Una nòmina exquisida

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tres presidents de la Generalitat de quatre. Deu consellers. Els tres presidents de les diputacions. Els alcaldes de les tres capitals de província. És la nòmina exquisida de la corrupció del Partit Popular valencià durant 20 anys. Un llistat elàstic que arriba als 100 alts càrrecs imputats o condemnats per corrupció. I als 300 si comptem funcionaris, familiars o col·laboradors necessaris. Tot un univers fecund que fa pensar en una genètica del robatori i del crim associada a la dreta valenciana. Si és cert que sumem cinc milions de valencians, parlaríem d’un polític tacat per la corrupció per cada 16.000 habitants. I a 15 corruptes per any, més d’un per mes, durant aquelles dues dècades olímpiques de la mà al rebost, entre 1995 i 2015. Fins i tot, comptàrem amb un Ambaixador, amb majúscula i molt adient a les aficions de les cúpules natives: Jaume Matas, l’expresident balear, amb una època a la presó per Gürtel, representà com ningú les característiques biològiques de la nostra classe política.

I qui sap si tot ve de lluny. Tant com per fer-nos pensar en l’inicial esperma foradant un primer òvul. La historiografia admet la fundació de la falsificada Valentia per un grup de traïdors a Tàntal, el fill de Viriat, a canvi de diners i terres a compte de Roma. Aquella Increpita Ignavia supurà tota mena de cromosomes entre canyars i vapors de malària. D’aquell paisatge nafrat han prosperat els segles en forma d’edificis de Santiago Calatrava, de la mena de fill predilecte que només visita els pares per desballestar-los el patrimoni. I uns quants d’aquella prole bíblica han fet de l’art un gust pels negocis amb romans delators. Per exemple, Julio Iglesias, que representà València a través de l’IVEX (Institut Valencià d’Exteriors). Cada volta que venia, disminuïa el pressupost per a hospitals i escoles i augmentaven els fulls apòcrifes de certs llibres de família.
Però no hi ha prova de paternitat resistent a aquella família tan valenciana i tan corrupta com la dels Borja.

El company Antoni Rubio lamentava recentment en una columna la manca d’estima dels polítics valencians per la memòria de la saga xativina. I en especial des del Partit Popular. 20 anys de silenci amb els sants patrons del vici i la depredació per la cosa pública. Potser si hagueren sigut de l’Utiel arquebisbal, posem per cas, tot hauria estat diferent. Ja se sap que furtar en valencià no queda massa fi. En tot cas, quina oportunitat perduda per reivindicar unes cèl·lules mare tan sòlides com per fer del Vaticà del segle XV un Palau de la Generalitat del XX. Els precedents són abundants, també amb els Borja a Gandia o, a Dénia, amb el duc de Lerma, el polític més purulent de la història moderna. Tots dos amb un ingent vot captiu de moriscos esclavitzats pel cultiu de canyamel. Una bona glucosa per fer del Brugal un rom i una marca fètida de la corrupció meridional. Tot sense passar per la Taula de Canvis medieval, tan caduca història endins com Bancaixa i la CAM, esbudellades pel PP, com també ho foren els ports, les cambres de comerç i el territori en general. Temps era temps quan ni l’or brillava amb tanta força com un bloc de formigó en primera línia de platja. 

Però les taules d’abans i les d’ara acostumen a fer solsida per acumulació de comensals. I tot un grup municipal és un excés insuportable per a qualsevol fusta o metacrilat. Alhora hi ha gènesis que esdevenen erms. Potser per a molts la detenció i empresonament d’Eduardo Zaplana és una fi de cicle, un punt i final. Però probablement esdevinga una mera conseqüència hereditària d’aquells valents a la vora del Tyris.

D’altres en vindran, segurament. Ja van fent camí. La història pot ser insaciable, com el membre d’alguns constructors, a l’hora de girar sobre ella mateixa. I botaran els conills per molt pedregosa que siga la terra. Els torts manaran els cecs i el gremi de corretgers desfilarà per Ciutat Vella. I vindran sants pontífexs a beneir tota la superfície de metres quadrats d’urinari i faran la gran divisió dels pans i dels peixos a repartir entre uns quants. Els bòlids de la mar i de la terra rodaran efímers mentre traductores romaneses exerciten la sintaxi amb senadors que ja no estan per a segons quines coses. I la vida continuarà expandint-se. Com les avingudes cap a la platja i els dits butxaques endins. Tot com Déu i la Història demanen.

No, és clar. Això no és cap final. De fet, hi ha eternitats més perdurables que unes altres. Aquells legionaris del 138 abans de Crist poden estar ben orgullosos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.