Els obscurs negocis de Joan Carles I

Una nova biografia sobre l’ex-rei espanyol deixa en evidència l’opaca fortuna que va atresorar durant el seu regnat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Se sol donar per cert que, a l’exili, els Borbó espanyols eren més pobres que les rates, la qual cosa s’avé molt poc amb la fortuna que, segons va publicar el diari El Mundo l’abril de 2013, havia deixat Joan de Borbó als seus hereus el 1993, any de la seva mort: 7.955.775 francs suïssos —827,75 milions de pessetes, al canvi d’aleshores— dels quals a Joan Carles li varen correspondre 376,5 milions de pessetes d’aquell temps. La resta dels diners fou per a les germanes, Margarida i Pilar. Naturalment, els diners s’estotjaven a Suïssa. A banda, hi havia propietats que feien pujar el total de l’herència per sobre dels 1.100 milions de pessetes. Tot i les lògiques sospites de frau fiscal, res no es va aclarir sobre la qüestió. La Casa Reial es limità a comunicar que “el rei no té cap compte a l’estranger”.

Els apologetes de Joan Carles solen dir que arribà al càrrec amb una mà davant i una altra darrere. Tampoc és cert. I quan mitjans estrangers han publicat que ha atresorat al llarg del seu regnat una fortuna enorme, el Govern espanyol de torn ho ha negat sempre. Talment ho féu l’executiu de José María Aznar, el 2003, amb una carta enviada a la revista Eurobussines com a resposta a una publicació que calculava la fortuna del Borbó en uns 1.800 milions d’euros. “Només es pot explicar [la quantitat] per haver entès, vostès, erròniament, que els béns públics propietat de Patrimoni Nacional són propietat privada de Sa Majestat el Rei, la qual cosa, evidentment, no és certa”, deia el Govern espanyol. Però l’explicació no degué convèncer gaire fora d’Espanya, a jutjar pel fet que The New York Times insistí, l’octubre de 2012, que Joan Carles “gaudeix d’una fortuna opaca d’uns 2.100 milions de dòlars”, uns 1.800 milions d’euros en aquells moments.

Ara, el llibre Juan Carlos I, la biografía sin silencios, de Rebeca Quintáns, publicat a finals de l’any passat, deixa clar que ni arribà pobre a la prefectura de l’Estat ni són errades el que es publicà a l’estranger sobre els diners que té. Més aviat al contrari: el gust exacerbat del Borbó pels diners l’ha portat a acumular una més que important fortuna durant el seu regnat.

Primeres donacions i inversions

El Borbó emèrit sempre es féu regalar ingents quantitats de diners. Segons narra Quintáns, ja a la dècada dels seixanta, després de casar-se, importants empresaris espanyols i banquers com ara Ruiz Mateos i Emilio Botín (pare) li feien generoses donacions: “Ruiz Mateos contà (...) que li portava grans quantitats de diners (...) i que li te telefonava [el rei a l’empresari] per queixar-se que no tenia doblers”. El magnat es presentava “a palau amb una maleta de Loewe plena” de bitllets. I així anà sumant “uns mil milions de pessetes” al llarg dels anys, fins que l’empresari de Jerez caigué en desgràcia el 1992. Segons assevera l’autora, d’altres empresaris d’aquelles èpoques aportaren també quantitats importants per al Borbó: “Així es feien les coses”. Quina xifra va rebre Joan Carles per aquests conceptes? Impossible saber-ho, però si només un d’aquests empresaris, Ruiz Mateos, li regalà mil milions de pessetes, es pot suposar que la suma total no fou poca cosa.

Just després que Joan Carles s’assegués al tron espanyol, el seu amic Manuel Prado y Colón de Carvajal envià, en nom del rei, una carta a diversos caps monàrquics, entre ells molts àrabs que havien coincidit amb el Borbó a l’internat on cursà estudis. Aquell escrit servia per demanar finançament per enfortir la democràcia espanyola i per intentar evitar una victòria electoral socialista a les primeres eleccions del 1977. El xa de Pèrsia li envià 10 milions de dòlars, i Fahd d’Aràbia n’hi deixà 100 més a retornar a deu anys sense interessos. El llibre diu que no van ser tornats en complir-se el termini, i “no se sap si el tema continua pendent”.

En els feliços anys vuitanta i noranta, el Borbó navegava cada estiu per Mallorca, on tenia l’amant i feia esplendorosos negocis.

Aquests diners, segons l’autora, eren gestionats per Prado, que feia amb ells inversions de tot tipus. El nom d’aquest benestant apareixia en operacions immobiliàries, fons per gestionar paquets d’accions en borsa, operacions d’especulació de valors, projectes urbanístics i gestió de crèdits, entre altres molts assumptes de poder. El gran amic del rei, i per a molts el seu testaferro, també es va fer present a l’empresa Alkantara Iberian Export, dedicada a la venda d’armament, participada per una societat propietat del famós traficant d’armes Adnan Kashogui, amb qui Joan Carles de Borbó féu també amistat.

L’obscur negoci del petroli

Diu Quintáns que “amb Manuel Prado o amb altres [amics], Joan Carles es veié involucrat en diversos negocis dubtosos, si bé sempre eren els seus amics els que figuraven oficialment en els papers”.El del petroli fou el més rendible de tots. L’inicià durant la gran crisi econòmica de 1973, quan Espanya patia escassetat de reserves de cru. El príncep Borbó envià una carta al també aleshores príncep Fahd d’Aràbia demanant-li ajuda. La resposta fou immediata: “El meu germà Joan Carles rebrà tot el petroli que Espanya necessiti”. A canvi d’aquests “serveis de mediació, el príncep rebé una comissió”. Des d’aleshores quedà fixada la important via d’entrada de diners per al jove Borbó: “El Govern de Suárez adoptà, a partir d’aquell moment, un acord perquè un percentatge petit de les transaccions comercials petrolieres realitzades per Espanya amb altres monarquies [les àrabs] es desviés cap al patrimoni privat dels Borbó”. “Aquestes transaccions, les gestionava Manuel Prado y Colón de Carvajal”.

