Dreta valenciana

El bastió del PP valencià que no controla Isabel Bonig

Les passades eleccions valencianes i municipals van convertir les comarques meridionals en el feu del PP. O dit d'una altra manera: en el contrapoder dels populars per combatre la Generalitat Valenciana progressista. Un bastió, però, en el qual la líder dels populars valencians, Isabel Bonig, ostenta cada vegada menys influència. No debades, la dimissió del fins ara secretari provincial, José Císcar, redueix el pes de la direcció autonòmica i mostra la força del tàndem conformat entre el batlle alacantí Luis Barcala i el pròxim president de la corporació provincial, Carlos Mazón.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A la tercera planta de l'edifici Amèrica, tot eren cares llargues. Ni a les eleccions espanyoles, ni als comicis valencians, el PP havia aconseguit els resultats que anhelaven, tot i obtenir més paperetes en l'urna autonòmica. La clatellada, de fet, havia sigut històrica. Si en les votacions estatals els populars cedien la primera plaça de la carrera electoral als socialistes dècades després, la formació de la gavina registrava una catàstrofe històrica a les Corts Valencianes. Treien el seu pitjor resultat en escons des de l'existència del PP i, fins i tot, de la seua força antecessora, Aliança Popular. La catarsi, reflectida en els rostres dels diferents dirigents conservadors, era absoluta.

La casa comuna de la dreta, que havia vist emigrar els seus anteriors correligionaris a altres formacions conservadores o reaccionàries, tenia una nova oportunitat en les eleccions municipals i europees. Era la seua venjança. I al País Valencià, només va efectuar-se en comptats ajuntaments. Des de la línia Biar-Busot cap a les comarques més septentrionals del territori, el PP no aconseguia grans alcaldies. Ara bé, i amb excepció d'Elx (Baix Vinalopó), Elda (Vinalopó Mitjà), Crevillent (Baix Vinalopó) i Petrer (Vinalopó Mitjà), les grans capitals de les comarques del sud del País Valencià continuaven amb governs conservadors, com ara a Benidorm (Marina Baixa) i Oriola (Baix Segura), o retornaven a mans de la dreta després d'un breu parèntesi progressista, com ara en Alacant o Torrevella, ubicada a la comarca del Baix Segura.

Aquesta concentració del poder municipal, mantinguda en la majoria dels casos gràcies a les aliances amb la resta de formacions de l'arc local conservador, permetia retenir, al seu torn, el bastió més preat pel PP: la Diputació d'Alacant. I tot i que els socialistes van intentar desnonar els populars de la institució provincial a través d'un enrevessat pacte amb Ciutadans, la formació de la gavina continuarà dirigint una administració amb una capacitat econòmica important per exercir de contrapès, com durant la legislatura passada per part del casadista César Sánchez, a la Generalitat Valenciana, governada aleshores per un bipartit integrat pel PSPV i Compromís.

La Diputació d'Alacant i aquestes grans ciutats ubicades al sud del País Valencià, de fet, s'albiren com els òrgans de contrapoder de la dreta valenciana per enfrontar-se al tripartit d'esquerres del PSPV, Compromís i Unides Podem -Esquerra Unida i Podem- que governarà l'executiu valencià. I més encara quan les forces progressistes no han aconseguit incrementar els seus suports en aquestes comarques. O dit d'una altra manera: s'ha convertit en el seu taló d'Aquil·les. Una debilitat que volen convertir en fortalesa des del Botànic II. Els gestos d'ubicar una conselleria en Alacant i de signar l'acord programàtic al Castell de Santa Bàrbara són l'inici de la lluita progressista per reconquerir un sud tradicionalment més proper a les opcions conservadores i deslligades d'un discurs valencianista. La sensació de maltractament des de València encara és molt present.

Amb les comarques meridionals transformades en l'escenari de la futura batalla pel domini polític del País Valencià, la direcció autonòmica del PP s'ha trobat amb un bastió indisciplinat al poder d'Isabel Bonig, líder dels populars valencians. Tot i que la manca de control dels partits respecte de les seues delegacions alacantines ha sigut una constant en la història política valenciana, la dimissió d'aquest dimarts de José Císcar, fins ara secretari provincial del partit de la gavina, ha mostrat la fragilitat de Bonig una vegada supera la frontera d'Alcoi (Alcoià) cap avall.

La marxa de José Císcar de la secretaria provincial del PP resta poder a Isabel Bonig| PP

Císcar, junt amb la número dos del PPCV, l'oriolana Eva Ortiz, són els grans suports de Bonig a la circumscripció d'Alacant. A través d'aquests dos dirigents, de fet, ostentava un cert control que va evidenciar-se precari quan Soraya Sáez de Santamaría, a la qual van defensar Ortiz i Císcar a les primàries populars, va ser derrotada a mans de l'aznarista Pablo Casado i el sector afí a l'exministra de Defensa i expresidenta manxega Maria Dolores de Cospedal.

