Medi Ambient

El 'frau' del Castor, a judici

Ministres i empresaris objectiu d'una querella per delictes de prevaricació, frau a l'administració i malversació.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El col·lectiu XNet, la Xarxa de l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i l'Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) han dut a l'Audiència Nacional espanyola les responsabilitats sobre el deute generat pel negoci fracassat del magatzem de gas submarí, un projecte conegut popularment amb el nom de Castor. Els activistes entenen que els ex-membres del govern que van gestionar l'esmentada crisi —el saldo de la qual s'eleva a 3.300 milions d'euros— haurien pogut incórrer en delictes de prevaricació, frau a l'administració i malversació.

La querella va dirigida contra els ex-ministres socialistes Joan Clos, Miguel Sebastián, Magdalena Álvarez, Elena Espinosa i el popular José Manuel Soria, contra l'ex-conseller valencià de medi ambient, el també popular Juan Cotino, el secretari general d'Energia, el socialista Ignasi Nieto i els empresaris Florentino Pérez i Recadero del Potro.

La querella acusa a Pérez d'ordir un "pla delictiu" a través del qual hauria obtingut "un altíssim benefici empresarial il·lícit" provinent de la construcció de la infraestructura. La plataforma demandant sosté que perquè això es dugués a terme es va haver de comptar amb la complicitat del bon reguitzell de càrrecs electes esmentats. Entre aquestes col·laboracions necessàries hi hauria l'aprovació de la norma que prescrivia la indemnització a l'empresa concessionària sens perjudici que actués de forma negligent, però no només.

Les suposades culpabilitats seguirien amb l'aprovació de l'avaluació ambiental i el fet que no se sotmessin a previsions d'impacte ambiental de la connexió de la planta terrestre amb la xarxa general, quelcom que l'Audiència espanyola tombaria. Aquesta culpa quedaria repartida entre els governs central i el valencià. En definitiva: que s'haurien dut a terme tota una sèrie de canvis normatius i aprovacions de resolucions per beneficiar l'adjudicatària.

Recuperem el reportatge de coberta publicat a la revista número 1531 d'EL TEMPS.

Sacseig a la consciència del Sènia

"Això no és prim, això és esquelètic! I anava amb americana, amb la calor que feia... Però és que, ja se sap, la gent tan prima de seguida agafa fred". Al bar Moreno, Carme i Pilar es miren amb deteniment el periòdic mentre continua la seua xerrameca a propòsit de l’aparença física de l’Antoni Bassas. El periodista que un dia fou la veu de Catalunya a El Matí de Catalunya Ràdio i que darrerament havia estat la cara de TV3 a Washington ha passat la jornada prèvia a Alcanar, i Carme i Pilar, dues canareues, encara no se’n saben avenir de tan agraciades com se senten per la visita. “Se veu que s’hi va estar tot el dia i va parlar amb molta gent”, apunta Carme a Pilar mentre rellegeix la crònica que Bassas ha publicat.

Els canareus, com els vinarossencs o el binicarlandos, s’han hagut d’acostumar en les dues últimes setmanes a ser figurants de cròniques periodístiques com les de Bassas. Els moviments sísmics provocats per un magatzem de gas situat 22 quilòmetres mar endins els han convertit en protagonistes involuntaris d’una història on conflueixen la imperícia administrativa, la imprevisibilitat de la Terra i el risc humà i mediambiental. Tothom en parla, del projecte Castor, als mitjans de comunicació i al carrer, on sobretot es respira un sentiment d’indignació per una infraestructura que, segons els havien promès, era innòcua i, a més a més, havia de reportar inversions i crear bona cosa de llocs de treball. “Molta gent es va deixar enganyar i ara estan escandalitzats pel que està succeint”, diu Quique Pedret, un biòleg tortosí a qui tothom, per aquestes contrades, reconeix per ser el Noi dels popularíssims Quico el Cèlio, el Mut i el Noi de Ferreries. Ell i el seu grup es compten entre els qui de bon començament es van posicionar en contra del Castor.

