Els temps de vi i roses, d'una expansió artificial de l'economia a través del totxo, s'havien acabat. El col·lapse hipotecari nord-americà havia desencadenat a manera de fitxes de dòmino una autèntica tempesta financera que va tenir fortes rèpliques al País Valencià. El Banc de València, Bancaixa i la Caixa d'Estalvis del Mediterrani, les quals s'erigien en les joies del sistema bancari valencià, havien estat jugant a la ruleta russa de fiar-ho tot a la construcció. No debades, de cada 100 euros de crèdit que havien atorgat les entitats valencianes, el 68% estava destinat al sector immobiliari, l'edificació i la compra d'habitatge a través d'hipoteques, segons dades de l'any 2010. La concentració de riscos era més elevada que al conjunt del sistema bancari espanyol, la qual se situava en un 59%. Les dades de la CAM, Caixa d'Estalvis del Mediterrani, tal com va relatar José Antonio Iturriaga, un dels administradors imposats pel Fons de Reestructuració Bancària Ordenada, eren esgarrifoses: dels 53.000 milions de crèdits concedits la firma alacantina, 52.000 s'havien prestat a empreses lligades a l'àmbit immobiliari.
L'excessiva exposició dels balanços a l'evolució del negoci de la rajola i una gestió corporativa marcadament deficient, així com farcida d'irregularitats que encara analitzen els tribunals espanyols, va provocar l'enfonsament del sistema financer valencià. En poc menys d'un lustre d'ençà de l'inici de la crisi econòmica mundial del 2008, van desaparèixer del mapa bancari estatal el Banc de València, Bancaixa i la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (CAM). Si l'entitat alacantina va ser adquirida pel Banc Sabadell després d'una injecció pública de 5.249 milions d'euros i que l'any 2018 ascendia a 8.000 milions d'euros, el Banc de València, el qual havia guardat històricament les finances de la burgesia autòctona, va experimentar un recorregut similar. Amb una aportació pública total de 6.103 milions d'euros, l'antiga joia financera del País Valencià va ser comprada per CaixaBank l'any 2012.
La desfeta de les finances pròpies va completar-se amb la nacionalització de Bankia l'any 2012, una entitat que va sorgir, en gran manera, de la fusió de Caja Madrid i Bancaixa. Un gegant bancari amb peus de fang que va requerir una intervenció de quasi 24.000 milions d'euros. Les necessitats financeres de Bankia van fer intervenir el Govern espanyol de Mariano Rajoy, que va demanar un rescat a la Unió Europea, el qual va traduir-se en la implementació de mesures d'austeritat, increment de la tributació indirecta i una major desregulació del mercat de treball. D'aquesta manera, el País Valencià s'havia quedat sense el seu sistema financer, tot i que posteriorment recuperaria la seua condició de plaça bancària arran la localització de la seu social de Bankia, que compta amb l'Estat espanyol com a principal accionista, i de CaixaBank a València. El Banc Sabadell, arran del procés sobiranista a Catalunya, també va instal·lar-se al territori valencià, concretament a Alacant, a la seu que fins feia poc havia estat la de la CAM.
Gràcies a la ubicació a València de CaixaBank i de Bankia, del rescat de la qual només s'han recuperat 3.000 milions d'euros, la capital valenciana serà testimoni d'una fusió històrica. Segons va avançar el diari Ara, ambdues entitats estudien fusionar-se per convertir-se en la principal entitat financera espanyola. La futura companyia bancària comptaria amb 664.027 milions d'euros en actius, 6.727 oficines repartides per l'Estat espanyol i Portugal, i 51.536 treballadors. Durant la nit de dijous, els dos bancs comunicaren a la Comissió Nacional de Mercats de Valors la seua intenció de realitzar una operació que ha disparat durant la sessió d'aquest divendres les seues cotitzacions borsàries.
