Acostumem a delimitar i compartimentar la corrupció a l’hora d’explicar-la, entre d’altres motius per la necessitat d’intentar comprendre per parts un fenomen de gran magnitud. Parlem, per tant, de la corrupció amb adjectius: política (sobretot), però també empresarial, policial, judicial, periodística, etc. La solem mirar com un problema que comença i acaba en ell mateix, a causa dels perjudicis quantificables que comporta a l’interès general. En el cas de l’Estat espanyol, la quantificació és escandalosa: per posar-ne només un exemple i segons càlculs del grup europarlamentari d’Els Verds / Aliança Lliure Europea, la quantitat de diner públic malversat, robat o defraudat de les arques públiques ascendeix a 90.000 milions d’euros, prop d’un 8% del PIB. Això converteix Espanya en el sisè país de la UE amb més pèrdues per corrupció. Els càlculs es van fer l’any passat, a partir de dades de la Comissió Europea i de l’Eurostat, l’oficina comunitària d’estadística. D’aquests 90.000 milions, per cert, el 86% correspon a casos de corrupció generats pel PP, una dada que molts contribuents continuen sense tenir aparentment en compte a l’hora d’exercir com a votants. Segurament, perquè la corrupció té una enorme capacitat de fer-se capil·lar i de penetrar dins tots els nivells i intersticis de les societats. D’aquesta manera, genera solidaritat amb els corruptes: l’operari que cobra en negre les seves feines de reforma domèstica se sent comprensiu i tolerant amb el poderós que fica la mà dins la caixa comuna: “si pogués, jo també ho faria”, és l’estúpid i terrible raonament de molts contribuents que no s’escandalitzen del fet que els servidors públics els robin a mans plenes.
Al capdavall, més enllà de ser una mala pràctica de determinades elits, la corrupció és també una mentalitat, una visió del món, un motlle mental que acaba definint el comportament de les comunitats. Ara que hem assistit a la seva exhumació tardana, podem afirmar que la corrupció és una de les herències més importants dins el vast llegat que l’així anomenada democràcia espanyola va rebre del franquisme. Una verdadera estructura d’Estat que, com altres (la cúpula judicial, el braç militar, la policia, la monarquia restaurada pel mateix dictador), ha trobat la seva continuïtat en temps de democràcia. Al cap i a la fi, a pesar que el franquisme fos un règim corrupte fins a extrems malaltissos, Franco no va ser qui va introduir la corrupció a la vida pública espanyola. Ben al contrari, ell només va ser també un continuador d’un estat de coses determinat, una baula dins la llarga cadena de poder que travessa la història espanyola moderna, fins a arribar al que ara anomenem deep state, que en el cas d’Espanya consisteix essencialment en populoses i distingides nissagues d’alts funcionaris i servidors de l’Estat, inseparables de les seves parcel·les de poder amb completa independència de quina sigui la forma de govern del moment. I que són actualment ben vigents i operatives, no cal dir-ho.
Formes de corrupció, per tant, que van més enllà de les operacions de lladronici més primàries (la caixa B del PP) a les més sofisticades (el rescat del sistema bancari a càrrec dels contribuents) són les que estem veient aquests dies. Per exemple, un Tribunal Suprem capaç de celebrar un judici polític davant dels ulls escandalitzats de bona part de l’opinió internacional, amb un partit d’extrema dreta exercint l’acusació i una munió de falsos testimonis (Rajoy i els membres del seu Govern, la rastellera de policies parlant de les cares d’odi), per culminar-lo amb una sentència que no tan sols condemna líders polítics i civils a penes de presó duríssimes, sinó que també conculca drets fonamentals com el de manifestació. Corrupció és també una policia que dispara i colpeja embogida pels carrers amb completa impunitat, protegida per uns dirigents polítics que no saben controlar la situació més enllà de sortir a fer la defensa i l’elogi encesos dels cossos i les forces de seguretat. Corrupció és un partit, el PSOE, que, havent guanyat unes eleccions (i per tant havent rebut un mandat de la ciutadania) de forma més que clara, opta per repetir els comicis per una pura qüestió de càlcul electoral (que les enquestes indiquen que serà fallit) i per inhibir-se de les qüestions que el fastiguegen —començant pel diàleg amb Catalunya— amb el pretext de trobar-se en funcions, eufemisme de campanya electoral. Podríem continuar llargament, però aquests exemples basten per il·lustrar el que volíem dir amb aquest article: difícilment un Estat on la corrupció és tan estesa i arrelada podrà arribar mai a ser una democràcia plena. O corrupció o democràcia: a Espanya una fa molt de temps que està instituïda, l’altra encara no.
