Explica Alfred Ramos que mai no havia sentit un soroll com el que feia el barranc de Xiva la vesprada del 29 d’octubre. Ell viu a Picanya, a tocar del llit d’aquest accident geogràfic. «Era un rum-rum terrible, molt fort. Arrossegava cotxes, contenidors, de tot». La força del torrent va rebentar-li la porta del garatge i l’aigua ho va assolar tot, sense compassió. Va estar a dos graons d’arribar a la primera planta, on Alfred i la seua dona es resguardaven, amb l’ai al cor. Els baixos, de quasi seixanta metres quadrats, quedaren negats. El cotxe submergit i inutilitzable. «Vam passar por, sí, molta por», explica Alfred després d’una setmana retirant fang i llançant objectes i mobles.
Que el barranc del Poio (també conegut com de Xiva o de Torrent), habitualment eixut podia esdevenir ferotge, és quelcom que Alfred sap bé. Al capdavall, qualsevol que conega una mica la geografia de l’Horta Sud ho sap. I Alfred, el qual, a més de ser un reconegut investigador en el camp de la història de l’ensenyament, ha estat president de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud (Ideco) entre 2016 i 2022, sap bona cosa del terreny que trepitja. Sap que l’horta sud —com la nord— és la planura al·luvial del riu Túria i és, a més, travessada per barrancs que condueixen l’aigua des de l’interior cap a la costa. I que els barrancs que travessen la comarca, d’aparença innocent, poden esdevenir, a voltes, mortífers. Alfred, com molts altres, no imaginava fins a quin punt això podia ser cert. Sis veïns de Picanya han mort per la crescuda del Poio.
En conseqüència, aquests dies no para de pegar-li voltes a allò que s’hauria d’haver fet i no es va fer. Pensa, en primer lloc, en la inoperància dels gestors públics per activar els avisos pertinents. Però pensa, també, en el pla «Adequació ambiental i drenatge de la conca del Poio vessant a l’Albufera», que hauria permès desaiguar l’aigua del barranc cap al nou llit del riu Túria, un pla presentat per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer l’any 2006. Divuit anys han passat d’aquella data, sense que cap de les intervencions previstes no s’haja executat. Probablement, no hauria evitat la torrentera, però hauria minvat la capacitat destructora que va desplegar el dimarts 29 d’octubre. «És inexplicable que, tot i existir el projecte des de fa quasi dues dècades, no s’haja executat ni una obra», lamenta.
Alfred Ramos rumia també sobre la idiosincràsia d’una comarca que en els últims seixanta anys ha experimentat una transformació paisatgística, demogràfica i econòmica brutal. Probablement, una de les més accentuades de tot el País Valencià. «En unes poques generacions s’ha passat de ser una comarca d’horta i amb unes poques indústries a ser una comarca de vint municipis que concentra més de 400.000 habitants. Això significa més població que la província de Sòria o Segòvia. En una superfície relativament menuda es concentren molts habitatges, la línia de Rodalies, d’AVE, autovies i molts centres logístics i industrials. Ens cal revisar-ho tot i fer una proposta viable per a tota la comarca», exposa Ramos.
El Pla Sud que oblidà el sud
Perquè l’allau de fang que des dels 29 d’octubre ha soterrat l’Horta Sud ha servit també per fer emergir el vell greuge d’una comarca a tocar de la capital que ha vist com la ciutat —València— s’encimbellava a l’edèn de les destinacions europees mentre li centrifugava les externalitats negatives. El catàleg de greuges és gran, començant pels estrictament fluvials.
Perquè si bé durant aquests dies molts mitjans han insistit a posar en relleu la importància de la construcció del nou llit del Túria per evitar la inundació de València, pràcticament ningú no ha reparat en l’efecte que aquest va tindre per als nuclis del sud. El popularment conegut com a Pla Sud, aprovat l’any 1961 —després de la riuà de 1957, que va afectar també tot l’Horta Nord i Sud— va suposar el desviament del Túria des de Quart de Poblet fins a la mar mitjançant la construcció d’un curs artificial de formigó i pedra d’escullera de 12,6 quilòmetres de llargària. El nou llit del Túria i, de forma paral·lela, la construcció de la V-30 van suposar la desaparició de 350 hectàrees d’horta productiva als termes de Quart, Mislata, Xirivella i València.
F.Martínez: "València ha fet de l’Horta Sud una comarca satèl·lit on ha externalitzat tot allò que li molestava".
