29 de maig de 2018
És dimarts 29 de maig de 2018 i la Mesa del Congrés ha decidit fixar per als dies 31 de maig i 1 de juny la moció de censura contra Mariano Rajoy que el grup socialista ha presentat el divendres anterior.
La presidenta de la cambra, la popular Ana Pastor, pretén que el debat de la moció comence tan aviat com preveu el reglament, és a dir, el sisè dia després d’haver estat registrada. Així, el PSOE, que a penes té 85 diputats, disposarà d’un marge exigu per reunir els 176 vots necessaris.
Pedro Sánchez i el seu equip asseguren, en les converses amb la resta de grups, que només volen pilotar una transició ràpida i convocar eleccions. La sentència del cas Gürtel, feta pública per l’Audiència Nacional el 24 de maig, ha condemnat el Partit Popular “a títol lucratiu” i ha fet saltar totes les alarmes: l’Estat pot continuar sent governat per un partit que ha estat declarat corrupte i que, per aquest motiu, haurà de pagar dues multes que sumen 245.492,80 euros?
Fins i tot Ciutadans sembla disposat a votar favorablement a la moció sempre que Sánchez convoque els comicis que diu de manera immediata. El partit liderat per Albert Rivera creu que està en condicions de fer el sorpasso als populars.
No obstant, com que el secretari general del PSOE no assumeix aquest compromís de forma explícita, la formació taronja s’hi acabarà posicionant en contra. Els vots afirmatius ja confirmats de Podem, En Comú Podem, En Marea, Compromís, ERC, PDeCAT, EH Bildu i Nova Canàries deixen el PNB com la força clau. La que decantarà l’èxit o no de la moció.
Finalment, la vesprada del 31 de maig, mentre Rajoy allarga la sobretaula fins a l’hora de sopar en un restaurant proper, el portaveu dels jeltzales, Aitor Esteban, confirma des de la trona de l’hemicicle que també hi votaran a favor. Això sí, abans han aconseguit el compromís del PSOE de no retocar ni una coma dels pressupostos de l’Estat que han pactat amb el PP i Cs. Només resta el tràmit del Senat perquè tiren endavant.
Sánchez els garanteix respectar-los i l’endemà, 1 de juny, dorm per primera vegada a la Moncloa.
Mentre la política espanyola experimenta aquest gir tan imprevist, a Catalunya, qui ha estat escollit nou president de la Generalitat, Quim Torra, accedeix a rellevar els quatre consellers no aptes per a la justícia a causa de la seua participació en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre: Jordi Turull, Josep Rull, Lluís Puig i Toni Comín. Aquest és el requisit sine qua non per a l’aixecament definitiu de l’article 155 que encara pesa sobre l’Administració catalana. De fet, el president Rajoy ha impedit el seu nomenament al Diari oficial de la Generalitat de Catalunya i Torra ha anunciat que presentarà una querella per prevaricació.
Turull, Rull, Puig i Comín se senten “consellers legítims”, però volen ser “part de la solució, no del problema”. Al Govern resultant hi ha perfils de tota mena, com ara el vicepresident i conseller d’Economia, el republicà Pere Aragonès; la portaveu i titular de Presidència, Elsa Artadi, o la responsable de Cultura, Laura Borràs, que in extremis ha rellevat Puig.
*****
A 600 quilòmetres de distància, a Madrid, el valencià José Luis Ábalos i el secretari general de Podem, Pablo Iglesias, fan un paper determinant en l’èxit de la moció. El primer es reuneix de manera discreta amb els polítics catalans i bascos, i el segon, per telèfon, interlocuta amb Carles Puigdemont, que resideix a Brussel·les de fa vuit mesos.
La predisposició d’Esquerra és absoluta, i la dels parlamentaris del PDeCAT, notable. La presència de noms com Carles Campuzano i Jordi Xuclà hi aplana el camí. També facilita molt les coses Marta Pascal, que és la líder de la formació postconvergent i qui acaba persuadint Puigdemont i Torra de la conveniència de provocar canvis al Govern de l’Estat. Entenen que l’entrada dels socialistes, amb la influència decisiva de Podem, pot servir per plantejar alternatives interessants a l’atzucac en què viu immers el conflicte polític català.
*****
Sánchez conforma un executiu amb cops d’efecte evidents. Hi ha 11 dones i set homes, en formen part el magistrat Fernando Grande-Marlaska, l’astronauta Pedro Duque, l’escriptor Màxim Huerta, l’alta funcionària europea Nadia Calviño i els catalans Josep Borrell i Meritxell Batet. Una de les primeres iniciatives consisteix a iniciar els tràmits per a l’exhumació de les restes del dictador Francisco Franco, encara presents al Valle de los Caídos. El gabinet socialista s’empara en la Llei de memòria democràtica i preveu completar el procés en dos mesos, però, en realitat, s’allargarà bastant més temps.
La mesura busca explorar les contradiccions de la dreta i també de Ciutadans, així com enfortir el seu electorat amb vista a la contesa electoral que tard o d’hora haurà d’arribar. El PSOE és ben conscient de la seua feblesa parlamentària, i Sánchez deixa intuir que convocarà els comicis en cas de veure’s incapaç d’aprovar els pressupostos de 2019. Es nega a prorrogar els de 2018, que ja ha hagut d’empassar-se per atreure el suport del PNB.
