El seguiment de l'escrutini de les passades eleccions gallegues va convertir-se en un calvari per a Galícia en Comú. La candidatura auspiciada per Podem i Esquerda Unida havia acumulat bones sensacions durant la campanya electoral, però el resultat a les urnes va mostrar-los l'amarga realitat. Des de l'inici del recompte, i contra els diversos pronòstics electorals, la llista gallega de Pablo Iglesias quedava exclosa del parlament gallec. Ni l'arribada del vot urbà, el qual sovint es comptabilitza a la part final, va permetre salvar mínimament els mobles. L'espai d'Unides Podem xocava contra el 5% necessari per accedir a la cambra gallega quan als comicis de l'any 2016 va situar-se com a segona força i amb 14 escons sota la fórmula d'En Marea. «És una derrota inesperada i sense pal·liatius», va declarar incrèdul Antón Gómez-Reino, presidenciable morat a la Xunta de Galícia.
La desfeta gallega, però, no va ser una anècdota dintre de la jornada electoral del passat 12 de juliol. Elkarrekin Podem, la marca dels morats al País Basc, també va estavellar-se a les urnes. En aliança amb Izquierda Unida, els progressistes van obtenir sis escons quan en la convocatòria de 2016 van aconseguir-ne 11. La coalició esquerrana perdia 85.000 vots. O dit d'una altra manera: el 45% dels seus suports electorals. Una davallada espectacular tenint en compte que la formació d'Iglesias va guanyar els comicis espanyols al País Basc l'any 2016, tot i que previsible pels magres resultats de l'anterior convocatòria espanyola a les urnes del 10-N.
La desolació de l'espai d'Unides Podem contrastava amb l'alegria del BNG i d'EH Bildu, els quals s'havien beneficiat de la caiguda estrepitosa dels progressistes. Ambdues formacions sobiranistes havien retornat a les seues millors marques electorals. Amb 19 escons, els nacionalistes gallecs superaven, fins i tot, el sostre de l'històric Xosé Manuel Beiras, qui va obtenir 18 parlamentaris en els comicis autonòmics de 1997. «Volíem més, tot i que ha estat un resultat històric. Avui escrivim només una pàgina de la història», expressava durant la nit electoral Ana Pontón, presidenciable del BNG a la Xunta de Galícia. «En aquestes eleccions, hem vist un gran moviment contra el centralisme», apuntava arran de l'ascens del sobiranisme gallec i basc.
Una rebel·lió de les perifèries envers Podem que, malgrat les particularitats entre els territoris, havia registrat els primers símptomes en el cicle d'eleccions autonòmiques de l'any 2020, especialment en aquelles autonomies que s'havien tenyit de morat entre 2015 i 2016. «Hi ha un votant a Catalunya, País Basc i, en menor mesura, a Galícia i el País Valencià que, tot i tenir conviccions nacionalistes, aposta perquè la qüestió territorial se solucione des d'Espanya. Es tracta d'un fenomen electoral del qual s'han beneficiat les formacions d'esquerres, ja que la dreta estatal s'ha situat històricament en contra d'aquestes expressions polítiques i ha defensat un posicionament centralista, com s'ha vist darrerament amb Ciutadans i la ultradreta de Vox», explica Guillermo López, analista polític i codirector del màster de Nous Periodismes, Comunicació Política i Societat del Coneixement a la Universitat de València.
«El PSOE, tal com va mostrar-se a les eleccions generals de l'any 2008, s'havia nodrit d'aquesta bossa d'electors. No debades, la segona victòria de l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero va fonamentar-se en Catalunya, el País Basc i, fins i tot, en Galícia. Ara bé, la pèrdua de credibilitat dels socialistes en aquesta matèria, és a dir, en la defensa d'un federalisme que no s'aplica mai quan accedeixen al govern, va possibilitar que Unides Podem pescara en aquests sectors. També va seduir les generacions més joves amb aquests pensaments, les quals no observaven el PSOE com a una opció atractiva. D'aquesta manera, Podem guanya les eleccions generals del cicle 2015-2016 a Catalunya i el País Basc», raona. I puntualitza: «Tot i que Podem va crear-se a Madrid, comptava amb un missatge plurinacional que irradiava la resta de l'Estat i, especialment, els territoris amb particularitats nacionals».
Els morats, no debades, van convertir Catalunya, el País Basc, Galícia, el País Valencià, les Illes Balears o Navarra en els seus feus electorals als comicis espanyols del 2015 i 2016. Aquesta fortalesa, la qual, de vegades, estava basada en les aliances amb forces com ara Compromís, va traslladar-se, a excepció del Principat, a les eleccions autonòmiques dels respectius territoris. Tot i que sovint no van aconseguir superar a les diverses esquerres nacionals, van obtenir uns resultats profundament satisfactoris, els quals van evaporar-se en el cicle electoral autonòmic del 2020. Galícia n'ha estat l'exemple paradigmàtic.
