Memòria democràtica

Els banquers que van finançar el colpisme feixista contra la República

El colp d'Estat militar de 1936 contra la legalitat republicana va comptar amb sucoses contribucions de l'aleshores oligarquia financera espanyola. Banquers que havien amassat la seua fortuna a través de pràctiques monopolístiques i especulatives, com ara Juan March, van engreixar econòmicament la trama castrense contra la democràcia. A partir del treball d'investigació Los ricos de Franco. Grandes magnates de la dictadura, altos financieros de la democracia (Roca, 2020), del periodista alacantí Mariano Sánchez Soler, EL TEMPS enumera les nissagues financeres que van conspirar amb les seues generoses aportacions a favor del colpisme franquista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quasi tres mesos després del colp castrense contra la democràcia de juliol de 1936, el sanguinari general Francisco Franco va fer una al·locució de transcendència històrica. Des de la Capitania General de Burgos, ciutat en la qual s'havia instal·lat la capital dels militars que havien traït la legalitat republicana, Franco va autoproclamar-se cap de l'Estat espanyol. Aquella intervenció realitzada l'1 d'octubre pretenia ser una declaració de les intencions del futur sàtrapa. «Espanyols, noble poble d'aquesta Castella cor d'Espanya, terra dels Hidalgo.... El nostre govern serà un govern d'autoritat, un govern per al poble. S'equivoquen aquells que creuen que hem vingut a mantenir els privilegis del capitalisme», va assegurar.

Sis anys més tard, quan el calendari marcava el 21 d'agost de 1942, després de centenars de milers d'assassinats per la cruenta repressió del feixisme, Franco va confessar-se en un discurs a Lugo. «La nostra croada és l'única lluita en la qual els rics que van participar en la guerra van sortir més rics», va expressar per evidenciar la falsa retòrica revolucionària dels capitostos castrenses contraris a la democràcia i dels escamots falangistes. Tal com desgrana el periodista d'investigació Mariano Sánchez Soler a la seua nova obra Los ricos de Franco. Grandes magnates de la dictadura, altos financieros de la democracia (Roca, 2020), les grans fortunes que van créixer al caliu de la dictadura ha conservat el seu poder econòmic durant la democràcia, així com els banquers que van finançar la conspiració antidemocràtica van obtenir sucosos beneficis durant les quatre dècades de terror franquista. El mallorquí Juan March va convertir-se en l'exemple paradigmàtic de tot plegat.

Fill d'un ramader sense problemes econòmics, March va introduir-se amb només dotze anys en el negoci del contraban de tabac a través del seu avi. Quan va bufar les espelmes del seu trenta-un aniversari, tal com narra Sánchez Soler a la seua obra, «va avançar-se al Govern espanyol per obtenir el monopoli del tabac en el Marroc aleshores de sobirania espanyola». «Durant la primera gran guerra, el contrabandista mallorquí va amassar la seua mítica fortuna i va donar el salt que el convertiria en el Rockefeller espanyol. En Espanya, durant aquella guerra europea, van emprar-se mètodes financers inconfessables, va especular-se amb diners negres, amb divises estrangeres, i va cobrar-se amb or moltes activitats mercantils», relata l'autor.

Leyenda

«La gran fortuna de March segurament arranca de les inversions que va fer a partir de 1914. La compravenda de terrenys va adquirir un auge extraordinari, la seua activitat com a navilier va prendre cos amb la formació de Transmediterrània, va comprar companyies d'electricitat a les Illes Balears i a les Canàries, i va convertir-se en el primer accionista de l'empresa de tramvies de Mallorca. A tot això, però, va sumar-se una intervenció en el comerç del petroli, que posteriorment va exigir una bona part de la seua activitat. Tenia la gràcia de fer diners amb qualsevol cosa que tocara», cita Sánchez Soler la descripció del seu biògraf, Ramón Garriga. L'ostentació del seu monopoli en el contraban de tabac, el qual s'havia beneficiat «d'un maneig descomunal de tots els ressorts de la corrupció», en paraules del cronista conservador Ricardo de la Cierva, va generar un conflicte amb l'administració estatal. Va topar-se l'any 1922 amb Francesc Cambó, aleshores ministre d'Hisenda de l'executiu liberal d'Antoni Maura, però va sortir victoriós.

