La soledat que ha mort Rita Barberà

Les persones més pròximes a l'ex-alcaldessa de València van constatar el deteriorament físic que havia experimentat d'ençà que va sentir-se abandonada pel seu partit, i en especial, per la presidenta del PPCV, Isabel Bonig. El funeral íntim que ha ordenat la família evitarà situacions que podrien haver sigut extremadament incòmodes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Parlava sovint amb Iñaki Zaragüeta, el delegat del diari La Razón al País Valencià, i entre la plana major del PP, conservava l'amistat de la secretària general, María Dolores de Cospedal, i l'estima personal del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, que la setmana passada, pocs dies abans que prestara declaració al Tribunal Suprem, no va dubtar a conversar amb ella. En qualsevol cas, el cercle d'amistats de Rita Barberà s'havia estretit al màxim, com a conseqüència de l'eixida abrupta del partit i del seu pas al grup mixt, un autèntic trasbals en la seua trajectòria política.

Els qui encara es comunicaven amb ella per telèfon, les darreres setmanes van notar-la especialment deteriorada. La seua veu no era la mateixa i costava entendre què deia. Una admiradora a qui coneixia de fa anys va conversar detingudament amb ella la setmana passada. Va estar més de tres hores enganxada al telèfon, delerosa de confessar-li què li passava. Els qui la veien pel Senat, reparaven en la seua mirada perduda i en els esforços que havia de fer a l'hora de caminar. Rita Barberà s'havia ensorrat, i en aquesta caiguda havia optat per la soledat. Va preferir viure aïllada del món. Se sentia defraudada per molts dels qui ella havia col·locat en la primera línia política.

Amb Isabel Bonig, la presidenta del PPCV, l'empipament era extraordinari. Barberà l'havia impulsada al capdamunt del partit trepitjant el desig d'Alberto Fabra, qui havia recomanat a Cospedal que promocionara María José Català. En canvi, Barberà va persuadir Rajoy, amb qui tenia fil directe, que s'inclinara per la Thatcher de la Vall d'Uixó, de qui valorava la capacitat de defensar fèrriament l'ideari propi.

Qui li havia de dir que la persona que s'havia enfilat a la direcció del partit gràcies a ella acabaria exigint explicacions contundents sobre la seua participació en la trama de neteja de capital que va precedir la campanya electoral local de l'any passat. "Recordad por qué estáis ahí, porque yo di la cara por vosotros", va escriure-li textualment en un SMS, tal com va revelar el diari Levante-EMV. No obstant això, Bonig no va cedir gens ni mica, fins al punt que el 16 de setembre passat, en una votació històrica, el grup popular de les Corts valencianes se sumava a la resta de partits i instava la senadora a renunciar a la seua acta. Quelcom de més dolorós ja era impossible.

Des de llavors, la seua relació amb els membres del PPCV va circumcriure's a la que mantenia amb el veterà senador Pedro Agramunt, i si de cas, amb l'ex-regidora Marta Torrado, diputada al Congrés amb qui també conservava el tracte afable. Eren les seues àncores a Madrid, un lloc que, tot d'una, va esdevenir inhòspit. La majoria de senadors populars li giraven l'esquena, molestos per la manera com Barberà s'havia aferrat a l'escó. A més, sabien prou bé quina era l'estratègia dissenyada pels joves del partit, els qui ara marcaven la pauta: Javier Maroto, Pablo Casado, Alfonso Alonso, i des de Vitòria, el parlamentari basc Iñaki Oyarzábal. Tots quatre i Bonig -sobretot Bonig- van convertir-se en el seu principal malson. A més de l'ex-vice-alcalde Alfonso Grau, entestat a involucrar-la de ple en el cas Taula.