César Sánchez, baró provincial per la seua antiga condició de president de la Diputació d'Alacant i rival intern de Bonig pel seu poder institucional, va engreixar la seua força orgànica amb el seu alineament amb Casado a les primàries del PP. La victòria casadista va situar-lo com a secretari de Transparència del PP -malgrat els seus episodis d'opacitat a la gestió provincial i municipal- i va permetre-li accedir a la direcció estatal, on no hi havia cap peó de Bonig.

La precarietat va agreujar-se de manera més profunda quan Luis Barcala, qui va aconseguir l'alcaldia d'Alacant després d'una sospitosa votació per escollir a priori una nova alcaldessa socialista a la ciutat, va expressar les seues coincidències amb la tesi de Casado. Vers solt dintre del PP, Barcala va realitzar diversos moviments per garantir-se la pau interna i col·locar-se, al seu torn, com a l'actual home fort dels populars al País Valencià. L'apropament a Pablo Ruz, alcaldable del PP a Elx, senador, de conviccions ultracatòliques, apadrinat per la família Martínez-Pujalte -de l'Opus Dei i d'identificació aznarista- i, especialment, ben relacionat a Casado de l'etapa a les joventuts populars, fou una de les actuacions.

També va destacar, com mostra l'actual redistribució de les regidories a l'Ajuntament d'Alacant, la incorporació de militants provinents del zaplanisme més irredempt. La presència a la llista del PP alacantí de Mari Carmen de España, a l'òrbita dels entorns de l'expresident de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana, o de Macarena Montesinos, també del mateix sector conservador, a la candidatura al Congrés dels Diputats, exemplificaven les aliances teixides per Barcala. Unes jugades pactades, a més, amb la direcció espanyola. Particularment, amb el secretari general del PP, el murcià Teodoro Garcia Egea.

Des de la cúpula espanyola del PP, va dissenyar-se una altra operació política que va comportar la marxa definitiva de Sánchez al parlament espanyol i la futura entrega del comandament municipal a una persona estretament lligada a García Egea. Amics de la seua època estudiantil a Múrcia, Carlos Mazón va entrar com a número dos del PP a la llista municipal d'Alacant. D'aquesta manera, Barcala complia amb els desigs de Gènova 13 i enfortia la seua connexió amb Madrid.

L'alcalde d'Alacant, Luis Barcala, s'ha convertit en un dels homes forts del PP valencià|EL TEMPS

Hereu polític de l'expresident de la Diputació d'Alacant, l'imputat al cas Brugal José Joaquín Ripoll, Mazón és un zaplanista de pedra picada. Amb formació d'advocat, va ser director de Joventut i de Comerç i Consum amb Zaplana al capdavant del Consell. També vicepresident quart de la corporació provincial alacantina durant els períodes més cruents de la batalla entre campistes i zaplanistes. Apartat pels adeptes a Francisco Camps, el torroner José Enrique Garrigós va promocionar-lo a la Cambra de Comerç. Era el trampolí idoni per esperar amb calma una nova oportunitat política. A la institució empresarial tenia màxim vincle amb l'aparell orgànic del PP.

L'arribada de Garcia Egea l'ha situat com a màxim aspirant a la presidència del principal contrapoder a la Generalitat Valenciana. Encara més, la sortida de Císcar ha obert la veda de cara al futur congrés provincial del PP, on Gènova 13 pot jugar la carta de Mazón per conquerir terreny respecte de la direcció autonòmica, amb la qual les relacions són fredes. Mentrestant, els encarregats de liderar la transició fins al conclave intern són Eduardo Dolón i Toni Pérez, batlles de Torrevella i Benidorm, i, per tant, representants del poder municipal del PP.

Malgrat que teòricament són afins a Císcar -i, per extensió, a Bonig-, Pérez compta amb bones connexions amb la cúpula estatal i el paper atorgat a ambdós de pilotar la transició dels populars alacantins ha sigut avalada per Barcala i Ruz, en òrbites diferenciades a l'oficialisme autonòmic. Un moviment que evidencia la fragilitat de l'actual líder del PP valencià a les comarques meridionals i la possible estratègia de Casado d'apostar per un tàndem Barcala-Mazón, que pot convertir-se en contrapoder a l'esquerra i, especialment, a una cúpula valenciana desproveïda de poder institucional. Com si es tractara d'un retorn 3.0 a la pugna entre campistes i zaplanistes, la batalla pel control del PP es lliura al sud.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.