CRÒNIQUES VALENCIANES

Camps viu, la lluita perviu

El president de la Diputació d’Alacant, César Sánchez, s’ha erigit en el principal maldecap del Govern valencià. A diferència de Javier Moliner, el seu homòleg i coreligionari de Castelló, Sánchez ha fet de l’enfrontament amb Ximo Puig i Mónica Oltra el seu ‘leitmotiv’. Amb un posat i un discurs que evoquen els de Francisco Camps, està convençut que encapçala una revolució.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com en el cas de Francisco Camps, els companys evoquen un César Sánchez políticament inquiet a les aules. Malgrat el seu posat tímid i serè, no amagava gens la seua ideologia conservadora. La mateixa que va dur-lo a demanar l’alta a Noves Generacions, la branca juvenil del PP, dins de la qual va arribar a ocupar la vicesecretaria d’organització de la direcció estatal i, de manera accidental, la presidència de la ciutat de València.

Els seus orígens, però, cal buscar-los a Calp (Marina Alta), on va instal·lar-se amb la seua família a l’edat de 9 anys, procedent de Navalmoral de la Mata (Càceres). Va ser a l’ombra del penyal d’Ifac on va germinar la llavor de la seua carrera política, íntimament lligada a la figura de Javier Morató, alcalde de 1995 a 2007 recentment condemnat per haver estat incapaç de justificar la procedència d’1,2 milions d’euros obtinguts en els primers dos anys com a primer edil.

Sánchez, llicenciat en sociologia i expert en campanyes electorals, va desmarcar-se de Morató així que va percebre’n l’erosió. A ell li devia el seu primer sou públic —com a telefonista de l’Ajuntament— i la seua estrena com a regidor el 2003, a 23 anys. Ambiciós de mena, sempre va tenir clar que la seua carrera política no podia quedar reclosa al tros de terra —hiperurbanitzat— que hi ha als peus del penyal. Calia superar els límits del Montgó, pel nord, i de la serra de Bèrnia, pel sud. 

De fet, el 2005 va passar a compatibilitzar l’acta municipal amb la tasca d’assessor personal de Camps a Presidència de la Generalitat, qui també el promocionaria a les Corts valencianes en els següents comicis, els de 2007. El cap del Consell va situar-lo en un lloc destacat de la llista per Alacant, una circumscripció que no controlava pel domini numantí que encara hi exercien els deixebles d’Eduardo Zaplana. En aquest sentit, César Sánchez va erigir-se en un dels principals campistes del sud. Un personatge gris, amb una fesomia que precisament recordava la del primer Camps, obsedit a progressar en política.

Així com la mare política de Camps va ser Rita Barberà, podria afirmar-se que els pares polítics de Sánchez són Morató i Camps, doncs. En qualsevol cas, ja sense ells, va saber volar tot sol i continuar escalant graons. Amb un olfacte especial a l’hora d’ubicar-se políticament, durant els 8 anys que passar a les Corts no va excel·lir com a orador. No li calia. En va tenir prou a afermar el poder local del PP a Calp, la seua plataforma de projecció política. Es tractava de no fer gaire soroll en un partit hiperventilat, sotmès als embats de les investigacions judicials relacionades amb la corrupció, que l’havia corcat de dalt a baix. 

Enmig de la maregassa generada pels casos Gürtel, Brugal, Cooperació, Emarsa et alii, l’any 2012 Alberto Fabra —relleu de Camps— va confiar-li la vicesecretaria general, el número 3 de l’organigrama intern del PPCV. Tot i la retirada del seu gran avalista, César Sánchez aconseguia enfilar-se a la cúpula del partit i ensumava la glòria. Només necessitava un últim colp de sort per tocar-la definitivament amb els dits. I aquest colp va arribar, ves per on, quan menys s’ho esperava.

En un altre rebot forçós que va beneficiar-lo, Ciutadans va vetar el desig dels populars de col·locar José Ciscar —conseller d’Educació amb Camps i vicepresident amb Fabra— al capdamunt de la Diputació d’Alacant, el càrrec institucional més pompós que el PPCV va poder retenir en passar les eleccions de 2015. El raonament oficial del vet era la participació de Ciscar als executius de Camps, la gestió dels quals Ciutadans criticava de cap a cap.

