Natza Farré: «L’arribada de l’heroïna va ser una hòstia per a la classe mitjana»

—Se’m fa inevitable preguntar, per què vas decidir fer este llibre?

—Mira, perquè… [dubta]. És bona pregunta. Tenia una necessitat interna d'explicar una història des d'un punt de vista que no s'ha tractat: el de la germana. Tenia aquesta cosa de ser la meva pròpia història, però també la història de moltíssima gent. Per tant, és una part de la història col·lectiva que s'ha tractat molt poc. Suposo que també necessitàvem la distància dels anys per poder parlar-ne d'aquesta manera. Tenia aquestes dues necessitats: trobar un buit literari sobre això i fer-ho des del punt de vista d'una germana, que trobo que som uns personatges secundaris als quals no se’ns fa gaire cas en general.

—Per què penses que està tan invisibilitzada la visió de les germanes en aquests casos?

—No en tinc ni idea, però si t'hi fixes, es parla poc realment de les relacions entre germans. Quan es parla de la família, es posa el focus en les relacions entre pares i fills. En canvi, de la relació entre germans se'n parla molt poc. Quan ets d'una família nombrosa com la meva, això encara té més pes perquè és un caos de personalitats. A més, hi ha un sentiment estrany que explico en el llibre: estàs davant d’una persona que no coneixes de res, però amb qui tens una relació molt estreta perquè és el teu germà i has de tenir un sentiment d’amor que resulta una mica forçat. Com pots estimar una persona que no coneixes? Són coses que et venen determinades en el moment que naixes: tens uns pares i uns germans, se suposa que els has d'estimar per naturalesa. Però quan et fas més gran, veus que això no surt per naturalesa. Et fa qüestionar moltes d'aquestes relacions. Ens han inculcat tant la idea de la família que sortir-ne veure-ho des d'un altre angle és com molt complicat.

—Creus que està un poc idealitzada la frase «la família es el primer»?

—A banda que la família és el gran tema literari per excel·lència —perquè dintre d’una casa ha de passar tot el que passa a la vida—, aquest concepte de la importància de la família que a més ara està tornant… Atenció, perquè a la família pot passar el millor, però també el pitjor del món. Amb les violències masclistes o les violacions, per exemple, la major part passen dintre de les famílies. Compte amb idealitzar el concepte de família, perquè per a molta gent la família és un infern.

—En el teu cas, el fet de tenir un germà addicte es va convertir en un infern?

—Totalment. Ho explico molt en el llibre, però al mateix temps he volgut explicar que així com hi havia moments molt difícils a dintre de família, també n’hi havia de molt bons, perquè la vida és una mica això: si estàs tota la vida vivint en un infern acabes per no viure. Per això hi ha una certa comèdia que estem una estona convivint. També va ser molt dur perquè es va allargar molt en el temps, no va ser una cosa curta. I clar, arriba un moment que tu també has de viure i has de triar el teu camí, no pots estar allà dintre tota l'estona. Però sí, hi va haver moments molt infernals.

—Parles del silenci dins de la família, per què creus que no es parla quan hi ha un problema així?

—Per vergonya, per culpabilitat, i per fracàs. Hi ha molts condicionants que tenen a veure amb aquesta situació. En aquella època no es parlava de res, era molt difícil perquè els sentiments i els problemes mentals es tractaven poquíssim. Pràcticament ningú anava al psicòleg ni feia teràpia: molt malament havies d'estar perquè t'hi portessin. Era el context d’una època en què la comunicació de les famílies era molt limitada. Això ha canviat, però amb els lectors del llibre me n'he adonat que aquest silenci persisteix: hi continua havent un sentiment de vergonya i de culpa. Vol dir que han passat els anys, però en realitat no hem superat moltes coses. I justament el fet de no haver parlat fins ara de tots aquests temes vol dir que a nosaltres mateixos també ens ha costat moltíssim. Jo personalment, he hagut de fer un treball interior molt profund per parlar-ne d'aquesta manera, has de deixar passar molt de temps.

