Si algun dia a Carlos Mazón li toca entrenar la selecció espanyola de futbol —com al seu dia, animat per uns amics, li tocà presentar-se al festival d’Eurovisió—, ja sabem que seguirà el manual de Luis Enrique: fe absoluta en alguns vells coneguts, entrada de noms que generen sorpresa i cap filtració a la premsa.
Així ha conformat el nou president de la Generalitat Valenciana el seu primer gabinet. “És el Govern de Carlos”, resumeix, de manera planera i concloent, una persona que el coneix bé. Un executiu paritari, per allò d’evitar les comparacions amb el Botànic i les crítiques al bandejament de la dona. Al seu Govern de la Diputació d’Alacant, entre 2019 i ara, eren 11 homes i únicament cinc dones.
Ni Rubén Ibáñez, ni Eva Ortiz, ni Elena Bastidas, ni Beatriz Gascó, ni José Juan Zaplana. Ni una sola concessió als principals protagonistes de la travessa pel desert que han significat els vuit anys del Botànic, sis dels quals capitanejats per Isabel Bonig.
Només cinc dels deu integrants del nou Consell pertanyen al PP, i quatre d’ells estan estretament lligats a l’etapa de Zaplana. Es tracta de la vicepresidenta segona i consellera de Serveis Socials, Igualtat i Vivenda, Susana Camarero; del conseller d’Educació, Universitats i Ocupació, José Antonio Rovira; del titular de Sanitat, Marciano Gómez, i del mateix president.
Amb aquesta gent, Mazón aniria a la fi del món. Són els seus protegits. Els seus Morata, Dani Olmo o Ferran Torres. Futbolistes que, jugaren com jugaren, sempre tenien reservat un lloc a l’onze inicial de Luis Enrique.
L’única consellera amb carnet del PP però sense filiació zaplanista és la castellonenca Salomé Pradas, que ho serà de Medi Ambient, Aigua, Infraestructures i Territori. Ha crescut políticament al voltant d’Alberto Fabra i Begoña Carrasco, els dos grans referents del partit a la capital de la Plana. Amb 35 anys fou directora general de la Generalitat i poc després va estrenar-se al Senat, on estava fins ara, que havia obtingut una acta a les Corts.
També trobem un parell de fitxatges sonors, d’aquells que descol·loquen una mica el personal. L’un, el de Nuria Montes, la fins ara secretària general d’Hosbec, la patronal hotelera amb epicentre a Benidorm. Es farà càrrec d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme.
L’altre, el de Ruth Merino, que al gener va marxar de Ciutadans, el 28M va figurar en les llistes del PP i ara passa a ser superconsellera d’Hisenda, Economia i Administració Pública, amb la funció afegida de portaveu. Si fa no fa, com Gavi, el futbolista del Barça a qui Luis Enrique va convocar amb la selecció espanyola quan acabava de fer 17 anys i que va ser titular des del primer partit.
Amb el 30% del seu Govern que —en funció del pacte subscrit— ha designat Vox, Mazón també pot estar satisfet. El vicepresident primer i titular de Cultura i Esports, Vicente Barrera, era votant i un assidu dels saraus organitzats pels populars, per bé que va distanciar-se’n, curiosament, a causa de la tebiesa amb EH Bildu, una formació que aquest torero retirat volia il·legalitzada.
La segona peça de Vox a la Generalitat és, a Justícia i Interior, l’advocada Elisa Núñez Sánchez. Poc significada políticament, ja fou assessora, en matèria d’immigració, a l’època de govern de Francisco Camps. En concret, amb Rafael Blasco com a conseller del ram.
L’últim integrant del Consell estava més o menys cantat: José Luis Aguirre Larrauri, que assumeix Agricultura, Ramaderia i Pesca. Era el menys excèntric dels diputats de Vox de la legislatura anterior i qui més coneixement atresorava dels temes de què parlava.
Tots ells gestionen carteres amb noms clàssics, tradicionals. Tan típics com el torró El Almendro que cada Nadal apareix a l’aparador del supermercat. Res de Transició Ecològica, Economia Sostenible, Arquitectura Bioclimàtica o Salut Pública. Conservadorisme en essència.
