Toni Aira
Professor de la UPF Barcelona School of Management
Si el Govern de Pedro Sánchez no reacciona, no dona les explicacions necessàries i no li dona la importància que el tema requereix, llavors crec que sí. Per se, el que ha passat és un capítol més del que passa a Catalunya després del procés. Hi ha pocs indicis que per part del Govern d’Espanya es prengui consciència, més enllà dels indults, que alguna cosa important va passar a Catalunya l’any 2017 i que això s’ha de traduir en moviments polítics. Si ni així, ni amb una explicitació de males praxis i poc respecte a la democràcia en el marc de l’Estat, el Govern d’Espanya fa cap gest, crec que estaria justificat que es retirés el suport al Govern. No dic que sigui automàtic. Però, si en uns dies no hi ha gestos públics que apuntin a una voluntat d’esmenar això o de donar explicacions, aleshores crec que l’independentisme que dona suport al Govern d’Espanya hauria de poder retirar el seu suport sense gaire problema. Tindria tota la justificació del món, en vista que qui té el govern a Madrid dona per fet que, faci el que faci, tindrà aquest suport.
Zahia Guidoum
Portaveu de Decidim
El que ha passat és una nova mostra del caràcter antidemocràtic del règim del 78. Aquest atac contra la democràcia no és el primer, no serà l’últim, però és particularment greu. Crec que l’independentisme en general, hauria de començar a tenir una estratègia més enllà del que faça o no l’Estat espanyol. Òbviament, amb el que s’ha fet públic, els partits independentistes s’haurien de plantejar el que estan fent fins ara. És important que el ministre d’Interior i la de Defensa dimiteixin i que hi hagi una comissió d’investigació real per saber què ha passat i fins on ha arribat. El projecte ha pogut veure que hi ha un bon nombre d’afectats, però diuen que estan segurs que n’hi ha d’altres. Cal veure quantes persones n'han estat víctimes, si només és cosa del Principat o si afecta el conjunt dels Països Catalans i altres nacions sense estat com Euskal Herria i Galícia.
Marc Sanjaume
Professor de la Universitat Pompeu Fabra
Sí, efectivament. Jo ho lligaria a la confiança. No hi pot haver confiança en una relació en la qual un espia l’altre. Si en una relació de parella un mira d’amagat el mòbil de l’altre, malament anem. Penso que aquesta ha de ser una mica la lògica fins que no es demostri que Pedro Sánchez no hi tenia res a veure o que era una dinàmica del deep state heretada de l’època Rajoy, etc., cosa que haurà d'explicar el Govern espanyol i és feina dels partits que li donen suport o hi tenen pactes avaluar si els convencen o no les explicacions. En tot cas, de moment, caldria tenir una relació d’exigir transparència en això.
Gemma Ubasart
Professora de la Universitat de Girona
Al contrari. Estem davant d’un cas molt greu i cal actuar alhora amb contundència i intel·ligència. Cultura de l’emergència enquistada a les entranyes de l’Estat. Des del meu punt de vista, tot hauria de sumar per fer pressió i provocar l’obertura d’una investigació a fons i depuració de responsabilitats. No serà fàcil, i per això cal cap fred i mirada llarga. El Govern català i els partits independentistes fan bé a pujar el to i anunciar mesures legals. Però s’ha d’anar més lluny. Cal travar aliances perquè l’exigència d’investigació es dugui a terme conjuntament per part d’una gran pluralitat d’actors polítics i socials (nacionals, estatals i internacionals) que creuen en la democràcia i el respecte per l’estat de dret. I aquí cadascú té el seu paper: els ministres morats collant el Govern de Pedro Sánchez, ERC fent valer el seu paper imprescindible per mantenir la majoria de la investidura al Congrés de Diputats, organitzacions de drets humans implicant associacions i organismes internacionals, dirigents a l’exili internacionalitzant el cas, etc.
Antoni Soy
Professor honorífic d’economia de la Universitat de Barcelona
Diàleg amb l’Estat? Fins ara, aquest diàleg no ha existit. ERC, que no el Govern, fins ara ha dit que volia parlar d’amnistia i autodeterminació, i des del Govern espanyol se li ha respost clarament que, d’aquests temes, no se’n podia parlar. És a dir, un diàleg de sords.
Tanmateix, el Govern català sí que s’ha assegut a parlar sobre temes menors, que corresponen al funcionament d’una autonomia com qualsevol altra de l’Estat espanyol. Com a conseqüència, rebem de l’Estat (en cap cas s’aconsegueix) aquelles petites molles que té a bé donar-li al Govern català. Per dir-ho gràficament, sembla com si a l’actual Govern català ja li anés bé fer de simple gestoria dels assumptes de l’Estat a Catalunya.
Evidentment, en aquest context, i més després del Catalangate, crec que qualsevol suport a l’actual (i probablement al futur) Govern espanyol, no té cap mena de sentit. De fet, ja no el tenia fins ara.
Per acabar, em preocupa molt que mentre ens tinguin ben entretinguts i despistats amb aquesta moguda uns —l’Estat espanyol i el seu Govern— o els altres —el Govern català—, no ho aprofitin per colar-nos algun gol. Per exemple, el del castellà com a llengua vehicular, també, a l’escola i, en conseqüència, es carreguin el model d’immersió lingüística en català.
