La infància d’Àngel Blay va transcórrer marcada per la riuada de València. Veí aleshores de Quart de Poblet, un municipi apegat al riu Túria i enclavat a la comarca de l’Horta Sud, atresora a la seua memòria relats d’aquella època: «Vaig néixer, justament, l’any 1957, quan es va produir aquella catàstrofe, i recorde com la riuada impregnava les converses a la família, al carrer». Aquella inundació va produir un trama col·lectiu a diferents generacions. No sols pel prop d’un centenar de morts oficials que s’hi van registrar, sinó per la virulència amb la qual va arrasar la capital valenciana i algunes poblacions de la seua incipient corona metropolitana. La riuada va empentar les autoritats franquistes al desviament del vell llit del Túria cap al sud de la ciutat, una infraestructura que va ser pagada pels valencians a través d’impostos especials i segells postals.
Àngel, actualment resident a la veïna Aldaia i ja apropant-se a la setantena, no pensava mai que podria viure un desastre d’aquella magnitud. «Qui s’esperava que un dimarts de finals d’octubre es produïra una avinguda d’aigua tan forta?», es pregunta en un dels seus descansos per retirar un fang que s’ha convertit en símbol d’aquesta solsida fluvial, d’un torrent que ha submergit l’Horta Sud en un paisatge apocalíptic, propi d’una distopia cinematogràfica. Un desbordament de l’anomenat barranc del Poio que ha negat una comarca ja castigada, habitacle de gent treballadora i de migrants d’arreu de l’Estat espanyol, i també del món. El sud de la València metropolitana. El patí d’infraestructures de la capital.
No importava que passejares per Catarroja, Picanya, Llocnou de la Corona, Alfafar, Massanassa, Benetússer, Sedaví, Paiporta o Aldaia. Tampoc pel barri més humil de Torrent, l’oblidat Xenillet. L’estampa dels seus carrers era calcada en els dies posteriors a una dana agreujada pel canvi climàtic i la imprudència de les autoritats valencianes: cotxes amuntegats, comerços destrossats, records xopats, intimitats a la intempèrie, somnis truncats, dols inhumans, nervis descontrolats i un asfalt ocultat per un marró viscós, metàfora d’un país enfangat. Tots els carrers havien adoptat el nom de la devastació i la desolació, i la desesperació abundava a portals i balcons.
«Encara estic en xoc», reconeix Mariló Gradolí, veïna de Catarroja. Han passat vuit dies d’ençà d’aquella vesprada de Halloween anticipat del dimarts 29 d’octubre i el seu barri encara està farcit de bosses de brossa, mobles podrits i fang de mutació a tarquim. «Hi ha carrers que, per fi, han començat a netejar-se, però hi ha altres que continuen en una situació delicada. Ja hi ha rates, fa una olor insuportable i la gent està inquieta perquè l’escenari no és gens salubre», critica. La mascareta i els guants s’han convertit en eines de prevenció indispensables a infeccions i bacteris. Les deixalles s’amuntonen fins al punt que quan han passat camions de la brossa, s’han aplaudit com si es tractara d’un gol del València CF a la final a la Lliga de Campions.
Se sent atrapada en un cercle viciós, del qual només podria eixir amb la intervenció de la maquinària pesant. «Retires el fang i, de nou, s’embruta. Necessitem una resposta ràpida», demana amb la ment paint com l’aigua va arrancar els seus records fotogràfics i va embrutar el seu vestuari fins a convertir-lo en inservible. La seua nevera, l’assecadora de la roba, els estalvis transformats en mobles. Tot està perdut. «Hem de donar les gràcies perquè a la família tots estem bé. Al carrer de darrere, una dona no ho ha pogut contar», expressa.
És el sentiment que impera. La frase més repetida entre els veïns. A la Torre, l’únic barri devastat pel temporal de la ciutat de València, no hi havia conversa al carrer que no s’engegara amb un: «Tots bé?». «Ho puc contar i, a més, només he perdut el cotxe. Tinc germans que s’han quedat sense res i que han perdut els seus negocis, i veïns que tenen nebots desapareguts», narra Maria Carmen Torres, resident a Catarroja. La tragèdia de la dana és esgarrifadora: abasta els dos centenars de víctimes mortals i el nombre de desapareguts està pels volts de la setantena. Les actualitzacions de morts dels primers dies evocaven les dramàtiques jornades de l’emergència sanitària de la covid-19.
