La dana i el territori natural: una qüestió de vida o mort

Quan Rut va poder comunicar-se des de Benetússer amb Salva, un veí de Massanassa apassionat de les radiofreqüències, per walki-talkie, va sentir molta calma. Podien parlar sense necessitat de tindre cobertura, ni tampoc llum, ni cap sistema sofisticat de telecomunicacions. Ho feien amb codis i després d'un atac de riure pels noms d'espies que havien adoptat. Transmissor i receptor de ràdio. Canvi i fora!

Aquella peripècia, aquell atac sobtat per alliberar incerteses i tensions, forma part dels records de la pitjor nit de la seua vida, d'un sotrac del qual encara avui s'estan recuperant. Rut té la sort de poder contar-ho. Hi ha més de dos centenars de persones que no poden. I per preservar la seua memòria, lluita. Sap bé el que és tenir la mort al davant i va ser testimoni d'aquella terrible negligència.

Quan fa dos anys de la dana del 29 d'octubre de 2024, que va segar 233 vides i va canviar per sempre la història de centenars de pobles i comarques valencianes, Rut Moyano parla de la necessitat de defensar la vida. Les lluites a favor del territori sempre han tingut molta força. Només cal mirar enrere i veure els combats pel Saler, la ZAL del port o el llit del Túria. «Quan parlem de l'Horta Sud o altres comarques afectades per la dana, defensar el territori és, literalment, defensar la vida», diferència. En aquesta zona, fer entorns que siguen més verds, més permeables i més adequats als temps de canvi climàtic és una qüestió de vida o mort.

Moyano forma part dels Comitès Locals d'Emergència i Reconstrucció (CLER). I des d'aquella tragèdia, s'ha convertit en una de les veus públiques d'aquelles entitats que van sorgir de la necessitat i de la urgència més absoluta; d'uns dies de viure entre el caos del fang, desemparats. Uns col·lectius que quan fa dos anys de la negligència, llancen una crida urgent: «Reconstruir exigeix transformar les estructures econòmiques, urbanístiques, agràries i socials que ens van exposar al desastre, per tal que ens protegisquen davant d'un possible nou episodi».

Avui, veiem com les grans infraestructures tornen a alçar-se, fetes de formigó, en el mateix lloc on l'aigua les va arrossegar i la urgència de la reconstrucció s'ha oblidat de repensar l'ordenació del territori. Veiem com es continuen tramitant macroprojectes que amenacen de fer de dic de contenció d'una aigua que, quan vinga, no pararà per molts murs i edificis que posem per davant en una zona, cal recordar, inundable. Ho diuen totes aquestes associacions en un decàleg de deu exigències articulades al voltant de la justícia social, ambiental i agroecològica per cuidar l'entorn i evitar el drama humà que arrossega (i arrossegarà) el poble valencià.

Contra la reconstrucció formigonada

Els moviments socials de les zones afectades per la riuada han encès les llums roges i alerten de com s'està produint la reconstrucció. Es neguen que el poble pague, de nou, els efectes d'un urbanisme depredador, allunyat de les lliçons que va deixar aquella mortífera llengua d'aigua. Proposen, en consonància, prohibir per llei nous desenvolupaments urbanístics en zones exposades al risc i suspendre les llicències d'obres; donar dos anys als ajuntaments per adaptar els plans i actualitzar la cartografia de risc d'acord amb els escenaris més exigents.

Així mateix, exigeixen un pla de renaturalització dels rius que augmente la superfície permeable de manera natural, com ara amb sistemes de drenatge sostenible; un impuls al sector primari per fomentar el consum local, agroecològic i de proximitat i una reconstrucció que trasllade fora de les zones perilloses totes les infraestructures crítiques, com hospitals, escoles, residències o instal·lacions d'emergència. Tot això amb una participació ciutadana real en les decisions i els plans locals d'emergència.

Hi ha altres demandes, com ara bastir un transport metropolità que prioritze el model de les ciutats de 15 minuts o l'adopció de formes de governança democràtica i descentralitzada que pose a la ciutadania al centre. El decàleg es tanca amb la sol·licitud d'una actualització dels plans d'emergència, formació en autoprotecció i realització de simulacres amb participació comunitària.

Tornar-li a l'aigua l'espai que li hem «robat»

Natural de Paiporta (Horta Sud) i vinculat a moviments cooperatius del sector, l'arquitecte i urbanista Pau Mendoza, recorda que l'impacte mortal de la dana està entrellaçat amb el model territorial heretat de la segona meitat del segle XX i amb els efectes de les dècades prèvies a la bombolla immobiliària. «Hem consolidat un model territorial com si el territori fora un full en blanc i a l'esquena dels elements naturals que estructuren casa nostra, com és la xarxa hídrica en forma de barrancs i torrents», subratlla.

«En els últims setanta anys, hem ocupat l'espai de l'aigua. L'hem soterrada, l'hem canalitzada i hem impermeabilitzat el sòl que abans feia d'esponja, així com hem alçat infraestructures com autovies i línies ferroviàries que actuen com a barreres en el curs natural de l'aigua», exposa. En aquest sentit, Mendoza apunta a una desconnexió profunda de les dinàmiques pròpies d'aquest territori, una vida d'amagat dels rius.

Què hem de fer, doncs? Per a l'especialista, no hi ha un antídot. La recerca ha d'anar dirigida a solucions complexes, innovadores i que integren a qui viu i treballa el territori i no pot ser una actuació local, sinó que s'ha d'implementar una mirada de conca. Les solucions hauran de començar a les capçaleres dels torrents i barrancs; creant zones de laminació. S'haurà de recuperar vegetació de ribera autòctona per a permetre alentir la velocitat de l'aigua i caldrà fer operacions hidràuliques que milloren el comportament de l'aigua en cas d'avingudes. Amb tot, matisa Mendoza, després de dos anys «hi ha cert consens tècnic en afirmar que davant casos tan excepcionals com el de 2024 — que amb el canvi climàtic poden donar-se cada vegada més extrems i de forma més freqüent— la solució hidràulica no serà suficient». «Cal repensar el model urbà i el model territorial i aprendre a conviure amb el risc», incideix.