*****
Entremig, com qui no vol la cosa, els socialistes han perdut la seua joia de la corona: Andalusia. El seu feu més preuat. Susana Díaz, víctima de la baixa participació a les eleccions del 3 de desembre de 2018, es veu incapaç de renovar la presidència. Amb una novetat significativa, que alterarà la política espanyola dels anys següents: la formació ultradretana Vox irromp al Parlament andalús amb 12 diputats i posseeix la clau del canvi a la Junta, que, efectivament, passa a mans de PP i Cs. Malgrat el pobre resultat que hi ha obtingut, el popular Juan Manuel Moreno Bonilla diu adeu a una hegemonia socialista de 36 anys.
L’impacte que genera l’entrada de Vox a les institucions es multiplica l’11 de febrer, quan els líders de PP, Cs i Vox es concentren, amb desenes de milers de persones més, a la plaça de Colom de Madrid per les suposades “cessions” de Sánchez als independentistes catalans. Aquella instantània i la negativa d’ERC i el PDeCAT a aprovar el projecte de llei de pressupostos menen a la dissolució del Congrés i el Senat, i a la convocatòria d’eleccions per al 28 d’abril de 2019.
En aquests vuit mesos, els socialistes han governat per decret. Han validat per aquesta via —reservada per a casos excepcionals— 13 lleis i 25 decrets llei. Entre altres qüestions, per universalitzar l’accés a la sanitat, incrementar les percepcions salarials dels funcionaris o renovar el Consell d’Administració de RTVE. També han forçat al màxim els terminis per concloure l’exhumació de Franco, però un recurs de la família davant el Tribunal Suprem ho ha impedit. Les despulles mortals no seran traslladades al cementeri indicat pels familiars fins el 24 d’octubre de 2019.
*****
A les urnes, el PSOE queda en primera posició —cosa que no passava des de 2008—, però massa allunyat de la majoria absoluta, que ni tan sols no suma amb Unides Podem. Tanmateix, destaca el gran rendiment de Ciutadans, que s’enfila als 57 diputats i queda a 217.988 vots del PP. La diferència és tan reduïda —16,82% a 15,98%, 66 escons a 57— que Rivera refusa un acord de govern amb els socialistes.
Tots dos tindrien una majoria sòlida de 180, però Ciutadans anhela una repetició electoral que complete el sorpasso i el PSOE està fart dels atacs de Rivera i els seus. La nit electoral, a la seu de Ferraz, només s’escoltava un crit: “¡Con Rivera no!, ¡con Rivera no!...”. Sánchez tampoc no vol governar amb Iglesias. D’una banda, per raons ideològiques. D’altra banda, per la pressió mediàtica en contra. I, encara, pel rebuig visceral que Podem també desperta entre dirigents importants del seu partit.
—No dormiria per les nits, com el 95% dels espanyols, si haguera acceptat les imposicions d’Iglesias —arribarà a afirmar Sánchez a La Sexta per tal de justificar la seua negativa a un acord amb la formació morada.
Les diferències nítides amb Podem sobre Catalunya i el desig d’Iglesias de controlar àrees molt sensibles del Govern impossibiliten l’entesa. La repetició electoral —com en 2016— és l’única eixida.
29 de maig de 2019
És dimecres 29 de maig de 2019 i la Fiscalia acaba de comunicar que es nega a alterar ni un mil·límetre la seua posició de partida: reclama de 16 a 25 anys de presó als polítics catalans i membres de les organitzacions cíviques que van fer possible el referèndum de 2017. El conegut com a judici del procés, el més mediàtic que se celebra a l’Estat des dels atemptats de l’11M, va començar al febrer i quedarà vist per a sentència a les acaballes de juny. L’entrada dels socialistes no ha comportat un canvi de posició del ministeri públic, que manté la petició de penes basant-se en el delicte de sedició.
*****
Sánchez té la paella pel mànec. El nou president del PP, Pablo Casado, viu encongit per l’auge de Ciutadans i Vox. A les eleccions autonòmiques i municipals del 26 de maig, això sí, queda per davant de la formació taronja a l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid, que aconsegueix preservar amb dos pactes beneficiosos. També reté les presidències de Múrcia i Castella i Lleó, de nou amb el suport de Cs, que hi actua com a crossa.
El poder territorial del PP, condicionat a la gent de Rivera, se circumscriu a aquests pocs territoris. Els populars no han recuperat l’antic graner de vots del País Valencià, on s’ha reeditat el Govern del Botànic, ni tampoc la ciutat de València. El canvi de cicle resulta evident i la divisió de la dreta en tres paperetes no fa sinó afermar-lo. Andalusia únicament n’ha estat l’excepció.
