“És important que això arribe a tot Espanya: Ciutadans, amb Toni Cantó al front a la Comunitat Valenciana, acaba de votar junt a Vox contra una proposició no de llei conjunta que deia: ‘Afirmar els valors antifeixistes europeus’. Ni el PP no s’ha atrevit a votar-hi en contra. Cs amb el feixisme”.
Naiara Davó, portaveu d’Unides Podem a les Corts valencianes, va fer aquest tuit el proppassat dijous 29 d’octubre, immediatament després que es votara la PNL en qüestió. I va obtenir-hi un ressò important: més de 2.000 retuits i prop de 3.500 m’agrada. Però el debat s’havia celebrat la vesprada de dimecres i els vídeos de Cantó ja circulaven com la pólvora. El més vist de la síndica podemita acumula 34.000 visualitzacions, mentre que els del líder de Cs, en diferents versions, superen les 879.000, les 592.000, les 208.000, les 152.000 i les 93.000.
“Monumental repaso de Toni Cantó en las Cortes Valencianas sobre el comunismo que defiende Podemos”, va titular Libertad Digital el seu vídeo. “Toni Cantó desmonta la ideología totalitaria comunista en 6 minutos”, va informar El Mundo. Però la seua breu intervenció sobretot va gaudir d’unimpacte notable entre la plèiade de youtubers que expandeixen per la xarxa les seues fòbies i els missatges de la dreta més dura.
No era la primera vegada que l’esquerra li feia la passada de la mort a Cantó perquè aquest marcara un gol per l’escaire a les Corts. Tres mesos abans, una iniciativa de Compromís instant el Congrés a crear una comissió d’investigació sobre els negocis del rei emèrit —el PSPV s’hi va abstenir i, per tant, no va eixir endavant— ja li havia proporcionat un reguitzell de felicitacions i de vídeos virals. Aquell dia, Cantó va cloure la seua intervenció amb un sonor “visca la Comunitat Valenciana, viva España y viva el rey”, que va escampar-se per cada racó de Twitter i YouTube.
I és que la maquinària de la dreta reaccionària està molt ben greixada. Els seus missatges més radicals, propagats des d’alguns mitjans de comunicació però, principalment, des de diversos canals de YouTube, estan obtenint una penetració creixent. En especial, entre les capes joves.
Cal diferenciar, no obstant, els diversos nivells de la “guerra cultural” contra l’anomenada “dictadura progre” i allò que es considera “políticament correcte”. D’una banda, elsthink tanks ideològics, focalitzats en les tesis econòmiques liberals, i de l’altra, el discurs més assilvestrat de determinats líders d’opinió, alguns dels quals pregonen amb corbata i bessons a l’americana, mentre d’altres ho fan des de l’habitació de sa casa vestint una samarreta customitzada. Perquè a les trinxeres també hi ha classes socials.
Es tracta de plataformes que van més enllà de la FAES, el laboratori d’idees de José María Aznar. Al costat de totes elles, la FAES ve a ser l’establishment, el convencionalisme, la casta. Estem parlant d’un univers paral·lel als partits polítics. En determinats casos, fins i tot consideren Vox un partit aliè, de perfil socialdemòcrata. Per poder entendre-ho, hem d’anar-hi a pams i fer-nos acompanyar d’un mapa de situació.
Els ultraliberals
El consum com a anestèsia d’una societat malalta. L’exaltació màxima de la propietat privada i l’estalvi. Aquest és el liberalisme —ultraliberalisme— que propugna l’Institut Juan de Mariana, que beu de l’escola austríaca. Han traduït tot de llibres de Von Mises i el seu deixeble Hayek. Els més populars, La fatal arrogancia, en què Hayek explica que l’estat únicament genera pobresa mitjançant la planificació de l’economia, i La acción humana, de Von Mises, traduït al castellà pel valencià Joaquín Reig Albiol. Reig Albiol li’l va regalar a Jesús Huerta de Soto, que hi va quedar impactat. De fet, les classes de Huerta de Soto —professor de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid— explicant capítol per capítol La acción humana són a YouTube. Huerta de Soto és una persona clau en aquest àmbit: va fundar Unión Editorial, mantell protector del liberalisme espanyol més exacerbat i germen del Juan de Mariana.
