De lluny, els dos fenòmens polítics internacionals més transcendents de l’última dècada han estat el Brexit i l’ascens i propagació del trumpisme. En el primer cas, sota el lema simplista “Take back control”, que podem traduir com “recupera el control”, la ciutadania britànica va decidir abandonar la Unió Europea després d’haver-hi format part 47 anys. En el segon, la pintoresca gorra roja amb la inscripció “Make America Great Again” —“fes que Amèrica torne a ser gran”— va catapultar el magnat Donald Trump, un personatge estrambòtic, a la presidència dels Estats Units.
Poques personalitats enrolades en la dreta espanyola van criticar tan severament el Brexit i l’ideari de Trump com l’eurodiputat Esteban González Pons, que l’any 2014 complirà una dècada a cavall de Brussel·les i Estrasburg. Un temps en què, a banda de viure la mar de bé, ha continuat llaurant-se la imatge de polític moderat que tant l’entusiasma i que ara compatibilitza amb la faceta de novel·lista.
A més, la proclamació del seu bon amic Alberto Núñez Feijóo com a nou president del partit, aviat farà un any, va significar el seu retorn a la cúpula directiva del PP. I precisament així, erigit en el principal interlocutor valencià de Feijóo, González Pons va presenciar una de les mascletades falleres en companyia de Carlos Mazón i María José Català, respectius aspirants populars a la presidència de la Generalitat i l’alcaldia de València. Una visita de la qual va deixar testimoni gràfic i escrit en el seu compte de Twitter.
“Con la pareja que va a sacar a la ciudad de Valencia del catalanismo, la condición de comparsa y el aldeanismo. La renovación, la fuerza para que los valencianos recuperen el control de Valencia. Quiero a mi tierra libre, orgullosa y europea”, González Pons Brexit. Perdó, dixit.
Costa de condensar millor el populisme trumpista i les tesis involutives abanderades pels conservadors britànics. A González Pons sols li va faltar anunciar la construcció d’un mur al Sénia i advertir que Catalunya, d’una manera o d’una altra, en costejaria les obres.
Les seues paraules remeten al Francisco Camps que, adreçant-se al PSPV, els demanava que escolliren “entre ser socialistes o valencians”, perquè els dos termes eren incompatibles. Els bons valencians apareixien cada dia a Canal 9 i els dolents vivien en els marges, menystinguts per una Generalitat que encarnava el pensament únic. L’únic permès.
Loquaç de mena, entre 2003 i 2007, abans d’emigrar a Madrid, González Pons ocupà tres conselleries diferents a la primera legislatura de Camps: la de Cultura i Educació, la de Relacions Institucionals i la de Territori i Habitatge.
Mentre ocupava la primera cartera situà Vicente Burgos, amic seu i de Camps, al capdavant de la Fundació Jaume II el Just. En a penes quatre anys, Burgos generà un deute de 9 milions d’euros. En 2016, la Guàrdia Civil el detingué en el marc de l’operació Taula, per la qual està pendent de judici. L’acumulació de delictes —sobretot de trànsit— ja van dur-lo a presó en 2014.
En la segona Conselleria es responsabilitzà de les concessions de televisió digital terrestre (TDT) i José Luis Ulibarri, el gran beneficiat a través del grup Mediamed, va anotar-se 13 llicències a les 14 demarcacions en disputa. No obstant, el Tribunal Suprem decretaria nul·les aquelles adjudicacions pel seu excés de parcialitat i el cas Gürtel treuria a la llum els lligams d’Ulibarri amb Francisco Correa i companyia. L’empresari lleonès acabà acceptant un any i mig de presó.
En el tercer cas, González Pons introduí a l’Administració —a la gerència de l’Institut Valencià de la Vivenda (IVVSA)— un polèmic company seu i de Camps a dret: Felipe Espinosa, que havia dirigit l’oficina de l’Arab Bank a València, des de la qual, durant l’etapa d’Eduardo Zaplana, la Generalitat havia transferit més de 4 milions d’euros al cantant Julio Iglesias —a través de paradisos fiscals— per la seua condició d’ambaixador valencià en diverses fires internacionals. Després de l’IVVSA, Espinosa passà per Vaersa, on feu un ús compulsiu de la targeta de crèdit. Acatà una pena de dos anys de presó per aquest motiu.
En l’estrena com a conseller de Territori i Habitatge, coincident amb el boom de la rajola, Esteban González Pons va anunciar que practicaria la “política sandía”, és a dir, “verda per fora i roja com el cor per dins”. El seu presumpte tarannà liberal, la bona relació que ha mantingut amb els adversaris polítics, el tracte afable que ha rebut dels mitjans i les ínfules de lletraferit amaguen un comportament pervers.
Rere aquella aparença subjau un González Pons maligne, demoníac, que no sap mesurar els límits de la provocació en afirmar que els actuals governants de València no són valencians i que han modelat una ciutat “aldeana”, que no és “lliure” ni “europea”. Curiosament, la València actual, que ha reduït l’espai per al vehicle privat, ha retallat distàncies amb Estrasburg, la ciutat predilecta de González Pons. Bastant més amable per als veïns, sens dubte, que no la de Rita Barberà.
Fent servir el populisme de González Pons, podríem col·legir que Mazón i Català són “la parella que retornaran la corrupció massiva i l’autoodi a la ciutat de València, que s’erigirà de nou en la platja de Madrid; un retorn al passat per tal que els madrilenys recuperen el control de València”
De fet, el mateix González Pons, el 30 de setembre de 2019, va publicar una columna molt eloqüent al diari Las Provincias. Sota el títol “Joan Ribó tiene razón”, es felicitava per la negativa de l’alcalde a l’ampliació nord del port. “Un nuevo contrato social verde será el cometido más importante de la próxima Comisión Europea”, emfasitzava González Pons. “Resulta incomprensible que semejante transformación paulatina de la capital del Turia en retrete de un megapuerto se esté produciendo sin que los ciudadanos rechisten, o lo que es peor, sin que se enteren”, afegia. “Deberíamos haber aprendido la lección del AVE a Madrid. Después de décadas clamando por tenerlo, la del AVE ha sido la vía por la que la Valencia profesional y comercial se ha marchado a Madrid”, rematava.
Fent servir el populisme de González Pons, i atenent a l’experiència viscuda, podríem col·legir que Mazón i Català són “la parella que retornarà la corrupció massiva i l’autoodi a la ciutat de València, que s’erigirà de nou en la platja de Madrid”. De moment, el primer edil madrileny, José Luis Martínez-Almeida, ja ha avançat, de visita a les Falles, que dispararà una mascletada a la Puerta del Sol si Català és alcaldessa després del 28M. I en cas que el recompte no li siga favorable, no és descartable que González Pons exclame “stop the count!” a Twitter