L’actitud de Rivera, tanmateix, és desconcertant. Si de debò aspira a suplir el PP en el camp de la dreta, per què no s’està de posar-li en safata tot de governs, sense exigir-ne cap presidència o alcaldia de pes? En les rondes de converses, es manté dur com una roca: no investirà Sánchez. Aquesta postura genera, no obstant, una certa contestació interna: l’eurodiputat Luis Garicano és partidari de buscar un acord amb el PSOE i Toni Roldán renuncia al seu escó al Congrés tot just després que Cs haja votat en contra de la investidura de Sánchez en el seu primer intent de ser investit, en què el president socialista només rep el vot favorable de l’únic parlamentari del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). Les seues prevencions a fer entrar Unides Podem tanca la porta, com és obvi, a la resta de formacions progressistes.
I Rivera no es mourà gens fins a veure que xocarà contra la paret. El 23 de setembre es dissolen el Congrés i el Senat, i en tornar de vacances —ha optat per guardar un silenci monacal durant algunes setmanes— proposa als socialistes un “pacte constitucionalista” a canvi de la seua abstenció.
Les condicions imposades per Rivera no compensen el preu d’aquesta abstenció, que no resoldria el problema aritmètic a què s’enfronta el PSOE. Les enquestes i la premsa conservadora, a més, ja han decidit que deixaran caure Ciutadans. Rivera s’ha negat, per activa i per passiva, a reproduir, a escala estatal, el Navarra Suma que UPN, PP i Cs han bastit —sense l’efecte desitjat, tot siga dit— a la comunitat foral. No li ho perdonen.
*****
El blocatge es confirma i la repetició electoral queda fixada per al 10 de novembre. Iván Redondo, cap de gabinet i assessor àulic de Sánchez, s’ensuma que aquesta segona volta deixarà el seu patrocinat en una posició més còmoda per formar govern, però pel camí encara han de passar coses. Per exemple, la sentència del Tribunal Suprem als polítics catalans, que es fa pública el 14 d’octubre de 2019 i comporta penes de presó i d’inhabilitació per a nou dels 12 processats. Jordi Sánchez i Jordi Cuixart són condemnats a nou anys; Josep Rull i Joaquim Forn a 10 anys i sis mesos,;Carme Forcadell a 11 anys i sis mesos; Josep Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva a 12 anys, i Oriol Junqueras, a 13. Tots ells ja es troben empresonats des de la tardor de 2017.
Les protestes al carrer contra la sentència són de volada i perduren més d’una setmana. Les imatges dels carrers de Barcelona en flames fan la volta al món. Aquest escenari marca els dies previs a la campanya electoral que ha de resoldre el futur de la governabilitat a Espanya.
*****
El 10N encara complica més les aliances. PSOE i Unides Podem perden 10 escons i passen de sumar 165 a tenir-ne 155. Per la dreta, l’esfondrament de Cs, de 57 a 10 parlamentaris, queda compensat pel creixement enorme de Vox, de 24 a 52, i del PP, de 66 a 88. O govern de coalició o govern de coalició. No hi ha cap més alternativa. La tercera via que podia encarnar Rivera s’ha evaporat i ell mateix anuncia el seu adeu polític durant la nit electoral.
Sánchez i Iglesias, al seu torn, no tarden ni 48 hores a abraçar-se públicament per testimoniar que formaran el primer executiu de coalició des de la Segona República. Les esperances del líder socialista i el seu cercle de confiança no s’han complert, raó per la qual haurà d’incorporar ministres situats a la seua esquerra... I encara li faltaran 21 diputats per arredonir la majoria absoluta que obre les portes de les investidures i l’aprovació de lleis. O, si més no, el vot favorable del PNB, Més País, Compromís, el BNG, Terol Existeix, Nova Canàries i el PRC, i l’abstenció tàctica d’ERC i EH Bildu, tal com acaba succeint.
Al gabinet resultant, mastodòntic, amb 22 carteres, a banda d’Iglesias com a vicepresident segon i titular de Drets Socials, hi ha quatre membres més en representació d’Unides Podem: Yolanda Díaz a Treball, Irene Montero a Igualtat, Alberto Garzón a Consum i Manuel Castells a Universitats.
Una de les primeres reunions de Sánchez formalment investit és amb el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra. L’encontre es produeix a Madrid el 6 de febrer de 2020 i el líder del PSOE planteja una taula de diàleg i una “agenda del retrobament” que no fa el pes a la meitat del Govern català —la pota del PDeCAT—, però que l’altra meitat —Esquerra— sí que vol explorar a fons. Torra demana mesures de distensió envers els presos, que Sánchez refusa. La política i la justícia, afirma, transiten per camins separats.
El 14 de març de 2020, a penes dos mesos després que el Govern de coalició progressista engegara a rodar, Pedro Sánchez declara l’estat d’alarma com a conseqüència de la propagació de la covid, que derivarà en pandèmia. Es decreta el confinament general de la població per contenir l’expansió del virus, una mesura inèdita que s’allargarà de manera severa fins al 12 d’abril i que prohibirà la mobilitat entre províncies fins al 21 de juny.
L’aturada en sec de l’economia és acompanyada per un paquet de mesures en què destaquen els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), que afectaran 4,8 milions de treballadors, si fa no fa un de cada tres assalariats de tot l’Estat. Aquesta iniciativa, consensuada per patronal i sindicats, projecta la imatge de Yolanda Díaz.