La realitat, era tota una altra. Ciscar havia capitanejat la desarticulació de l’exèrcit zaplanista del sud i a Ciutadans —amb una nombrosa presència d’exzaplanistes— no el toleraven. Però el seu únic vot era clau perquè la corporació provincial no caiguera del costat de l’esquerra. El PSPV-PSOE (11 diputats), Compromís (que s’estrenava, amb 3) i Esquerra Unida (1 diputada) sumaven els mateixos 15 escons que el PPCV, i per tant, el posicionament de Ciutadans decantava la balança cap a un costat o cap a un altre. Poca broma.

En el moment i el lloc oportuns

Sánchez va emergir llavors com a nom de consens. Sí, també s’havia alineat obertament en favor de Camps en la lluita fratricida i sense treva contra el terratinent zaplanista José Joaquín Ripoll, però el seu perfil baix li havia permès d’eixir-ne indemne. La cara de “bon xic” i les seues formes, allunyades de l’histrionisme que va caracteritzar aquella pugna de poder, van aplanar-li el camí a la presidència provincial.

De seguida, Isabel Bonig, la nova presidenta del PPCV, va fer-li veure que bona part de la sort del partit era a les seues mans. De la seua habilitat a l’hora de transmetre els efectes nocius de l’acció del Govern del Botànic —liderat per Ximo Puig i Mónica Oltra— sobre la vida dels ciutadans de les comarques d’Alacant (1,8 milions d’habitants, el 37% del total del País Valencià) depenia, en bona mesura, el retorn o no dels conservadors al poder. 

No sols això, sinó que va convidar-lo a compartir al 50% la feina opositora. Sabedora de les peculiaritats de la província —taxes elevades de població immigrada, zones demogràficament molt denses i castellanitzades, amb un sentiment de greuge comparatiu amb relació a València—, Bonig va apostar fort per convertir la Diputació d’Alacant en una arma contra el Consell. En un tanc, més aviat.

 

Mariano Rajoy té una bona opinió de César Sánchez, que, a més de dirigir la Diputació, és alcalde de Calp, població que el president espanyol va visitar l’octubre de 2015. Amb ells, a la foto, hi ha la presidenta del PPCV, Isabel Bonig, amb qui Rajoy manté una relació distant. / EFE

El recurs contra el decret de plurilingüisme que va propiciar-ne l’anul·lació parcial; la negativa —en primera instància— a prendre part en el programa Xarxa Llibres de gratuïtat dels llibres de text; la no participació en el Fons de Cooperació Municipal; l’oposició a coordinar la política turística amb la resta del país i, fins i tot, la intitulació de “Gobierno Provincial de Alicante” marquen la ratlla entre el bé i el mal. Tot allò que gestiona la Diputació és benigne, i allò que competeix a la Generalitat, un oprobi.

L’actitud de Sánchez contrasta, i de quina manera, amb la de Javier Moliner a la Diputació de Castelló, que el PPCV controla amb majoria absoluta. De tarannà obert i molt més distès, ni Puig ni Oltra no hi han tingut problemes. La relació institucional amb ell és exquisida potser perquè Castelló també és un hàbitat diferent, en què les polèmiques lingüístiques no tenen cabuda. A banda d’això, Moliner no ha entrebancat el Fons de Cooperació ni ha tractat els representants de la Generalitat en un pla d’igualtat.

Res a veure amb César Sánchez, que va rebre Mónica Oltra —el 27 de març d’enguany— amb una solemnitat digna d’una cimera entre caps d’estat. Va esperar-la a l’escala exterior del Palau Provincial, va abraçar-la efusivament, van fer-se la tradicional fotografia als sofàs i, per últim, van comparèixer en roda de premsa amb sengles faristols i una pantalla de fons que remarcava l’afany de bilateralitat: “Rueda de prensa Diputación de Alicante – Consell”.

 

Trobada de César Sánchez i Mónica Oltra al Palau Provincial d'Alacant el proppassat 27 de març. 

