No es tallen. Són molt actius a les xarxes socials i, sovint, diuen les coses tal com raja, de forma directa. Saben fer titulars. Això els fa tenir amics i detractors entre propis i contraris. En tot cas, poques vegades desperten indiferència.
Aquestes són les característiques que tenen en comú els candidats d’ERC i Junts per Catalunya a les eleccions al Congrés, Gabriel Rufián i Míriam Nogueras.
Per molt que els dos partits estiguin abocats a la confrontació pública, sembla que l’aposta comunicativa en les eleccions vinents requereix perfils que, tot i les seves particularitats, són similars.
Ni Rufián ni Nogueras, per exemple, s’entendrien sense Twitter. Rufián té prop d’un milió de seguidors i, al seu currículum, tuits que s’explicaran als llibres d’història com el de les “155 monedes” de l’octubre de 2017. Al seu torn, Míriam Nogueras acumula més de 100.000 seguidors en un perfil des del qual ha viralitzat vídeos de les seves intervencions al Congrés, com aquell en què enretirava la bandera de l’Estat espanyol de la sala de premsa de la cambra. Gest que Rufián va menystenir en la seva posterior intervenció.
En general, però, interactuen poc entre ells. Ho van fer el 2015, per lloar-se mútuament i demostrar-se admiració, quan Rufián encara no era a ERC, però si una de les veus en alça de l’ANC. Més recentment, aquest abril, ho ha fet Nogueras per sentenciar que “la lluita de Rufián és la de les esquerres espanyoles”.
Fons de formes
La professora de la Universitat Rovira i Virgili experta en comunicació política, Carlota Moragas, destaca que comparteixen la forma com fan els seus discursos al faristol de Congrés: “Tenen trets de l’espectacularització pròpia del discurs polític en aquesta era que vivim”. Per exemple, diu “en les seves posades en escena són molt conscients de quin és el tall que anirà després a l’informatiu. En l’àmbit discursiu busquen cridar l’atenció d’alguna manera”. Ho fan encara que l’hemicicle estigui mig buit, perquè “saben que després tindrà un recorregut més enllà”, a les xarxes, on “tenen presència i força seguidors de la seva comunitat”.
Es tracta d’una fórmula que els mateixos partits no utilitzen tant al Parlament com ho fan els seus portaveus al Congrés. De fet, a la cambra catalana, són els partits espanyolistes, especialment Alejandro Fernández del PP, els que gasten aquests recursos.
Pau Canaleta, coordinador del màster de Comunicació Política i Institucional de la Barcelona School of Management (BSM), diu que Junts i ERC al Parlament són “partits grans que saben que estaran al govern o lideraran l’oposició, són partits centrals”. En canvi, al Congrés “són partits petits, tenen uns rols molt diferents” i, per tant, “han d’ocupar molt el seu espai mediàtic, entrar a les peces dels mitjans, cridar l’atenció, pensar molt com fer servir els seus minuts quan els toqui parlar”.
Republicans i juntistes no aspiren a governar a l’Estat espanyol, més enllà de la possibilitat d’entrar en alguns pactes. És això el que fa possible la candidatura de dos perfils que difícilment serien candidats a la presidència de la Generalitat.
Moragas argumenta que una part de la població, en especial entre l’independentisme, les eleccions al Congrés, “no se les sent tan seves”. Per tant, “optar per líders que fan més soroll en termes comunicatius pot fer que la campanya es tensi i el votant presti una mica més d'atenció”. És per això que ERC i Junts opten per “candidats molt conscients de la seva realitat mediàtica, que poden marcar un perfil més espectacular”.
A més, diu Moragas, “poden ser més bel·ligerants perquè no hi ha la idea de presentar algú que sigui futur soci de govern”.
D’un altre temps
“Al govern de Catalunya no serien un perfil així els màxims representants”, relata Canaleta. A parer seu, de fet, Rufián i Nogueras són fruit d’un altre moment polític que no és l’actual, sinó del cicle entre 2015 i 2019, amb l’auge dels partits autoproclamats hereus del 15M i el procés independentista. “En un moment en què l’independentisme intentava competir amb els comuns després que guanyessin les eleccions generals el 2015. Es busca competir i es trien persones molt actives a Twitter, brillants en l’oratòria i que sàpiguen clavar el missatge”, argumenta el professor de la BSM.
Tots dos, diu Canaleta, “hi són perquè ho volen els presidents dels partits. Puigdemont va fer el tuit proposant Nogueras i Rufián és una aposta molt clara de Junqueras”. Amb tot, “no són els perfils que tocarien en aquest moment i ara s’han de ressituar”.
Una reubicació que, entén, Rufián ja ha començat a fer: “Encara té oratòria i xoc directe amb la dreta, però alhora és i serà qui lideri les negociacions”. Pel que fa a Nogueras, considera que si el paper de Junts és important després de les eleccions, “també haurà de fer el doble joc, no només confrontar. Haurà de tenir el rol de negociadora”.
Canaleta considera, però, que tots dos tenen diferències parlant al faristol del Congrés. Rufián “fa servir un to molt traanscendent” i Nogueras té un to de “som aquí per confrontar i no per fer amics”.
Una casa a Twitter
A tots dos, però, els caracteritza tenir un perfil de Twitter des del qual intenten projectar naturalitat. “Fa la sensació que els seus perfils els gestionen ells mateixos, que són ells els que publiquen continguts”, descriu Moragas. A més a més, remarca que “entre campanyes mantenen la seva comunitat i la línia de temps activa. No només tuiten contingut propi, també fan molts retuits i contesten, fins i tot, a algú que vol polemitzar”. No és estrany, de fet, veure Rufián fent retuits a persones que el critiquen, cosa que genera una ràpida reacció dels seus partidaris vers el crític.
Moragas també destaca, com a característica, que “l’humor és present al seu perfil de Twitter”. És més, fan servir “un llenguatge allunyat de la institucionalitat, més proper i usant adjectius amb molta càrrega valorativa”. A l’humor cal sumar-hi “l’ús de mecanismes formals com el mem o la vinyeta i els avatars, també l’ús d’emoticones més propi d’altres xarxes socials”. A més a més, Rufián, explica, “ja va néixer com a tweetstar, fa servir molts mems per parlar de coses quotidianes com Eurovisió, barreja contingut polític amb continguts semblants als d’un usuari més que comenta temes d’actualitat”.
Canaleta, però, pensa que tots dos persegueixen objectius diferents a les xarxes socials. Nogueras, detalla, té una “línia molt del que demanava el processisme en el seu moment més àlgid: posar en contradicció, fer anar l’argumentari, aprofitar l’ocasió per posar el missatge clàssic. Diu molt el que els seus seguidors volen sentir”. En canvi, Rufián “va a buscar els altres”.
Tots dos, a més, utilitzen molt el recurs de penjar les seves intervencions al Congrés amb “vídeos amb subtítols que és més d’altres xarxes socials més joves que han acabat imposant les seves lògiques. A Twitter no hi és la gent més jove, però aquest estil més fresc, sortint del que ha de ser el Twitter d’un candidat polític, els acosta a una bossa d’electors a la qual altres candidats no hi arribarien”, destaca Moragas.