Un 18 de juliol inhàbil
Un dels reptes de Mazón consistirà a encaixar Vox en el seu esquema. És a dir, evitar el soroll mediàtic —al País Valencià i sobretot a Madrid— de la mateixa manera que el Luis Enrique futbolista driblava rivals en defensa i en atac.
Així, després d’haver lamentat reiteradament la lentitud dels terminis abans de resultar-ne investit, Mazón va preferir no nomenar el seu gabinet la vesprada del 17 de juliol —havia jurat el càrrec al matí— ni tampoc al llarg de l’endemà. No volia ostentacions de poder de Vox un 18 de juliol.
Els noms de què està envoltat i les competències reduïdes que tenen li ho posa a l’abast. El gran perill, no obstant, radica en la capacitat de Barrera de posar-se en contra el sector cultural.
El gran perill al Govern valencià radica en la capacitat de Vicente Barrera de posar-se en contra el sector cultural
Dijous passat, en l’acte del traspàs de carteres, va explicar que prové “del món de la cultura, de l’art”, i va assenyalar “la llibertat i la igualtat de tracte” com a eixos d’actuació primordials com a conseller. Una llibertat i igualtat de tracte que va relacionar, de seguida, amb la tauromàquia. “Ha estat silenciada, oblidada, perseguida i maltractada”, va advertir. “Com diu el nostre himne regional, per a ofrenar noves glòries a Espanya, visca València!”, va exclamar com a comiat.
Les possibles eixides de to de Barrera, molt actiu —i ofensiu— a les xarxes socials fins a la seua designació com a vicepresident, i l’actitud “vigilant” que ja ha assegurat que mantindrà el grup parlamentari de les Corts, constitueixen els dos grans hàndicaps de Mazón.
El president està bastant més tranquil amb Aguirre, circumscrit a una àrea més dúctil, i amb Núñez, que tampoc no destacarà pel to i les formes excessives. “Més del PP no pot ser”, explica una font popular sobre Aguirre. “És educat i no generarà problemes”, diu.
En el cas d’ella, les sensacions són homologables. Va aterrar a l’estructura de la Generalitat poc després que l’exsocialista Gotzone Mora —molt crítica amb les negociacions entre el Govern espanyol i ETA— s’incorporara a l’Administració valenciana com a secretària autonòmica d’Immigració.
Les connexions de Mora amb l’Església diocesana van permetre l’aterratge com a assessora d’Elisa Núñez, una diplomada en Ciències Religioses, professora de la Universitat Catòlica de València (UCV) i advocada que més tard va exercir com a assessora de la Direcció General d’Immigració, centrada en els emigrants valencians i l’assistència social als nouvinguts.
“Té el cap ben moblat, és callada i treballadora, respectuosa amb tothom”, apunta algú que la va conèixer de prop en aquella etapa. “No manté lligams amb l’Opus, els quicos ni res per l’estil”, continua. “De les tres branques que componen Vox, els més propers al PP, els ultracatòlics i els falangistes, ella pertany a la primera”, corrobora algú que també l’ha coneguda en la distància curta.
“No, no serà un govern tan turbulent com el de Castella i Lleó, s’han conjurat per transmetre imatge d’unitat, tenen aquesta obsessió... No volen ser com el Govern de Pedro Sánchez”, agrega una persona ben connectada amb Mazón.
El trident zaplanista
Els tres vestigis de l’era zaplanista que acompanyen Mazón coneixen molt bé els seus àmbits de gestió respectius.
Per damunt de tots, Susana Camarero, una de les persones més pròximes a Zaplana quan era president. Més endavant, tingué un paper rellevant a la política espanyola —fou ponent de la llei estatal contra la violència de gènere— coronat amb la secretària d’Estat de Serveis Socials i Igualtat, en temps de Rajoy.
Que Camarero ostente rang de vicepresidenta i que en aquest nivell estiguen residenciades les polítiques d’igualtat és un missatge nítid: Mazón pretén deixar clar que no comparteix la negació de la“violència masclista” explicitada pel diputat ultradretà José María Llanos —que ben segur li ha costat la cartera de Justícia— ni les polèmiques periòdiques generades per la negativa de Vox de compartir la pancarta “contra la violència masclista” que la resta de parlamentaris i treballadors de les Corts exhibeixen, plegats, després de cada mort d’una dona a mans del seu espòs.
