28-A

Una catarsi històrica

Dels temps de l’opulència, les majories avassalladores i el domini inexpugnable, a conservar el lideratge de la dreta valenciana per només dos diputats. Amb Ciutadans situant-se com a tercera força gràcies al vot urbà i l’extrema dreta Vox irrompent amb força a les Corts Valencians, els populars han perdut 12 escons a la cambra valenciana respecte de les eleccions valencianes del 2015. La debacle és absoluta. Major que la retratada pel «què hòstia, què hòstia» de l’exalcaldessa Rita Barberá. La candidata del PP, Isabel Bonig, tanmateix, ha descartat dimitir entre les cares llargues, les llàgrimes i el xoc d’alguns integrants del seu equip més proper. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Alguna cosa no anava bé per al PP. Les visites als tradicionals graners populars de València  reflectien una fuga de vots, especialment, cap a l’extrema dreta Vox. Membres de l’equip de la candidata, Isabel Bonig, visitaven col·legis de l’Eixample. O del Pla del Reial. Sempre dels barris rics de la capital valenciana. I la sensació era la mateixa: alguna cosa no marxa bé. 

El dispositiu de campanya, no debades, ja n’era un símptoma. Sense quasi militància, reclosos en la seua íntima seu de Plaça Amèrica (quin contrastat amb èpoques pretèrites, en les quals els populars gaudien d’un edifici ostentós a tocar del Jardí Botànic) i amb mínimes interaccions amb els periodistes. Les enquestes provocaven calfreds per a l’antiga casa gran de la dreta espanyola i valenciana. Des dels seus cors, es convencien a si mateixa que els sondeigs sempre fallen. Que el PP de Pablo Casado aconseguiria una força suficient per arribar a la Moncloa i, de rebot, facilitar el desnonament de l’esquerra al País Valencià. Però aquell raonament era més bé un desig. 

Cada avanç de l’escrutini era un colp al seu estat ànim. Només el portaveu de la campanya dels conservadors, el combatiu diputat Jorge Bellver, representant durant aquesta legislatura del blaverisme més passional dels populars, es deixava caure. Intentava mantenir el somriure, però els populars perdien i perdien més escons. I Ciutadans, un dels grans triomfadors de la nit electoral, s’hi acostava perillosament a les paperetes populars. La moral estava pel sòl. Ningú s’atrevia a fugir de la teràpia de grup de rodejar-te dels teus i evitaven conversar amb els periodistes. Ho feien només els treballadors de premsa del partit. I les seues cares eren tot un poema: indicaven el clima de derrota que imperava al PP. Qui sap si s’enyorava l’estampa del quadre penjat en el qual compartien escenari Bonig i l’expresident espanyol Mariano Rajoy. O dit d’una manera: aquelles èpoques de triomfs indiscutibles. 

El primer gran sotrac venia amb les eleccions espanyoles. El domini històric de la formació de la gavina a les urnes es trencava. Els socialistes aconseguien guanyar unes votacions al Congrés dels Diputats des de 1989. Dels 13 diputats que havien aconseguit l’any 2016, ara només en conservaven  set. En tres anys, es deixaven 427.846 paperetes. Encara pitjor: cedien el lideratge de la dreta en les grans ciutats del País Valencià com ara València, Alacant, Castelló, Elx (Baix Vinalopó) o Torrent (Horta). I tot i que s’imposaven en totes les demarcacions a un crescut Ciutadans, el diferencial de sufragis entre ambdues formacions a les circumscripcions d’Alacant i de València era d’uns milers de vots. L’hegemonia de la dreta, totalment en disputa. 

Amb cares llargues i sense comptar amb el suport de pràcticament cap persona de la direcció valenciana, Belén Hoyo, cap de cartell per València, justificava la debacle per «la fragmentació de la dreta». Ho feia quasi plorant. Acompanyada del també candidat per València Luis Santamaria i del fixatge estrella per al Senat, l’exconseller campista, expresident del Consell General del Poder Judicial, expresident de l’Audiència Provincial de València i membre d’una nissaga de poder del cap i casal, Fernando de Rosa. «Uf, estic amb xoc», expressava privadament en ser preguntat sobre els resultats de les eleccions espanyoles i valencianes. 