Mendoza no dubta que les institucions estiguen fent tot el que està en la seua mà per recuperar els pobles i les comarques després de les grans inundacions, però qüestiona el tipus d'actuacions. Una de les més destacades, diu, és l'habilitació de parcs inundables metropolitans ubicats en sol no urbanitzat, «quan la majoria d'horta productiva ja funciona com un espai permeable, drenant». «Em preocupen les propostes en el sòl urbà i urbanitzable en un moment en el qual continuen damunt la taula projectes en zones inundables que no s'han aturat», adverteix, en la línia dels CLER i les entitats signants del decàleg per la justícia social i ambiental.

Per continuar vivint on vivim, manifesta, «hem d'aprendre a fer-ho en convivència amb l'aigua i no en contra d'ella». «Cal generar ciutats i pobles més permeables, entendre l'espai públic com una esponja i fer tot el lloc que puguem perquè passe l'aigua», aconsella. I sentència: «Hem de tornar-li l'espai que li hem robat. Hem de canviar de model».

La xarxa que naix de la diferència

Si alguna cosa ha canviat a les comarques afectades per la dana des de fa dos anys, remarca Moyano, és que s'ha fet comunitat. Una que no es conforma només amb les afinitats polítiques, sinó que es junta per necessitat, per un objectiu comú, el de salvar vides. «Els comitès ens organitzarem des de la necessitat. Vam trencar les fronteres organitzatives que teníem. No ens ajuntem per interessos ni afinitats, perquè per damunt de les ideologies està la necessitat i ací entra en acció la comunitat», destaca.

Tot i la diversitat del veïnat, l'activista insisteix: «És important que coneguem el nostre entorn, perquè la comunitat és bàsica per encarar l'emergència». «No és possible fer plans d'emergències sense comptar amb el veïnat, que és qui coneix qui està en risc, què necessita el seu veí i a qui ha de pujar a plantes altes si hi ha una inundació», indica. D'aquesta necessitat, naix, segons afirma, una demanda: «Ens hem de formar en matèria d'autoprotecció i ser els que puguem actuar en primeria instància quan els cossos d'emergència encara no han arribat».

Ara, reitera Moyano, s'obri l'oportunitat de repensar el model de territori que es vol. «I no volem que el criteri de la reconstrucció siga l'econòmic, volem que siga el de cuidar la vida i l'entorn on vivim». Mendoza hi coincideix: considera que els ajuntaments, la Generalitat Valenciana i l'executiu estatal haurien de fer tot el possible per fer partícips a les comunitats en el procés de recuperació perquè si alguna cosa s'està fent ara és assentar les bases de les comarques dels pròxims deu, quinze i vint anys. «La ciutadania que les habita té molt a dir al respecte», recalca.

Mentre els experts i les entitats arrelades al territori empenten cap a una direcció, el rumb del Consell és l'oposat. El Pla d'Acció Territorial sobre Prevenció del Risc d'Inundació (Patricova) al País Valencià — que data de 2003 i va ser revisat i modificat en 2015—, continua el seu curs d'aprovació amb una novetat significativa: l'ampliació d'un 60% de la superfície considerada inundable a les zones afectades per la dana. O dit d'una altra manera: se sembra més risc a unes zones que reclamen una reconstrucció diferent, sense que s'imposa la llei de les grues i de l'edificació. Perquè, al remat, les escenes de parlar per walkie-talkies siguen menys angoixants.

Alfafar, o com trossejar l'horta fins a aïllar-la

Miguel Ángel de los Ríos forma part de la Plataforma Salvem la Font Baixa d'Alfafar (Horta Sud), un grup de gent que lluita des de fa anys per evitar la construcció de més de 900 habitatges a un complex residencial privatiu a l'únic espai d'horta que queda sense edificar a la població metropolitana, situada a tocar de València.

Aquest projecte residencial duu anys sobre la taula al municipi, un dels més afectats per la dana i marcat per acollir grans espais comercials, com també un parc de naus que separen la pista de Silla del Parc Natural de l'Albufera cap a la mar. El PAI s'ha erigit en el símbol de l'amenaça del ciment a zones inundables, a les poques zones d'horta del maltractat sud metropolità. De fet, els CLER i Acció Ecologista Agró han engegat una campanya per salvar aquests camps. Ara bé, d'acord amb De los Ríos, aquesta alerta no és nova.

Aquest tros únic d'horta, segons Plataforma Salvem la Font Baixa d'Alfafar, ha quedat aïllat per construccions que s'han multiplicat durant els últims anys. L'objectiu, denuncien, era «trossejar» el territori a poc a poc perquè s'abandonara l'espai i mutara en un aparcament, una zona d'escombraries o un parc de gossos. Una vegada degradat, però, es planteja com a solució la seua urbanització.

«L'horta és un element mil·lenari i el Pla General d'Ordenació Urbana en vigor, si haguera estat aprovat avui, no haguera tirat endavant. Els plans no són estancs, es poden modificar, cal revisar les normes urbanístiques locals per protegir a la població», indica activista. Tot es resumeix en quin aspecte es prioritze a l'hora d'ordenar el territori. Les persones, com diu Rut Moyano, dels CLER, fa segles que habiten aquest territori i el que és més nou, són totes la resta d'infraestructures i construccions que ocupen bona part del sòl. Cal, com conclouen ambdós, repensar-ho.