L'encaixada de mans entre Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, i Pablo Iglesias, líder de Podem, condensava una instantània històrica. Per primera vegada d'ençà de la represa democràtica, l'executiu espanyol estaria integrat per dues formacions. Una aliança progressista inèdita des dels temps modernitzadors i avantguardistes de la II República que convertia l'Estat espanyol en el laboratori europeu d'esquerres. Socialistes i morats, no debades, comptaven amb l'oportunitat de construir un gabinet que demostrara l'eficàcia de les receptes progressistes com a antídot a l'onada reaccionària global, la qual estava representada aleshores pel multimilionari Donald Trump.
A l'acord de coalició entre ambdues forces, a banda d'un conjunt de mesures que contenien un marcat aroma socialdemòcrata, hi havia un compromís per «emprendre les modificacions legals adients per facilitar la recuperació dels béns immatriculats indegudament per l'església, les quals s'han donat a través del privilegi d'inscriure en el registre de la propietat béns a partir de simples declaracions dels seus propis membres». Com a pas previ per promoure la tornada d'aquestes propietats als seus anteriors posseïdors, el ministeri de Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, encapçalat per la vicepresidenta primera Carmen Calvo, havia d'elaborar un informe que radiografiara el patrimoni immobiliari de la santa mare església, el qual havia crescut extraordinàriament gràcies a una reforma de la llei hipotecària de 1998, quan el neoconservador José María Aznar ocupava la Moncloa.
La normativa impulsada per l'executiu espanyol d'Aznar atorgava als bisbes i als arquebisbes la potestat legal de registrar en nom de l'església immobles destinats al culte religiós. O dit d'una altra manera: la paraula d'una autoritat religiosa era suficient per a immatricular qualsevol element patrimonial que la institució catòlica considerara de la seua propietat. Amb el franquisme, gràcies a una normativa aprovada l'any 1946, les autoritats religioses havien adquirit la prebenda d'immatricular béns que no correspongueren a activitats de culte. La modificació dels conservadors, tal com va denunciar en aquest setmanari la plataforma Recuperando, va beneir totes les immatriculacions que s'havien donat durant la dictadura i les primeres dècades de represa democràtica. Va produir-se una amnistia propietària que va reforçar la butlla eclesiàstica.
Segons el document que ha presentat aquest dimarts la vicepresidenta primera de l'executiu espanyol, l'església va immatricular 34.961 béns entre 1998 i 2015, dels quals 20.014 corresponen a temples religioses o edificis annexes a les instàncies de culte i 14.947 són finques amb altres destinacions, com ara aparcaments, locals comercials, habitatges o solars. Castella i Lleó encapçala el rànquing autonòmic d'immatriculacions adoptades per l'Església catòlica amb 10.243 propietats registrades, seguida de lluny per Galícia, on la institució celestial va anotar-se 7.131 béns. El fanalet roig l'ocupa el País Basc, amb només 88 immatriculacions, dels quals 62 són propietats deslligades d'activitats de culte.
A Catalunya, l'informe emès pel ministeri de Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica comptabilitza 4.192 immatriculacions celestials, de les quals 2.134 corresponen a temples i propietats complementàries, i 2.058 són béns amb altres usos. Les diferents diòcesis principatines van registrar aquest patrimoni majoritàriament a través de certificacions eclesiàstiques. No debades, van inscriure mitjançant aquesta fórmula 3.650. Per demarcacions, van immatricular-se 1.023 propietats a Barcelona de les quals 303 van aconseguir-se amb un títol diferent del religiós; 577 a Girona, amb 83 realitzades sense certificació celestial; 2.157 a Lleida, amb 77 sense acreditació per gràcia divina, i 435 a Tarragona, de les quals 79 van dur-se a terme sense emprar la butlla d'Aznar.
L'arquebisbat de Barcelona, per exemple, va registrar amb autorització eclesiàstica immoble com ara la Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, així com diversos terrenys, solars, cases parroquials i parròquies. La Basílica de Santa Maria del Mar n'és un dels altres béns amb solera que va inscriure l'autoritat catòlica de la ciutat comtal. Amb desenes i desenes de propietats immatriculades, l'arquebisbat de Barcelona va registrar entre 1998 i 2015 temples a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), solars a Mataró (Maresme) i edificacions amb patis dedicats a activitats educatives a la capital de Catalunya.