Dels companys de llista del 2015, de fet, ni volia saber-ne res ni els trobava a faltar. Va tallar de soca-rel el contacte amb ells, convençuda que tot plegat havia estat un nyap immens. Com podia ser que la tropa no salvara el general, que era ella? On s'havia vist que "l'alcaldessa d'Espanya" caiguera per una cosa així? Com és que ella també va aportar els 1.000 euros famosos? Què hi podia haver fallat? Barberà es feia tot de preguntes sense resposta, i dilluns passat, en la seua declaració al Tribunal Suprem, va seguir la mateixa tàctica. Va centrifugar les responsabilitats cap a Alfonso Grau i Alfonso Novo, els dos encarregats de les campanyes electorals, provant d'autoconvèncer-se de la seua innocència.

Depressió greu

Rita Barberà va penetrar en una depressió greu. Molt medicada, els més pròxims cada dia es mostraven més preocupats pel seu estat, per bé que mai no haurien presagiat un final com aquest. La precària salut de l'ex-regidora i ex-assessora María José Alcón, l'actual esposa de Grau, també preocupa de fa temps, atès que ha empitjorat ostensiblement a partir de l'esclat del cas Taula.

L'ex-alcaldesssa de València va negar-se a ocupar la mateixa planta del Senat on hi ha el grup mixt, i va quedar-se un despatx del pis de sota. Des que va passar a tenir com a acompanyants els representants de Bildu, Compromís i més, no va fer acte de presència a les comissions a què estava adscrita. A l'hemicicle, seia a dos escons del grup popular i era usual veure-la parlant amb algun dels pocs senadors que no la consideraven tòxica.

Molt afectada pel tractament mediàtic del seu cas, i en especial pel de les televisions, Zaragüeta i molt pocs periodistes més encara hi tenien accés directe. Una d'elles, la gallega Pilar Cernuda, amiga de fa dècades. Fastiguejada, va arribar a enviar-li un missatge a la presentadora Susanna Griso per transmetre-li el seu malestar per la manera com era tractada al programa Espejo Público, d'Antena 3 TV. Havia passat de ser una deessa ser el dimoni, fins i tot als mitjans afins, una degradació que Barberà no va acabar de pair. Tot i que era al centre dels focus, però, no va estalviar-se una sessió tan solemne com la d'obertura de la nova legislatura, on va encaixar la mà dels monarques. Faltaven quatre dies per a la seua declaració al Suprem, un dia marcat en roig al calendari, i les càmeres van tornar a dirigir-se cap a ella, però no se'n va voler amagar.

Darrerament, eixia de casa a comprar i poca cosa més. Després que Joan Ribó penjara una pancarta amb els colors republicans a la balconada de l'Ajuntament, Barberà va col·locar dues banderes valencianes i una d'espanyola a les finestres de casa, unes banderes que encara onejaven aquest matí. Era la seua rèplica al primer edil de Compromís, a qui es va negar a cedir la vara de comandament. En realitat, mai no va assumir la seua eixida de l'alcaldia.

Sort que li quedava Rajoy, rumiava l'ex-alcaldessa. El mateix Rajoy a qui s'ha vist clarament afectat per la seua mort i que no va dubtar a obrir-li les portes del seu despatx sempre que va ser necessari. Res a veure amb Alberto Fabra, a qui el president del PP va menystenir repetidament, ni amb Francisco Camps, que també presumia de tenir-hi una relació excelsa però que va perdre el contacte així que va dimitir com a president de la Generalitat. De fet, Camps esperava que Rajoy el convidara a dinar secretament a La Moncloa, acompanyat de la dona i els tres fills, cosa que li hauria servit per rescabalar la seua imatge, ni que fóra a l'àmbit familiar.

Barberà hauria estat encantada de veure Rajoy i Cospedal al seu funeral, però no si això haguera implicat que Bonig i tants altres també hi estigueren presents. I no ho volia, per res del món. Per aquest motiu s'ha organitzat un acte ímtim, exclusivament per a familiars i persones molt properes, allunyat de l'esfera institucional. L'alcaldessa que potser havia somiat que tindria un soterrar multitudinari, com el de Vicente Blasco Ibáñez, marxarà en silenci, calladament. En soledat, tal com ha viscut els últims mesos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.