Repeteix com a candidat de la CUP al Congrés. Quan acabi aquest mandat. Si surt escollit, durà 10 anys de càrrecs institucionals. Ho contempla com la darrera vegada que es presentarà?
Deu anys, més o menys. He estat diputat de 2015 a 2017, després membre del Secretariat Nacional, que no és remunerat i ara porto gairebé quatre anys al Congrés. Jo crec que, si surto escollit, tampoc faré una legislatura sencera. Des del punt de vista personal és un desgast també. Però, tant la Mireia Vehí com jo teníem ganes de defensar la feina feta en una campanya.
També pel desgast que comporten els temes de seguretat que han explicat aquests dies?
Sense exagerar-ho. Se n’ha fet una notícia molt gran. Però, sí que és veritat que hi ha moment que, pel fet que ens dirigim directament a l’extrema dreta, tant a l’hemicicle com a la sala de premsa on hi ha “periodistes” que treballen per mitjans digitals d’extrema dreta, i hi confrontem, augmenta l’assenyalament a xarxes. En moments com aquests, assessorats per gent de confiança que no són empreses de seguretat a l’ús, sí que hem decidit prendre mesures extraordinàries.
Per què Mireia Vehí ha passat de ser la número u per Barcelona i vostè era el segon a ser la cap de llista per Girona? Temen no treure el segon diputat a Barcelona?
No. És al revés. Aspirem a treure el tercer diputat per Girona. Això obeeix també a una circumstància real. La Mireia és de Figueres, durant una temporada ha viscut fora, però ara hi torna a viure. La seva circumscripció són les comarques gironines.
El preocupa que creixin veus que aposten per l’abstencionisme a les eleccions espanyoles?
El missatge d’una part de l’abstencionisme és una crítica cap a l’independentisme de la qual nosaltres en prenem nota. Cal autocrítica i canvis perquè la gent es torni a mobilitzar i donar suport als partits independentistes. Les municipals ja ho han expressat i n’hem pres nota. Ara bé, continuem defensant que aquests canvis no seran millors ni més ràpids regalant posicions institucionals a PP, PSOE i Vox. Votar potser canvia poc les coses, però, no votar les pot canviar a pitjor. Per tant, regalar tot l’espai institucional als nostres enemics no ens portarà a un rearmament independentista.
Des de la CUP han fet, durant molts anys, campanya activa per les abstencions al Congrés. Deien que l’independentisme no hi tenia res a guanyar.
També és veritat que hi havia en marxa un procés independentista i això condicionava el paper secundari que donàvem al Congrés espanyol. Ara pensem que la feina que hem estat fent al Congrés és una trinxera més per defensar l’independentisme i ens ha donat un altaveu bo. Al final, la militància de la CUP ho ha reconegut d’aquesta manera. El 2019 ens vam presentar per un marge molt ajustat, 51% - 49%. Ara és una mica diferent, 61% - 39%. Que l’altaveu ha servit per avançar també ho veu una mica més de gent internament que no pas fa quatre anys.
Un dels arguments de fa quatre anys era que al Congrés tindrien una projecció pública que els permetria arribar a més gent. Els resultats de les municipals això no ho acaben de reflectir, potser?
No han anat molt bé, però hi ha excepcions importants. Des de Girona ciutat al conjunt de comarques gironines. Això s’ha de recordar. En general, allà on la CUP ha tingut l’alcaldia ha fet uns resultats bons. Hi ha realitats per mirar amb lupa. És veritat que la tendència general de l’independentisme ha estat baixar. També Junts. L’únic que maquilla el seu resultat és Trias a Barcelona amb un discurs on l’independentisme havia desaparegut per complet. Hem baixat tots els independentistes i nosaltres ens hem vist arrossegats per això. La qüestió no és Madrid, que no té una incidència especial en el resultat de la CUP.
Van prometre que si entraven al Congrés serien Ingovernables. En què s’ha materialitzat això aquests quatre anys?
