral de Sumar, qui està assetjat per l'espasa de Dàmocles de quedar per sota dels resultats d'Unides Podem en els comicis estatals del 2019. Una patacada de Díaz obriria de bat a bat les lluites soterrades a l'espai, especialment per part dels morats.
Sumar, qui es disputa diversos escons amb la dreta i, concretament, amb Vox, d'acord amb els pronòstics demoscòpics, té l'objectiu d'entrar al pòdium electoral. Si la plataforma liderada per Díaz assoleix la tercera posició, les possibilitats d'una majoria absoluta de PP i Vox serien més magres. La necessitat d'un bon resultat de Sumar perquè el PSOE puga conservar la Moncloa han provocat, fins i tot, que Sánchez parle sense embuts d'un govern conformat per ambdues forces polítiques.
El múscul a les urnes de Díaz s'haurà de demostrar a places com ara el País Valencià, on ha pactat amb Compromís. Els valencianistes somien amb un grup parlamentari propi. O dit d'una altra manera: en obtenir dos diputats per la demarcació de València, un parell per la circumscripció d'Alacant i treure'n un per les comarques de Castelló. Aquesta il·lusió contrasta, de moment, amb les enquestes. Un resultat que deixara la coalició Compromís-Sumar per davall dels tres diputats, és a dir, sense dos parlamentaris per València i un per Alacant, seria percebut com a una patacada.
A les Illes Balears, en canvi, Més per Mallorca es fan il·lusions amb l'obtenció de l'anhelat diputat mallorquinista. La coalició amb Sumar ho assegura, llevat de catàstrofe inaudita per a l'esquerra espanyola i balear. L'escenari està més obert a Catalunya, on les forces independentistes, és a dir, ERC, Junts per Catalunya i la CUP, mesuraran les seues constants vitals a les urnes després del mal sabor de boca que va deixar el 28M en clau municipal. La primera posició al Principat sembla reservada per al PSC i els estudis demoscòpics auguren un creixement electoral del PP.
L'amenaça ultradretana
Si la tendència de les enquestes es compleix a les urnes, l'Estat espanyol tindria moltes opcions de sumar-se a la llista de territoris europeus amb l'extrema dreta a l'executiu. Amb Itàlia com a baluard ultradretà de la Unió Europea i Hongria i Polònia com a grans bastions ultraconservadors al Vell Continent, l'entrada dels radicals a un govern espanyol del bracet del PP decantaria el projecte europeu cap a unes coordenades fortament dretanes. Les excepcions trumpistes serien Alemanya, amb una aliança estatal progressista, i França, amb una dreta deslligada de temptacions extremistes.
El rumb de la Unió Europea i la naturalització dels pactes de la dreta clàssica amb la ultradreta reaccionària es juguen aquest diumenge a l'Estat espanyol. Les antenes de la Comissió Europea només tenen sintonitzats els canals espanyols per seguir uns comicis amb efectes arreu del continent. L'inici d'un cicle extremament conservador es dilucida a les votacions espanyoles. I, de moment, els sondeigs auguren com a resultat més probable una majoria absoluta del PP i Vox.