Un monstre d’aigua viscosa
El portal encara ostenta les ferides del desastre. El sòl està apegalós i una marca marró supera de llarg el metre d’alçada. «Mira, mira. Fins ací va arribar l’aigua el dimarts del desbordament del barranc», assenyala amb el seu bastó Perpetuo Ruiz, una persona d’avançada edat de Paiporta. La marca de l’aigua assoleix el metre i vuitanta-set centímetres en altres contrades de la població. Vestit amb una jaqueta verda, una camisa quadrejada que sobresurt pel coll i uns texans blaus, contempla un escenari de guerra. El calendari del mòbil indica que han transcorregut quatre dies d’ençà de la catàstrofe, i l’estampa continua sent un malson. Els veïns no tenen prou mans i graneres per a retirar un fang que alterna amb les deixalles i un aparador d’interiorisme de la destrossa.
Des de l’escaló de l’entrada a la finca, rebobina fins al dimarts 29 d’octubre, el dia D de la riuada esfereïdora del 2024: «La policia va aparèixer vociferant pel carrer. “Que ve l’aigua, que ve l’aigua”, repetia. Però fou avisar i, al moment, l’aigua ja inundava el carrer. Baixava tan forta que va arrossegar el cotxe de policia i els agents van haver d’eixir com pogueren per evitar l’ofegament». Al final del carrer, segons apunta amb el seu gaiato, «està el cotxe de policia tot destrossat». «La nit del dimarts va ser molt dura emocionalment. Veies com els cotxes xocaven amb tot i la gent moria. Se sentien els crits de la gent demanat auxili abans d’ofegar-se», esborrona Maite Donet, directora del col·legi públic Ausiàs March de Paiporta.
La barrancada va sobtar el matrimoni de José Manuel i Maite al seu pis tercer de Benetússer. L’adeu de la llum va ser el tret de sortida. El drama vindria vestit en forma de llengua aquàtica. «Va ser com una onada de la mar», explica Maite. Mentre sonava l’alarma de prevenció enviada per la Generalitat Valenciana, aquesta parella i la seua filla Maria, de 17 anys, restaven incrèdules al terror que contemplaven des de la finestra: «Molta gent va eixir del cotxe quan van veure que s’acumulava l’aigua. Què els va passar després? No ho sabem», s’esgarrifa Maria des del carrer de Nostra Senyora dels Socors. Una broma massa macabra.
L’alarma enviada pel Govern valencià del PP als mòbils dels habitants de les comarques de València va sonar tard. En aquell moment, ja hi havia milers de persones atrapades als polígons industrials, a les carreteres després d’eixir de la feina o als carrers intentant salvar el cotxe, una decisió habitualment fatal quan hi ha risc d’avinguda d’aigua torrencial. «Vam cridar desenes de vegades al 112 per avisar de la situació i mai no ens agafaren el telèfon. Estic molt indignada com s’ha gestionat aquesta crisi. Què feia la gent treballant amb normalitat quan hi havia un avís roig d’AEMET?», diu Ramona, anestesista de l’Hospital de la Ribera i veïna de Catarroja.
«A mesura que pujava l’aigua, vam començar a sentir crits d’auxili», tèrcia Rafael Nazan, habitant del barri d’Orba d’Alfafar, popularment conegut com a Parc Alcosa, una barriada d’habitatges de protecció oficial coneguda pels seus moviments de resistència. Nazan conta que van salvar diverses persones grans en aquell dimarts de malson: «Entre quatre i amb cadires, les vam pujar a la primera planta». «Un home que estava al llit va estar a punt d’ofegar-se. El vam salvar de miracle», sospira amb «una tristesa que és difícil d’explicar».
Javier Ribes, veí de Paiporta, encara dona gràcies amb la mirada perduda. Beu una cervesa junt amb el seu amic Fabián de la Fuente. Ambdós han fet un descans per traure el fang i la merda d’un baix que ha quedat absolutament inundat. S’han trobat dues birres intactes i decideixen, després de quatre dies de sobreviure com a robots, de funcionar al pilot automàtic, desconnectar. Això sí, en cas que aquest verb es puga conjugar. Ribes va salvar-se de morir ofegat a la fàbrica perquè la força de l’aigua va tombar l’altra paret i el torrent va sortir de la nau. De la Fuente va refugiar-se al terrat d’un bar després de quedar-se incomunicat al polígon de Riba-roja (Camp de Túria).
Paiporta, capital de la desolació
La tornada a Paiporta va ser horrorosa. «Era una ciutat fantasma, amb cotxes damunt d’altres i fang per tot arreu», radiografia Ribes. El municipi, que acumula 62 morts dels dos centenars que ha deixat, de moment, la dana, és la capital de la desolació. «Quan estava ja en Paiporta...», diu De la Fuente sense acabar la frase, però indicant amb els ulls aquella mena de terreny postbèl·lic. «Podem dir que estem vius», esbufega. Perquè a Paiporta tothom ha tingut contacte amb la dalla de la innombrable en els dies posteriors a la catàstrofe. «Allà, en aquell racó, va morir una amiga de la meua filla», indica Ruiz, de nou, amb el seu gaiato.
«No ens podem queixar: estem vius», intenta animar-se el llaurador Antonio Gisbert, amb la camisa plena de fang, amb els ulls cansats de treballar i de trobar-se desemparat per l’Administració pública quan feia cinc dies de la desfeta: «L’endemà era un caos i, en certa manera, ho continua sent. Aquella imatge del poble arrasat, amb persones mortes pel carrer, és inesborrable. Tots tenim al poble coneguts, familiars o amics que s’han mort. En el meu cas, he perdut un cosí germà de ma mare, i dos amics meus s’han quedat sense el xiquet i la seua dona».
La tristesa fa mans i mànegues amb la ràbia, amb el malestar. «On està l’exèrcit?», és la pregunta més recurrent quan quedava poc per complir-se una setmana del desastre. Paiporta és, quatre dies després de la desfeta, un bullir de cotxes, una exhibició de tots els colors del verd, però la sensació de la gent és que només l’exèrcit de voluntaris hi actua per netejar cases i carrers. Vaguen sovint com ànima en pena, oferint ajuda, víctimes de la desorganització. Però són els que proporcionen medicaments, menjar i calmen la set en uns pobles amb dies sense aigua potable, llum i amb poca cobertura.
«Qui està repartint l’aigua? Ho està fent l’UME? O són els particulars?», interromp Gisbert per exemplificar la falta d’assistència. «Ací hauria d’estar l’exèrcit treballant amb la seua maquinària, però els únics que estem són els veïns i la gent, com ara uns amics que van vindre amb els tractors», critica. Abans de fer l’últim glop i de tornar per la granera, Ribes comparteix diagnòstic: «Gràcies a la solidaritat de la gent, estem sobrevivint». L’onada de voluntaris és la cara amable de la dana. La dolenta són els saquejos dels primers dies. «No van ser anecdòtics», afirma un agent de la Guàrdia Civil.
Pols i malestar
A pocs quilòmetres, al barri de la Torre de València, la sensació és la mateixa. A pesar de pertànyer a la capital valenciana, «les administracions no han estat ni per a preguntar qui s’ha quedat sense casa», retrau Jèssica Morellà, que ha perdut la roba, el vehicle i, el més probable, la seua feina a Paiporta. La queixa per la falta d’intervenció de les administracions va tenir el seu punt àlgid amb el llançament de fang al president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez; al cap del Consell, Carlos Mazón, i al monarca espanyol Felip VI en la seua visita a Paiporta. Era el reflex d’un malestar de risc antipolític i d’exaltació del lema «Només el poble salva el poble», amb l’amenaça d’instrumentalització de l’extrema dreta.
La indignació i la solitud es prolonguen en aquells indrets més abandonats. Si els edificis del barri del Xenillet de Torrent estaven en estat precari, la riuada ha deixat les cases més properes al barranc quasi en ruïnes. «Tinc una triple indignació: per l’avís del Govern valencià que vam rebre quan ja feia dues hores de la inundació; per la falta de pedagogia de com actuar enfront d’aquestes situacions, atès que s’haurien de copiar els protocols dels nord-americans amb els huracans, i perquè Catarroja continua com si fora l’endemà. El fang persisteix perquè s’estan buidant ara els garatges, i encara hi ha cotxes en piles i merda per tot arreu», denuncia Maria Carmen Torres, quan ja han passat pràcticament deu dies de la catàstrofe.
«Estem abandonats. Vivim en el dia de la marmota: t’alces, guaites i està tot igual», subratlla visiblement molesta. En altres poblacions, en altres carrers, especialment a les avingudes principals dels municipis, el fang ha disminuït i, fins i tot, hi ha clarianes que mostren l’asfalt. «Ens queden mesos i mesos de treball. Es fa molt complicat pensar en cap normalitat quan tots els comerços estan destrossats», reflexiona María José Cortijo, de Paiporta. «Ací no hi ha horitzó!», exclama indignada María José Alcón, veïna de granera en la neteja d’un carrer allunyat del barranc que va desbordar-se de Paiporta, d’un llit enorme que els veïns mai van veure acumular tanta i tanta aigua.
El futur ara està impregnat pel fang i la destrossa, per la pols terrosa i la devastació econòmica. «M’agrada ser optimista. Pense que els valencians, amb aquest caràcter de renàixer de les cendres que demostrem any rere any amb les Falles, podem amb les adversitats», confia Blay mentre no s’atura a recuperar el seu taller de ventalls, una artesania quasi única a Europa. Per les seues mans, de fet, encara passen ventalls per reparar de la riuada del 1957. Si aquella devastació va marcar els primers anys de la seua vida, ben segur que el seu fill, resident a Alfafar, no oblidarà, com cap altre habitant de l’Horta Sud, la terrible barrancada d’octubre del 2024. •