«Podem mancava d'estructura territorial a Galícia. La seua base estava conformada pels quadres que van marxar del BNG amb l'escissió de Beiras. Arran de les divisions i enfrontaments que s'han produït en l'espai conegut com les marees, s'han quedat només amb el mínim aparell que tenia Esquerda Unida a Galícia. Sense estructura local i amb una candidatura mancada d'arrelament, s'ha evidenciat la debilitat del projecte», indica Francesc Miralles, cofundador de la consultora política valenciana Atzuvieta. «L'entrada al Govern espanyol, la pèrdua de l'esperit confederal i la centralització del poder a dintre de l'organització també n'han influït», agrega Jordi Muñoz, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Barcelona.
La falta d'arrelament de Podem a Galícia i, en menor mesura, al País Basc ha restat opcions a Podem respecte de les esquerres sobiranistes, amb una estructura ben trenada en els seus territoris. «Sense la capacitat d'il·lusionar com abans i després de divisions amb aliats que aportaven una certa estructura local, com ara a Galícia, Podem compta amb molts problemes per competir eficaçment amb formacions territorials que tenen una bona presència a la seua autonomia. No debades, aquestes forces rivalitzen amb els morats per un espai polític bastant similar i el qual està protegit, en termes generals, del PSOE. Es tracta d'un problema important per a Podem a Galícia, País Basc, Catalunya i la Comunitat Valenciana, ja que les forces territorials absorbeixen gran part de l'espai electoral en disputa», assenyala Berta Barbet, politòloga i investigador postdoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona.
«És pràcticament impossible competir per uns votants que tenen certa mirada plurinacional amb candidatures dissenyades a Madrid i amb un discurs relativament més espanyolista, com ha passat al País Basc amb temes com ara els GAL o el dret d'autodeterminació. Podem pescava en una bossa de votants amb certa sensibilitat territorial, i en lloc de potenciar els sectors dels partits connectats amb els espais de socialització alternatius i del nacionalisme, ha apostat pel paracaigudisme i per col·locar estructures directives afins. D'aquesta manera, tens les de perdre contra forces com ara el BNG i EH Bildu», complementa Miralles, qui afegeix: «No és casual que en territoris amb un major arrelament de les estructures, com ara a les Illes Balears o a les Canàries, Podem haja resistit millor. Al País Valencià, de fet, l'elecció d'una coordinadora general afí a la direcció estatal i sense cap mena de visió valencianista com ara Pilar Lima pot posar en risc la presència parlamentària d'Unides Podem a les pròximes eleccions valencianes».
L'erosió del vot dual
Tot i el retrocés electoral del projecte d'Unides Podem a la perifèria, els morats van aconseguir mantenir un determinat vot dual. Al País Valencià, per exemple, Compromís ha estat incapaç de retenir les mateixes paperetes en els comicis espanyols respecte de les valencianes. També ocorre amb el sobiranisme illenc, qui experimenta sovint una fuga de sufragis cap a Podem quan l'urna és estatal. «Els problemes de Podem a les eleccions autonòmiques en territoris com ara Galícia o la Comunitat Valenciana s'hi poden veure compensats amb el vot útil de les eleccions generals», afirma Barbet. «El vot dual és una dinàmica consolidada, com ocorre al País Valencià amb Compromís, i com passava a Catalunya fa dècades amb el PSC, el qual sovint guanyava les eleccions generals mentre a les autonòmiques l'hegemonia era per a CIU», exemplifica Miralles.
«En Comú Podem, de fet, va rellevar el PSC en l'exercici d'aquest paper en els comicis del 2015 i el 2016. Ara bé, aquesta dinàmica s'ha trencat a Catalunya, on ERC ha aconseguit situar-se com a primer força en les dues convocatòries electorals estatals del 2019», incorpora López, qui exposa: «ERC ha captat aquest electorat perquè s'hi ha preocupat en els missatges que llença. A diferència de l'independentisme més dur que encarna Carles Puigdemont, els republicans han buscat atreure l'elector que havia optat l'any 2015 i 2016 per En Comú Podem. I l'estratègia ha començat a donar fruits, especialment a l'àrea metropolitana i de Barcelona» «Aquesta jugada electoral és important, ja que aquest transvasament de vots no és conjuntural», avisa.
Catalunya, però, no és una excepció. Al País Basc i Navarra, els morats han cedit vots en dues direccions: el PSOE i l'esquerra sobiranista encarnada per EH Bildu. «Si Podem havia aconseguit uns bons resultats al País Basc, era perquè havia apostat per un discurs semblant al d'EH Bildu. Amb un discurs de lògica madrilenya, però, aquest atractiu l'ha perdut», indica Miralles, qui pronostica: «En cas que Podem continue amb aquesta dinàmica, pot veure com projectes territorials com ara l'encapçalat per Teresa Rodríguez i José María González 'Kichi' a Andalusia li restaran molts vots». «Sembla que Podem ha entrat en una tendència regressiva respecte de la seua capacitat d'adaptar-se a la realitat plurinacional de l'Estat, arran d'una estructura de partit centralitzada i l'establiment d'una lògica madrilenya», coincideix Muñoz. «La pèrdua de vots a la perifèria de Podem i, especialment, d'un PSOE incapaç d'absorbir aquestes fugues s'ha convertit en un problema molt important per als interessos de l'esquerra espanyola. I més si a poc a poc el vot dual s'erosiona a les denominades nacionalitats històriques», consolida López. I remata: «L'esquerra espanyola n'haurà de reflexionar seriosament».