“Per molt que t'ho explique, no et podràs fer una idea. Es parla molt de Paiporta, però has de veure com està Algemesí”. Jesús Vila, treballador d'un centre de dia de la població, el Jaime Betí Camarasa, reitera aquesta idea en el trajecte de Xàtiva fins aquesta dotació, a primera hora del matí. Quan hi arribem, enfront hi ha un parell d'autobusos amb voluntaris. En un, es pot llegir el cartell “Murcia con Valencia”. Són persones quasi sempre joves, molt joves, fins i tot. Normalment ben equipats: les botes d'aigua, els guants i les mascaretes són imprescindibles per moure's per Algemesí, però també veurem molta gent amb calcer menys adient, amb els peus precàriament protegits de les infeccions amb plàstics.
Els dies precedents, coincidint amb el cap de setmana, l'onada solidària es va desbordar, amb milers de voluntaris. “Hauries d'haver vist la quantitat de gent que hi havia. Dilluns ens ajudaren en el centre uns sevillans que van veure el partit del Sevilla i, quan va acabar, agafarem en cotxe i es plantaren ací”, relata Vila. Entre els voluntaris i els treballadors i treballadores del centre s'ha fet molta faena, la instal·lació està lluny de poder funcionar encara però s'ha avançat molt. “El que veus no té res a veure a com estava els primers dies, però encara queda moltíssima faena per fer”, ens conta la directora, Sol Gavilán, en un dels pocs moments que no està al telèfon, solucionant tot tipus de qüestions.
Una de les coses que ha de fer és coordinar la presència del seu centre en el programa “59 segons” de Gemma Nierga. En el seu moment, producció d'aquest espai va veure un vídeo de com havia quedat la instal·lació després de la inundació. Ara, els han demanat un altre amb els progressos, mostrant quant s'ha treballat per endreçar un centre que dona servei a una setantena d'ancians. Ens oferim a enregistrar aquest segon vídeo. L'atenció als mitjans, en tot cas, és anecdòtica: hi ha desenes de problemes de tot tipus, com ara l'absència de llum. Almenys, corre l'aigua i es poden realitzar les tasques de neteja. La del centre i, també, la personal.
Entre els problemes pendents hi ha l'enorme baix del centre, ple de material de tot tipus. És el magatzem principal i es va inundar fins a dalt. Després de no poques gestiones, un camió de la Unitat Militar d'Emergències (UME) ha començat a extraure l'aigua. El nivell ha baixat, però la recuperació tardarà molt, encara. El centre, a més, ha aconseguit bombes auxiliars per accelerar un procés desesperadament lent. A banda d'això, cal continuar buidant el centre de tot el mobiliari i el material danyat: amb un carret d'hipermercat es traslladen impressores, documents, xicotets mobles i estris i objectes de tot tipus. Hi ha borses de bolquers eixugant-se al sol, per si eren salvables. Es decideix finalment llançar-les. El mur d'enfront, on hi ha un gimnàs, és el contenidor temporal. Però l'espai té límits: s'ha contactat amb un tractor amb remolc per buidar els mobles més voluminosos.
Paisatge després de la batalla
Mentre arriba el remolc, fem un recorregut per Algemesí. Al costat del Betí Camarasa hi ha una instal·lació municipal, l'Edifici Polivalent, que esdevé un dels centres de distribució d'aliments. I on es pot veure un nombrós contingent de l'exèrcit de terra. Cap al migdia, la cua per arreplegar queviures és considerable. Als solars contigus, la quantitat de fang acumulada és inconcebible. A prop, en un altre solar, hi ha les desenes d'automòbils que s'ha pogut apartar i tones d'escombraries. Sembla prometedor, fa la sensació que s'ha avançat molt en les tasques per desenrunar Algemesí. Quan accedim als carrers més cèntrics de la població veiem que no és així.
En la mesura que els carrers es fan estrets i comencen a abundar els edificis tradicionals de dues altures, combinats amb xicotets blocs de pisos, la visió es torna dantesca: cotxes amuntegats i destrossats, mobles, electrodomèstics, tot tipus d'estris apilats de qualsevol manera. Restes de vegetació arrossegada per l'aigua. I fang. Molt de fang, encara, el que hi havia i el que s'ha pogut traure de cases i baixos comercials, part d'un teixit riquíssim que corre ara un perill mortal.
Molt pocs comerciants han pogut reobrir, entre més un parell d'estancs, algun bar. Els danys econòmics són incalculables, literalment. Els danys humans, encara han de surar: arribem al pàrquing de la Plaça del Mercat, on es van trobar tres de les víctimes comptabilitzades. Però els veïns asseguren que s'han trobat més morts en altres pàrquings públics. “Tal vegada no tinguem tants morts com en Paiporta, però la destrucció és comparable”, assegura Jesús Vila, que ens fa de guia. Un dia abans del desastre, l'Ajuntament havia decretat que es cancel·laven les classes. Al centre de dia tampoc hi havia cap ancià ni treballador quan va arribar l'aigua.
