Eusebi Ayensa. El bell viatge. Kavafis a la cultura catalana. Tres i Quatre
El mite d'Ítaca plana sobre la cultura catalana més que sobre qualsevol altra. Eusebi Ayensa descobreix que els ressons màgics d'aquella destinació no provenen només de Lluís Llach. Kavafis ja va conquerir Carles Riba i molts lectors abans que la música del de Verges, però Llach el va sembrar en la memòria col·lectiva i molt especialment en la poètica, des de Maria Àngels Anglada a Enric Sòria.
Núria Cadenes. Qui salva una vida. Proa.
Núria Cadenes, l’escriptora nascuda a Barcelona l’any 1970, s’adjudicava el Premi Proa amb una història familiar que no havia exhumat i literaturitzat fins ara, la d’un grapat de persones que, després de la Guerra Civil, es juguen el coll passant persones a una banda i l’altra dels Pirineus. Amb el seu intransferible estil de cosir la narració amb fragments que van conformant la imatge completa, a través d’una prosa precisa i taxativa, quasi aforística, però terriblement expressiva, Cadenes construeix una història amb personatges perdurables com Rosita i mossèn Joan, d’aquells que fan ferida de la bona en el cor dels lectors.
Antònia Carré-Pons. La gran família. Club Editor
Diu el text de contraportada que l'autora ha volgut fer una nova auca del senyor Esteve, però La gran família se situaria més en la categoria de novel·les que retraten l'evolució d'una família —i sobretot dels seus fills petits—, perquè les dues nenes protagonistes (la Rateta i la Sió) esdevenen dos personatges inoblidables des de les primeres pàgines. És clar que hi ha retrat social i psicològic i cap animal haurà estat sacrificat per escriure-la, però, de porcs esbudellats, n'hi ha uns quants.
Glòria de Castro. Els temples solemnes. Periscopi
La primera novel·la de Glòria de Castro (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1974), L’instant abans de l’impacte (Premi Llibreter) deixava constància d’una narradora amb veu pròpia, amb un convincent maneig dels tons i els colors del relat a l’hora de deixar constància de les vides corrents sacsejades pel capitalisme. En Els temples solemnes refina la prosa, eixampla els recursos simbòlics i sorprèn amb una història que relliga passant i present amb habilitat i sentit. Tot sense renunciar a la capacitat colpir els lectors en fragments trempats, carregats d’intencionalitat i grapa.
Teresa Colom. Tot va passar alhora. Comanegra
Unes memòries de la poeta —i abans banquera— Teresa Colom o una novel·la de formació i creixement? Tot va passar alhora tracta temes tan peluts com la salut mental i les ambicions professionals de la classe mitjana benestant —quan tothom volia ser funcionari de banca— amb una sinceritat absoluta. O això és el que sembla —que és el que realment necessita el lector en aquests casos. Una sorpresa tan senzilla com valuosa.
Alba Dalmau. Si una família. Angle Editorial
Alba Dalmau (Cardedeu, Vallès Oriental, 1987) s’ha anat guanyant la consideració dels lectors i la crítica gràcies a una escriptura plena d’organicitat, fluïdesa i sentit de l’humor. Amb Si una família, tanmateix, confecciona el seu llibre més ambiciós, una obra complexa, plena de girs treballats sobre els quals es va construint un desenllaç ben satisfactori. Camí farcit de viaranys que li serveix a l’autora per desplegar un qüestionament molt escaient del concepte de família i posar sobre el tauler unes altres maneres de viure.
Maria Josep Escrivà. L’alegria de l’oblit. Edicions 62.
Maria Josep Escrivà, la poeta nascuda al Grau de Gandia l’any 1968, apuntala una trajectòria poètica imponent amb un altre llibre important, L’alegria de l’oblit, un poemari ambivalent de dolor i plenitud, aclaparador, alimentat de les formes i temàtiques que han configurat la seua veu al llarg del temps, sols que abordades des de la saviesa i l’experiència acumulades. Un poemari que, si no és el millor de la seua trajectòria, és nou en paràmetres d’excel·lència literària similars. I torna a deixar versos i poemes memorables.