La quantitat que es quedava podia oscil·lar entre un i dos dòlars per barril. “Eren quantitats astronòmiques: un petrolier de 200.000 tones porta, aproximadament, 1,5 milions de barrils, i podia produir un benefici de 2 milions de dòlars de l’any 1979, que es pagaven amb els diners dels espanyols perquè després anava [es repercutia] en el preu de la gasolina”.

L’herència Hernani

El cas més obscur, enrevessat i sinistre dels suposats ingressos del Borbó és l’herència del duc d’Hernani. “El títol acabà, a la seva mort, a les mans de la germana menor de Joan Carles, Margarida, i gran part de la seva col·lecció de 681 quadres d’incalculable valor compta com a desapareguda. Luis Alfonso Méndez de Vigo, que s’autoconsidera el legítim hereu, fa anys que està en plets judicials i denunciant el robatori dels quadres i del títol, i assegura, a més, que és el rei Joan Carles qui figura al darrere de tot això a través d’un complicat pla de falsificació de documents i d’ús de testaferros”, explica l’autora del llibre.

La història sobre com acabà, suposadament, aquest fons d’art de màxim valor a les mans dels Borbó té tots els ingredients d’una novel·la negra. I és impossible de reproduir en el poc espai d’aquestes pàgines. Valgui a dir, però, que la col·lecció en litigi fou una de les privades més importants de l’Estat. Se la va batejar com “el petit Museu del Prado”, i comptava amb obres, entre d’altres grans mestres clàssics, de Tiziano, Carpaccio, Veronese, Rafael, Caravaggio, Rembrandt, Van Dyck, El Greco o Goya. És a dir, que si algú l’ha venuda, ha obtingut una quantitat de diners fabulosa.

L’autora assegura que Méndez de Vigo apuntà al secretari reial, Sabino Fernández Campo, com la persona de confiança del rei Joan Carles que féu avortar “la difusió del tema a través dels mitjans de comunicació (...), sota amenaces, tal com es contà al programa d’Antonio Herrero a l’emissora COPE del dia 28 de setembre de 1994”. Per evitar aquestes pressions, Méndez “acabà penjant a internet informació amb abundant documentació sobre el tema”, en una pàgina web que es deia roboreal.com. “Però res de tot això arribà mai als telediaris”.

“Amb les seves denúncies, l’únic que va aconseguir va ser que, a l’octubre de 2002, l’Audiència Nacional condemnés el seu fill, l’advocat Luis Méndez de Vigo, a una multa de 2.190 euros per injúries al rei, al mateix temps que es clausurava judicialment la pàgina web (...) el tema encara caldeja, i, tot i que la signatura dels Méndez Vigo no apareix enlloc, hi ha articles a pàgines web (...) i fins i tot un vídeo a YouTube”, titulat La família reial espanyola s’amaga darrere d’Urdangarin. D’aquest vídeo es desprèn la sospita sobre el viatge que va fer la reina Sofia l’any 2011 a Washington D.C., quan Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó estaven establerts a la capital dels Estats Units. En aquell moment, en plena crisi pel cas Nóos, es podia estar realitzant una operació per treure d’Espanya el que quedava d’aquella col·lecció de quadres, segons explica Quintáns.

Amb la lectura d’aquesta obra, s’arriba a la conclusió que els mitjans de comunicació estrangers, quan fan els càlculs de la fortuna del Borbó, podrien no anar tan desencaminats.




L'extra: Rebeca Quintáns i una gran biografia

Juan Carlos I. La biografía sin silencios, de Rebeca Quintáns (Arzúa, A Coruña, 1964) —que sota pseudònim publicà l’any 2000, Un Rey golpe a golpe—, despulla, fent gala d’una exhaustiva documentació, la corona dels Borbó, mostrant-la tal com és. L’autora, que com a periodista va col·laborar amb nombrosos mitjans —Kale Gorria, El Otro País, Diagonal, Interviú, Tiempo, El Semanal, Tribuna, A Nosa Terra, El Correo Gallego...— actualment fa de docent en un institut d’ensenyament mitjà de Madrid i és professora associada a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense.

La biografia que presenta no té res a veure amb altres productes editorials de xafarderies que sobre la monarquia han sovintejat els últims anys —com Ladys in Spain, d’Andrew Morton; o La soledad de la Reina, de Pilar Eyre—, ni amb cap de les edulcorades biografies de l’ex-cap de l’Estat que s’han fet. Tampoc presenta paral·lelismes amb llibres oportunistes —com Final de partida, d’Ana Romero— que s’han publicat sobre l’últim tram del regnat de Joan Carles, a partir del famós incident de Botswana que destapà l’existència de la seva amant Corinna. La biografia Sin silencios és tota una altra cosa. Molt més seriosa i impactant, sobretot. És una obra sense escletxes, que no amaga cap dels elements foscos del Borbó però que, alhora, tampoc exagera la nota buscant un impostat tremendisme per forçar el desprestigi de la monarquia. No cal fer-ho, realment. Perquè amb el que es conta en el llibre s’entén com es deshonra ella tota sola.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.