Qualsevol moció de censura és ara mateix un exercici temerari. Per la pandèmia, pels delicats equilibris de poder i la fragmentació. I la presentada en la regió de Múrcia per Ciutadans i PSOE no és una excepció. Els promotors podien aspirar a què es llegira la maniobra en clau murciana. Ningú no se n'ha salvat, però en aquesta comunitat la vacunació abans d'hora de polítics ha estat estat un escàndol majúscul, incloent el conseller de sanitat. I el PP es va negar a la petició de Ciutadans i l'oposició de fer públic el llistat dels càrrecs afectats per aquest tracte de favor especialment greu i amb implicacions ètiques i de descrèdit de la política irresolubles.
Cal afegir a això una sèrie de casos d'adjudicacions irregulars i un obscur i molt lleig intent d'espionatge intern del PP als seus socis de govern. Temes invisibles si no estàs al cas de la política murciana.
Al capdavall, una operació política en la línia dels intents d'Inés Arrimadas de recuperar una centralitat que Albert Rivera va llançar al fem quan es va negar a investir Pedro Sánchez. Fer de Ciutadans un partit frontissa. La moció de Múrcia podia passar com una qüestió domèstica, no pressuposava llançar pels aires la resta de governs de coalició en què està implicat Ciutadans. Però el partit taronja ha comés una errada de càlcul, ha donat arguments a Isabel Díaz Ayuso per pitjar el botó nuclear amb el suport de Pablo Casado, segons publicava El País.
A la presidenta de la Comunitat de Madrid ja li anava bé la tronada local (“Murcia, ¡qué hermosa eres!”) per generar una ciclogènesi explosiva estatal. Per treure's de sobre un soci, Ignacio Aguado, a qui detesta, perquè, a diferència de Vox, no li ha seguit el joc en la gestió histriònica de la pandèmia. I per aprofitar políticament el que ella pensa que és el seu moment. De fet, ja havia intentat avançar eleccions en alguna altra ocasió però Casado li va posar el fre. Ara, el president del PP li ha donat llum verda. Si no pots amb el teu enemic intern, doncs això
Tot i tenir el suport de Casado, es tracta d'una ocurrència molt trumpista, molt personalista, molt focalitzada en l'interès personal. Fet i fet, a desgrat de Santiago Abascal, la grotesca figura de l'ex president dels Estats Units i tot el que representa, té segurament el correlat més exacte a Espanya en aquesta líder populista, oportunista i sociòpata. Perquè a Abascal també se li veu el llautó, però no té l'audàcia, el carisma inexplicable i la capacitat de connectar amb la parròquia dretana (pareu orella una temporada a les tertúlies madrilenyes, llegiu els columnistes de la Villa y Corte) de la presidenta madrilenya. I tampoc no té al darrere un paio tan gat vell, tan ràpid de reflexos i tan pocavergonya com Miguel Ángel Rodríguez (MAR), profeta d'un José Maria Aznar que maneja els fils des de FAES.
En qualsevol cas, el terratrèmol provocat de manera conscient per Díaz Ayuso -Múrcia és l'excusa- obre un panorama molt complex i imprevisible. Més encara, tenint en compte el context pandèmic. Amb tot, podríem traçar dos escenaris possibles, amb multitud de derivades. En els quals, la madrilenya sempre guanya.
De moment, la jugada és desastrosa per a Arrimadas. No sols per la rocambolesca contrajugada del PP, una versió pimentonera del tamayazo (el PP corruptor de sempre entra en acció en cas de necessitat, els trànsfugues, també) i el no menys estrambòtic intent d'atraure a la moció tres diputats de Vox expulsats del partit, per compensar. la líder taronja ha de donar massa explicacions a tort i dret davant la pressió mediàtica, ja no és la nena mimada del sistema. Per pressió o convicció, Ciutadans no recolzaria les mocions de censura a Madrid en cas de debatir-se. A més, la matussra operació murciana ha fet reviscolar la contestació interna en Ciutadans, animada ja pel desastre de Catalunya. Una rebel·lió que podria encapçalar el valencià Toni Cantó, molt més còmode mirant la bancada dreta que l'esquerra. La dirigent catalana de Ciutadans ha comprovat que ser un partit frontissa a Espanya sense ser nacionalista català o basc, i ara ni això, no és tan senzill.
Al mateix temps, imaginem que l'intent de la presidenta madrilenya d'avançar-se a les mocions de censura de PSOE i Más Madrid caiga en sac foradat perquè la justícia el tomba per un problema procedimental, la no publicació abans en el diari oficial de la comunitat. Les dues fracassarien. Díaz Ayuso eixiria molt reforçada. Molt. Ciutadans agonitzaria en terra de ningú la resta de legislatura. Si és que la presidenta madrilenya no insisteix en anar a eleccions.
I ara posem per cas que hi ha eleccions sense mocions. Fins i tot enmig d'una quarta onada, no descarteu que el PP fregara la majoria absoluta a la Comunitat de Madrid, que els ciutadans compren la bajanada aquella de “libertad o socialismo”, que el discurs llibertari sobre l'oci en temps de Covid-19 fa forat, que fins i tot el seu homenatge als narcotraficants i tota mena de delinqüents caiguts en acte de servei (“los hombres son los que más sufren la violencia”, va dir), té premi. En part també perquè enfront té un candidat socialista, Ángel Gabilondo, que no és rival per ella. Perquè l'esquerra madrilenya, en el seu conjunt, està fracturada com en cap lloc. Podria governar únicament amb Vox.
Una conseqüència per tant, com explica Ignacio Escolar, és que Vox passa a ocupar el centre del tauler com a soci preferent del PP més trumpista. Escolar té raó quan diu que el que ha fet Díaz Ayuso és una greu errada per al PP... Per al PP de Casado. L'altre, està encantat de la vida. Un govern madrileny solament amb Vox, si es confirma que Díaz Ayuso no necessita els vots de Ciutadans, faria girar una mica més l'eix de la política espanyola. Els intents no massa convincents de Pablo Casado cap a la moderació quedarien neutralitzats. La possible fusió de PP amb Ciutadans, absolutament descartada.
Això, aparentment, beneficia el PSOE, el partit que ha esperonat Ciutadans a les mocions. La quasi liquidació dels taronja, com s'ha vist a Catalunya, aportaria vots als socialistes, però també tindria l'efecte de reagrupar la dreta en dues sigles i fer més fàcil la captura de diputats. Díaz Ayuso, la figura que la dreta sociològica madrilenya començar a reivindicar per regir el PP en detriment d'un Casado que consideren pusil·lànime, podria governar també Espanya amb el suport de l'altra extrema dreta. Potser és això exactament el que buscava, l'objectiu final. Amb un gran resultat a Madrid, ni tan sols el president gallec Alberto Núñez Feijóo, seria rival intern en un relleu de Casado. Ella podria ser la candidata. I qui sap si la presidenta espanyola.
És cert que aquesta història tindria un epíleg. Ho hem vist amb Donald Trump: una cosa és seguir-li les gràcies al pallasso quan no té el botó nuclear i un altra atorgar-li responsabilitats màximes. Una Díaz Ayuso jugant a ser Vox, rebolcant-se amb Vox, perquè en el fons no hi ha tanta distància, ens faria transitar per espais inconcebibles. Com ho era en Estats Units, fins fa poc, que uns energúmens pogueren envair el Capitoli. L'experiment potser no duraria més enllà d'una legislatura. Tal vegada menys.
Mentrestant, hauríem de veure la rèplica femenina i castissa de Donald Trump pul·lulant per Moncloa. Seria, dit sense ironia, un espectacle digne de contemplar.