El fet que la plataforma estigués a l’altre costat de la frontera administrativa poc o res no els va importar per a implicar-se en el moviment opositor. En primer lloc, perquè les realitats geofísiques no saben de particions administratives. En segon terme, perquè, com tants altres en aquestes latituds, tenen assumit que el Sénia, més que una frontera, és una cremallera que uneix dos territoris –el nord del País Valencià i el sud de Catalunya– que, massa sovint, han patit el greuge que comporta ser i sentir-se perifèria. La llista de greuges és molt semblant a banda i banda de lo riu: abandonament institucional, manca d’infaestructures viàries adequades, acumulació d’indústries brutes... “Ens passa com a tantes altres perifèries: que ens sentim oblidats”, rebla Pedret. La preocupació i el neguit pels sismes provocats pel magatzem Castor (que s’han deixat sentir al Baix Maestrat, però també al Montsià i al Baix Ebre) no ha fet més que unir encara més aquestes dues baules del país.

Durant les dues últimes setmanes, a banda i banda del Sénia –riu Verd, segons el nomenclàtor oficial, que ací tothom ignora a consciència– s’han succeït les manifestacions, concentracions i perolades per protestar contra la infraestructura de la firma Escal-UGS. En la muralla humana que es va celebrar dimecres al passeig marítim de Vinaròs hi havia molts vinarossencs, però també veïns de Benicarló, Alcanar o Sant Carles de la Ràpita. “Aquest és un problema de tots, no importa que siguem d’un lloc o de l’altre”, explicava Manel, un rapitenc que s’havia desplaçat fins a Vinaròs per unir-se a aquesta cadena on la indignació i la por es donaven la mà. Al seu costat, Elisabet, una vinarossenca en la trentena que assistia amb marit i dues filles, no s’estava de vessar certa autocrítica. “És que ens van vendre la burra. Ací s’emportaren a Bermeo [on hi ha un magatzem de característiques semblants anomenat Gaviota] representants de l’Ajuntament i de l’associació de veïns i en tornar ens van confirmar que era segur. –i clou–. Ens han pres lo pèl”.

Una engalipada submarina. A Elisabet no li falta raó. Perquè, si bé avui el malestar per Castor és unànime en aquest municipi mariner, ara fa cinc anys, quan s’iniciaren els tràmits per a la instal·lació, l’oposició fou testimonial. Aleshores, només els veïns d’Alcanar i uns quants de Vinaròs llançaren la veu d’alarma per un projecte on veien més ombres que llums. “Fou una cosa feta amb agosticitat i traïdoria”, explica Joan Ferrando, un canareu que de bon començament s’hi va oposar. I ho diu, això de l’agosticitat, perquè el projecte va nàixer de forma oficial el mes d’agost. Fou el 2 d’agost de 2007 quan el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) hi va donar carta de naturalesa. “Feia algun temps que al poble es parlava que instal·larien una planta de gas en uns terrenys que, sorprenentment, estaven erms –explica Ferrando–. Aleshores isqué l’anunci del BOE i saltà la veu d’alarma”.

L'empresari Florentino Pérez, un dels imputats.

El termini per a presentar al·legacions acabava el 27 d’agost. En plenes festes patronals, Ferrando i alguns altres començaren a buscar informació, recollir signatures, convocar reunions amb el veïnat... L’Ajuntament, governat per Esquerra Republicana, els féu costat i abans que acabara el mes ja s’havia constituït la Plataforma ciutadana en defensa de les Terres del Sénia. “Teníem l’exemple de la Plataforma en defensa de les Terres de l’Ebre i vam voler seguir-lo”, explica Ferrando, guarnit amb la seua samarreta verda on es llig el lema “No ho volem!”. En el moment d’acabar-se el termini per a presentar al·legacions, l’oposició al magatzem en el municipi d’Alcanar era unànime.