L'aspirant del PP vota al seu col·legi electoral de la Vall d'Uixó (Plana Baixa)| Isabel Bonig

Perquè eren els comicis valencians, de fet, l’altre gran impacte que deixava sota mínims l’ànim de les files populars. L’ajustada diferència entre el bloc de l’esquerra i la dreta alimentava les esperances d’un Bellver que confiava amb els darrers escrutinis del vot urbà. «Encara queda molt per escrutar a les grans ciutats», repetia com a teràpia d’autoajuda per curar els mals presagis. Amb un vot ballant entre Compromís i el PP a la demarcació de Castelló que finalment era per als valencianistes, els populars s’enfonsaven. Treien el seu pitjor resultat en escons al País Valencià des de l’existència del PP i, fins i tot, d’Aliança Popular. No debades, l’any 1987 l’aleshores candidata conservadora, Rita Barberá, va aconseguir només 25 diputats amb 476.099 paperetes. Dècades més tard, Bonig aconseguia la xifra pírrica de 19 parlamentaris amb 498.924 paperetes, 154.209 sufragis que en 2015. Superava, això sí, els vots obtinguts al Congrés dels Diputats per Hoyo, que en pescava 497.669. 

El patró de debacle als nuclis urbans es repetia a València i Alacant, on perdien 24.518 i 4.640 vots en comparació a les autonòmiques del 2015, respectivament. Si a les eleccions espanyoles la pugna a València entre tarongers i blaus es resolia amb un diferencial positiu de 2.473 vots a favor de Ciutadans, a l’urna valenciana es reduïa a 1.292 sufragis. La distància s’ampliava encara més a Alacant. Mentre Albert Rivera guanyava a Casado per 4.554 vots a la ciutat meridional, Bonig retallava la victòria de Cantó a 3.816 paperetes. Ara bé, els populars s’intercanviaven els papers amb Ciutadans en Elx i Castelló de la Plana. A l’urna autonòmica, el PP regnava. A les votacions espanyoles, ho feia Rivera. L’exemple de la batalla aferrissada a l’espai de la dreta. «Hem de moderar el missatge i tornar a teixir complicitats amb la societat civil per ser aquell partit gran en el qual cap tothom», afirmava Bonig sobre la pèrdua de suports a les urbs. De les grans ciutats, només Oriola (Baix Segur) n’era fidel als populars. La resta eren territori PSPV-PSOE. 

Seguint el model d’Hoyo, la candidata del PP a la Generalitat Valenciana culpava la fragmentació de la dreta de la seua derrota. Feia magra autocrítica i tornava a apel·lar a un esperit de resistència que un partit de poder com els populars no llueixen amb honor. L’etapa d’arrasar a les urnes, malgrat presentar un aspirant imputat en una trama de presumpta corrupció com era Francisco Camps, s’ha acabat. La llosa dels nombrosos escàndols pesa el PP i la regeneració de l’espai de dreta no és cap candidat popular. Per als votants dretans, s’anomena Ciutadans. Els taronja, no debades, s’han quedat a 38.012 vots de liderar l’espai conservador. I la irrupció de la ultradreta Vox, que aconsegueix 10 diputats dels quals bona part eren fa uns anys propietat dels populars, provoca un sandvitx a dreta i esquerra del PP que el condemna a mínims històrics. 

Amb un to excessivament triomfalista i guerrer, la candidata popular treia pit sobre el lideratge del PP a l’espai de centredreta, malgrat quedar-se a un escó de veure’s superat pel Ciutadans d’un Toni Cantó extremadament exultant. Un to combatiu que contrastava amb els rostres abatuts, compungits i destrossats que mostraven tot el seu equip. Des d’algun militant que s’havia acostat fins a la número dos i secretari general del PPCV, Eva Ortiz, visiblement afectada. «No tinc pensat cap canvi orgànic», repetia Bonig, malgrat la davallada històrica. Amb tot, s’albira batalla després de la tempesta. Joc de trons no ha fet més que començat. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.