—Creus que hi ha un estigma i es veuen les drogues com una cosa marginal que no pot passar a casa teua?

—Sí, això va passar molt als 80. Totes aquestes coses passaven als marges, i nosaltres érem una família de classe mitjana de l'Eixample de Barcelona que no estaven preparats per l'arribada de l'heroïna, cosa que li va passar a tota la classe mitjana i alta que va rebre aquesta hòstia. Això em sembla molt interessant des del punt de vista social, perquè et posa la situació que les nostres vides són molt semblants i les diferencia la capacitat adquisitiva. Això va ser una hòstia per la classe mitjana molt espectacular. Va fer que no se sabés reaccionar davant d'aquest problema, per la vergonya que allò no sortís a la llum: havies fet una carrera, havies arribat a algun lloc i era un fracàs total. Va ser molt devastador, sobretot pels que ho van viure al voltant. No calia dir-ho, però sabíem que d'allò no se'n podia parlar. Llavors tot això t'ho quedaves per a tu, entre nosaltres tampoc en parlàvem pràcticament. Aquest silenci per les persones que ho hem viscut, és molt devastador, et fa molt mal, perquè tu estàs amagant una sèrie de coses i tens una sèrie de vergonyes que ni són pròpiament teves, sinó que et venen donades.

«A la família pot passar el millor, però també el pitjor. Compte amb idealitzar el concepte de família, perquè per a molta gent la família és un infern»

—Hauries agraït que hi hagués informació per als familiars?

—Jo crec que avui en dia no falta informació, sinó molta gent documentada. La informació hi és i la tenim a l'abast. Quan jo era jove no teníem res a l'abast: ni xarxes, ni Internet, ni res i no podíem parlar amb el del costat que estava vivint exactament el mateix que tu. Els diaris no en parlaven, les revistes no en parlaven, és a dir, estaven molt més perduts. Ara hi ha un problema a l’hora de trobar la informació adequada o no fer-ne res d'aquesta informació, que aquesta és l'altra. Però jo avui en dia, quan a vegades sento gent jove que diuen «És que no tenim informació», penso: «No fotis, no fotis, tu no saps el que és viure sense informació, col·lega. Deixa de mirar TikToks i aquestes merdes que mires i informa't».

—En una carta del teu germà a ton pare, ell diu que «preferia parlar abans amb ell que amb un psicòleg d'eixos que no sap res». Ell sabia que estava malament?

—Sí. Jo suposo que al principi no, però des que jo tinc ús de raó, sí. Assumia totalment que estava enganxat i malament. Per això la mort del meu pare va modificar tant la família, perquè era una persona que ens feia de pilar tots els fills. Parlar amb el meu pare no era el mateix que parlar amb una persona desconeguda. Tot això són hipòtesis, perquè jo aquestes converses no les he tingut.
Entenc que amb el pas del temps, el tema de les addiccions s'ha treballat molt més en psiquiatria, s'han creat departaments que abans no hi eren. Tot això ha anat evolucionant. I, per tant, suposo que també per un sentiment de culpa, el meu germà necessitava més parlar amb el meu pare que amb una persona desconeguda. Però també li era molt difícil pels dos, tenir aquestes converses.

—Dius que «salvar la vida és moltes vegades sortir del teu cap». Creus que s'ha recorregut a les drogues per adormir aquests pensaments interiors, en un moment on anar al psicòleg no estava normalitzat?

—Les drogues compleixen la funció que compleixen per cadascú [riu]. Però jo soc de la mateixa família, també tinc molt el cap en funcionament permanent. És molt esgotador estar vivint amb caps que no paren, és molt esgotador. Quan parlem de drogues també parlem de les legals, de la gent que s’està prenent pastilles de tot tipus: hi ha una necessitat molt gran de sortir dels nostres propis caps i sobretot de viure d'una altra manera, perquè el que queda clar és que vivim de maneres que van molt en contra de nosaltres mateixos. El sistema està pensat per un funcionament productiu, però no per un funcionament natural. És evident que hi ha un problema molt gran, perquè en aquest país el consum de drogues legals és altíssim. Per tant es veu que sí, que hi ha un problema que no l'estem resolent i no anem a camí de resoldre'l.

