Aquest dijous es va oficialitzar la que està cridada a ser l’operació corporativa més important de l’any 2018. Florentino Pérez, president d’ACS, Marcelino Fernández Verdes, president de Hochtief, i Giovanni Castelluci, conseller delegat d’Atlantia, segellaven un acord per comprar Abertis, l’empresa concessionària d’autopistes fins ara controlada per La Caixa. Es tracta d’una “gran oportunitat per crear la plataforma d’infraestructures més gran del món”, en opinió de Florentino Pérez.
L’acord a tres bandes posa fi a uns mesos d’incertesa sobre el futur d’aquesta empresa, fins ara una de les naus capitanes del banc català, que controlava el 21,55% de les accions. Finalment Pérez i els italians d’Atlantia (no s’ha de perdre de vista que Hochtief és una empresa controlada per ACS) han arribat a un acord per presentar una OPA conjunta que valora cada acció en 18,36 euros. L’operació, que contempla la creació d’una societat conjunta, ascendeix a 18.183 milions d’euros. En aquesta societat, Atlantia controlarà el 50% més una acció, mentre que ACS en detindrà el 30% i Hochtief en posseirà el 20% menys una acció. El president del Reial Madrid en tindrà la presidència
Tot plegat significa el final d’una època a Abertis, una empresa que sempre havia estat controlada per La Caixa. Fins ara la seua participació es vehicula a través de Criteria, el seu hòlding d’empreses participades. La firma concessionària d’autopistes, que té presència en quinze països del món, va obtenir 897 milions d’euros de beneficis l’any passat i va registrar uns ingressos d’explotació de 5.323 milions. A l’Estat espanyol gestiona 1.559 quilòmetres d’autopistes. La construcció de l’AP-7, que recorre tot l’eix mediterrani i que fou construïda a instàncies del Banc Mundial, fou la seua gènesi i ha estat la seua principal font d’ingressos a Espanya. Tanmateix, l’estratègia d’internacionalització li ha permès esdevenir líder internacional en gestió d’autopistes, amb 8.648 quilòmetres en total. De fet, en l’actualitat més del 70% dels ingressos d’Abertis procedeixen de fora d’Espanya.
L’adquisició d’Abertis, siga com siga, és l’operació corporativa més important de Florentino des de la compra de l’alemanya Hochstief l’any 2011 i ve a engrossir un gegant empresarial que ha crescut a base d’absorcions. L’any 2017 el grup ACS va registrar beneficis per valor de 751 milions d’euros i va incrementar els seus ingressos un 9,1% fins als 34.898 milions. El seu no és un negoci circumscrit a la construcció de grans infraestructures. A través del seu hòlding gestiona negocis tan diversos com la neteja d’hospitals, el manteniment de les vies de tren d’alta velocitat o la recollida d’escombraries. Les seues empreses contracten amb ministeris, administracions autonòmiques i ajuntaments. Els seus tentacles arriben d’una manera o una altra a tots els camps de la vida. És, en definitiva, omnipresent, per bé que el seu nom s’amaga darrere de filials i unions temporals d’empresa. D’un temps ençà, la seua especialitat és la contractació pública. Ciment i serveis, vet aquí les dues potes del seu negoci. De fet, ACS és una de les empreses que, segons Luis Bárcenas, va finançar el Partit Popular a canvi de la concessió d’obra pública.
De Catalunya al somni galàctic
La relació de Florentino amb La Caixa ve de lluny, com la seua relació amb Catalunya. De fet, és al Principat que aquest magnat va començar a consolidar el seu imperi i va iniciar la seua breu carrera política. No s’ha de perdre de vista que Florentino participà en el govern d’Adolfo Suárez com a sotssecretari de l’Institut de Reforma i Desenvolupament Agrari, on coincidí amb Jaime Mayor Oreja. La derrota electoral de 1982 el va dur a abandonar la UCD i ingressà en el Partit Reformista Democràtic (PRD), una formació encapçalada per Antonio Garrigues Walker que comptava amb el suport de Miquel Roca Junyent, aleshores secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya. Aquell fou l’inici d’una estreta relació amb l’advocat català, qui en l’actualitat forma part del consell d’administració d’ACS. El fracàs electoral del PRD va anihilar les esperances polítiques d’aquell enginyer. Allò va dur Florentino a centrar-se en l’activitat privada. Benaurat fracàs electoral.
En aquest punt, de nou el Principat va resultar decisiu. La recessió industrial de finals dels anys 60 i principis dels 70 havia dut el Banc Industrial de Catalunya, dins del grup Banca Catalana, a una situació delicada. Junt amb un grup d’enginyers va agafar, per una suma ridícula, el control de Construcciones Padrós SA, una empresa de Badalona que el Fons de Garantia de Dipòsits necessitava llevar-se de damunt. Fou el germen d’ACS. Només tres anys després absorbí Ocisa. Al capdavant de l’empresa Florentino prompte mostrà una habilitat innata per als negocis. Tenia do de gents i astúcia. Després d’Ocisa vindrien Semi, Cobra, OCP i Auxini. L’any 1997 naixia oficialment Actividades de Construcción y Servicios, ACS. Per la via de l’absorció, Florentino havia aconseguit generar un conglomerat d’empreses dedicades a la construcció i la prestació de serveis. S’havia fet ja un lloc entre l’oligarquia empresarial espanyola. El juliol de 2000 es convertia en president del Reial Madrid, un somni galàctic fet realitat.
