El pare de Mario va començar a trobar-se malament la primera setmana de març. Ell, que habitualment era una persona activa, se sentia cansat, com si no tingués forces. A això se li sumaren pics de febre cada volta més reiterats. Uns dies després la seua dona, amb qui convivia, començà a tenir els mateixos símptomes: cansament, febre i una tos seca que a poc a poc s'aguditzà i li dificultava respirar. Ell s'estabilitzà, però ella no. Fins al punt que el dia 18 la van haver d'ingressar a l'hospital La Paz de Madrid, ciutat on resideix la família. El virus havia afectat greument les seues vies respiratòries.
"Era una situació molt angoixant per la falta d'informació, per tot el que veiem a la televisió", rememora Mario. Les imatges i informacions sobre hospitals saturats, personal sense protecció, contagis en escalada i malalts desnonats es repetien. Deu dies després, la mare de Mario va morir. No van poder acomiadar-se de cap manera. Enmig de la confusió, tant logística com anímica, els serveis funeraris la traslladaren al Palacio de Hielo. "El meu pare, que és qui primer es va contagiar, està fet pols. I explicar-li al meu fill, que té tres anys, que quan tornarem a casa dels avis l'àvia no estarà se'ns fa molt costera amunt".
La de Mario és una de les milers d'històries humanes que ens deixa aquesta crisi sanitària. A tot l'Estat espanyol han mort més de 26.000 persones i, per tant, hi ha un bon nombre de famílies travessades d'una forma o altra per la pandèmia. "El dol sempre és complicat però encara ho és més quan no s'ha pogut fer el comiat", explica Teresa Moratalla, psicòloga, biòloga i màster en teràpia familiar. Fins ara, tanmateix, el confinament i l'aïllament social ens ha mantingut en una certa irrealitat. Les absències, és a dir, les morts, es faran més presents aquestes pròximes setmanes, quan la superació de fases permeta recuperar el contacte social. Mares que ja no hi són; pares que se'n van anar en una ambulància a correcuita; colles d'amics incompletes; germanes que ja no tornaran a ser visitades a la residència... En algunes finestres no hi haurà ningú per abocar-se i saludar els néts. Són els absents de la "nova normalitat".
La gestió del dol és, de fet, una de les qüestions que aquests dies es plantegen en els telèfons que els col·legis de psicòlegs han habilitat per donar suport a la ciutadania. Almenys un 11% de les persones que han contactat les darreres setmanes amb el Col·legi Oficial de Psicologia de la Comunitat Valenciana són en relació amb la pèrdua d'un ésser estimat. No són, ni de bon tros, les majoritàries (hi proliferen les vinculades a l'ansietat i la depressió), però hi són. "Estem vivint una situació extraordinària que està obligant les famílies a enfrontar els dols d'una forma inèdita -explica Francisco Santolaya, degà del Col·legi. Cal evitar que el dolor es convertesca en un dol complicat que acabe desencadenant una depressió".
La impossibilitat d'acomiadar-se físicament, de sentir per últim colp el tacte de l'altre, de fer-li un petó, de dedicar-li unes paraules ha generat per a moltes famílies una frustració que en determinats moments es converteix en ràbia o angoixa. Aquest problema es va pal·liar parcialment en la segona meitat de la crisi, quan molts hospitals van establir protocols per permetre que un únic familiar acompanyara el malalt quan la situació esdevenia irreversible. Per a famílies com les de Mario, tanmateix, aquests protocols van arribar massa tard. Per a ells ja no hi ha marxa enrere.
"El dol sempre és una situació difícil, però encara ho és més pels qui no han pogut fer cap comiat", explica Teresa Moratalla, que és biòloga i especialista en psicologia clínica. "El dol és un procés que dura temps, fins que superem que la persona no hi és i ja no tornarà. Hi ha una primera etapa que consisteix a comprendre el que ha passat. I aquesta etapa, en aquestes circumstàncies, és difícil perquè no hi has estat present, ho saps perquè algú altre t'ho ha explicat. La segona etapa són les emocions que es desencadenen: la frustració, la ràbia, la tristesa... I la tercera etapa d'assumpció consisteix a reorganitzar la vida una volta has acceptat que aquesta persona ja no hi serà mai més".
Moratalla és membre del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Fa unes setmanes van posar a disposició de la ciutadania una guia amb recomanacions per gestionar el decés en l'actual context. S'hi inclouen pautes per gestionar emocionalment l'ingrés hospitalari, per comunicar la mort, per abordar el procés de dol, tant pels qui són familiars directes com pels qui formen la xarxa de suport. Fer un acte de comiat a casa, per exemple, amb una fotografia o amb algun objecte que simbolitze la persona estimada, pot ajudar a transitar per aquest procés. "Els rituals formen part del procés de comiat. Són actes socials, on els familiars i els amics fan costat a la família més directa. Això, ara no hi és, desapareix una fase que aporta acompanyament i empatia pels qui estan travessats per dolor. Fet i fet, l'absència del ritual ho complica tot", explica Francisco Santolaya. "El dol és una qüestió individual, però té una dimensió comunitària essencial", rebla Moratalla.
En contextos normals, entre un 10 i un 15% de les persones pateixen un dol de risc, que pot esdevenir patològic i desencadenar quadres de depressió i ansietat prolongats en el temps. Les circumstàncies excepcionals en què moltes famílies han hagut d'afrontar els decessos aquestes últimes set setmanes provocaran, segons indiquen les fonts consultades, que aquest percentatge s'incremente. "No són qüestions que s'hagen de minimitzar. Les persones som molt resilients, però amb tot i amb això, cal estar atents perquè un dol no s'acabe patologitzant -expressa Santolaya-. Imagina't quants casos de matrimonis grans hi ha en què tots dos han estat contagiats i un dels dos ha mort... Pot quedar un sentiment de culpa que s'ha d'abordar".
Com cal actuar en aquests casos? "Si bé no hi ha una única manera d'abordar-ho, resulta imprescindible una estratègia psicològica amb tècniques de reestructuració cognitiva", exposa Santolaya. "L'objectiu és fer-li entendre a aquesta persona que ell o ella no en és culpable, que és la malaltia qui li ha matat. Salvant les diferències, són casos semblants als que sorgeixen quan dues persones van en un cotxe, tenen un accident i mor l'acompanyant del conductor". El sentiment de culpa per haver estat portador és ben present aquests dies en les consultes que reben els col·legis de psicòlegs. Una mena de "culpa del portador".
El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya no desglossa les consultes per categories, però aquesta qüestió és ben present a les telefonades que reben cada dia, segons explica Mònica López Benavent, que és vicepresidenta de la secció d'emergències del Col·legi i ha estat coordinadora del dispositiu enllestit per aquesta entitat. "Una de les consultes habituals durant les setmanes anteriors eren les procedents de persones que treballaven en serveis essencials en relació amb la por i l'angoixa que els causava la possibilitat de contagiar-se i, per tant, poder contagiar a la resta de persones que hi havia a casa", explica López Benavent. A poc a poc, a mesura que la pandèmia ha perdut intensitat, aquest tipus de consultes han minvat. Ara, explica aquesta psicòloga, proliferen les vinculades a la por al desconfinament, a tornar a eixir al carrer i, per tant, exposar-se al virus. És previsible, tanmateix, que a poc a poc també aquestes persones aprenguen a gestionar aquest temor. I aleshores, alguns d'ells, potser alguns d'ells prendran consciència que l'avi, l'àvia, el pare o la mare ja no hi són.