March, tanmateix, no va resistir el primer embat del govern progressista de Manuel Azaña durant la II República. El 8 de juny de 1932 va obrir-se un judici contra l'integrant de l'elit financera espanyola per les seues activitats contrabandistes, i set dies després va perdre la immunitat parlamentària que havia adquirit per la condició de diputat a les Corts Generals. El banquer mallorquí va ser detingut i engarjolat sota l'acusació de contraban, la qual es concretava en els presumptes delictes de prevaricació, suborn i corrupció. En novembre de 1933, però, va fugar-se de la presó. Després de subornar als funcionaris penitenciaris, va marxar «en el seu propi cotxe i va travessar la frontera per Gibraltar, on va ser acollit, com a pagament, suposadament, del deute que tenia el Govern britànic amb ell per la seua col·laboració durant la Primera Guerra Mundial». «Des d'aleshores, com si es tractara d'un duel a la vella forma, el seu enfrontament amb el Govern republicà espanyol va plantejar-se amb tota cruesa», narra el periodista alacantí.

Arran de la victòria de les opcions conservadores en les eleccions de 1934 i la configuració d'un bipartit entre la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) i el Partit Radical, l'alt financer va retornar a l'Estat espanyol. No debades, José María Gil Robles, líder de la CEDA, havia exercit d'advocat del banquer. March va reubicar-se a territori espanyol sense problemes judicials en aconseguir, de nou, la immunitat parlamentària després d'obtenir un escó per la circumscripció de les Illes Balears. Ara bé, la victòria de l'esquerra en els comicis del febrer de 1936 va obligar March a fer les maletes. «La dreta, finançada generosament amb els diners de March, només va aconseguir 133 escons, i encara que el financer va ser reelegit com a diputat per Mallorca, sabia que l'arribada de l'esquerra al Govern significava el fi de la seua impunitat, i, probablement, el retorn a la presó», assenyala l'autor del llibre Los ricos de Franco. Grandes magnates de la dictadura, altos financieros de la democracia (Roca, 2020).

El financer, durant la mitjanit del 15 de febrer, va traslladar-se a Biarritz, al País Basc francès. Des d'aquella ciutat costanera, va construir «un centre d'operacions molt pròxim a la frontera espanyola per convertir-se en el banquer de la conspiració militar». «Sense els seus diners i els seus contactes», tal com afirma Sánchez Soler, «els preparatius de l'aixecament militar no haurien estat possibles». «March pensava que els generals de l'exèrcit espanyol eren els únics capaços de recuperar l'ordre natural de les coses i acabar amb la República. Sabia que un grup de militars preparava el colp. Al capdavant, estava el general Emilio Mola [...]», escriu, així com narra l'oferiment dinerari que va fer el banquer mitjançant un emissari a Mola: «No s'ha de preocupar per la seua família, general. March s'ocuparà d'ells en cas que li passe alguna cosa. A més, el senyor March li garanteix a vostè un milió de pessetes de bestreta». Tots els militars colpistes van rebre la mateixa oferta, i tots hi van acceptar. D'aquesta manera, va entregar un milió de pessetes a cada un dels generals insurgents amb la legalitat de la democràcia republicana.

March va posar les seues corporacions financeres al servei del cop d'Estat militar contra la voluntat de les urnes, com ara la Banca March o el Kleinwort Bank, amb seu a Londres. Amb els fons de l'entitat britànica, van llogar-se diversos avions, com ara l'encarregat de transportar a Franco des de les Illes Canàries a Marroc. En aquella operació logística, va intervenir Juan Ignacio Lucas de Tena, director i propietari de l'ABC. Els generals colpistes, entre els quals ressaltava el futur dictador Franco, van demanar-li la compra de dotze bombarders i tres caces amb bombes.

