Oh Déu, la Generalitat en mans del Botànic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Noves polítiques... amb vicis vells. La consolidació del Pacte del Botànic després de vint anys de règim popular ha dut aire fresc al Palau de la Generalitat però no ha resultat —almenys, encara— la revolució que molts votants esperaven. La gangrena pel menyspreu o, directament, el boicot del PP a la cultura, la llengua i la història dels valencians durant dues dècades s’ha intentat curar amb un rajolí de Betadine institucional clarament insuficient i amb una manca d’espenta que no casa gens amb aquell famós lema d’#AmbValentia.
On abans hi havia boicot institucional, ara trobem silenci i no són pocs els casos on la política del tripartit a penes es diferencia dels Camps, els Fabra i tutti quanti. Un exemple ben clar d’això és la manca d’interès institucional per recuperar la memòria dels Borja, possiblement la família més important de la història valenciana. Passava amb el PP i ara, sorprenentment, amb el PSPV i Compromís.

La història va començar el 8 d’abril de 1455. Catorze dies després de la mort de Nicolau V, un conclave de 15 cardenals tria a Roma el nou pontífex. Descartats els cardenals francesos per les ferides encara recents de l’exili a Avinyó, cap dels candidats italians no va saber imposar-se. Amagat en un segon pla, amb un perfil baix calculat, un vell cardenal valencià anomenat Alfons aconsegueix ser elegit sota el nom de Calixt III. S’encetava la llegenda dels Borja.

“Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani” és la frase atribuïda al cardenal Pietro Bembo sobre el poder dels Borja al Vaticà. No parlava de Calixt III, sinó del seu nebot Roderic, conegut com a Alexandre VI, el segon papa valencià. Una nova peça en la llegenda dels Borja que, a banda dels dos pontífexs, va donar noms com Lucrècia i Cèsar Borja —paradigma de l’ambició, la immoralitat i la manca d’escrúpols en l’imaginari popular— o Francesc de Borja, duc, sant i un dels fundadors dels jesuïtes.

Qualsevol territori europeu —i, de retruc, les seues institucions— presumiria cofoi de ser la pàtria d’una família que va ostentar el poder màxim en un període cabdal de la història del Vell Continent. La importància històrica, política, econòmica, cultural i lingüística dels Borja és tanta que justifica plenament l’existència de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians (IIEB), així com una de les seues obres principals, l’Epistolari català dels Borja, presentat aquest mes a Barcelona.

L’IIEB va nàixer impulsat pel pare Miquel Batllori, entre d’altres, i mai no ha trobat la mínima complicitat institucional al País Valencià malgrat l’origen xativí dels Borja. El PP va ser el primer a mirar d’esborrar aquest fragment de la història valenciana quan el conseller de Cultura, Manuel Tarancón, va suspendre a última hora l’assistència a la presentació del Diplomatari Borja a la Universitat de València l’any 2000. La presència dels seus homòlegs català i balear, l’enfrontament de la UV amb el govern del PP i la por a la catalanitat —la valencianitat, al capdavall, dels Borja— va forçar un xoc que es prolongaria durant més d’una dècada.

L’any 2002 cap autoritat política o eclesiàstica valenciana no va assistir a l’homenatge al pare Batllori. L’acte es va celebrar a Barcelona perquè l’arquebisbe de València, Agustín García-Gasco, es va negar a cedir la Seu i l’alcaldessa Rita Barberà mai no va respondre la petició de substituir el temple per la Llotja. L’alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, futur president de la Diputació de València, qui tenia previst parlar-hi, no hi va aparèixer. Tampoc no hi va ser present cap autoritat valenciana quan, el 2007, els documents borgians del Vaticà van arribar a València.

La Generalitat Valenciana, de fet, s’ha negat a col·laborar amb la tasca gegantina de l’IIEB en nombroses ocasions: ni diners per a la investigació, ni cessió d’espais, ni presència institucional en actes o organismes. Va passar amb el PP i, per desgràcia, de 2015 ençà.

L’actual president valencià, Ximo Puig, seguint l’estela dels Zaplana, Camps, Rus, Barberà o Fabra, tampoc no ha volgut saber-ne res i ha perllongat una manca de suport que ha obligat a paralitzar la major part de l’activitat difusora de l’IIEB. Ni les cartes que els rectors de les universitats valencianes han enviat a Puig i també al president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez (PSPV), o a l’alcalde Joan Ribó (Compromís) han fet efecte: les institucions valencianes continuen immòbils davant la reivindicació històrica dels Borja que, pel que sembla, imposen la mateixa por que al segle XV.

“Oh Déu, la Generalitat Valenciana en mans del Botànic”, exclamaven, tot parafrasejant Bembo, alguns valencians dretans, conservadors i porucs el 2015. Doncs, tranquils que, pel que es veu, no n’hi havia per a tant...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio