El 29 d'octubre del 2024 marcarà un abans i un després en la història del País Valencià. Mai en la història contemporània s'havia registrat un nombre tan alt de víctimes per una catàstrofe natural. La xifra oficial de morts de la riuada de l'any 1957 fou de 81. En la pantanada de Tous, en foren vuit.
La batussa política marca aquest primer aniversari. D'una banda, perquè la diligència de la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra està posant en evidència moltes de les negligències que es van cometre aquella jornada. D'una altra banda, perquè les noves revelacions sobre què va fer aquella vesprada Carlos Mazón incrementen la pressió sobre l'actual inquilí del Palau de la Generalitat.
La batussa política eclipsa, en tot cas, la veritat incòmoda que es va fer palesa aquell fatídic darrer dimarts d'octubre: que l'escalfament global està provocant episodis climàtics cada volta més extrems, també en el Mediterrani. O, cosa que és el mateix: que els científics que fa anys que advertien sobre aquesta fenomenologia —i els riscos que li eren inherents— tenien raó.
Les dades són inapel·lables: en l'estació meteorològica que AVAMET (Associació Valenciana de Meteorologia) té a Torís s'arreplegaren 771 litres per metre quadrat en 24 hores. És el segon registre més alt documentat al País Valencià, per darrere d'Oliva, on, entre el 3 i 4 de novembre de 1987, s'aplegaren 817 litres per metre quadrat. Els registres sí que foren de rècord en altres magnituds: 185 l/m³ en una hora, 621 l/m³ en sis i 720 l/m³ en 12. A Xiva el registre fou de 600 l/m³.
Un episodi de pluges «intenses, extenses i persistents» causada per una dana, en paraules de Jorge Tamayo, delegat territorial de l'Agència Estatal de Meteorologia. Un sistema convectiu que va generar un tren de tempestes estacionàries terra endins. Com una aixeta gegantina que deixa córrer des de primera hora del matí, sense fre.
El resultat van ser milions de litres d'aigua corrent terra avall, en una orografia de forts pendents. Al sud pel riu Magre; una mica més al nord, en direcció a l'Horta Sud, pel barranc de Poio i la resta de barrancs adjacents. Una «bomba de rellotgeria», segons Francisco Vallés, director del Laboratori d'Hidràulica de la Universitat Politècnica de València. En el punt de màxima mesura, el Poio va arribar a dur 3.200 metres cúbics d'aigua per segon.
Samira Khodayar: «La dana del 29-O va ser un espill de la nostra vulnerabilitat. Va ser un punt d'inflexió"
Una dada ajuda a entendre com fou d'extraordinària aquesta xifra: el Pla de gestió de riscos d'inundació preveia fins aleshores un registre màxim de 1.200 metres cúbics per segon, amb un període de retorn de cinc-cents anys. Més al sud, el pas dels mesos ha permès saber que la fúria de l'aigua d'aquell 29 d'octubre va provocar que el llit del Magre cresquera el 30%.
«Mai havia passat un fenomen d'aquesta magnitud», asseverava Teodoro Estrela, de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, aquest dimarts durant la jornada «Lliçons apreses després de la dana de València», organitzada per la Universitat de València.
«La dana del 29-O va ser un espill de la nostra vulnerabilitat. Va ser un punt d'inflexió», avisa Samira Khodayar, responsable del Centre d'Estudis Ambientals del Mediterrani, una organització que fa molts anys que investiga els canvis de patrons a la Mediterrània. «El canvi climàtic no genera fenòmens nous, sinó que intensifica els episodis més extrems. És, per tant, un amplificador dels fenòmens i un accelerador de vulnerabilitats, tant socials com econòmiques», alerta.
La temperatura del planeta s'ha incrementat en 1,7 graus des de l'etapa preindustrial. Paral·lelament, també mars i oceans s'han escalfat. Segons dades de Copernicus, entre els anys 1993 i 2022, la temperatura mitjana de la superfície de la Mediterrània ha crescut a un ritme aproximat de 0,034 graus per anys. En trenta anys, doncs, l'increment ha estat d'un grau.
Segons Copernicus, en els darrers trenta anys la temperatura de la Mediterrània s'ha incrementat un grau.
L'any 2024, va registrar una temperatura mitjana anual de 21,16 graus, xifra que representa una anomalia de + 1,55 graus respecte del període 1982-2015. «Aquest increment de temperatura té com a conseqüència una concentració de vapor d'aigua a l'atmosfera de rècord. Aquest vapor d'aigua és l'energia que cal per produir tempestes de gran potència com les del 29 d'octubre», explica Khodayar. El resultat és que la mar Mediterrània «deixa de ser un moderador climàtic per passar a ser un amplificador». Des de l'any 1950, el CEAM té registrats un total de 23 esdeveniments amb registres de més de 200 litres per metre quadrat. El 30% de tots ells han tingut lloc en la darrera dècada.