Passem també per la Biblioteca Municipal d'Algemesí. El carrer està tallat, però el guàrdia civil que el controla l'accés ens deixa passar. Amb un posat angoixat, els treballadors van apilant els centenars de llibres fets malbé. Un 80 per cent dels fons de la biblioteca, asseguren. “Fes fotografies, per favor, tot açò s'ha de saber”, implora un dels treballadors. Hi ha autèntica aflicció en les seues paraules. Uns quants carrers més enllà, en l'emblemàtica Llibreria Samaruc, també es treballa, però els rostres són uns altres. “Hem tingut sort que sols ha entrat un poc d'aigua, les pèrdues no són grans”, explica Enri Polo, una de les llibreteres.
Altres, encara no saben ni què trobaran: un equip de Protecció Civil de Múrcia ajuda una parella oriental a alçar la persiana metàl·lica del seu xicotet comerç, deformada per l'aigua o per algun impacte. Certament, la sensació és que hi ha una presència consistent de professionals de la seguretat en el centre d'Algemesí, entre militars, protecció civil, guàrdies civils i policia local. També excavadores i grues per anar retirant, més que siga a poc a poc, els automòbils. De fet, els pocs cotxes que funcionen s'assenyalen amb un cartell, “Vehicle operatiu”, per no ser retirats. Perquè, enmig del caos, més d'un cotxe supervivent ha estat retirat.
Els automòbils són un entrebanc seriós, per la manera de taponar els carrers, però un altre problema greu és el dels residus provocats per la inundació. Als quals s'ha d'afegir el fem, dipositat pels veïns allà on hi havia contenidors. El fang put. El fem put. I aquesta flaire desagradable es barreja amb la dels nous residus. Ha eixit el sol, a més. La temperatura màxima ronda els 25 graus. Els bacteris, amb tota seguretat, comencen a campar. La mascareta es fa imprescindible. De no ser pel paisatge bèl·lic, semblaria que hem tornat a una pandèmia que ja sembla llunyana.
La resposta dels joves
Malparlar de les noves generacions és consubstancial a qualsevol època i indret del món. La ciutadania que viu en les zones afectades per les inundacions, tanmateix, mostra un agraïment infinit cap als joves. A Algemesí, els voluntaris estan per tot arreu del centre. Agranant, portant menjar o articles de primera necessitat als dependents. Hi ha colles d'amics, grups d'escoltes i col·lectius molt organitzats: durant el recorregut ens creuem amb un grup que porta samarretes de Caja de Ávila. Hi ha desenes de procedències diferents, però allò que els uneix és una naturalitat estranya en la manera d'actuar, de moure's, de coordinar-se, com si estigueren tota la vida ajudant en catàstrofes. Amb una convicció granítica.
Ens quedaria per veure una de les zones més devastades, la del barri del Raval, un nucli marginal que, una setmana després, denuncia una total desatenció dels canals oficials apenes compensada pels voluntaris. Però ha arribat el remolc i hem de tornar. És una bona notícia per al centre. I no és l'única: els treballadors i voluntaris que hi són no hauran de carregar els mobles sols, perquè una dotzena de xics i xiques, tots al voltant de la vintena, acompanyen el vehicle, per carregar allà on se'ls reclama. L'operació és ràpida i eficient: es desballesten els mobles i es carreguen en un temps més que raonable. Però cal anar amb compte: els mobles desmuntats tenen trampes: una xica es clava una tatxa en una bota. Per sort, no ha travessat el suficient com per arribar al peu. Tots els voluntaris haurien d'estar vacunats contra el tètanus. Quan marxa el remolc, els treballadors i treballadores acomiaden els joves amb la mà, enormement agraïts. És una escena emocionant.
La faena, tanmateix, continua. Pendents de trasllat, desenes de butaques que comencen a florir-se, per la humitat acumulada. I cal recuperar la llum: la sala del transformador, annexa a l'edifici, és oberta per l'electricista. Abans de posar-lo en marxa, s'ha traure per indicació del professional mig pam de fang acumulat quasi sec, compactat. Cada palada d'aquesta argila pesa un món. El voluntari que treballa de periodista pren consciència aleshores de com de feixuc, ardu i difícil està sent el treball de retirar el fang de les cases i els carrers. En acabar, hi ha premi: la màquina de cafè del centre ja funciona. Una xicoteta batalla més guanyada.
La lluita per recuperar la normalitat, en tot cas, acaba de començar. Una setmana després del desastre, Algemesí encara és territori devastat, una ciutat ocupada per les restes de la tragèdia. L'altra zona zero d'una DANA amb una capacitat inèdita de destrucció.