Una manera de fer que, evidentment, van repetir-se per part de les diferents institucions catòliques principatines. La diòcesi de Sant Feliu de Llobregat va inscriure 70 finques rústiques a Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès); el bisbat de Solsona va immatricular cementiris a Castellar de n'Hug, Espunyola i Santa Maria de Merlès, tots tres municipis ubicats a la comarca del Berguedà; l'arquebisbat de Tarragona va identificar-se com a propietari de 12 béns de caràcter eclesiàstic a Aiguamúrcia (Alt Camp); la parròquia de l'Assumpció de la Mare de Déu de Llardecans va registrar 17 propietats a la població de la comarca del Segrià, de les quals 14 eren terrenys rústics; o la Congregació Religiosa de Missioneres Teresianes Carmelites va certificar al seu nom dos immobles al Vendrell (Baix Penedès) i un habitatge unifamiliar a Sant Vicenç de Calderes, ubicat a la mateixa comarca.
A Rialp, una població de poc més de 660 habitants de la comarca dels Pallars Sobirà, el bisbat d'Urgell va immatricular fins a 35 propietats. Es tracta de 13 places d'aparcament, 12 pisos, un paratge, una casa rectoral, quatre solars, dues esglésies i una capella. El rècord, tanmateix, l'ostenta el bisbat de Girona amb més de 300 immatriculacions de béns, entre les quals destaca la catedral de la ciutat emblemàtica del nord del Principat, 14 places d'aparcament, quatre habitatges-pis a Girona i tres locals comercials a l'urbs catalana. Compta, al seu torn, amb desenes de temples, terrenys i capelles de les diferents poblacions que abasta la demarcació religiosa de Girona.
Les immatriculacions efectuades per les autoritats eclesiàstiques valencianes, tanmateix, són sensiblement inferiors a les comptabilitzades per l'executiu espanyol al Principat. Tal com recull el document traslladat al Congrés dels Diputats aquest dimarts, al País Valencià s'hi van inscriure 912 propietats, de les quals 726 corresponen a temples i dependències complementàries, i 186 gaudeixen d'altres usos allunyats de la mateixa activitat religiosa. L'església valenciana va immatricular 789 béns a través d'un certificat eclesiàstic, i 123 amb un títol d'acreditació diferent, és a dir, sense emprar la gràcia legal atorgada per l'aleshores executiu espanyol del PP. A la demarcació de Castelló, se'n recullen 212, de les quals 40 gaudeixen de títol acreditatiu; 522 a València, de les quals només 60 compten amb aquesta condició, i 178 a les comarques meridionals d'Alacant, amb 23 registrades amb una certificació no eclesiàstica.
La Catedral de València, adscrita a la Santa Església Catedral; l'església de Santa Catalina, per part de l'arquebisbat de València; el Palau Episcopal d'Oriola pel bisbat de la ciutat ubicada a la comarca del Baix Segura; o l'edifici catedralici d'Alacant, inscrit també pel bisbat d'Oriola, són alguns dels elements patrimonials religiosos més importants que ha immatriculat entre 1998 i 2015 les institucions catòliques valencianes. València ostenta el rècord de propietats registrades per diferents entitats de la santa mare església amb 29 immatriculacions.
Oriola, amb 12 propietats registrades per part de l'autoritat religiosa, entre les quals hi ha col·legis diocesans, ermites, palaus, santuaris i esglésies, també és una de les poblacions del País Valencià amb més immatriculacions, segons el llistat del Govern espanyol. En la mateixa comarca del Baix Segura, a escassos 14 kilòmetres d'Oriola, hi ha Callosa del Segura. L'església valenciana hi ha inscrit set béns, entre els quals es comptabilitzen habitatges, locals parroquials i ermites.
Tant a la Ribera Alta com a la Ribera Baixa, compten també amb poblacions en les quals la institució catòlica ha mostrat un fervor per les immatriculacions. A la capital de la Ribera Alta, a la ciutat d'Alzira, s'han inscrit set béns, entre temples parroquials, parcel·les d'ús religiós, solars amb altres destinacions i locals. Sueca, urbs referent de la Ribera Baixa, supera Alzira amb nou propietats registrades per l'església valenciana. Es tracta d'una ermita, cinc parcel·les, dos temples parroquials i una capella. La classificació riberenca, tanmateix, l'encapçala l'Alcúdia amb 10 immatriculacions de caràcter immobiliari. No debades, s'hi registren cases parroquials, edificis i habitatge amb garatges.