L’economista Juan Ramón Rallo n’és el referent indiscutible. Participa en tertúlies radiofòniques i televisives, a més d’escriure articles a la premsa. Una projecció mediàtica que també ha aconseguit el periodista i escriptor Fernando Díaz Villanueva: els seus podcasts tenen més de 82.000 seguidors a través de l’aplicació Ivoox. Sense tants fans però amb una presència igualment destacada als mitjans hi ha la professora d’història del pensament econòmic María Blanco, una de les poques dones en un entorn, el de l’ultraliberalisme i l’ultraconservadorisme, eminentment masculí.
“L’Institut Juan de Mariana, que té una escola d’estiu i cada divendres penja un vídeo sobre liberalisme, encarna la visió filosòfica”, explica Carles Hernández Coscollà, que ha estudiat a fons aquests moviments. Fins i tot han creat una universitat privada a Guatemala, la Francisco Marroquín, que capta alumnes sota aquest reclam: “Es hora de admitir que el cambio no está en manos del Gobierno, ni en manos de otros, ni siquiera en manos de todos; es hora de admitir que tu futuro está únicamente en tus manos”.
A escala espanyola, els juanmarianistes ni tan sols mostren admiració per Aznar, Eduardo Zaplana o Esperanza Aguirre, alguns dels principals exponents del liberalisme polític. Si de cas, per un antic conseller d’ella, Javier Fernández-Lasquetty, i per l’economista Daniel Lacalle, que ha assessorat esporàdicament els populars.
“Després hi ha la via estrictament economicista, més pràctica, centrada en les inversions borsàries”, explica Hernández Coscollà. Ací el líder indiscutible és Francisco García Paramés, admirador del multimilionari nord-americà Warren Buffet, que ha construït la seua fortuna a base d’inversions a la borsa. “García Paramés va encapçalar Bestinver, el principal exponent de value investing a Espanya, i ha publicat Invirtiendo a largo plazo, que és la bíblia de la matèria”, destaca Coscollà. “El seu hereu, per dir-ho d’alguna manera, és Álvaro Guzmán de Lázaro i la seua empresa de gestió d’actius AZ Valor”.
Els ultraconservadors
Així com el discurs del liberalisme pivota sobre la importància de sobreviure al marge de l’Estat i de guanyar com més diners millor, hi ha una branca ultraconservadora que aposta sense embuts per tombar el Govern “socialcomunista”. El procés català i l’allau de banderes rojigualdas van ser el seu esperó. “La España de los balcones”, que deia el president del PP, Pablo Casado. “A tots ells els motiva més la bandera d’Espanya que el liberalisme”, apunta Hernández Coscollà.
El ben cert és que que tots aquests líders d’opinió tenen una imatge lamentable dels populars. Començant per la Fundació Gustavo Bueno. “Tot està a Gustavo Bueno”, “entre Plató i ell no hi ha res” i “és Bueno l’únic que ha entès Plató”, insisteix a dir Vicente Chulià, director d’orquestra valencià —de Catarroja (Horta)— i fill de Salvador Chulià, exdirector del conservatori José Iturbi de València, amb qui era obligat interpretar perfectament l’himne regional, el de la policia local i la missa d’infants.
Bueno instiga, en bona mesura, la creació d’una altra fundació, Denaes (Defensa de la Nación Española), que va presidir Santiago Abascal i centrava la seua activitat en la unitat de la pàtria. “Espanya com una entitat ontològica, com puga ser-ho un riu o una muntanya”, segons la defineix Hernández Coscollà. El llibre de capçalera de qualsevol buenista és España frente a Europa, i la revista de materialisme filosòfic El Basiliscotampoc no ha de faltar a la seua tauleta de nit. “En molts casos es tracta de fills de franquistes que pretenen honorar la memòria del pare, tal com va fer José Antonio Primo de Rivera”, comenta Coscollà. “Una mena de feixisme de baixa intensitat que estén la por i que ven un model de vida ideal embolcallat per una bandera”, afirma.