Igualment, Marciano Gómez ja fou alt càrrec de Sanitat i ara integrava l’organigrama mèdic de La Fe, mentre que José Antonio Rovira ja passà per Educació.
Perfils tècnics, com desitjava el nou president, que ha tractat de fugir dels experiments. En el segon cas, Rovira, de Sant Vicent del Raspeig (Alacantí), ja ha avançat que reformarà la llei de plurilingüisme. És probable que les àrees castellanoparlants ja no tinguen l’obligació d’impartir classes en cap altre idioma que no siga aquest. Curiosament, però, això contradiria una de les tesis exposades per Mazón de manera més insistent durant la llarguíssima precamapanya, segons la qual calia reforçar cada llengua cooficial allà on tinguera un ús inferior.
Els sindicats del sector no guarden un mal record, ni de bon tros, del passat de Rovira com a alt càrrec de la Conselleria. En aquest sentit, més d’un i de dos han respirat alleujats.
“Rovira és zaplanisme a ultrança”, comenta un veterà del PPCV. Professor d’economia a la UA, ja ha sigut regidor a Alacant, ha treballat en aquella Diputació i des de 2019 era diputat autonòmic. “És un centrista clàssic, perfil Feijóo”, sosté aquesta font, “però acabarà ipso facto amb el suport a les entitats catalanistes”. En l’argot dels populars, sobretot dues: Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i Escola Valenciana.
Aquest dijous, minuts després de prendre possessió de la cartera, en ser preguntat pels periodistes sobre la pervivència o no de la Direcció General de Política Lingüística, Rovira va limitar-se a dir tres paraules: “Supose que sí”.
Els dos fitxatges
L’inici de Match Point, la pel·lícula de Woody Allen, reflecteix molt bé la vida de Ruth Merino, una tècnica d’hisenda que va entrar en la política com un hobby, com qui s’apunta a ioga, perquè els tres fills començaven a ser grans i sempre se n’havia sentit atreta. Per això, en 2014, va entrar a Ciutadans.
Mazón sempre va tenir clar que Ruth Merino, pel perfil centrista, el to calmat i la condició de dona, havia de ser la seua superconsellera i portaveu
Després d’haver figurat a les llistes i que Toni Cantó —pel seu perfil econòmic— la situara com a mà dreta, va rellevar-lo al capdavant del grup gràcies a una reunió vespertina intensa, amb un mediador arribat des de Madrid. La pilota de tenis, que havia quedat suspesa damunt la xarxa, va acabar caient del costat correcte i gràcies a això —a les sessions de control— va poder exhibir el seu tarannà moderat, “allunyat de les trinxeres”, tal com li agrada dir.
Aquest factor fou decisiu perquè Mazón la rescatara quan va anunciar la seua eixida de Cs —què fou abans, l’ou o la gallina?— el gener passat. El nou president tenia clar que ella era la persona idònia —perfil centrista, to calmat i dona— per a una macrocartera de la qual, per la seua condició addicional de portaveu, penja la imatge del Consell.
Com un guant ha entrat també Nuria Montes. Amb un pas iniciàtic per la patronal Coepa, que un oncle seu presidí, treballava a Hosbec des de 1995, només amb un petit parèntesi al costat de Matías Pérez Such, en la seua etapa de secretari autonòmic d’Innovació i Comerç.
La pràctica totalitat del nou Consell s’expressa en castellà de manera exclusiva, un tema menor per a Mazón
Ben relacionada amb Mazón per la relació Diputació-Hosbec, té fama de molt treballadora —tot i que insisteix a dir que odia els dilluns— i resolutiva. Interessada per les noves tecnologies, ha participat activament en l’Institut Tecnològic Hoteler (ITH), d’àmbit estatal. És una gran enamorada de Benidorm i com a secretària general de la patronal hotelera ha guanyat molta visibilitat.
Però, com una turista, Montes no parla la llengua que l’Estatut valencià defineix com a “pròpia”. Una mancança compartida amb la pràctica totalitat de membres del nou Consell. Un tema menor per a Mazón.... I per a Luis Enrique.