Joan Fuster escrigué ja fa molts anys que el País Valencià era un país sense política. Malauradament, dècades després d'assolir un tímid autogovern, segueix, en gran manera, sent-ho. I jo afegiria que damunt, som un país sense banderes. Heus ací l'explicació de la falla: quan hom veu algun acte reivindicatiu en la comunitat que siga (posem per cas el tren en Extremadura, la base militar de Rota en Andalusia, la pesca en Galícia o la llengua vernacla en Astúries), la gent dels respectius territoris exhibeix amb naturalitat i orgull (nacional o regional, depèn) la seua bandera pròpia. Igual com en les manifestacions del procés al Principat, on (superada la fase autonomista) els carrers s'omplien amb una mar d'estelades. Al País Valencià, però, fixeu-vos que en qualsevol acte mitjanament reivindicatiu que organitze el veïnat, les senyeres solen brillar per la seua absència. I això és una anomalia. O millor dit, un conjunt d'anomalies producte de la cerimònia de la confusió fabricada per la dreta botiflera en la Transició (ja sabeu, senyera amb franja blava o sense).
Algú podria preguntar quina importància té la qüestió vexil·lològica. Jo diria que és un element cabdal en la conformació de la identitat i la sana autoestima d'un poble. La ikurriña, per exemple, és el màxim símbol de l'existència del poble basc (i això que és una bandera inventada en 1894). Per no parlar de la bandera dels Estats Units, omnipresent en cada racó al nord del riu Bravo, o la d'Espanya, principal emblema del nacionalisme espanyol i dels valors imperialistes pancastellans que representa, molt per damunt de la lletra Ñ o del castís bou.
El problema és quan des dels àmbits cívics, culturals o polítics nacionalistes valencians (si és que encara hi ha un espai polític o ideològic digne d'aquest nom) es fa dimissió d'exhibir senyeres. I conste que a aquestes altures de la pel·lícula, ja no em pose exquisit en si du blau o no (assumisc la idea d'Agustí Cerdà: si té quatre barres, és meua). Mentre que el nacionalisme espanyol de tot signe i condició mostra pertot arreu i sense pudor rojigualdes, algú ha decidit que no està de moda exhibir senyeres al País Valencià. Es pot portar la palestina, la ucraïnesa, la morada feminista, l'LGTBIQA+ i fins i tot la sahrauí, però ja no es pengen senyeres en aplecs, mítings, actes, manifestacions, concerts o festes, ni solen aparèixer en cartells.
Alguna vegada he sentit paraules de resignació d'un conegut diputat valencià en el sentit que no es pot avançar més nacionalment perquè «tenim el país que tenim i no el que voldríem». La pregunta que cal fer-se és per què no es fa pedagogia al nostre veïnat sobre l'orgull de ser valencians i el que representen nacionalment els nostres símbols. Per què els valencianistes ja no trauen ni una sola senyera en públic? Hi ha partits (de venerable trajectòria històrica) que diuen actuar amb valentia i s'autodescriuen com a «transformadors» o «alternatius», però que quan estan en el Govern es limiten a gestionar les minses parcel·letes de poder autonòmic tot intentant no «molestar» massa a l'enemic («menjar i fregir», que diria aquell). Poden pintar, així, bancs en les places de color morat o amb la bandera de l'arc de Sant Martí, però no amb els colors de la senyera.
Curiosament, si en els primers temps lluitar pels drets individuals tenia una potent força «revolucionària», avui dia és una pràctica gairebé assimilada pel sistema (i millor, senyal que eixes lluites s'han normalitzat i han rebut cobertura legal): Ana Patricia Botín (ama del Santander) pot presumir que el seu banc està decididament compromès amb el feminisme i fins al darrer establiment comercial més descaradament capitalista t'informarà amb un adhesiu en la porta que és gay-friendly.
Quan es tracta dels drets col·lectius, però, algú ha decidit que ja no poden formar part de l'agenda política, ni que siga exhibint els símbols que ens identifiquen com a poble. Deuen pensar que és polèmic, que «molesta», que pot perjudicar electoralment «perquè ens acusaran de catalanista o separatista» (la mateixa cantarella que des del 1978 ha recitat la dreta cavernícola local). I no els falta raó. Penjar, per exemple, un Penó de la Conquesta del balcó de l'ajuntament el 9 d'Octubre o el 25 d'Abril és tota una declaració d'intencions que molesta als qui tenen la visió excloent que els valencians només podem «ofrenar». Però precisament eixa és la diferència entre governar el País Valencià amb veritable voluntat «transformadora» (fer créixer la consciència nacional dels valencians, «fer país») o limitar-se a gestionar el Palau de la Generalitat com si fora una mera orxateria administrativa, que diria un il·lustre paisà de Sueca.
La qüestió identitària fa tanta nosa en l'agenda actual que ni en els actes polítics de forces d'estricta obediència valenciana (com els agradava dir fa uns anys) a la ciutat de València apareixen senyeres amb blau. En els actes cívics d'afirmació explícitament nacional, però, la cosa tampoc està molt millor. Compareu-ho amb els aplecs i manifestacions dels anys vuitanta o noranta, o en la Transició. De fet, a hores d'ara és més fàcil veure a València banderes palestines en actes i saraus nacionalistes que senyeres valencianes, ai!
Si parlem de manifestacions reivindicatives de caràcter transversal (és a dir, on els assistents transcendeixen dels «sospitosos habituals» de les manis esquerranes), les senyeres es poden comptar amb els dits com a màxim de dues mans i recalque, com he dit al principi, que això és una anomalia social. Fixem-nos, si no, en la gran manifestació que es feu contra el tancament de Canal 9 en 2013, en les manifestacions per un finançament just per al País Valencià de 2017 i 2021, en les quals recentment demanaven la dimissió de Mazón per la desastrosa gestió de la dana o en les encara més recents mobilitzacions del professorat.
I és una llàstima, perquè traure els nostres símbols al carrer té una potència identitària increïble. L'any 2000, en la final de la Champions entre el Reial Madrid i el València CF, la meitat de l'estadi era un mar de banderes espanyoles i l'altra meitat (la nostra) era un mar de senyeres oficials (semblaven aficions de països distints). Cal fomentar l'autoestima com a poble valencià en la nostra ciutadania perquè eixe és precisament l'únic antídot contra l'autoodi. Si volem que els nostres paisans (sobretot els joves) s'apunten a l'adscripció nacional valenciana es fa imprescindible (entre altres coses, of course) que exhibim la senyera (les senyeres) amb orgull, naturalitat i espontaneïtat en cada cita política, sindical, cultural o esportiva.
Qui ompli el buit deixat pel valencianisme sense banderes o no identitari actual (si és que això pot existir) és, al remat, l'omnipresent rojigualda, que va fent forat entre la jovenalla amb relativa normalitat. Sense sembrar referents identitaris valencians amb els quals identificar-se (començant per les banderes), és pràcticament impossible pretendre collir després valencianistes. Perquè, com es pot «fer país» sense senyeres?