La declaració dels diversos estats d’alarma, que havien de ser ratificats pel Congrés cada 15 dies, només ix endavant sense vots en contra en la primera ocasió. Més endavant, fins al 21 de juny, obtindrà el suport permanent dels diputats del PSOE, Unides Podem, Cs, PNB, Més País, Compromís, Terol Existeix i Coalició Canària, mentre que la resta de formacions modifiquen el signe del seu vot en funció de les circumstàncies.
Amb tot, la taxa de letalitat del virus a l’Estat espanyol serà una de les més elevades del planeta. Les dades del Ministeri de Sanitat indiquen que la xifra de morts, a 31 de maig de 2023, era de 121.541 persones.
La pandèmia genera les primeres friccions entre el Govern estatal i el de la Comunitat de Madrid, que esdevindrà el principal contrapès al que s’anomena sanchisme. La presidenta madrilenya, la fins aleshores desconeguda Isabel Díaz Ayuso, confronta amb els governants espanyols per les restriccions aplicades, que considera excessives. A la comunitat que dirigeix, no obstant, la gent gran morta a les residències fins i tot superarà la que va perdre la vida als hospitals. En el primer mes de l’estat d’alarma, la taxa de mortalitat de persones de la tercera edat infectades per covid va superar el 40% a les residències madrilenyes, molt per sobre del 7% al 26% de la resta d’autonomies.
29 de maig de 2020
És divendres 29 de maig de 2020 i el Consell de Ministres aprova el decret llei que reconeix l’ingrés mínim vital amb l’objectiu d’“erradicar la pobresa i afavorir la participació en el mercat laboral i la inclusió social de les persones en situació de vulnerabilitat”. Segons els càlculs del Govern espanyol, se’n beneficiaran 850.000 llars i uns 2,3 milions de persones, un milió de les quals es troba en pobresa extrema.
La mesura és validada al Congrés el 10 de juny sense cap vot en contra —s’hi absté Vox, únicament— i suposa el principal èxit de Pablo Iglesias, secretari general de Podem, com a vicepresident primer i ministre de Drets Socials i Agenda 20/30. A poc a poc, però, la figura de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha anat guanyant protagonisme.
*****
La pandèmia no evita una cascada d’eleccions. En primer terme, queden suspeses per raons sanitàries les que s’havien de celebrar a l’abril al País Basc i Galícia, que finalment tenen lloc el 13 de juliol, amb una participació baixa, però cap sorpresa: quarta majoria absoluta a Galícia d’Alberto Núñez Feijóo —que l’any 2018 ha declinat participar en la cursa per rellevar Rajoy al PP, una cursa guanyada per Pablo Casado— i un altre govern bipartit PNB-PSE a Euskadi, amb Íñigo Urkullu en el paper de lehendakari.
*****
Si la figura política de Yolanda Díaz va engrandint-se, la de Díaz Ayuso fins i tot més. Davant la feblesa de Casado, que no és percebut per molts com un líder sòlid, ella s’ha erigit en l’ariet principal contra el president espanyol. Sánchez tracta d’apaivagar els ànims amb una trobada bilateral que no se celebra a la Moncloa, sinó a la seu de la comunitat madrilenya.
La reunió, perfectament planificada pel cercle de la presidenta, és envoltada d’una solemnitat inusual. Profusió de banderes espanyoles i madrilenyes, com si es tractara d’una cimera internacional, signatura de Sánchez en el llibre d’honor de la institució i, sobretot, un compromís de remar en la mateixa direcció, sense partidismes, en favor d’una eixida conjunta del drama que suposa la pandèmia.
Al capdavall, tot plegat no va més enllà de focs d’encenalls. Díaz Ayuso continuarà sent un maldecap per a Sánchez i, també, per al mateix Casado.
*****
A Catalunya, la inhabilitació del president, Quim Torra, per haver-se negat a retirar una pancarta de suport als presos que penjava al Palau, condueix a unes eleccions molt renyides en què l’independentisme torna a tenir majoria abslouta en escons: per primera vegada, supera el 50% dels sufragis. No obstant això, la primera força en nombre de vots, uns 50.000 més que ERC, és el PSC. Sánchez, en un altre moviment estratègic, hi ha situat al capdavant Salvador Illa, que era ministre de Sanitat en els tràngols més durs de la pandèmia.
D’aquell resultat, se’n derivarà una negociació àrdua, en què Pere Aragonès aconsegueix ser investit president després de molts estira-i-arronses amb Junts per Catalunya, la formació que en els comicis ha tingut com a candidata Laura Borràs. La manera diversa de relacionar-se amb Sánchez i el PSOE és un dels grans elements de dissens. ERC aposta per una política de mà estesa, a la recerca d’acords pràctics que suposen avanços, mentre que Junts opta pel frontisme, perquè, diuen, de Madrid no se’n pot esperar gaire.
La legislatura catalana serà convulsa, com de costum. Aragonès cessarà el seu vicepresident en representació de Junts, Jordi Puigneró, per la petició de sotmetre el president a una moció de confiança. Per la seua banda, Borràs també es veurà forçada a abandonar la presidència del Parlament pel procediment judicial que investiga la seua actuació a la Institució de les Lletres Catalanes. Junts fa un referèndum entre la militància i decideix eixir del Govern, tal com defensa Puigdemont.