Marina Llansana
Filòloga i exmembre de la junta d’Òmnium Cultural
Amb l’Estat espanyol lliurem una batalla que té moltes dimensions diferents, i les lliurem en paral·lel. Una d’aquestes dimensions és la de la legitimitat internacional, i en els estàndards internacionals qui s’aixeca de les taules de negociació, perd. Per aquesta raó, penso que la part catalana no pot ser mai la que s’aixequi de la taula, la que es nega a dialogar, no pot ser la que doni una imatge pública d’intransigent, no pot regalar a la part espanyola la bandera del diàleg. Ho repeteix sempre Gerry Adams: un moviment d’alliberament nacional no pot deixar mai de reclamar el diàleg per resoldre el conflicte que l’enfronta amb l’estat opressor. I aquest és un principi bàsic i imprescindible no només en la batalla de la legitimitat internacional sinó també en l’estratègia d’ampliar suports cap a la independència. Amb tot l’escepticisme, amb totes les incerteses i riscos, i sent molt realista respecte dels pocs o nuls fruits que donarà el diàleg amb l’Estat, penso que cal seguir defensant-lo. Per tot això que acabo de dir i també perquè l’alternativa que defensen d’altres són embats grandiloqüents de confrontació amb l’Estat que no tenen cap plasmació real i per ara no han passat de la pura retòrica.
Joan B. Culla
Professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona
Si el Govern Sánchez, que ha tingut paralitzada i morta la taula de diàleg durant tant de temps, en vista d’això decideix tornar a convocar la taula de diàleg, posarà difícil a ERC retirar-li la confiança. Aquest desenllaç em semblaria plausible. Si Pedro Sánchez no fa res, no dona cap explicació, no investiga i no convoca la taula, potser ERC no tindrà cap altra alternativa que trencar les relacions. Sánchez haurà de posar alguna mesura compensatòria a l’escàndol si no vol que salti tot pels aires.
Pilar Rahola
Comunicadora i analista política
No és tant el fet d'haver de trencar governs o aliances, sinó tenir una estratègia comuna de defensa del país i la seva dignitat. En aquests moments, pesen molt per damunt els interessos de partit que els de país. Les aliances amb el PSOE, moltes de les quals no les acabem d’entendre, són tan arrossegades que dona la impressió de ser gratis et amore. Tot i no entenent els motius pels quals, especialment ERC, s’ha entregat d’aquesta manera tan gratuïta i servil als interessos del PSOE, en un moment en el qual agredeixen tant els teus drets fonamentals, caldria tenir una posició de dignitat, no tant de partit com de país. Hi hauria d’haver un gest polític d’enorme importància que escenifiqués dues coses: la unitat davant l’agressió i la voluntat i determinació de no permetre-la.
D’una banda, han fet una foto d’unitat per posar una denúncia, però cap gest polític que escenifiqui que aquella foto tenia una mica de veritat. De manera que és una foto fake. Els ciutadans ja no estem perquè ens donin "denuncietes" als tribunals, sinó per demostrar que no permetrem ser un país permanentment humiliat. Si no passa res, si el PSOE continua aprovant les seves cosetes, ajornant la taula de diàleg i jugant amb ERC com li dona la gana, el que pot passar és que no siguem res. Que siguem un país amb el cap acotat i totalment humiliat. La gent està cansada, hi ha gent que s’ha rendit i se’n va a casa, i gent que vol més contundència. No volem molles, volem el pa sencer, com deia l’Ovidi. Però, la foto d’unitat no eren ni molles, eren rossecs, pa dur i del pitjor. Caldria que ERC li digués al PSOE que ja n’hi ha prou. Però no ho ha fet ni quan ens han trinxat la llengua i no tinc gaire esperança en aquest sentit. Novament, Espanya ha pogut demostrar, gràcies a algun dels partits independentistes, que estem derrotats.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona
Per a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat democràtica, l’espionatge a representants polítics, juristes i activistes és del tot inacceptable. Un atac flagrant als drets fonamentals i la dignitat dels catalans. Després del cas Pegasus, és una bona oportunitat per posar fi a una taula de diàleg que ha estat un fracàs majúscul. Pedro Sánchez s’ha dedicat a aixecar la camisa a ERC i al Govern de Catalunya. És evident que cal canviar d’estratègia, cal fugir de les falses esperances i del veritable objectiu del miratge de la taula de diàleg que no és altre que desmobilitzar l’independentisme. ERC hauria de recuperar allò que va abandonar des del primer dia que va acceptar les regles del joc del PSOE, és a dir, defensar els drets fonamentals, defensar el dret a l’autodeterminació, defensar l’1-O i defensar l’amnistia per als milers de represaliats catalans. Tot això, davant mediadors internacionals avesats a la resolució de conflictes. Per tant, l’espionatge a una seixantena de persones —xifra que estic segur que és més elevada— hauria de ser el punt final de la passivitat d’ERC i jo diria que també de la gestió mediocre que fa el Govern de Catalunya d’una autonomia amputada. Per tant, cal recuperar la mobilització popular, única sortida per posar contra les cordes el govern de coalició espanyol, veritable artífex d’aquest comportament criminal d’espionatge massiu.
Mònica Clua
Catedràtica de Ciències Polítiques a la Universitat de Texas Rio Grande Valley
El que s’ha destapat aquesta setmana, el Catalangate, és una qüestió molt seriosa. Tenim un estat que ha espiat els seus ciutadans i els seus representats polítics. En altres sistemes democràtics això portaria dimissions immediates i investigacions serioses. Sabem que això no passarà a l’Estat espanyol, i és una pena no només per a Catalunya, sinó també per a la qualitat democràtica de l’Estat. De fet, no només el cas Pegasus, sinó la reacció, o millor dit la manca d’una reacció seriosa, del Govern de l’Estat seria un altre motiu per aturar el diàleg i el suport d’ERC al Govern. Estem en una situació complicada, de retrocés democràtic i de drets fonamentals, però el Govern de l’Estat també ha de començar a demostrar que el seu suposat “progressisme” té valor real. El cas Pegasus és massa greu i significatiu com per no demanar responsabilitats. El Govern català, i ERC, té la responsabilitat de fer valer el seu poder negociador amb el Govern espanyol.