Aquesta devoció immobiliària està ben present a Benaixever (Serrans), on diverses parròquies van inscriure 17 finques majoritàriament rústiques. Xàtiva (Costera), amb set immatriculacions; Sagunt (Camp de Morvedre), amb vuit béns registrats; Ares dels Olms (Serrans), amb vuit parcel·les i un temple inscrit; i Albocàsser (Alt Maestrat), amb set propietats que han passat a engreixar el catàleg immobiliari de l'església, complementen el mapa valencià amb una quantitat elevada d'acreditacions de béns. L'església valenciana, segons les últimes dades publicades, compta amb un patrimoni de 2.419 immobles, els quals estan valorats en 618 milions d'euros. En la dècada anterior al 2018, l'estimació de la cartera d'habitatges de la institució catòlica ha augmentat 238 milions d'euros. La Generalitat Valenciana, a través de la conselleria de Transparència, Participació, Cooperació i Qualitat Democràtica, encapçalada per Rosa Pérez, d'Esquerra Unida, va demanar a l'executiu espanyol el llistat dels béns immatriculats per iniciar una investigació amb l'objectiu de recuperar els immobles adquirits de forma impròpia per l'església valenciana.
A les Illes Balears, per contra, les immatriculacions són reduïdes: 219. D'aquestes propietats inscrites per les institucions religioses balears, 171 corresponen a temples i dependències complementàries, i 48 tenen altres funcions. Només van registrar-se amb un títol no eclesiàstic 50 béns. Els 169 restants s'hi van escriure mitjançant la prebenda concedida per Aznar. Amb la catedral de Mallorca com a element immatriculat de més rellevància, poblacions com ara Palma de Mallorca, Maó, Felanitx o Sant Antoni lideren la llista amb més inscripcions per part de les institucions catòliques balears.
«Espoli patrimonial»
Al document elaborat pel ministeri de Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, però, s'adjunta una anàlisi jurídica de les immatriculacions que, de manera sobtada, les beneeix. «No es pot concloure que existisquen finques immatriculades a favor de l'Església sense acreditar el necessari títol material a favor seu», s'estableix, així com s'argumenta com els diferents elements patrimonials registrats per l'església espanyola no han de ser considerat com a béns de domini públic: «La inclusió d'un bé públic en el patrimoni històric espanyol no determina la seua titularitat a favor de cap administració pública i, per tant, cap dret li correspon per reclamar aquests béns enfront de la seua privació contrària a dret per un tercer, si no demostren la titularitat del mateix per molt que el bé tinga la consideració de bé propietat del patrimoni històric-artístic». «Discrepant-se o no del que va propiciar la reforma d'Aznar, es produeix a la llum de la legalitat», ha reforçat la vicepresidenta Calvo, del PSOE, qui ha deixat les reclamacions en mans de particulars, els quals hauran d'acreditar la possessió del bé immoble, és a dir, de manera contrària a com va actuar-hi l'Església catòlica.
«Les conclusions de l'informe són extremadament sorprenents i, en conseqüència, estan avalant l'espoli que va realitzar l'església espanyola durant anys. És increïble que es justifiquen legalment unes apropiacions que estan caracteritzades per una inconstitucionalitat sobrevinguda, ja que les immatriculacions es feien amb la certificació de les autoritats religioses, les quals estan igualades en potestat als funcionaris públics i no necessitaven aportar documents per adquirir aquests béns», critica Antonio Gómez, president d'Europa Laica, una entitat que forma part de la Coordinadora Estatal per a la Recuperació del Patrimoni Immatriculat. «Aznar va atrevir-se amb una normativa que ni Franco va implementar: va canviar una llei perquè l'església poguera apropiar-se del patrimoni estatal. Aquest fet és una anomalia al conjunt d'Europa, fins i tot en països de tradició catòlica com ara Portugal», denúncia.
L'església, segons explica l'activista per una societat menys influenciada pel dogma catòlic, «mai tingut la propietat d'aquest patrimoni nacional, del qual trau benefici a través de l'explotació turística i, a més, sense una conservació correcta». «Si al segle XIX l'administració estatal va realitzar desamortitzacions amb els béns de l'església, els quals eren de patrimoni nacional, actualment s'ha produït una amortització amb l'aval d'un govern teòricament progressista», assenyala. I lamenta: «El Govern espanyol, al qual demanarem explicacions per incomplir els seus compromisos i actuar en direcció contrària a les seues promeses, deixa en mans de particulars, ajuntaments o comunitats autònomes aquestes reclamacions, amb la qual cosa complica el retorn dels béns».
«Ens agrada del reconeixement de l'informe, en el qual s'afirma que l'església ha seguit la legalitat en la realització de les immatriculacions», s'ha felicitat Luis Argüello, secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, qui ha afegit: «L'església, en tot cas, no vol que estiga al seu nom res que no siga seu. I, per això, si algú vinguera amb millor dret i poden revisar la immatriculació realitzada, cada institució de l'església que hi haja inscrit, està disposada a fer aquesta revisió si el dret ho permet i les exigències de la legalitat ens ho demanen». L'Església catòlica, com marca la tradició espanyola, surt victoriosa de la contesa per les immatriculacions.