Només tres anys més tard feia el cim: la tardor de 2003 agafava el control de Dragados, després de prendre el 23,5% de l’accionariat. L’operació, finançada per La Caixa i Caja Madrid, convertí ACS en la principal empresa constructora d’Espanya i la tercera d’Europa. Era l’etapa de José María Aznar a La Moncloa. Si “España iba bien”, a Florentino la vida li anava de categoria. Només li havia fet falta una setmana per convèncer Emilio Botín, aleshores propietari majoritari de Dragados, de la conveniència de vendre. Entrar en Dragados també suposava endinsar-se en el món de les autopistes, ja que Dragados era propietària en aquells moments de l’11,3% d’Abertis.
Era aquell el moment en què el govern Aznar es proposà utilitzar el sistema de concessió per licitar unes autopistes radials a Madrid. ACS entrà al joc a través d’Abertis i fent també la seua pròpia inversió. Aquella aventura serví per estretir les relacions amb Isidre Fainé i Salvador Alemany. Com és ben sabut, la jugada va eixir fallida, sobretot perquè les previsions de trànsit van resultar absolutament sobredimensionades. L’any 2010 Florentino va decidir abandonar Abertis. En plena batalla per Iberdrola, va vendre la seua participació per fer cash. Ara hi torna.
L’empori florentí
El retorn a Abertis és l’última jugada mestra de Florentino. El magnat, a qui se li calcula un patrimoni de 1.400 milions d’euros, estén els seus tentacles per pràcticament tots els àmbits. És difícil que al llarg d’un dia vostè no tope, sense saber-ho, amb una empresa en què ell té posades les mans: si seu a la sala d’espera de l’hospital, si obre l’aixeta, si agafa el metro... El seu segell està imprès amb més o menys intensitat en totes les grans infraestructures del país. La mida de les seues empreses li ha permès acaparar tot d’obres públiques: la construcció de la línia 9 del metro de Barcelona, els aparcaments, la terminal de càrrega i la tercera pista de l’aeroport del Prat, l’aparcament de l’estació de trens Barcelona-Sants, el Parc de Recerca Biomèdica, la depuradora del Baix Llobregat, el desmuntatge de la central nuclear de Vandellòs, els serveis de descontaminació i neteja industrial de les centrals nuclears Ascó I i II, la construcció dels edificis del port de Sant Adrià, amb motiu del Fòrum 2004... són només alguns exemples d’edificis o infraestructures que porten l’etiqueta del president del Reial Madrid al Principat, on recentment també se li ha adjudicat una part del pastís de la construcció del túnel de les Glòries. Al País Valencià, la construcció del nou Hospital La Fe, l’ampliació de les drassanes del port, les obres preliminars del parc central, l’adequació del port de Gandia, l’ampliació de la Universitat Miguel Hernández d’Elx o la construcció del Palau de les Arts són només algunes de les obres florentines.
Tot això sense perdre de vista que el seu empori s’endinsa també en l’àmbit de la prestació de serveis. A través de la filial Vias, per exemple, s’encarrega del manteniment de les vies de tren d’alta velocitat. Mitjançant Urbaser ofereix serveis en àmbits urbans com ara la neteja viària i de platges, la gestió de zones enjardinades o la recollida de residus. Per la seua banda, Clece és un gegant amb 70.000 treballadors que tan prompte ofereix serveix d’aeroport com neteja roba dels hospitals o atén persones amb minusvalideses. El fet que recentment el govern municipal d’Ada Colau adjudicara a aquesta empresa un dels quatre lots de servei d’atenció domiciliària de l’Ajuntament de Barcelona ha estat no poc criticat per les organitzacions del tercer sector.
No tots els negocis de Florentino, però, han sigut bufar i fer ampolles, per bé que l’Estat s’ha encarregat de minimitzar-li les pèrdues. El túnel del Pertús per on havia de circular l’alta velocitat entre Catalunya i França ha resultat ser un negoci no tan pròsper com es preveia. A l’igual que ha passat amb les radials de Madrid, les previsions de trànsit estaven molt per sobre de la circulació real. TP Ferro, participada per ACS i la francesa Eiffage, hi va invertir 1.184 milions d’euros —636 dels quals procedeixen de subvencions europees— amb la promesa de recuperar-los mitjançant l’explotació de la infraestructura. El contracte de concessió, signat en l’etapa d’Aznar, contempla una clàusula que permet a TP Ferro reclamar al Govern espanyol 485 milions d’euros d’indemnització.
Tanmateix, el gran fiasco per a les arques públiques procedent dels negocis insolvents de Florentino ha estat la plataforma d’extracció de gas Castor, al Baix Maestrat, per bé que el Tribunal Constitucional haja paralitzat el pagament d’unes indemnitzacions de l’Estat a Florentino que ascendien a 1.350 milions d’euros. De moment, el pagament ha quedat aturat. Tanmateix, l’experiència demostra que Florentino sempre guanya.