L’obra, que en principi preveia donar solucions a les barrancades al sud i al nord de València, fou sufragada majoritàriament per la ciutat i pels municipis de la conurbació, a còpia d’incrementar els pressupostos municipals i aplicant impostos especials durant gairebé una dècada. Tanmateix, les intervencions previstes al barranc del Poio i al del Carraixet mai no es dugueren a terme, a pesar que les seues avingudes eren tan habituals com les del Túria.
«El nostre és un exemple de com s’ha anat gestant una comarca que ha esdevingut complementària i, alhora, subordinada a les necessitats de València», explica Francesc Martínez, investigador local, periodista i president de l’Ideco entre 2011 i 2015. Martínez és, a més a més, autor d’Aigües de fang: Riuades d’Albal i la comarca de l’Horta (1864-1957), un llibre en què s’explica la recurrència d’aquests fenòmens en la comarca que ara acapara tots els titulars.
«Es podria parlar de l’Horta Sud com una comarca subalterna. No volem ser una comarca satèl·lit a València, però València ha fet de l’Horta Sud una comarca satèl·lit on ha externalitzat tot allò que li molestava. Les infraestructures al servei de la ciutat s’han fet a costa d’arrasar trossos d’horta, separar poblacions i, d’alguna manera, crear el desgavell urbanístic que tenim ara —es queixa—. Que cal fer un AVE? Es fa a costa d’Aldaia, Picanya, Torrent, Alcàsser i Silla. S’arrasen 480 hectàrees d’horta i no passa res de res. Que cal ampliar l’N-III? Doncs, endavant!».
Mirada ampla
Si alguna cosa remarquen aquests dies els investigadors comarcals, és que, si bé la catàstrofe d’aquests dies és fruit d’un còctel de factors (la climatologia, l’orografia i la imperícia política), tampoc no s’ha de negligir la sempiterna incapacitat d’articular unes polítiques de gestió del territori en l’àmbit metropolità. És a dir, polítiques capaces d’articular la capital amb els municipis que l’envolten.
Ho diu amb claredat el catedràtic emèrit de geografia humana de la Universitat de València, Joan Romero, en el llibre Metrópolis sin gobierno: La anomalía española en Europa: al País Valencià, escriu, «ha mancat un enfocament estratègic, voluntat política i l’impuls d’un pla estratègic metropolità capaç de superar les visions i plans sectorials i amb capacitat per integrar les polítiques en visions més globals (...) Amb independència de la composició de governs i del cicle polític, podria inclús parlar-se d’absència de voluntat política i de cultura metropolitana; d’un cert fracàs col·lectiu; i de “dimissió” dels actors polítics concernits a l’hora d’impulsar una agenda metropolitana coherent i consistent». El perjudici d’aquesta manca de perspectiva estratègica se l’han endut, sobretot, els municipis que envolten el cap i casal.
Per entendre tot plegat, en tot cas, cal rebobinar en el temps. Perquè a la dècada dels seixanta, i al caliu del desenvolupisme, la ciutat de València primer i la seua àrea metropolitana, després, van experimentar l’arribada d’onades migratòries consecutives, procedents d’altres punts de l’Estat. Fou un procés que, en molts casos, va derivar en ràpids desenvolupaments urbanístics per donar cobertura a aquella gernació, a voltes en condicions força penoses.
J.Romero: "Ha mancat un enfocament estratègic, voluntat política i l’impuls d’un pla estratègic metropolità".
L’urbanisme estava aleshores gestionat a través de la Corporació Administrativa Gran València, un organisme creat el 1945 per la dictadura —no només a València, sinó també a Madrid, Barcelona i Bilbao— amb el qual en teoria es pretenia donar una visió metropolitana. Només en teoria, però.
«La Corporació Administrativa Gran València, que va estar funcionant des de 1945 fins a 1982, agrupava València i trenta municipis de l’Horta Nord i Sud. Tots aquests municipis estaven supeditats al Pla general d’ordenació urbana de València. I què va fer València? Ordenar aquests municipis segons les necessitats de la capital», explica Francesc Martínez, que considera que és d’aquest punt que «arranca el desgavell urbanístic» de la comarca. «Davant d’una absència de plans d’ordenació propis, bastants municipis de l’Horta Sud experimentaren un creixement desordenat». Quan el 1982 es desmantellà la Corporació i es retornaren les competències urbanístiques als ajuntaments, la comarca sumava al voltant de 342.000 habitants.
Del campanar al polígon
El 1986 la Generalitat Valenciana va crear el Consell Metropolità de l’Horta, que, en teoria, coordinava els plans d’ordenació municipals, si bé va cenyir-se a gestionar els àmbits de tractament d’aigües i de residus. Al capdavall, ni els municipis tenien interès a cedir parcel·les de la seua competència ni els successius governs valencians van agafar el bou per les banyes. El resultat va ser creixements residencials a tort i dret, i la juxtaposició de polígons industrials i centres logístics amb què els ajuntaments alimenten les seues arques municipals.