No així a Vinaròs, on s’havia d’ubicar la planta terrestre –a només 500 metres del nucli urbà d’Alcanar–. Al setembre de 2007, la Plataforma convocà una manifestació a Vinaròs amb l’objectiu de conscienciar el poble veí. Hi trobaren, però, la indiferència com a resposta. “La gent de Vinaròs no era gens receptiva, feia l’efecte que no volien saber-se’n res, de les nostres explicacions. Hi hagué un passotisme total”, es lamenta Txus Fibla, canareua i membre de la Plataforma.

Tampoc en els anys subsegüents en què s’han realitzat les obres per a alçar la plataforma marina i la planta terrestre brotà cap conat de reticència. Al capdavall, Escal-UGS, l’empresa encarregada de l’explotació del magatzem, s’ha ben preocupat d’engalipar els responsables municipals i l’opinió pública de Vinaròs, que ha romàs anestesiada durant tots aquests anys. La promesa de creació de llocs de treball (120, en van prometre), d’inversions i el mannà que suposarien les llicències i els impostos van ensarronar l’Ajuntament –comandat primer pel PSPV-PSOE i des de 2011 pel Partit Popular–. Escal-UGS també es va preocupar de desactivar la possible oposició de l’Associació de Veïns Migjorn, un col·lectiu tradicionalment combatiu. Ho féu contractant com a geòleg el fill de qui aleshores era president de l’associació. A més, arribà a un acord amb les confraries de pescadors de Vinaròs, Benicarló i Peníscola per tal de pagar-los una contraprestació anual. “Ells es van saber vendre molt bé a la ciutadania, van saber apagar qualsevol conat de dissidència”, analitza Domènec Fontanet, que és regidor del Bloc, l’únic grup polític que, a cada tràmit administratiu, ha votat en contra d’atorgar les llicències i els permisos als promotors de Castor. “La societat estava com anestesiada, com si la cosa no anara amb ells. Els qui ens hi oposàvem, cridàvem en el desert”.

Els badalls econòmics. A Ràdio Ulldecona sona “Diguem no”, de Raimon. És migdia i en aquesta emissora amb cobertura al Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta, els Ports i el Baix Maestrat, un veí ha cridat per demanar que posen aquesta cançó, just avui que hi ha convocada la muralla humana a Vinaròs. Ningú ha quedat indiferent davant les tremolors induïdes pel Castor, que han esdevingut monotema en les tertúlies de bar i les converses familiars. La desídia de fa cinc anys és aigua passada. La gent que viu al voltant del Sénia estan preocupats per la seua integritat física i reclamen l’aturada definitiva de la planta. Si la injecció de gas en fase de proves ha provocat terratrèmols d’intensitat 4,2 en l’escala de Richter, què passarà quan la planta estiga a ple rendiment? És la pregunta que la majoria llancen a l’aire.

Siga com siga, més enllà d’hipòtesis i futuribles, Castor ja ha obert badalls en l’economia comarcal i clivells en la reputació turística d’aquesta zona del nord del País Valencià. L’Associació d’Empresaris d’Hoteleria i Turisme de Castelló (Ashotur) admetia la setmana passada que els terratrèmols estan passant factura al sector hoteler, especialment potent a Peníscola, on és el principal puntal econòmic. Segons admetien en un comunicat, la por de nous episodis sísmics està provocant un estancament en les reserves. “Hem estat treballant durant molts anys creant una marca turística pròpia i ara ens trobem amb un fet atípic que se’ns escapa de les mans i que pot perjudicar tot aquest esforç”, es queixa Rafael Suescun, president del Patronat de Turisme de Peníscola. “Aquest és un territori amb molta potencialitat, amb una zona costanera atractiva i uns valors naturals i paisatgístics reconeguts –explica Alfons Montserrat, alcalde d’Alcanar d’Esquerra Republicana que de bon començament es va posicionar en contra del magatzem Castor–. Correm el risc que els terratrèmols llancen l’esforç a perdre. Sempre hem mantingut que fer aquest tipus d’actuacions resultava un contrasentit i seria perjudicial”.