Alguns no beuen directament de Bueno però projecten missatges en la mateixa òrbita. L’escriptor César Vidal, el novel·lista Juan Manuel de Prada, els periodistes Carlos Dávila i Isabel San Sebastián o el més jove Gonzalo Altozano, que va dirigir el setmanari catòlic Alba i ha escrit el llibre No es bueno que Dios esté solo, en el qual conversa amb 101 persones sobre l’Altíssim. Resulta senzill escoltar-los a les tertúlies de Libertad Digital, o al diari digital homònim, dues obres de Federico Jiménez Losantos, que en continua sent l’alma mater.
Al costat seu, uns altres joves esquerrans que van evolucionar cap a posicions ultres: Fernando Sánchez Dragó, Gabriel Albiac —oriünd de la població valenciana d’Utiel— o Antonio Escohotado, a qui va citar Cantó en la seua pugna dialèctica recent amb Podem, a les Corts valencianes. Escohotado va escriure una obra en tres volums referencial —Los enemigos del comercio— en què remunta el mal endèmic del comunisme als inicis del cristianisme i detalla que les úniques revolucions que han fet progressar el món són les burgeses. El seu fill s’encarrega de penjar a internet el material que produeix el pare. “Escohotado desprèn un magnetisme especial, genera una atracció homologable a la de Manuela Carmena per a l’esquerra”, anota Hernández Coscollà.
En tots ells s’ha emmirallat una generació posterior entre els quals excel·leix el trident català integrat per Arcadi Espada, Juan Carlos Girauta i Salvador Sostres, així com també, encara que amb una intensitat menor, José García Domínguez.
Youtubers ultres
Provenia igualment del republicanisme progressista el notari i advocat Antonio García-Trevijano, mort en 2018, professor de dret de Felipe González, a qui li recriminava —un cop va accedir a la presidència del Govern— no haver entès gaire bé el significat de la separació de poders. Trevijano ha llegat com a deixeble avantatjat un altre natural de Catarroja: Rubén Gisbert. En un dels seus vídeos, Gisbert recomana no votar, perquè, assegura, Vox és tan socialdemòcrata com el PSOE, Unides Podem, PP i Cs. “Per a ell, Vox legitima el règim”, anota Coscollà.
Javier Negre, experiodista del diari El Mundo condemnat per difondre notícies falses, la cofundadora de Vox Cristina Seguí i l’excap de gabinet de Cantó, Alvise Pérez, són els noms més coneguts d’una legió de youtubers que han iniciat una ofensiva total amb peces que, en ocasions, són vistes per centenars de milers de persones. Van gaudir d’una audiència massiva durant l’època del confinament per la pandèmia amb l’espai Estado de alarma, emès en directe a través de YouTube.
D’altres que sovint cauen en la desinformació, les fake news a la manera de Donald Trump o el negacionisme són Hugo Pereira, Un murciano encabronao, Un blanco hetero, el valencià Jano García i el català Joan Planas. La posada en escena de vegades impacta tant com els arguments que s’hi fan servir. En ocasions se sumen a protagonistes del grup anterior o emeten en conjunt en streaming, per exemple sota el lema #StopCensura, per clamar contra la persecució de què se senten objecte.
“Van dir que iniciarien la guerra cultural i estan guanyant-la”, avisa Carles Hernández Coscollà. “L’esquerra sembla despreocupada, ocupa el Govern i viu de les rendes del que va significar el moviment del 15-M”, subratlla, “però si no fa un colp a la taula, a mitjà termini patirà de valent”. Hi ha una fatxosfera a sobre seu.