L’estratègia de confrontació permanent i la posada en escena tan megalòmana tenen un mestre de cerimònies únic: Antonio Peral Villar, cap de gabinet de Sánchez que va experimentar el seu Vietnam particular la legislatura passada a les Corts. I és que Peral patia de valent cada vegada que els diputats de l’oposició recriminaven la corrupció imperant, es rebel·lava i mantenia encesa la flama de la victòria quan la majoria de companys de grup pensava a esquivar la presó o a sobreviure del tsunami electoral que ja es pressentia.

Per bé que el caràcter de Sánchez és més semblant al de Moliner que no sembla, Peral exerceix sobre ell una influència destructiva que Bonig valora molt. Èxits com l’aturada del decret plurilingüe li han proporcionat un baló d’oxigen evident, han posat el Consell contra les cordes. Precisament allò que la presidenta del PPCV anhelava quan va dissenyar l’assetjament a Puig i Oltra des del sud.

Sánchez ha tombat un decret de plurilingüsime que no veia amb mals ulls quan un alt càrrec de la Conselleria li'l va presentar en una visita secreta a Calp

Sánchez, que es defineix com a castellanoparlant nadiu, valencià bilingüe i amb un nivell mitjà d’anglès, ha tombat —ni que siga parcialment— un decret de plurilingüisme que no veia amb mals ulls quan un alt càrrec de la Conselleria d’Educació li’l va presentar en exclusiva en una visita secreta a Calp.

Al departament d’Ensenyament volien tenir la certesa que els populars no en farien un element de disputa. Per això li’l van voler explicar de manera directa, sense intermediaris. I ell va donar-hi el vistiplau, encara que més endavant hi plantara cara sota l’argument de la “imposició del valencià” que tan bona acollida té en segons quines comarques.

En una societat deprimida com l’alacantina, que ha assistit a l’enfonsament de tots els seus emblemes —la CAM ara és el Banc Sabadell, els impagaments de la patronal Coepa van precipitar la desfeta de l’autonòmica Cierval,  la Cambra de Comerç d’Alacant va entrar en fallida i va veure com dimitia la seua directiva, mentre que l’Hèrcules i l’Elx es troben endeutadíssims i en segona divisió B—, el paper de garant de les essències alacantines i espanyoles que encarna Sánchez resulta suggeridor. El suposat greuge inversor envers València i l’anatema que significa Compromís al Consell eren els dos elements que calia atiar, amb la llengua com a estendard.

El ciutadà enriquit

La tranquil·litat que transmetia l’acord amb Ciutadans no va alterar-se quan el seu únic diputat, Fernando Sepulcre, va tocar el dos el juny de 2016 i va esdevenir trànsfuga. Amb tot, a Manolo Mata, síndic socialista a les Corts, van plantejar-li la possibilitat de presentar una moció de censura que descavalcara Sánchez de la presidència de la Diputació i situara el socialista José Chulvi a la presidència. Ni tan sols no calia que hi accedira Compromís, que sempre va negar-se a entrar a l’executiu si això impedia un canvi. El PSPV, però, no en volia saber res. Una moció amb un trànsfuga era una equació dantesca. Van rebutjar-ho de ple.

Amb uns emoluments globals que voregen els 80.000 euros anuals —és regidor a l’Ajuntament d’Alacant, diputat provincial i membre de totes les empreses públiques de la corporació— i superen els sous de Ximo Puig i Mónica Oltra, Sepulcre mai no ha qüestionat el govern popular de la Diputació. No ha importat que en forme part un imputat com l’alcalde de la Nucia, Bernabé Cano, que va introduir la trama Gürtel al País Valencià, una de les línies roges que sempre ha marcat Ciutadans quan se li ha plantejat l’opció de pactar amb el PP. Fins i tot no va tenir inconvenient a aprovar una ajuda directa de 2 milions d’euros a l’Ajuntament de Calp —on César Sánchez és alcalde des de 2011— per a la construcció d’una carretera aixecada en uns terrenys expropiats de feia pocs mesos a la sogra del mateix Sánchez.