L’enuig també es deixa sentir mar endins, entre un sector, el pesquer, que al Maestrat ha estat tradicionalment un dels pilars de l’economia. I és que els moviments sísmics també estan tenint repercussions sobre les captures, que s’han reduït durant l’últim mes en un 80%, segons els càlculs de José Manuel Tomàs, que és president de la Confraria de Pescadors de Benicarló, que compta 135 socis i 29 vaixells. “No disposem de cap estudi científic, però sembla clar que alguna cosa està passant –diu Tomàs, que acumula 47 anys d’experiència a la mar–. Normalment a aquestes alçades del calendari tenim molt de moll, sèpia, sorell i calamar, perquè crien a mitjan setembre.

I enguany no n’hi ha en les quantitats d’altres anys”. I arribats a aquest punt, Tomàs llança una hipòtesi: “Se sap que els animals terrestres són capaços de percebre els terratrèmols. Potser els peixos també els detecten i han fugit”.

Els greuges dels oblidats. L’ensarronada del Castor ha vingut a sumar-se a una llarga llista de greuges històrics. “Ací és que som la perifèria de la perifèria –es lamenta Alfons Montserrat, alcalde d’Alcanar–. Als habitants del nord i el sud del Sénia ens passa una cosa ben semblant: València i Barcelona només pensen en nosaltres per fer inversions no desitjades, que són intensives en capital però que creen pocs llocs de treball i no contribueixen al desenvolupament sostenible”. El lament sembla del tot justificat, si es fa una ullada al mapa. En alguns centenars de quilòmetres quadrats s’acumula un reguitzell d’indústries brutes, d’aquelles que tothom preferiria tenir lluny de casa. Hi ha (vegeu mapa en la pàgina 15) les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs II (Vandellòs I es va clausurar l’any 1990, després de registrar un greu incendi), el gros dels parcs eòlics planificats al Principat (tot i que molts d’ells encara estan en tramitació), la planta química d’Erkímia; tres plantes d’extracció petrolífera davant el delta de l’Ebre, la gegantina cimentera de Cemex a Alcanar, el magatzem de gas Castor, la planta de tractament de residus de Cervera, els plans per a fer fractura hidràulica o fracking... 

Per si no n’hi havia prou amb tot això, els qui viuen en aquestes contrades s’han hagut d’acostumar a conviure amb unes infraestructures viàries i ferroviàries molt deficitàries. La divisió autonòmica i l’obsessió radial del Ministeri de Foment a l’hora de planificar les infraestructures han curtcircuitat la connexió natural entre dos territoris amb unes relacions humanes i comercials que històricament han estat molt intenses. L’absència d’unes bones connexions de rodalia i la inconclusa autovia A-7 –que obliga a circular per la nacional 340, si es que no es vol pagar peatge– simbolitzen aquest llast. “Quan es parla d’infraestructures, ací sempre ens toquen les roïnes –es lamenta Domènec Fontanet, regidor del Bloc a Vinaròs–. En canvi, les inversions que realment voldríem en sanitat i educació sempre ens passen de llarg. Tenim un magatzem de gas gegantí, però els xiquets van a l’escola en barracots”. 

L’escàs pes demogràfic, la llunyania física dels centres de decisió i la falta de vertebració social són alguns dels factors que expliquen l’abandonament d’aquests territoris de perifèria. Tanmateix, l’engalipada del Castor sembla haver superat la capacitat d’aguant dels veïns del Maestrat. En la concentració que va seguir a la muralla humana de dimecres surava ràbia i ànsia per no quedar-se plegats de braços.

L’exemple de l’Ebre. L’any 2000, l’agressió del Pla Hidrològic Nacional (PHN) va provocar que sorgira la Plataforma en Defensa de les Terres de l’Ebre, que, alhora, va contribuir a dotar d’identitat i autoestima una gent, la de les Terres de l’Ebre, que fins aleshores s’havia sentit com la “Catalunya oblidada”. Aquell fou un “moviment social d’alta volada que va prendre molta més força que no es pensaven alguns”, rememora Susanna Abellà, veïna de Sant Carles de la Ràpita i membre de la Plataforma. Fou, explica, “un procés d’empoderament que va fer eclosionar una identitat que fins aleshores només estava latent”. 