—Crida moltíssim l'atenció que al llibre digues que les forces de l'Estat han sigut una peça clau per a la circulació de l’heroïna. No resulta irònic que els que han de protegir-nos són part del problema?

—Qualsevol sèrie avui en dia hi ha un poli implicat en alguna cosa. Això no s'ho inventen els guionistes, és la realitat. Aquest tipus de corrupció, igual que la corrupció política, es creen institucions per evitar problemes i són les mateixes institucions que creen el problema. És evident que si no hi hagués la convivència estructural d'institucions, tot el mercat de la droga es podria acabar molt més ràpidament. Hi ha un tema que tampoc hem resolt: la legalització de les drogues. Per què unes farmacèutiques poden distribuir drogues legalment? Aquest mercat negre acaba perjudicant moltíssima gent. Estem en un món molt perillós i la valentia personal de prendre coses que no saps ni d'on venen. A mi això sempre m'ha espantat, però jo també considero que a mi m'ha espantat perquè vinc d’on vinc.

—Penses que el teu germà va tindre una vida després del centre de desintoxicació?

—Sí, però clar, tot el que van ser aquells anys de l'heroïna queden marcats, el cervell i el cos. Això ja no t'ho treus i a més, amb tants anys i tanta joventut, això et queda. Ho va intentar i va tenir uns anys relativament bons. Però bons per a una persona que ja estava tocada, no per a una persona que surt de zero: no fas net, ningú fa net en aquesta història, jo tampoc. Ni la família ni ningú.

—En aquest llibre t’has pogut desprendre d’eixa culpa i ràbia que sentires?

—Sí, abans d'escriure el llibre. Soc capaç d'escriure el llibre i parlar de la ràbia, de la culpa, de l'odi, perquè ja me n'he després i he arribat a aquesta transició. Però jo aquest llibre amb la ràbia no l'hauria pogut escriure. No he fet teràpia amb el llibre, perquè ja havia fet tota la teràpia abans d’escriure’l: el que ofereixes és un obra. És personal i una història real, però podria ser una novel·la que jo m'hagués inventat documentant-me. No és un llibre d’autoajuda, però el que sí que fa —això ho he vist amb la majoria de lectors— és acompanyar-te, perquè tots aquests sentiments són els que han viscut, i et sents molt reconfortat quan algú et diu,«això ho hem viscut així». Però això és el que a mi m'ha passat en molts llibres que he llegit i dius: «Hòstia, doncs no estic sola, hi ha algú a no sé on que està sentint el mateix que jo». Jo m'he emocionat molt amb la reacció dels lectors, molt. Era conscient que això era una cosa col·lectiva, però ara n'he sigut molt més conscient.

—Com va rebre el llibre la teua família?

—Ho deixo molt clar des del principi: és la meva visió de la història. Sempre dic que el llibre parla des del meu punt de vista de germana petita, dels altres pràcticament jo no en dic res. Per tant, la meua família no és una família unida i hi ha reaccions que no les conec perquè no hi he parlat amb tothom. Però jo estic molt tranquil·la, no vaig demanar permís en cap moment. Tinc molt bona relació amb una germana, li ho vaig explicar. Em va dir: «Fes el que tu creguis que has de fer». La meua visió és diferent de la visió dels meus germans. A mi m'ha afectat molt aquesta història, suposo que a cadascú l’ha afectat a la seva manera, Per això, era important també explicar-la, perquè no era una cosa que hagués passat de puntetes, una cosa que em va machacar molt. He parlat dels morts, parlo del meu pare i del meu germà, amb els quals sí que crec que en puc parlar més perquè no es poden defensar. Perquè ja no n'hi ha, malauradament cap rèplica.