Leyenda

«Amb la solvència i els avals de March, van enviar-se compradors a Berlín i Roma. Des de Biarritz, el capità C. W. H. Bebb, pilot que des del primer viatge treballaria per a March, va traslladar diversos emissaris fins a Marsella, via Berlín, per entrevistar-se amb Adolf Hitler, Hermann Göring i Wilhelm Canaris, els quals estava d'acord en ajudar Franco», relata Sánchez Soler, qui complementa: «Ja s'havien mostrat favorables mesos enrere quan, en febrer de 1936, el general Sanjurjo, amb el suport de Gil Robles i amb la garantia financera de March, va visitar diverses fàbriques d'armament i va interessar-se pel subministrament d'aeroplans en previsió que el futur aixecament no triomfara immediatament». «Franco va disposar de vint Junkers-52 i mitja dotzena de caces Heinkel amb tripulació alemanya, els quals arribaren el 31 de juliol a Marroc. Quasi coincidint amb els bombarders italians que va comprar directament Luca de Tena», agrega.

El monopolista del contraban de tabac va adquirir onze bombarders Savoia 81, pels quals va abonar 38 milions de pessetes. Aquests bombarders, segons indica el periodista alacantí, «van canviar el rumb de la guerra». «Gràcies a la protecció des de l'aire, va evitar-se que Mallorca estiguera en mans republicanes. Els bombarders italians amb base en l'illa van permetre a Franco l'establiment d'un pont aeri que, fins a novembre de 1936, va transportar a Espanya forces de xoc marroquines. 23.393 homes, els quals representaven dos terços de l'exèrcit d'Àfrica, van creuar l'estret de Gibraltar en les embarcacions de March, les quals emprava, suposadament, per al contraban», explica. I afegeix: «Des de Roma, el financer mallorquí va dedicar-se als negocis privats, ja que va organitzar amb el Govern de Mussolini tot el comerç entre Itàlia i l'Espanya nacional, i va comprar accions de la fàbrica aeronàutica Savoia fins a controlar-la».

L'arriscada inversió d'actuar de mecenes del colpisme feixista va tenir gran rendibilitat. «En 1936, la fortuna del financer mallorquí estava estimada en 4.000 milions de pessetes. D'aquests diners, una tercera part s'hauria invertit en la causa de Franco. Quina va ser, però, la recompensa pel finançament del cop d'Estat? Quants diners va guanyar realment amb la guerra? En 1949, March quantificava la seua fortuna en 10.000 milions de pessetes. Tota una resposta per aquest interrogant», detalla. «La consolidació i posterior expansió de la fortuna dels March està indissolublement lligada a la figura de Franco, a qui Juan March va facilitar els mitjans financers per pagar els primers subministraments de benzina als insurrectes contra la República. Franco no va ser tacany després amb March, qui va tenir el seu major èxit en l'afer de Barcelona Tractor i durant molt de temps va rebre importants subsidis públics a través de la Companyia Transmediterrània, qui va desenvolupar en règim de monopoli les denominades línies de sobirania de Balears, Canàries i les províncies africanes», va apuntar l'economista Ramon Tamames.

«Quan va comprendre que el règim de Franco es perpetuaria en el temps, March va saber estar en el palau del Pardo sense necessitat de xafar-lo», remarca Sánchez Soler. A través del seu fill, no debades, va mantenir un contacte estret amb la família Franco, integrant-se en el cercle íntim de Carmen Franco. Nicolás Franco, germaníssim del dictador, va asseure en els consells d'administració de les companyies del banquer mallorquí, així com l'exministre de la Marina, Pedro Nieto Antúnez. En el cas del familiar del general colpista, la relació econòmica amb March provenia d'abans de la Guerra Civil: havia estat vocal per al financer en la Unión Naval de Levante. La nissaga March ocupa actualment el número set en el rànquing de les fortunes amb més patrimoni de l'Estat espanyol que elabora El Mundo.