La pregunta que ara queda en l’aire és si el Castor pot tenir el mateix efecte catalitzador i amalgamador que en la dècada passada va tenir el PHN al nord del Sénia. De moment, alguna cosa, sembla, ha començat a bellugar-se. Dijous a la nit, els qui de forma espontània convocaren la muralla humana a Vinaròs es van reunir amb membres de la Plataforma en  defensa de les Terres del Sénia, en la seua majoria veïns canareus. L’exemple de la Plataforma en Defensa de les Terres de l’Ebre va demostrar que “si protestem units podem aconseguir els nostres objectius”, recorda el biòleg i músic tortosí Quique Pedret. Susanna Abellà apunta en la mateixa direcció: “Cal que la gent es desperte i no reste a casa. És el moment perquè la gent alce la veu i prenga consciència de la seua identitat com a territori”.

Els efectes del Castor van generar protestes a les localitats afectades.

Massa burocràcia i poca prospecció

L'empresa Escal UGS es va fer un fart d’omplir paperassa abans de començar la construcció de la plataforma Castor a Vinaròs. El magatzem de gas que ha provocat una gran alarma social pels més de 400 terratrèmols de diversa intensitat registrats a la zona en una setmana es va dissenyar més als despatxos que no pas sobre el terreny. “El projecte Castor va superar fins a quaranta-dos  permisos administratius diferents, entre els requerits pels ajuntaments, les comunitats autònomes, el govern espanyol i la Comissió Europea. Un excés de burocràcia, però el més increïble és que no es van demanar els permisos que són indispensables, com és el de l’activitat i perillositat sísmica, sinó un cúmul de paperassa més o menys irrellevant”, argumenta el catedràtic d’estratigrafia de la UB Mariano Marzo a EL TEMPS. Aquest expert considera que amb el projecte Castor s’han negligit els pilars bàsics en què s’ha de sustentar una instal·lació d’aquestes característiques per a no generar alarma social en el territori en què s’ubiquen i operar amb total normalitat: “Cal informar la població, sense ocultar informació, i verificar que és un projecte tècnicament impecable i amb els permisos administratius rellevants per a la seguretat de la instal·lació, del territori i del medi ambient, i ara sabem que no ha estat així”, rebla Mariano Marzo. 

A aquesta tesi, s’hi suma qui l’any 2006 era conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, l’ecosocialista Salvador Milà: “Escal UGS volia instal·lar el magatzem de gas davant del Delta de l’Ebre, però els requeriments mediambientals que els vam posar des de la Generalitat, per normativa i perquè en aquella època el territori estava molt sensible, van fer que la companyia es fes enrere. De fet, mai no van arribar a presentar el projecte formalment, i van triar el País Valencià perquè tenia menys problemes administratius”. Quan l’empresa liderada per l’ACS de Florentino Pérez ja iniciava el procés administratiu per a obtenir els permisos de la plataforma a Vinaròs, el govern català va considerar oportú “presentar dues al·legacions al projecte perquè s’hi inclogués un estudi geològic i sísmic de la zona que abans havien rebutjat de fer a Catalunya, però la Generalitat tampoc no va obtenir resposta en aquest cas”.

Una infraestructura corrent.Castor és només una de les 627 instal·lacions d’emmagatzematge de gas que funcionen a tot el món, la més antiga de les quals data del 1915. Les principals capitals europees tenen magatzems de gas sota el nucli urbà o en proximitats, aprofitant aqüífers salats profunds, cavitats salines o antics jaciments de gas, i, de forma menys generalitzada, antics jaciments de petroli com és el cas de Castor. París, per exemple, té sis magatzems, Londres un i en projecta un segon, Amsterdam en té dos i Berlín, un. Ni en aquestes instal·lacions ni en els dos magatzems que ja funcionen a Euskadi i a Madrid no s’han registrat incidències. 