ERC, per tant, passa a governar en minoria, per bé que Aragonès introdueix perfils transversals —com l’exconvergent Carles Campuzano o l’exsecretària general de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart— al seu executiu.
Aquestes disputes fan saltar les costures del procés sobiranista i Sánchez en fa bandera. No s’està de presumir que, amb ell, la situació catalana —la relació Catalunya-Espanya— ha entrat en una via molt més calmada.
*****
Sánchez sap que la via dels drets és la que pot capgirar algunes mancances del seu Govern i presenta la llei d’eutanàsia com un gran avanç. El 18 de març de 2021, el Congrés aprova per 202 vots a favor i 141 en contra —els de PP i Vox— la norma en qüestió, que tracta de dignificar la mort de les persones.
Ciutadans, ara comandat per Inés Arrimadas, també es felicita per la llei, que situa l’Estat espanyol a l’altura de països com Holanda o Luxemburg. En canvi, Vox s’hi oposa de ple —“la llei de la mort”, en diu— afirmant que la norma “excedeix els límits d’un estat democràtic” i que “diu adeu a la vida, als drets humans i als principis de la Constitució”.
*****
El ral·li de popularitat —i populisme trumpista— de Díaz Ayuso agafa la velocitat màxima amb la seua decisió de convocar eleccions anticipades a Madrid. La relació amb els socis de Cs no és satisfactòria i Ayuso pretén governar en solitari, fins i tot amb la possibilitat d’obtenir majoria absoluta.
L’excusa perfecta ha estat la decisió de Cs a Múrcia, on han anunciat una moció de censura que, juntament amb els socialistes, pot desposseir del poder el PP. Davant el risc que es reproduïra aquest fet a Madrid, Ayuso dissol l’Assemblea i planteja una dicotomia: “Comunisme o llibertat”. Pablo Iglesias cau en la trampa i decideix abandonar el Govern d’Espanya per tal de presentar-se a la presidència de Madrid. Vol competir cara a cara amb Ayuso, a qui tenia com a convidada en els programes que presentava uns anys abans.
L’estratègia del tot o res no li ix gens bé a Iglesias, però sí a ella, que es queda amb el 44,8% dels vots i 65 escons dels 136 que componen l’hemicicle. O, dit d’una altra manera, el PP s’anota més diputats que la suma de PSOE, Més Madrid i Unides Podem junts, raó per la qual no li calen els vots de Vox per ser investida presidenta per segona vegada.
Ara sí, Díaz Ayuso esdevé el gran contrapoder de Sánchez i la gran amenaça de Casado des del punt de vista orgànic. La dreta mediàtica acarona la possibilitat que siga ella la pròxima candidata a la Moncloa. Ha arrasat a Madrid amb una manera de gestionar la pandèmia molt més laxa —tot i que ha comportat més morts—, alhora que ha liquidat políticament Iglesias.
A l’esquerra de l’espectre polític, l’allau de vots al PP a Madrid fa saltar totes les alarmes. L’espai institucional d’Unides Podem passa a ser liderat per Yolanda Díaz, que ha aconseguit un elevat grau de coneixement pels ERTO, mentre que la formació morada tindrà la navarresa Ione Belarra com a nova secretària general.
Iglesias és història, i ho expressa sense embuts: “Deixe la política, ja no sume, m’he convertit en un boc expiatori”. La foto de l’abraçada amb Sánchez no té ni un any i mig, però ja sembla groguenca. Iglesias ha passat al bagul de la història.
29 de maig de 2021
És dissabte 29 de maig de 2021 i es compleixen 30 anys de l’atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de Vic. L’explosió d’un cotxe bomba va causar nou morts, i encara que ja fa 10 anys del seu anunci de la fi de la violència, les sigles d’ETA continuen ocupant moltes declaracions, sobretot de les formacions de la dreta.
Per això mateix, el fet que EH Bildu condicionara la moció de censura, en primer lloc; la investidura de Sánchez, després, i l’aprovació de lleis tan importants com la dels pressupostos, més tard, indigna, i de quina manera, el PP, Vox i les seues terminals mediàtiques. ETA no existeix, està dissolta, però a vegades sembla que tot és ETA. Isabel Díaz Ayuso arribarà a dir, fins i tot, que “ETA està viva, està en el poder”.
L’escalada, en aquest sentit, farà el cim amb una expressió que Ayuso també pronunciarà en seu parlamentària: “Que te vote Txapote”. Francisco Javier García Gaztelu, àlies Txapote, fou un dels terroristes més sanguinaris d’ETA. Va participar, entre altres, en atemptats com els dels regidors populars Gregorio Ordóñez i Miguel Ángel Blanco, en aquest cas com a autor material. Actualment, compleix condemna a la presó d’Estremera.
*****
En juliol de 2021, el Govern presenta la llei anomenada del “només sí és sí”, que quedarà aprovada en agost de 2022. L’objectiu de la ministra d’Igualtat, Irene Montero, és posar fi a la figura de l’abús sexual i que l’existència o no del consentiment exprés siga el requisit que prevalga més en els judicis sobre delictes sexuals. “El silenci o la passivitat no necessàriament ha d’implicar consentiment”, apunta l’executiu.