Fins i tot Compromís va transmetre a Ciutadans el seu malestar per la submissió de Fernando Sepulcre al PP

Fonts consultades per EL TEMPS asseguren que, a Sepulcre, “el PP li ha promès alguna cosa amb vista al futur”. Un premi a la fidelitat que podria materialitzar-se en un lloc a les llistes el 2019. Assidu a les festes municipals de la província i poc exigent a l’hora de marcar el terreny als populars, amb els quals vota conjuntament la pràctica totalitat de decisions, fins i tot Compromís va transmetre a Ciutadans, en privat, el seu malestar per la situació creada. Consideraven que el seu diputat alacantí era massa submís als conservadors, cosa que impedia regenerar una institució en poder del PP des de 1995 i afectada per mil i un escàndols. Lluny de rectificar, Sepulcre va demanar la baixa del partit i ha continuat fent la funció de catifa roja de Sánchez.

A banda de Calp, Busot, Mutxamel i la Nucia —en tots els casos, en poder del PP— també han rebut ajudes nominatives ben sucoses de part de la Diputació per a l’execució d’obres de prioritat discutible. En total, 5 milions d’euros repartits discrecionalment que Compromís acaba de dur als tribunals, en entendre que s’han vulnerat els drets de la resta de municipis. Quatre projectes a dit, que superen les quantitats estipulades per llei i en què els pobles on s’efectua la inversió no paguen ni un sol euro.

En paral·lel, Sánchez va negar-se a formar part del Fons de Cooperació Municipal amb la Generalitat i les altres dues diputacions, en què havia d’aportar 13,5 milions, i com a contrapartida va treure’s de la màniga un Pla Vertebra —taxat en 15 milions— que no passa de ser la inversió del remanent de tresoreria, tal com fan la resta de corporacions provincials. Tot plegat amb el nihil obstat de Sepulcre i l’oposició de 300 càrrecs públics de l’esquerra que van concentrar-se a la porta de la Diputació com a senyal de protesta.

Una oposició en el govern

EL TEMPS ha tractat de contactar amb el portaveu del grup popular a la Diputació d’Alacant, Carlos Castillo, que a més exerceix com a diputat de Presidència. Ni de manera presencial ni a través de correu electrònic —després d’haver demanat un qüestionari— no ha accedit a contestar a les preguntes d’aquest setmanari.

“No és un govern, és una oposició fent de govern”, s’enerva el socialista José Chulvi, que a més de portaveu a la Diputació és alcalde de Xàbia, també a la Marina Alta. “El problema és que ho paguem tots els ciutadans, perquè la negativa al decret de plurilingüisme o a entrar al Fons de Cooperació repercuteix negativament en el conjunt de la població”, lamenta. “Passa que, mentre la Generalitat i les altres dues diputacions actuen sota criteris d’equitat, la d’Alacant va per lliure i discrimina a qui vol”, afegeix Chulvi.

Segons ell, Sánchez “tracta de fer reviscolar una batalla Alacant-València que realment no existeix al carrer”, i posa com a exemple la negativa a coordinar les polítiques turístiques, tal com pretenia el director de l’Agència Valenciana de Turisme, Francesc Colomer. Per contra, Sánchez volia privilegiar la marca Costa Blanca i hi al·legava les particularitats que el diferencien de la costa de València o la de Castelló.

 

D'esquerra a dreta, els portaveus dels diversos grups a la Diputació d'Alacant: José Chulvi (PSPV-PSOE), el no adscrit Fernando Sepulcre (ex de Ciutadans), Carlos Castillo (PP i diputat de Presidència), Raquel Pérez (EUPV - Guanyar Alacant) i Gerard Fullana (Compromís). / EFE

La possible instauració d’una taxa turística —defensada per Compromís i Podem i que el PSPV es mostra predisposat a estudiar— és un altre front de xoc contra la Generalitat. Amb el suport entusiasta dels hotelers de Benidorm (agrupats a la patronal Hosbec), els populars branden la bandera del “no”. Asseguren que qualsevol impost turístic tindria conseqüències funestes i preparen la barricada. La línia de defensa, de nou, quedarà situada a la franja geogràfica que separa la Safor de la Marina Alta.