De fet, la regulació europea obliga els estats a tenir reserves de vint dies de subministrament energètic per a moments de crisi, és a dir, moments d’alta demanda o risc de tall en el subministrament per causes geopolítiques. És per això que el Ministeri d’Indústria espanyol obliga a construir aquests magatzems repartits pel territori. El magatzem Castor està preparat per a acumular reserves durant cinquanta dies, que abastiria tota la zona d’influència de la plataforma de Vinaròs. 

Però els experts coincideixen a assenyalar que en el cas del magatzem de Castor hi hauria hagut una certa precipitació per a construir-lo, que no estaria justificada per les previsions de puntes de consum energètic. Com explica Mariano Marzo, “quan es va encarregar l’estudi per a projectar aquest magatzem, l’any 2007, teníem un consum de gas elevat al país, però amb l’impacte de la crisi econòmica i financera, aquests nivells no es recuperaran fins el 2020 com a mínim”. Per tant, ja no existeix aquesta urgència d’acumular reserves que es detectava en el moment de projectar la instal·lació. Ara bé, tenint en compte “factors polítics de Catalunya”, en al·lusió al procés sobiranista i la possible construcció d’un estat propi, aquest catedràtic remarca que “com a mínim des de la perspectiva política, convé molt tenir en compte la necessitat de  Catalunya de disposar d’almenys un d’aquests magatzems, perquè serà la garantia de l’abastament energètic del país. De fet, la majoria de les capitals europees tenen magatzems de gas subterranis, i Barcelona no”.   

Marzo sentencia que “aquestes instal·lacions són necessàries, per tant, no és un problema de quina activitat duen a terme sinó d’on s’ubiquen. I aquest ‘on’ ha de ser el principal focus de control de les administracions, que han de vetllar perquè es compleixin tots els requisits de seguretat”. La plataforma Castor està alçada sobre la falla d’Amposta, que va tenir una activitat sísmica fins fa 1,8 milions d’anys. “Per tant, el magatzem de gas està enclavat en uns terrenys calcaris delimitats per la falla, i la injecció de gas natural pot haver desestabilitzat la falla d’Amposta o el sistema de falles associat a aquesta. És una evidència que l’alteració del terreny i les forces de pressió dutes a terme en injectar el gas agreugen el risc d’esllavissades al llarg de la falla”, conclou Marzo. 

Per la seva banda, l’Institut Geològic i Miner corrobora en un primer informe preliminar que la falla d’Amposta, la més gran i per tant la més perillosa, no ha registrat cap moviment. Però això no vol dir que els sismes registrats a la zona no responguin a un desplaçament, que podria ser d’alguna petita falla col·lateral. De fet, a l’entorn del magatzem subterrani de gas s’han detectat quatre falles més considerades perilloses, una de les quals podria desencadenar un sisme de magnitud màxima de 6,9 graus en l’escala de Richter. 

Aquestes dades, però, són interpretades a gust del consumidor. Per al director del projecte Castor i president d’Escal-UGS, Recaredo del Potro, el resultat de l’informe preliminar serveix per a desmentir qualssevol negligències per part de la companyia: “Podem descartar que la falla d’Amposta s’hagi mogut, l’havíem estudiat en tota la seva dimensió i les seves característiques. Teníem tots els càlculs previstos perquè no es mogués i no ha mogut”. La companyia assegura que va gastar 8 milions d’euros en estudis geològics, i en aquest sentit, ha deixat clar que només admet una relació directa entre la seva activitat i els moviments sísmics d’intensitat inferior a 3 graus, uns moviments habituals en altres magatzems de gas”.

Qui pagaria l’error? El Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, va ordenar el cessament provisional de les instal·lacions fins que es tinguin plenes garanties de seguretat. Però Madrid nega qualsevol tipus de negligència administrativa en la concessió de permisos a Escal-UGS, liderada per Florentino Pérez a través de la constructora ACS.  Preguntat per si el 2007 el govern espanyol –aleshores socialista– va autoritzar el projecte Castor tot i que informes anteriors alertaven del risc de possibles sismes a la zona, Soria ha assegurat que l’estat va seguir la tramitació corresponent als procediments per a aquest tipus d’infraestructures i que hi va haver un període d’exposició pública. En aquest sentit, el ministre insisteix que el seu executiu no s’ha plantejat en cap moment el tancament definitiu de la plataforma Castor. 