La intenció del Ministeri és modificar la consideració d’agressió sexual, que era sinònim d’ús de la força o la intimidació. Es crea, a més, el delicte de l’assetjament al carrer, és a dir, les “expressions, comportaments o proposicions sexuals o sexistes” contra les dones. La polèmica acompanyarà aquesta norma des dels seus inicis.
*****
En juny de 2021, Sánchez adopta la decisió més important amb relació a Catalunya: l’indult dels polítics independentistes que es troben a la presó des de 2017 i que, en tots els casos, encara arrosseguen condemnes llargues per davant. És un gest de distensió en què té un paper important la feblesa parlamentària del seu Govern, que necessita els vots d’Esquerra per aprovar els comptes de l’Estat. Com era d’esperar, la resposta de la dreta és sonora, també als carrers.
Amb tot, Sánchez deixa passar l’estiu i es compromet a reactivar la taula de diàleg. Després d’una primera trobada protocol·lària amb Quim Torra i d’haver estat aturada pels efectes de la pandèmia, el president espanyol visita Barcelona per reunir-se amb Aragonès i reprendre les converses amb la Generalitat.
El 15 de setembre de 2021, al Palau, els dos presidents constaten durant dues hores que les posicions continuen massa allunyades, sobretot pel que fa a l’amnistia, que el Govern espanyol es nega a acceptar. Sánchez diu que la taula ha d’avançar, però que ha de treballar “sense pressa i sense terminis”.
*****
A l’octubre, en el congrés federal celebrat per primera vegada a València, Pedro Sánchez renova la secretaria general del partit amb la mirada posada en el cicle electoral que espera a la cantonada. Al conclave en qüestió es fa envoltar de Felipe Gónzález i José Luis Rodríguez Zapatero, una foto de família no tan senzilla com podria semblar.
Les diferències per la política d’aliances de Sánchez són patents en el cas de González, com també en el de qui era el seu número dos, Alfonso Guerra. Per contra, Zapatero s’alinea del tot al costat de Sánchez, i cada cop més.
Siga com siga, Sánchez ha assolit el control absolut del partit. Més enllà dels retrets ocasionals dels barons manxec i aragonès, Emiliano García Page i Javier Lambán, entre els actuals dirigents no se senten veus crítiques. Fins i tot la seua relació amb el president valencià, Ximo Puig, ha millorat considerablement.
Per un sol vot —i un vot equivocat, el del diputat del PP Alberto Casero— tira endavant, el 3 de febrer de 2022, la reforma laboral del Govern espanyol. Les negociacions s’allarguen fins a l’últim dia i inclouen alguna sorpresa desagradable: els dos parlamentaris de la Unitat del Poble Navarrès (UPN) desatenen les instruccions del partit i es decanten per votar en contra de la reforma. Com a conseqüència d’això, es veuen obligats a abandonar la formació i ingressen en el PP.
Sense la convalidació del decret de la reforma laboral, el futur polític de Yolanda Díaz també es presentava molt negre. El suport dels nou diputats que manté Ciutadans esdevé decisiu, ja que ERC, PNB i EH Bildu s’hi posicionen en contra, criticant la “manca de diàleg” del Govern en aspectes que poden afectar l’autonomia dels seus territoris.
La reforma dispara la signatura de contractes indefinits, encara que una bona part, al voltant del 40% són fixos discontinus.
*****
La inestabilitat no se circumscriu al poder executiu i el legislatiu. Al poder judicial, el PP es nega a renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan encarregat d’escollir els jutges. La situació d’interinitat s’allarga i el Govern acaba forçant la llei per elegir els seus representants al Tribunal Constitucional sense la necessitat que intervinga el CGPJ
La crisi reputacional de les institucions espanyoles arriba a la monarquia. El rei Joan Carles, que en el moment més durs de la pandèmia va emigrar del país i va establir-se als Emirats Àrabs Units, comunica que fixa allà la seua residència i que només visitarà Espanya de manera esporàdica. Hi té un paper important el Govern de Sánchez, que no eleva aquesta recomanació a l’actual monarca, Felip VI, a fi de no malmetre més la imatge de la Casa Reial i que ell se’n puga ressentir.
*****
Al PP, Pablo Casado tracta d’afermar-se internament i anima el president de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, a avançar les eleccions a la seua comunitat per tal de governar més còmodament sense els seus socis de Ciutadans. En realitat, Casado espera una majoria absoluta —o gairebé— dels populars en una autonomia afí per relativitzar l’èxit contundent de Díaz Ayuso, que no deixa de sonar com a possible candidata a les eleccions estatals en cas que Casado continue sense repuntar.
La jugada ix malament, perquè el PP creix molt poc i el gran beneficiat és Vox. L’extrema dreta assumirà per primera vegada responsabilitats de govern en virtut del pacte que es veu obligat a signar Mañueco.
En paral·lel, la pugna Casado-Ayuso no cessa. No sols això, sinó que ell, en una entrevista radiofònica, deixa entendre que el germà de la presidenta, a través de la seua empresa Priviet Sportive, va percebre 300.000 euros en comissions per importar mascaretes des de la Xina en la primera onada de la pandèmia.