Financers franquistes

L'oligarquia financera espanyola, independent de l'exemple paradigmàtic de March, van enfrontar-se a la II República, segona Sánchez Soler, «per la por a la consolidació d'un procés revolucionari, l'aplicació de la reforma agrària, l'establiment d'un impost sobre la renda que incloïa un tipus impositiu del 7,7% a les rendes superiors al milió de pessetes, i a altres normes de caràcter social». «El 18 de juliol de 1936, els dirigents de la banca espanyola ja havien pres partit per l'aixecament militar, encara que les dues capitals financeres de Madrid i Bilbao havien quedat en mans de la República. Molts d'ells arribaren a combatre en l'exèrcit de Franco, com ara els Oriol i Urquijo, els Ybarra, els Arteche, els Gamazo, el fill del comte dels Gaitanes, Luis de Ussía i Gavaldà, que va lluitar com a capità de transmissions en el front de l'Ebre, o Juan Claudio Güell Churruca, comte de Güell», enumera.

Com a banquer destacat de l'exèrcit colpista, hi va destacar Pablo de Garnica Echevarría. «Des del primer instant, per obra de Garnica, l'Espanyol de Crèdit es convertiria en el banc de Franco», subratlla el periodista alacantí, qui a través de les paraules de la investigadora Ángeles Rubio explica com va canviar de parer ideològic aquest dirigent bancari: «Pot semblar estranya l'adhesió de Pablo de Garnica al bàndol dels revoltats, i més tenint en compte els seus antecedents monàrquics i l'anterior respecte pel règim republicà. Tanmateix, no hem d'oblidar la principal característica de la seua gestió al capdavant del banc: la ràpida adaptació a les noves circumstàncies».

Leyenda

«La Junta de Burgos comptava amb el suport de la majoria dels grups financers espanyols. Així ho demostra la Memòria del Banc Espanyol de Crèdit, de l'exercici 1935-1936, aprovada el 6 de novembre de 1939», documenta, i complementa: «El 20 d'agost de 1936 va crear-se el Comitè Nacional de la Banca Privada, presidida, d'entrada, per Pedro Alfaro, d'Alfaro i Cia, i més endavant per Pablo de Garnica, qui va fer tot el possible per aconseguir crèdits internacionals per al règim i la seua reconstrucció. Com va explicar anys més tard el mateix Garnica, en la Junta d'Accionistes del Banesto del 10 de maig de 1952: 'Quan va vindre la Guerra Espanyola, en 1936, el Banc Espanyol de Crèdit no va vacil·lar un instant en el compliment del seu deure i, des del primer moment, va posar-se a disposició de la causa nacional. Creiem que, amb això, prestem un gran servei a Espanya'». La Junta de Burgos, no debades, va rebre a través de pòlisses de crèdit 10.100 milions de pessetes, així com altres 18.000 milions de pessetes en aportacions.

L'aposta econòmica de l'oligarquia financera pel colpisme antidemocràtic va atorgar un gran rèdit per l'establishment bancari d'aleshores. La legislació financera aprovada per la dictadura, tal com exposa el periodista alacantí a partir de les investigacions de l'estudiós Juan Muñoz, «va establir un sistema summament favorable per a la banca, especialment beneficiós per als grans establiments crediticis. La monopolització i concentració del sistema bancari que va accelerar l'statut quo va atorgar als grups financers un poder extraordinari que els ha permès, sense grans dificultats, un domini indiscutible sobre extensos sectors industrials». Va imposar-se, segons l'històric president del Banc Guipuscoà (1956-1988), fervent partidari del govern de la dictadura franquista i vell constructor, José María Aguirre, la màxima del «govern, governa; la banca administra, i l'espanyol treballa».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.