Ara bé, si aquest tancament s’arribés a produir, els negocis del president del Reial Madrid no trontollarien pas. La clàusula de l’autorització administrativa del projecte Castor recull que, en cas de suspensió o finalització de la concessió, la instal·lació passaria a ser titularitat de l’estat i l’operador de la planta tindria dret a una indemnització equivalent al valor net comptable del projecte. I si  la suspensió fos per “dol o negligència de l’operador”, percebria el valor residual d’aquest. Fet i fet, el cost total per indemnitzar pujaria fins als 1.700 milions d’euros, molt per sobre dels 700 inicialment pressupostats. 

Amb la querella, les reivindicacions veïnals podrien obtenir resposta.

Un magatzem a Catalunya 

L’alarma social generada per l’onada de sismes a les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat s’ha escampat arreu del territori. Tot i que sembli evident que en el cas Castor hi ha hagut una cadena de negligències administratives, i que en cap altra instal·lació hi ha hagut aquests problemes, la futura posada en marxa d’un magatzem de gas a Catalunya de la mà de Gas Natural Fenosa a Balsareny (Bages) és ara en el punt de mira. Encara en fase de tramitació administrativa local, catalana i espanyola, es projecta un magatzem subterrani que no aprofita cap jaciment de gas o petroli antic, sinó que fa servir el terreny salí d’aquesta zona de Catalunya per crear les cavitats per a dipositar-hi el gas. 

Experts consultats per EL TEMPS insisteixen a remarcar que la geologia del sòl marí del golf de València –roca carbonatada compacta– no té res a veure amb la de Balsareny, ni tampoc hi passa una falla per sota. Això, sumat a la diferència de profunditat dels dos magatzems –900 metres el del Bages i 1.700 el submarí– fa que la pressió amb què s’ha d’injectar el gas també sigui diferent. Actualment, hi ha 90 emmagatzemaments en cavitats salines a tot el món, i més del 50% dels que estan actualment en projecte, al voltant de dos-cents, se situaran en cavitats salines.

L’any 2008, la companyia energètica va sol·licitar a la Generalitat el permís per a estudiar la geologia de la zona on preveu ubicar l’emmagatzemament del Bages i va determinar la zona idònia per a la creació de les cavitats. Actualment, està analitzant la geologia de detall i prepara una declaració d’impacte ambiental que cal enviar al Ministeri d’Indústria. Aquest és el procediment que, teòricament, també va haver de superar la companyia Escal-UGS amb el Castor. El juny de 2012, Gas Natural va fer una presentació pública del seu projecte al territori. Aleshores va anunciar que esperava tenir a punt tots els permisos per a iniciar les obres el 2014, però el procés podria patir alguns endarreriments. 

En qualsevol cas, el projecte de Gas Natural compta amb el vist-i-plau de la Generalitat, que considera estratègic per a Catalunya tenir una reserva de gas per a garantir el subministrament en situacions d’emergència –el projecte català permetria generar unes reserves per a 14 dies– i reduir la dependència de les exportacions. 

Si el projecte Castor ha generat un gran rebuig social, el projecte català també toparà amb alguns matisos per part del territori. ICV, per exemple, ha posat de manifest que el sistema de cavitats salines comportaria captar molts hectòmetres cúbics d’aigua del Llobregat durant un període llarg de temps, una circumstància que posaria en perill el cabal ecològic i els subministraments. És per això que, segons ICV, la Generalitat va arribar a modificar el pla hidrològic del Llobregat, que depèn de l’administració catalana, per facilitar que els promotors puguin fer les obres hidràuliques necessàries per  a captar aquesta aigua. Però demana que s’aclareixi si aquesta aigua serà de franc o si serà a canvi que Gas Natural assumeixi pagar el transport d’aigües i el col·lector de Salmorres que caldrà construir fins al mar.