La nostra voluntat, el 2019, era que Catalunya, que estava sent ingovernable en aquell moment als carrers contra la sentència, havia de mantenir aquesta ingovernabilitat fins que un govern de l’Estat espanyol reconegués la base del conflicte i les bases de la seva resolució. És a dir, amnistia i autodeterminació. Així ho vam fer valdre en la investidura. Vam votar en contra del president Sánchez. La solució no passava per aquí. Un altre partit, el més votat entre l’independentisme, va crear un succedani d’aquesta autodeterminació i amnistia que és la taula de diàleg per canalitzar la revolta de 2019. Nosaltres ho vam mirar amb suspicàcia i el temps ens ha donat la raó. Ja sabíem que pocs diputats de la CUP no farien ingovernable el Congrés. El que ha de ser ingovernable és el país. Era un eslògan de país.
Hi ha certa sensació d’impotència davant la realitat que dibuixa?
Nosaltres, pel sol fet d’existir i ser allà, ja els molestem. Això va bé per recordar i qui són ells. L’existència els molesta. Som l’antítesi de la dreta espanyolista i l’espanyolisme en general. Per això ens volen il·legalitzar. Ara, evidentment, de resistir no es viu tota la vida. Tot i que som un poble acostumat a resistir. El que cal és fer servir la força que tenim per tornar a crear condicions per avançar com vam fer el 2017.
Quatre anys després, veuen cap marge per contribuir al procés d’emancipació nacional des de Madrid?
Al que no veiem marge és al que s’ha provat fins ara. En teoria, hi havia un govern amic. Així ho ha interpretat ERC, que ha rebaixat molt els seus plantejaments. Però, així i tot, no ha obtingut pràcticament res. Podríem dir que s’han obtingut els indults, que sabem que són una resolució molt parcial a la repressió. També la derogació de la sedició, que sabem que ha tingut la contrapartida de l’augment de les penes dels delictes de desordres agreujats. Tret d’això, l’estratègia de rebaixar plantejaments i desmobilitzar no ha obtingut res. Ni coses que no tenen a veure amb la independència. No s’ha obtingut més presència del català a les plataformes, ni el traspàs de Rodalies ni la gestió autonòmica dels fons europeus. El que cal és no rebaixar els plantejaments, sinó defensar una cosa majoritària a la nostra societat: el referèndum d’autodeterminació.
Han posat com a condició per plantejar-se votar una investidura de Pedro Sánchez el reconeixement del dret a l’autodeterminació i l’amnistia. És una manera de dir que no l’investiran?
És una manera de passar la responsabilitat a ells. Si tenen dubtes entre triar més drets o més extrema dreta, o si s’arrisquen a més extrema dreta perquè ens veten drets, convé recordar que la responsabilitat és del PSOE. L’esquerra espanyola té un problema quan el seu principal partit, el PSOE, té una idea de la unitat d’Espanya pràcticament coincident amb la de l’extrema dreta. És una cosa sagrada per la qual no pot seure a parlar sobre si es podria decidir democràticament.
El relat públic serà el contrari…
Qui fa servir una clau democràtica de resolució som nosaltres. Ni tan sols diem que li donarem suport si ens dona la independència. Diem que li donarem suport si ho sotmet a referèndum. Per l’altra banda hi ha un tancament.
Encara que la investidura depengués de vostès, arribats al punt que el PSOE es tanca en banda, es plantegen abstenir-se?
Si PP i Vox tenen majoria, faran govern. Si hi ha una majoria alternativa, s’hauran de concretar els acords. Si no, no hi hauria un govern de PP i Vox, hi hauria noves eleccions. Si la majoria alternativa passés pels vots de l’independentisme, el conjunt de l’independentisme hauria d’exigir el referèndum d’autodeterminació.
Què els han dit ells?
És un emplaçament públic que hem fet i no tenim resposta.
Per tant, és un emplaçament unilateral?
Tenim converses per anar veient les situacions que s’obren.
Un dels problemes d’aquests anys ha estat la manca d’acord en les exigències de l’independentisme.
Hi ha hagut molts desacords tots aquests anys. Però, l’independentisme té una força i n’ha de ser conscient. L’ha de fer servir de la forma més intel·ligent.
