Els ‘novios de la muerte’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ho reconec. Sóc una mala persona. I, a més, per partida doble. En primer lloc perquè no sé cantar, tot i que ja voldria. I segon, perquè faig mala cara davant certes cançons, la lletra de les quals em produeix un desassossec malaltís pel gènere humà. Mala gent, per tant. O almenys això diu el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, qui dimarts passat lamentà que la senadora Mireia Cortés, d’Esquerra Republicana de Catalunya, sentira vergonya de veure’l entonar “amb tanta alegria i èmfasi” El novio de la muerte, un dels himnes de la Legió Espanyola.

Va ser Dijous Sant, a Màlaga, durant la processó del Crist de la Bona Mort, que aplegà, a més de Méndez de Vigo, tres ministres més: María Dolores de Cospedal, Juan Ignacio Zoido i Rafael Català. Quan els legionaris, amb el Crist tombat als muscles, travessaren la comitiva, hi hagué la imatge dels quatre funcionaris amb el coll en alt: “Soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera”. Una mostra tan expeditiva com pedagògica de nacionalisme ben vist, el d’Espanya, el de tota la vida. “Forma part de les nostres tradicions culturals. És un himne molt respectable”, va defensar immediatament Rafael Hernando, portaveu del PP al Congrés. 

I sí, molt tradicional era per als legionaris, encara que no està tan clara la vessant cultural, d’anar degollant berbers a la guerra del Rif, a la dècada dels 20, mentre enlairaven la cançó com quan es fa la bugada o es frega amb sabó a la dutxa. O al colp d’Estat de juliol de 1936, quan Francisco Franco, un dels fundadors, juntament amb Millán Astray, d’aquell cos d’enamorats del més enllà, va ventar el terços en contra dels republicans. Després, a molts dels qui van sobreviure, va ordenar afusellar-los per auxili a la rebel·lió. No anaven errats els qui deien que Franco fou algú avançat a la seua època. La seua vocació pòstuma com a jurista o magistrat del Tribunal Suprem així ho avala.

“Em fa a mi la pregunta perquè sóc el ministre que millor canta”, va presumir Méndez al Senat de cantar francament (sic) bé. I prosseguí dient que ho fa sempre que pot i que, per exemple, quan va al rugbi assaja “Feo, fuerte  y formal”, de Loquillo. I que diumenge passat cantà a València, a la plaça de bous, “Y que viva España”, de Manolo Escobar, “perquè calia animar David Ferrer perquè guanyara l’eliminatòria de la Davis”. I acabà dient que sols les bones persones saben cantar i les males no, que fan mala cara. I va esmentar un refrany alemany: “Allà on sentes una cançó, deixa’t caure”, sobretot si la lletra va de caiguts, qui sap si per Déu i per Espanya. Llàstima que Méndez no trobara entre tots els refranys del refranyer centreeuropeu cap ni un d’aquells que diuen que sense violència no hi ha rebel·lió.

Però per a veritables novios de la muerte, el rei Felip VI i el seu homòleg saudita, Salman bin Abdelaziz al-Saud, que va viatjar a Espanya el passat dijous amb honors de cap d’Estat, llit al Pardo i seguici de 600 homes allotjats, segons el ben informat ABC en aquests casos, en tres luxosos hotels de la capital. Tota l’Administració espanyola desplegada com una immensa catifa per al gran valedor internacional del wahhabisme, la versió més ortodoxa de la ja molt conservadora branca religiosa del salafisme. Ambdues advoquen per la puresa islàmica i són la base ideològica de moviments criminals com l’Isis o Al-Qaida. De fet, Aràbia gasta, des de fa anys, bona cosa de petrodòlars en la transmissió d’aquest corrent ultra pels països islàmics. 

Segons la propaganda oficial, el rei Salman va visitar Felip VI per estrènyer les relacions bilaterals. Un mer eufemisme i pura demagògia. La veritable raó fou la de firmar un acord militar de 2.000 milions per a la construcció a Espanya de cinc corbetes Avante 2.200 i una base naval al desert. Tot per enfortir la posició d’aquell país al golf Pèrsic, on des de fa temps fa la guerra als rebels del Iemen, aliats estratègics de l’Iran, pes pesant que projecta ombra a l’Aràbia Saudita pel control polític i religiós de la regió.

Uns novios de la muerte molt somrients a la foto. Amb Rajoy, Letizia, De Cospedal i 200 empresaris en un esmorzar de gala on acabaren regirant entre les engrunes del gran pastís econòmic. I qui sap si amb un Íñigo Méndez de Vigo deixat caure, tan emfàtic i tan alegre, i amb el coll allargat cantant “francament” ben entonat l’himne legionari per a delectança i passió de la bona gent i de les millors persones. 
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.