Florentino tremola

L’empresa que té la concessió del projecte anomenat Castor, l’emmagatzemament de gas en el dipòsit natural que era una antiga explotació petrolífera sota el mar, es diu Escal-UGS i està participada en un 33,3% per una societat canadenca i en un 66,7% per l’espanyola ACS. Aquestes últimes sigles responen a Actividades de Construcción y Servicios, SA, que el 2011 va facturar 28.500 milions d’euros, amb un benefici net de vora mil milions, els accionistes majoritaris de la qual són la família March –els néts del banquer mallorquí Joan March– amb el 18,3% de les accions; els Albertos (Alberto Alcocer i Alberto Cortina), amb el 13,8%; Florentino Pérez, amb el 12,5%; Autocartera, amb el 6%; l’empresari hoteler mallorquí Miquel Fluxà, amb el 5,3%; Southeastern Asset Management Inc., amb el 5% i el BBVA, amb el 3%. 

Es tracta d’una representació important del capitalisme espanyol imbricat a la cort de Madrid. De fet, el projecte Castor va ser atorgat el 2008 pel govern socialista de José Luis Rodríguez, mitjançant el ministre d’Indústria Miguel Sebastián, per un període de 30 anys prorrogable a 50 a través de dues pròrrogues de 10 anys cadascuna, i ha continuat tenint la cobertura de l’executiu conservador de Mariano Rajoy, si bé el ministre actual del ram, José Manuel Soria, pareix tenir seriosos dubtes –si més no, així ha aparegut a la premsa econòmica– sobre la conveniència de mantenir el projecte en marxa. D’aquí, els problemes potencials per a l’ACS presidida pel president del Reial Madrid, Florentino Pérez. 

El cost del projecte és molt elevat. A 31 de desembre de 2011 ja s’hi havia gastat 1.193,5 milions d’euros, una desviació a l’alça del 90% sobre el cost inicialment previst. L’empresa concessionària va aconseguir els diners d’un crèdit sindicat per 19 bancs –espanyols i francesos, entre d’altres– i obté els seus ingressos del govern central a raó de 250 milions d’euros anuals. Què passaria si el projecte quedés aturat? L’empresa diu que el govern hauria de continuar pagant. Però si es provés una negligència per part d’Escal, ja no resulta tan clar que s’hagués de continuar satisfent els diners. Respecte a això, és curiós que el ministre Soria relacionés tot d’una els terratrèmols amb les injeccions de gas. En molta premsa madrilenya es dóna per fet que el responsable d’Indústria veuria amb bons ulls poder treure’s de sobre un projecte tan incòmode. Seria una negligència no haver previst els terratrèmols?

Passi el que passi, el que embla segur és que Pérez ha d’estar, si més no, intranquil a hores d’ara, perquè s’havia anunciat que Enagás –l’empresa més important de transport de gas a Espanya– adquiriria el 2014 el 50% de les accions de l’empresa de Florentino a la concessionària del magatzem de gas. Uns diners que ara com ara estan en l’aire.

 Vinaròs, terra cremada

Florentino Pérez no ha estat el primer a arribar a Vinaròs. Des de l’any 1973, la petroliera Shell ja havia explotat el pou on actualment s’ha injectat el gas del magatzem Castor. Shell detectava una bona oportunitat de negoci explotant el dipòsit submarí que havia deixat lliure el petroli extret. Però ho va deixar córrer. Els informes de risc sísmic i geològic eren contundents: entre el 1973 i el 1998 hi havia hagut moviments sísmics a la zona, una explotació futura del dipòsit podria no només despertar de nou l’activitat sísmica, sinó augmentar-ne la freqüència i la intensitat. Durant aquests 25 anys es van registrar un total de 30 sismes, la majoria de baixa intensitat i amb alguns episodis, sobretot l’any 1995, amb terratrèmols de magnituds entre 4 i 5 a l’escala de Richter, que també llavors van ser percebuts per la població. Els més de quatre-cents terratrèmols registrats durant l’última setmana confirmen les advertències.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.