Que la vaga indefinida que protagonitzen els docents des de l'11 de maig passat passarà a la història de la lluita obrera del País Valencià és innegable. Com en el seu dia va ocórrer amb el desmantellament dels Alts Forns de Sagunt o les vagues que van permetre assolir drets laborals a la planta de Ford Almussafes a finals dels setanta i principis dels vuitanta. En aquest cas, tanmateix, la protesta és, per les seues característiques, d’una dimensió geogràfica inèdita, amb docents i famílies protagonitzant accions reivindicatives arreu del territori, de sud a nord, de l’interior a la costa.
Per això la taula sectorial convocada ahir era important. Perquè des de l’11 de maig han transcorregut quatre setmanes completes —o, cosa que és el mateix: vint-i-nou dies— sense que s’albirara una via d’entesa. S’equivocaren els qui, al final de la tercera setmana auguraren una possible solució del conflicte: la quarta fou una setmana perduda, després que la Conselleria optara per la via de la dilació, en esquarterar la negociació i enviar els sindicats a negociar cadascun dels assumptes amb el director general corresponent. Els sindicats majoritaris (STEPV, CCOO i UGT) s’hi negaren; els minoritaris optaren per fer-li la gara-gara a l’Administració. Divide et impera, degueren pensar els responsables de la Conselleria.
Així que a la reunió de divendres al migdia de la setmana passada arribaren els sindicats majoritaris com qui es planta a una batalla sense saber si el rival va armat de globus d’aigua o de munició pesada. A les palpentes, en definitiva. El document, que la Conselleria havia promès que els enviaria aquell matí, no el van tindre davant fins iniciada la reunió.
El departament de Carmen Ortí, a més, els tenia una sorpresa guardada: la proposta —per mor de la transparència— de retransmetre en directe la negociació. Un fet inaudit —i una estratègia amb voluntat intimidatòria— que els sindicats van haver d’acceptar.
Passades les sis, Ortí insinuà la possibilitat de continuar la negociació l’endemà. Tots els sindicats s’hi negaren, amb rotunditat
D’aquella reunió isqueren els sindicats amb la promesa d’estudiar-se el document durant el cap de setmana, per poder iniciar un autèntic procés de negociació dilluns al matí. Així que aquest dilluns, amb quasi quaranta-cinc minuts de retard, s’inicià la que, per a molts, havia de ser una jornada clau en la negociació. En la retina de tothom, la taula sectorial del 18 de maig: vuit hores de negociació que acabaren passades les dues de la matinada.
La taula sectorial d’ahir, en tot cas, guanyà per golejada a la d’aquell altre dilluns: onze hores i quinze minuts de reunió, amb dos breus recessos al matí i a la vesprada, i una parada tècnica per dinar, com quan u encarava la recta final de curs i sabia que, o feia colzes, o se n’anava a setembre. Quan passades les sis de la vesprada la consellera Carmen Ortí insinuà la possibilitat de continuar la negociació l’endemà, tots els sindicats s’hi negaren, amb rotunditat. Massa dies, massa cansament, massa dilacions injustificades.
Fumata blanca
Així doncs, les d’ahir foren quasi dotze hores per constatar que, si bé hi ha àmbits en què les postures s’han aproximat, hi ha altres on l’estesa està lluny de ser total. Els primers foren els que es tractaren al matí. Simplificació burocràtica és l’aspecte on, de fet, hi ha bona sintonia des de bon començament. El consens sobre la necessitat d’eliminar processos duplicats i simplificar els procediments va començar a covar-se ja el 19 de maig i, des d’aleshores, l’Administració ha acceptat algunes de les propostes de millora que han traslladat els sindicats. També en infraestructures i ràtios s’han produït avenços.
Especialment, en aquest darrer: la proposta que va presentar divendres passat la Conselleria situaria el País Valencià en les ràtios plantejades en l’avantprojecte de llei del Govern espanyol en l’any 2029-2030 per a infantil i primària i en 2030-2031 per a secundària. El calendari i les xifres no tenen l’ambició que exigien els sindicats, però és una millora molt substancial respecte de la proposta que Educació havia posat a sobre de la taula el 26 de maig i que havia estat llegida, de fet, com una declaració de guerra (vegeu requadre).
Fins ací els acords. Perquè, feta la pausa per al dinar i resumits els punts del matí, afloraren les diferències en inclusió, plantilles, valencià i, especialment, salaris. En els dos primers aspectes, la Conselleria ha mogut fitxa (per exemple, es recuperen hores dels cicles semipresencials d’FP retallades en l’ordre de plantilles; es comprometen a reduir el temps de substitució de deu a vuit dies; es mantenen els llocs de treball del professorat expert i especialista que eren amenaçats de ser substituïts per altres docents), però el catàleg de peticions sindicals continua sent ampli, cinc setmanes després d’iniciada la vaga.
La Conselleria va deixar clar dilluns que no es planteja propostes de millora en matèria retributiva
En aquest punt, també emergiren les tibantors entre els sindicats, que s’han fet com més va més evidents, especialment després que el 25 de maig passat ANPE i CSIF signaren un acord retributiu. La forma en què se substancià aquella entesa, amb dubtes reiterats sobre el seu abast (i, en concret, sobre si es revisarà l’IPC de tot el salari o només del complement específic), ha planejat sobre les negociacions des d’aquell dia i ha esdevingut un element de fricció entre sindicats i Administració, però també, i sobretot, entre els sindicats. La proposta de millora salarial escalonada de fins a 200 euros per a l’any 2028 està lluny de les aspiracions inicials dels docents, i, en la reunió d’aquest dilluns, la Conselleria en cap moment va mostrar-se oberta a cap altra concessió.
Passades les set primeres hores de negociació, els 3.338 milions d’euros que la Generalitat invertirà en aquest «acord global per a la millora i transformació de l’educació pública» esdevingueren una lletania en les intervencions dels representants de la Conselleria i, especialment, per boca de la consellera Carmen Ortí, que ahir, durant bona part de la negociació, es dedicà a interpretar el paper del «poli bo».
Quan el rellotge tocava les deu de la nit i es donava per tancat, sense acord, el darrer dels punts —el salarial—, el secretari autonòmic d’Educació Daniel McEvoy, encara va tindre temps de recuperar una anècdota entre Winston Churchill i Charles de Gaulle per, segons ell, recordar els sindicats que «podem salvar l’honor i els diners». Una citació èpica que, complides les quatre setmanes de vaga, va passar sense pena ni glòria. Els qui fa vint-i-nou dies que es mobilitzen sense descans per l’escola pública ja han confegit els seus propis lemes, sense necessitat d’inspiracions britàniques ni franceses. És l’èpica d’una lluita laboral i pels serveis públics que, potser no transcendirà als llibres d’història, però que, més enllà del resultat final, deixa un solatge de dignitat. Una marea verda de perseverança.
Aquest mateix dimarts, la Conselleria s’ha compromès a fer arribar el document als sindicats perquè, aquests —com ja han fet anteriorment— el puguen sotmetre a l’escrutini dels seus afiliats. Els i les docents tindran la darrera paraula.