Chulvi, alcalde d’un dels municipis turístics per excel·lència del País Valencià, demana a la Diputació que s’òbriga al “diàleg” per tal d’aplegar a “acords”. En aquesta matèria concreta, assenyala que “la racionalització de la despesa ha esclafat ajuntaments com el meu, que en determinades èpoques de l’any ha d’oferir serveis a una població que es multiplica per tres i per quatre”. “Una taxa com aquesta”, diu, “podria compensar l’augment de la despesa provocada pel necessari increment de la neteja viària, de la recollida del fem i la contractació de socorristes, entre més elements, encara més si tenim en compte que l’únic impost que ara com ara abonen els turistes, l’IVA, se’n va a Madrid”.

“És estratègia pura i dura. Sánchez no s’estima més la província d’Alacant que Javier Moliner la de Castelló i, en canvi,  actuen de manera molt diferent”, es plany Gerard Fullana, regidor a Xaló i portaveu de Compromís a la Diputació, “Moliner és capaç de marcar la seua postura, però ací tot és partidisme, electoralisme”.

 

El president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, Ximo Puig i el president de la Diputació de Castelló, Javier Moliner (l’únic sense ulleres) durant l’acte de presentació del Fons de Cooperació Municipal, al qual va evitar adherir-se la Diputació d’Alacant. / EFE

En efecte, a l’últim congrés provincial del PP alacantí, que va certificar la continuïtat de José Ciscar com a president, Bonig va proclamar que “la reconquesta de la Comunitat començarà per ací".
Reconquesta. Guerra. Victòria. El camp semàntic és prou indicatiu del full de ruta que segueixen Sánchez i la seua diputació. Ara bé, Fullana opina que el personatge amaga ombres. Moltes ombres. No debades, el qualifica de “submarí de la trama Gürtel i la trama Púnica”. “No s’entén que fóra el màxim responsable de les campanyes del PPCV i no sabera res del finançament presumptament il·legal que ara està eixint a la llum”, apunta.

“Des del discurs d’investidura vam veure clar que l’únic propòsit era desgastar el Govern del Botànic”, afirma. Declaracions com que la Diputació existeix de fa segles “i la Comunitat Valenciana, des de fa 40 anys”, han accentuat el to cantonalista. “La província mai no formarà part dels Països Catalans”, ha etzibat per criticar Mónica Oltra o projectes que impulsa Compromís, com el de comarcalització o el buidatge de competències de les diputacions.

Fullana té clar que César Sánchez és un “vividor de la política” que espera el seu moment per substituir Bonig, tal com ja va fer amb Morató, Ciscar i uns altres. Mariano Rajoy, que té una bona opinió seua i a l’últim congrés va incloure’l a l’actual direcció estatal del PP com a responsable de formació. Un òrgan selecte que fa pensar en una possible promoció futura, encara més tenint en compte la confiança tan escassa que té dipositada en Bonig. 

“A Sánchez no li cal enemistar-se amb Bonig, és més subtil. Espera que arribe el seu moment, està deixant passar el temps fins que li diguen que se n’ha de fer càrrec. És com si haguera fet un màster en rajoyisme”, ironitza el portaveu de Compromís. 

 

Francisco Camps signa un cartell amb la seua cara davant la presència de César Sánchez en una visita a la seu dels populars de Calp en 2011. 

Per això no disputa cap batalla que puga deixar-lo ferit. Com la de la presidència del PP provincial, en què va deixar el camí expedit a Ciscar. Per això concentra tots els seus esforços a posar travetes al Consell, que és la feina que té encomanada. Si el 2015 ja va contraprogramar els actes del dia de la Constitució amb un acte a Alacant a què va convidar l’aleshores ministre José Manuel García-Margallo, enguany pretenia fer igual amb motiu del Nou d’Octubre, quan havia previst un acte d’homenatge als exdiputats provincials de l’etapa democràtica. No va caldre cap trucada del Palau de la Generalitat. Pocs dies després, Sánchez va avançar els actes al 6 d’octubre.

No vol cap patinada. Cap ni una. Sap que està a un pas de Bonig i no vol malbaratar l’ocasió. En llenguatge campista, “a uno o dos escaloncitos” de la glòria que significaria presidir el país que ara tant obvia. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.