La presidenta madrilenya, amb el suport que rep dels mitjans de comunicació afins, es revolta i passa de ser víctima a botxí. En dos dies, Casado està sentenciat com a president del PP. Tant ell com el seu secretari general, Teodoro García Egea, abandonen les seues responsabilitats orgàniques i convoquen un congrés extraordinari en què tan sols apareix un possible aspirant: Alberto Núñez Feijóo, que, ara sí, accepta l’envit. El seu aterratge a Gènova, amb quatre majories absolutes a Galícia a l’esquena, es tradueix en una millora immediata de les expectatives electorals dels populars.
*****
L’IPC ja estava pels núvols quan sonaven tambors de guerra a Ucraïna, però la invasió russa del país, el 24 de febrer de 2022, va multiplicar-los encara més. L’encariment dels carburants situa els ciutadans de l’Europa occidental contra les cordes.
Sánchez viatja a Europa i aconsegueix l’anomenada excepció ibèrica, mal vista per l’oposició, però que preveu rebaixar la factura de la llum entre el 20% i el 30%, com acaba passant. Això i les ajudes directes als conductors, amb descomptes de 20 cèntims per cada litre, comencen a reconduir la situació. L’IPC entra en una senda de moderació, per bé que l’IPC subjacent es manté alt, amb una afectació especial sobre la cistella de la compra.
29 de maig de 2022
És diumenge 29 de maig de 2022 i les enquestes coincideixen a assenyalar que el PP està en condicions d’obtenir la majoria absoluta als comicis d’Andalusia del 19 de juny. I, efectivament, els pronòstics es fan realitat aquell dia: la comunitat andalusa ha passat de ser un feu indestructible dels socialistes a erigir-se en la joia de la corona dels populars.
Juan Manuel Moreno Bonilla, amb un perfil baix, sense estridències, s’anota una victòria rotunda —58 diputats de 109— en una comunitat sociològicament bastant més hostil que no Madrid per als interessos del PP. Un canvi de cicle en tota regla que resta importància al resultat de Díaz Ayuso i permet somiar a recuperar la Moncloa. Malgrat el pes residual a Catalunya i el País Basc, els conservadors controlen Galícia, Madrid i Andalusia, i han posat totes les mirades en el País Valencià, la principal autonomia per la qual competeixen PP i PSOE.
De moment, la tendència és clara: les victòries populars consecutives a Madrid, Castella i Lleó i Andalusia els permeten ser optimistes.
*****
El Govern “més progressista de la història”, tal com s’ha intitulat, accelera en l’aprovació de lleis d’impacte. Així, el juliol de 2022, Sánchez i els seus socis aproven la nova llei de memòria democràtica, que tampoc no rep el vistiplau d’Esquerra perquè, entre més coses, no deroga la llei d’amnistia de 1977.
La nova norma preveu la creació d’un banc d’ADN per a trobar els familiars morts en combat o represaliats, canvia de nom el Valle de los Caídos pel de Valle de Cuelgamuros i fa una definició exacta de qui se’n pot considerar víctima.
A més, PSOE i Unides Podem aproven una llei que gravarà les comissions de la banca —al 4,8%— i els ingressos de les empreses energètiques —l’1,2% de les vendes totals— a fi de transmetre la imatge de ser més sever amb els rics perquè les capes humils puguen viure una mica millor. Entre aquestes dues figures impositives, l’Estat preveu recaptar al voltant de 7.000 milions d’euros. Els mesos següents es prepararà un altre nou impost, el de les grans fortunes, que naix amb caràcter transitori, però Yolanda Díaz, a través de la seua plataforma Sumar —que promou a partir de 2022 i es concreta en 2023— vol fer irreversible.
*****
Un altre gest cap a Catalunya es produeix el 22 de desembre de 2022, quan el Senat aprova la reforma dels delictes de sedició i malversació, amb el vot a favor d’ERC i el vot en contra de Junts.
“Sánchez està pagant el preu més alt que mai ha pagat un president del Govern”, afirma escandalitzat el portaveu del PP a la cambra alta, Javier Maroto. Els barons Page i Lambán també mostren el seu descontentament en públic.
La supressió del delicte de sedició i la rebaixa de penes pel delicte de malversació fins i tot genera dubtes en Sánchez, que admet que són “arriscades” per les interpretacions que podrien fer-ne alguns tribunals. L’excarceració i les rebaixes de penes a violadors per la llei del “només sí és sí” li estan fent molt de mal.
D’altra banda, les reunions de la taula de diàleg passen a ser més discretes. Les capitaneja, per la banda de l’Estat, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños. L’última reunió pública va tenir lloc a la seu d’aquest Ministeri el 27 de juliol de 2022.
*****
Al Congrés, l’ambient és cada vegada més enrarit. Ni a Unides Podem, en caiguda lliure a les eleccions i les enquestes, ni a la resta de socis agraden algunes actituds de Pedro Sánchez. Sobretot causa enuig el canvi de posició amb el Marroc respecte al Sàhara, un malestar que, en aquest cas, s’estén al PP. Podem també marca distàncies amb l’OTAN pel conflicte a Ucraïna, cosa que incomoda el president espanyol.