Amb el vis-i-plau del Govern espanyol a la fusió, tal com apuntava el diari El País, l'entitat futura estaria presidida per José Ignacio Goirigolzarri, actual màxim dirigent de Bankia. L'actual conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, n'ocuparia el mateix càrrec. Malgrat que la firma bancària nacionalitzada ostentaria la presidència, CaixaBank gaudiria d'un major pes accionarial. La Fundació La Caixa, no debades, comptaria amb el 30% de les accions, mentre que l'Estat espanyol, qui actualment posseeix el 61,8% de Bankia, reduiria en la nounada companyia la seua participació fins al 14%. La seu social seguiria a València, mentre que els serveis centrals continuaren a Barcelona i Madrid.
L'operació de fusió, que ha agitat el panorama bancari espanyol, engega una nova fase de concentració bancària que coincideix amb l'impacte econòmic de la pandèmia del coronavirus. Arran del xoc del virus a l'economia mundial, els guanys de les entitats bancàries durant el passat semestre van ressentir-se sensiblement. Com a resposta a aquest context advers per al sector bancari, l'exministre d'Economia espanyol durant el rescat a Bankia, expresident de les filials espanyoles i portugueses de Lehman Brothers i actual vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, va suggerir que calia una nova onada de fusions d'entitats financeres tant a Europa com a l'Estat espanyol. «Els ajustos de costos i la consolidació s'han fet molt més imprescindibles per la crisi. Les fusions poden ser útils en l'àmbit nacional i transfronterer. Aquesta consolidació hauria de dur-se a terme de manera ràpida i urgent», va apuntar aquest dimarts en un seminari organitzat per l'Associació de periodistes d'Informació Econòmica a Santander.
«La història bancària d'Espanya demostra que les fusions són una manera de millorar la rendibilitat en un període curt de temps. No s'entén que tinguem entitats de la potència que tenim sense fusions, que han permès un augment d'eficiència», va reforçar en el mateix acte José María Roldán, president de l'Associació Espanyola de Banca, qui va insistir: «És l'única forma de recuperar la rendibilitat». «Existeix marge per a les fusions bancàries, ja que el nivell de competència és elevat», va agregar en el seminari el governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos.
La possibilitat d'una fusió, de fet, ja s'havia suggerit de manera positiva per José Sevilla, conseller delegat de Bankia. «Hi ha uns certs incentius per a les fusions. Ho veurem en els pròxims mesos. Tendència a les fusions n'hi ha», va apuntar. «Mentre la rendibilitat siga permanentment baixa i no s'observen possibilitats de creixement, les fusions són un incentiu. Com les paneuropees són molt complexes, es mira a les nacionals. Es pot donar una fusió? Sí, però no estem en això i menys amb aquesta crisi. És un camí per a ser més eficients, però també té un risc de gestió. Si la fusió es fa malament, es converteix en un problema com es va veure en aquesta casa fa anys», va assenyalar, per contra, Goirigolzarri en una entrevista recent al diari El País.
Malgrat aquestes paraules, Bankia s'ha llençat a una fusió amb CaixaBank, la qual pot derivar en més processos de consolidació bancària a l'Estat espanyol. València, de moment, en serà testimoni. I, tal com han indicat des de la Generalitat Valenciana, «s'entén que el més lògic i raonable seria que la seu de l'entitat resultant estiguera en la ciutat de València». «Seria una fita molt positiva per a la Comunitat Valenciana dintre del respecte absolut a les decisions que prenguen ambdues entitats privades», han afegit, així com han desvelat des de l'executiu valencià que el president valencià, el socialista Ximo Puig, havia mantingut contactes amb les dues entitats arran de les seues intencions de fusionar-se. En canvi, des de Catalunya, el nou conseller d'Empresa, Ramon Tremosa, s'ha mostrat explícit a l'hora de proposar que CaixaBank torne a traslladar la seua seu social a Barcelona. La decisió està a les mans del futur gegant financer.