La manera com plou (de forma torrencial, amb intensitats molt fortes) és, a més, un problema per al funcionament dels sistemes hidràulics. «L'acceleració dels processos provoca que les conques no puguen treballar bé», explica Ana Camarasa, catedràtica de Geografia de la Universitat de València, que ha investigat durant anys el barranc de Poio. Les precipitacions intenses provoquen que l'aigua no filtre terra endins, amb la qual cosa corre per la superfície.
Això genera un doble problema: d'una banda, perquè no hi ha temps de drenar l'aigua i emmagatzemar-la en els aqüífers, que són els que ens proveeixen al llarg de l'any. D'una altra banda, perquè es generen escorrenties superficials d'un funcionament molt ràpid i amb molta capacitat d'arrossegar sediments. «Això ens deixa cada volta menys temps de reacció —avisa Camarasa—. Es produeix, en definitiva, una acceleració del cicle».
A això cal sumar, encara, l'artifització del sòl. O, cosa que és el mateix: la transformació a sòl urbanitzat de centenars de quilòmetres quadrats d'àrees que abans podien servir com a amortidors de les grans avingudes d'aigua. Aleshores, l'aigua reclama les seues escriptures. Ho sintetitzava aquest passat dilluns Francesca Segura, catedràtica de Geografia de la Universitat de València, en una jornada sobre la dana organitzada a la Universitat Politècnica de València: «En els informatius solen dir: "Els carrers s'han convertit en barrancs". En realitat, el que ha passat ha sigut que hem posat carrers on abans hi havia barrancs». La toponímia, de fet, ens sol donar pistes: la Rambleta, el Barranquet, el Salt d'Aigua... «Quan la natura vol utilitzar les seues vies d'evacuació —explica Ana Camarasa—, busca el seu caixer. I si no el troba, recorre al seu paleodrenatge, és a dir, als antics sistemes de drenatge».
Davant d'aquesta nova i incòmoda realitat, doncs, els especialistes aposten per la prudència. «Ens calen plantejaments i infraestructures que reduïsquen l'exposició, la vulnerabilitat i la perillositat», adverteix Teodoro Estrela, en nom de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. També, revisar tots els plans de riscos i perills fins ara vigents en relació amb les zones inundables. Tots van saltar pels aires ara fa un any, quan la llengua de fang va engolir-se més dos centenars de persones.
Per a Samira Khodayar, el problema és que «sabem molt, però encara actuem poc». Les claus són, a parer seu, anticipar, adaptar, comunicar i col·laborar. «Ens cal finançar resiliència, no desastres. Al capdavall, els desastres no són ni naturals ni inevitables. La resiliència es construeix amb coherència, aplicant el que ja sabem i actuant en conseqüència». Perquè la veritat incòmoda de l'escalfament global ja no és una pel·lícula distòpica d'un diumenge de sobretaula, sinó una realitat.
LES PREVISIONS DESBORDADES
Un estudi del Centre de Política de Sòl i Valoracions (CPSV) de la Universitat Politècnica de Catalunya - BarcelonaTech (UPC) indica que les precipitacions extremes registrades durant la dana del 29 d'octubre de 2024 a València —que van provocar 229 víctimes mortals i greus pèrdues econòmiques— podrien tenir un període de retorn de només 47 anys, i no de 500 com s'havia estimat inicialment.
L'estudi del CPSV de la UPC, liderat pels professors Blanca Arellano i Josep Roca, de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), analitza les causes i els efectes de les inundacions extremes produïdes fa un any a la província de València i estima si les danes són cada cop més freqüents i intenses. Ens enfrontem a un mega esdeveniment sense precedents o es pot considerar, fins a cert punt, una situació normal? En aquest cas, en quina freqüència (el que tècnicament s'anomena període de retorn) i intensitat es poden produir precipitacions extremes a la façana mediterrània?
Segons les anàlisis elaborades a partir de les sèries de 350 estacions meteorològiques d'AEMET, el volum de pluja registrat el 29 d'octubre de 2024 —710,8 mm en 24 hores— no és un fenomen excepcional únic, sinó un esdeveniment amb una probabilitat significativa de repetir-se. En escenaris de retorn a 500 anys, les precipitacions podrien superar els 1.600 mm en un dia, el doble del valor actualment considerat per la cartografia oficial.
Els autors de l'estudi manifesten la necessitat de revisar els actuals mapes oficials de zones inundables i dels plans urbanístics valencians per prevenir desastres d'aquesta magnitud. «Les dades indiquen que les pluges extremes al litoral valencià podrien ser molt més freqüents i intenses del que preveuen els models actuals. Cal una revisió urgent de la cartografia i del planejament urbanístic», afirmen els professors Blanca Arellano i Josep Roca Caldera, coautors del treball, que indiquen que cada cinquanta anys es preveu una pluja excepcional i cada dos o tres anys, una pluja realment torrencial.