Els socis del Govern estan donant suport a les iniciatives de contingut social —com ara la reforma de les pensions, que ofereix diversos còmputs opcionals i en què EH Bildu té un paper destacat—, la llei de l’avortament, l’anomenada llei trans —que comporta un enfrontament molt important entre els col·lectius feministes, però que ix endavant— o la llei de la vivenda, en què també tenen una influència determinant Esquerra i EH Bildu, anant bastant més enllà d’allò que pretenien els socialistes. Sánchez ha conclòs que, si vol continuar a la Moncloa, ho farà amb aquest bloc i s’hi aboca de cap.
La llei de la vivenda inclou, per exemple, limitacions a les pujades dels preus del lloguer del 2% en 2022 i del 3% en 2023, tot eliminant l’IPC com a índex de referència a l’hora de renovar els contractes. També preveu que la comissió immobiliària haurà d’abonar-la l’arrendatari i no l’arrendador, i fixa en cinc habitatges, en lloc dels 10 que eren fins ara, la condició de gran tenidor.
I, sobretot, la llei preveu la declaració de zones tensionades, dins de les quals no es podrà incrementar el preu del lloguer per sobre d’una determinada quantitat. En qualsevol cas, són les autonomies les que estan capacitades per aplicar-la i desenvolupar-la fins a les últimes conseqüències. La madrilenya Díaz Ayuso s’afanya a assegurar que no l’aplicarà.
Els dies 21 i 22 de març de 2023 es debat una altra moció de censura al Congrés. Torna a signar-la Vox, però en aquesta ocasió no és Santiago Abascal, el seu líder, el candidat a president. Ho és l’economista d’edat provecta Ramón Tamames, que afirma la seua intenció de convocar eleccions de manera immediata en cas que la moció prospere.
Òbviament, no reuneix els suports escaients, però sí que hi ha una diferència significativa respecte a la moció de 2020, i és que el PP ara no hi vota en contra, sinó que s’hi absté. Un posicionament polític, el de Núñez Feijóo, que Sánchez critica a bastament tot situant el PP i l’extrema dreta en el mateix plànol.
En els debats al Senat entre els líders socialista i popular, Sánchez acostuma a imposar-se de manera clara. El temps restringit de Feijóo i el marge il·limitat de Sánchez suposa un hàndicap per al líder popular.
*****
A un mes i escaig de les eleccions autonòmiques i municipals, i enmig d’una tensió que es podia tallar amb un ganivet, els socialistes s’alien amb el PP per a reformar la llei del “només sí és sí” que ja ha beneficiat —per la lectura que en fan alguns tribunals— més d’un miler de violadors i abusadors sexuals.
És, sens dubte, el moment més dur de la legislatura entre els socis, però el pacte es manté estable. Irene Montero continua com a ministra, per bé que n’ix molt tocada. Yolanda Díaz veta el seu nom amb vista a les eleccions vinents .
29 de maig de 2023
És dilluns 29 de maig de 2023 i Sánchez compareix, a les 11 hores, per comunicar la dissolució de les cambres i la convocatòria d’eleccions legislatives el 23 de juliol. La pèrdua, la jornada anterior, de cinc governs autonòmics —entre els quals, el del País Valencià i les Balears— i el fet d’haver cedit molt de pes municipal en benefici del PP significa un revés molt sever.
Sánchez decideix jugar-s’ho tot a una carta, ni que siga a costa de convocar els comicis en ple estiu. Això obliga el seu soci natural, Sumar, a accelerar els tràmits per a elaborar les llistes i concórrer a les eleccions amb totes les formacions —Compromís, Catalunya En Comú, Més per Mallorca, Chunta Aragonesista, Més per Madrid...— que orbiten al voltant seu.
Podem, que hi arriba molt afeblit després d’haver desaparegut de la majoria d’institucions, no està en posició d’exigir les primàries que demanava a Díaz des de feia mesos i ha d’acatar els noms que ella admet a les llistes.
A l’altra banda del tauler Cs renuncia a presentar-se als comicis, que també ha clavat l’últim clau de la tomba el dia anterior. Les dues formacions que van impugnar el bipartidisme han desaparegut —virtualment— en pocs anys. L’esquema resultant és més simple: un bipartidisme imperfecte, amb PP com a germà gran i la ultradreta de Vox com a germà menut, i un PSOE no tan gran com el PP que està agermanat amb Sumar, els seus aliats i les formacions basques i catalanes amb les quals ha d’entendre’s si aspira a sumar 176 escons o, com a mínim, una majoria simple.
Sánchez intenta, en definitiva, “el más difícil todavía”: remuntar unes enquestes molt adverses de fa més d’un any, quan la llei del “només sí és sí” i els indults van començar a posar-li les coses complicades. I amb un rival al davant, Núñez Feijóo, molt més sòlid que no Casado, amb fama de moderat i l’aval dels seus anys de gestió a Galícia.
El 23 de juliol sabrem si aquest lustre inversemblant de Sánchez encara té continuïtat o si el PP, junt amb la dreta ultra populista, li pren el relleu. •