«El nostre principal problema ha sigut que s’ha fet molta política de campanar, sense que haja existit coordinació amb la Conselleria —exposa Francesc Martínez—. També, en aquest sentit, crec que hem tingut un problema d’identitat metropolitana. Tenim el Consell Metropolità de l’Horta, que gestiona els residus i el cicle integral de l’aigua, però que no té cap competència en urbanisme. En altres territoris hi ha entitats metropolitanes que coordinen els planejaments urbanístics: on es posa un polígon industrial? On una zona logística? Perquè, al remat, cadascú va a la seua i ens acabem perjudicant els uns als altres».
Paral·lelament a tot aquest creixement, s’ha produït un gran desplegament de vies de comunicació que rompen, en una mesura o altra, el territori: l’AP-7, l’A-7; la V-31, la V-30, la CV-33, el ferrocarril que uneix València amb el sud i les comarques centrals... A totes elles es va sumar, des de principis de mil·lenni, la plataforma per connectar València i Madrid a través de l’alta velocitat, una proposta que desfermà el rebuig de la comarca.
De res no va servir la creació d’una plataforma contrària, ni la presentació d’al·legacions per part de diverses entitats representatives de la comarca. Els dos trams que acabaren afectant aquest territori arrasaren 200 hectàrees de terra agrícola i han esdevingut un mur paisatgístic. «De nou, amb l’AVE, es va imposar l’atàvica concepció política que veu l’Horta Sud com un barri suburbial de València i que subordina el progrés a l’economia especulativa», escriu Francesc Martínez, al llibre Fundació Horta Sud (1972-2002). A aquesta massiva ocupació del territori, caldria sumar-hi encara els nombrosos polígons industrials i logístics, així com centres comercials que han anat florint com clapes i generen una alta mobilitat en tota l’àrea metropolitana.
«El que ha succeït hauria de dur-nos a una reflexió a propòsit de la gestió que s’ha fet en la zona —opina Alfred Ramos—. Ens cal repensar-ho tot. Fins ara s’ha mirat el territori de forma parcial, però ens cal una perspectiva global, harmonitzada».
Per a Luis del Romero, que és professor de geografia a la Universitat de València, veí de la comarca, a més d’autor d’Aproximació geogràfica a l’estudi del barranc de Torrent-Xiva, la catàstrofe del 29 d’octubre hauria de representar un punt d’inflexió. «Ens cal replantejar els usos del sòl i la planificació urbanística. Amb la recurrència d’avingudes que hi ha, no té trellat tornar a ocupar determinats llocs. No és cap sorpresa que s’haja inundat el Centre Comercial Bonaire, en una zona clarament inundable on desemboquen barrancs. El que ha passat certifica que el canvi climàtic ja està ací; ja hem col·lapsat, i és possible que en menys de cinquanta anys tornem a tindre episodis d’aquest tipus», diu.
Ara, doncs, cal arremangar-se. Però quan els carrers estiguen nets, caldrà seure i repensar cap on vol caminar l’àrea metropolitana de València i del braç de qui vol fer-ho.
L'HORTA VENECIANA
Tot i que la virulència d’aquesta darrera inundació ha agafat quasi tothom per sorpresa, la perillositat dels barrancs que travessen l’Horta Sud és present en l’imaginari col·lectiu, almenys de les generacions més grans. Segons explica Francesc Martínez a Aigües de fang, aquests fenòmens han estat reiteratius. Pascual Madoz ja referia una gran avinguda d'aigua l'any 1775. "Va causar moltíssimes desgràcies a Xiva, en sorprendre a mitja nit als veïns (...) Va assolar un nombre considerable d'edificis, tot escampant al llarg de més de dues llegües les tristes despulles i els cadàvers dels pobres que no van poder evitar la mort".
Només entre 1864 i 1897, cinc riuades del Túria van afectar també els municipis de l’Horta. L’anomenada riuada de Sant Carles de 1864, provocada pel desbordament del Túria, però també del barranc de Xiva i el de Picassent, va assolar 170 habitatges del barri de les Barraques de Catarroja. Igualment important va ser la riuada de 1897, que provocà el desbordament del riu Túria i dels barrancs del Carraixet i de Xiva, entre els dies 4 i 10 d'octubre.
La riuà de 1957 va afectar la pràctica totalitat dels municipis de l’Horta Sud, però, tanmateix, els homes foren cridats a col·laborar en la retirada del fang que s’acumulava a la ciutat. 2.698 famílies de la comarca van resultar damnificades.