Veu marge perquè en aquest mandat canviï?
Sí. Volem tornar a crear les condicions de 2017. Com a mínim, nosaltres. No sé si altres partits pensen en altres termes. Creiem que el 2017, malgrat les mancances del que va venir després, és el millor que ha fet l’independentisme. Ho va fer perquè tenia una idea clara, perquè va tenir una actitud combativa i ambiciosa. La confrontació no allunya gent. El 2017, amb una estratègia de confrontació, és quan l’independentisme ha tingut més suports. Rebaixar i desmobilitzar ens ha portat una baixada de l’independentisme a les enquestes i les urnes.
Aquests quatre anys, ERC i Bildu han fet tàndem al Congrés. Com analitzen que l’esquerra abertzale, tradicional aliada seva, s’acosti ara més als republicans?
Crec que tenen una lectura, en part, coincident del paper que volen que jugui el PSOE i Unides Podem. És diferent de la nostra. Crec que també és diferent la manera com arriba cadascú a aquesta posició. Bildu està tancant un conflicte armat i gestionant-ne les conseqüències. Aquesta ha estat una prioritat durant molts anys. Mentrestant, ERC hi arriba amb tota la força acumulada de l’1 d’Octubre. ERC ha dilapidat la força de l’1 d’Octubre.
Com veuen el desplegament del projecte de Sumar?
Ho veig com un pas enrere important per l’esquerra catalana i dels Països Catalans. Sumar és un projecte més centralista que no pas Podemos. Que ja ho era. Però, conservava un cert esperit confederal. Ara, a Sumar, la seva candidata veta el referèndum d’autodeterminació i destaca que el seu és un projecte estatal lluny de particularitats autonòmiques. Al final, tant al País Valencià com a Catalunya, aquí com a novetat, posen candidats des de Madrid. Ara, la número 4 per Barcelona és imposada des de Madrid. És un pas enrere important pel que fa a l’esquerra catalana. Ho volem fer notar al seu entorn i el seu electorat. Cal que l’esquerra estigui arrelada al país. Sumar és un pas enrere.
Tenen aliances amb Més i Compromís. Per què a Catalunya aquestes aliances amb les esquerres nacionals no es dona?
Aquí tenim una agenda pròpia que passa per l’autodeterminació i la independència. Cosa que, malauradament, al País Valencià i les Illes no és així. No sembla que Compromís i Més vulguin anar cap aquí. El futur de l’esquerra als Països Catalans no és assimilar-se cada cop més a l’esquerra espanyola. Si no, tenir una agenda pròpia com té l’esquerra a Galícia o Euskal Herria. Als Països Catalans hauríem de tenir una esquerra amb objectius nacionals propis. La independència la volem per molts motius, però també per avançar en tota l’agenda en favor de les classes populars.
Per què la CUP no es presenta a la resta dels territoris dels Països Catalans? Què Més i Compromís vagin amb Sumar no donava marge a la implantació d’una opció amb perspectiva nacional?
Hauria estat interessant, però tampoc volem fer res que no tingui prou força al darrere. Correspon a la nostra gent al País Valencià i les Illes si es donen les condicions per fer una campanya amb paciència i fer uns resultats bons.
Van ser molt criticats per una part del feminisme per abstenir-se en la llei del sí és sí. Creuen que va ser un error?
No, al revés. Pensem que coses que han passat després ens han donat una mica la raó. La nostra posició, que va defensar molt bé la Mireia Vehí, era que retocar el Codi Penal no era la prioritat per aconseguir avenços en el feminisme. Hi havia coses més prioritàries. Crec que el temps ens ha donat la raó. Van entrar pel Codi Penal i ha sortit malament.
Més enllà de les modificacions al Codi Penal, la llei creava noves formes de prevenció i d’intervenció i les dotava de recursos.
Exacte. Per això ens vam abstenir. Sí que hi havia coses que veiem bé. En el que no estàvem d’acord, i Mireia Vehí va ser molt clara amb això, era que amb la via d’augmentar penes no es pot resoldre un problema que és estructural i profund. Per tant, passa per l’acció en molts altres camps.