Quim Español. Virgil. Edicions de 1984
Una reflexió sobre les conseqüències de la guerra en la rectitud moral d'algunes persones. Una demostració de com l'odi pot corrompre els principis teòricament inviolables i escampar el mal en diverses direccions. Amb la guerra d'Ucraïna de fons i una narració ferma sobre sòlides metàfores.
Carles Fenollosa. Guerra, victòria, demà. Llibres de la Drassana
Hi havia expectació per veure quin seria el següent pas narratiu de Carles Fenollosa (València, 1989) després del seu debut amb Narcís i l’onanisme (2017). Estirant el fil del personatge torrencial i descol·locat, ubicat ara en el període històric decisiu que va de la Segona República a gran part de la postguerra, Fenollosa narra l’epopeia d’un antiheroi del camp dels vençuts, algú que ha de trobar un nou propòsit per superar el desconcert de la derrota, la fi dels somnis. I ho fa dotant la seua història de solidesa narrativa i formal i voluntat d’estil. Superant clixés i llocs comuns al voltant de les narratives sobre la Guerra Civil.
Ferran Garcia. Sau. Males Herbes
L’escriptor Ferran Garcia (Taradell, Osona, 1971) va reaccionar a l’èxit de Guilleries (2022), una novel·la relativament curta, decididament intensa, l’èxit més gran fins ara de l’autor, amb una obra amb els estilemes de l’autor, però més extensa i ambiciosa, Sau. Un text aclaparador per moments, en què és capaç de cosir dues històries convergents concebudes amb un tractament savi i equilibrat de la bellesa i d’una certa poètica al voltant de la violència i l’estranyament. Un llibre polisèmic i desconcertant. Tot just per això, fascinant. Una biga mestra d'un món literari expandit.
Jordi Lara. El gat i les estrelles. Proa
L’escriptor i creador audiovisual Jordi Lara (Vic, 1968) suma una nova fita a una carrera narrativa de molta volada amb El gat i les estrelles, una novel·la que desconstrueix les narratives apocalíptiques a l’ús amb una faula futurista que reflexiona sobre l’art i la creació en un context autoritari. Però ho fa des de la sensibilitat i la tendresa, amb un conte amb fondària filosòfica i poètica on l’humanisme és el motor del relat. Un llibre arrodonit per les il·lustracions de Paula Bonet.
Joan-Lluís Lluís. Una cançó de pluja. Club Editor
L'autor d'Una cançó de pluja confessa al final de la novel·la —i, sigui veritat o mentida, cal destacar-ho— que volia fer una Odissea d'orangutans, somiant amb la seva Ítaca, però la veritat dels maltractaments el va fer canviar d'idea. Una cançó de pluja és una faula inclassificable on Joan-Lluís Lluís fa un exercici extrem de polidesa del llenguatge i d'economia narrativa per tal de condensar la bellesa. Potser per això, com també confessa, és la seva novel·la més breu, però també «la que m'haurà demanat més temps d'escriptura contínua».
Víctor Maceda. Les cicatrius de València: de la fúria de l’aigua a la catarsi col·lectiva. Pòrtic
La terrible catàstrofe de la dana i la nefasta gestió política associada ha generat al llarg de 2025 un reguitzell de valuoses aportacions periodístiques en forma de llibre. El tret distintiu de l’assaig de Víctor Maceda (València, 1976), sense defugir l’anàlisi en temps present, és traçar pertinents connexions històriques amb la gran riuada del 1957 i la valenta reacció d’alguns prohoms, tan diferent de la dels temps presents. Un díptic que serveix per a apropar-se a la realitat valenciana passada i contemporània i extraure’n les lliçons mai no apreses sobre autoafirmació i rebel·lia.
Eduard Marco. Colombaire. Edicions 62
L’escriptor, traductor i treballador del camp Eduard Marco (Borbotó, Horta Nord, 1976) és responsable d’un dels llibres més impactants i singulars del 2025, Colombaire. A mig camí entre la poesia, el dietarisme i el dibuix planià de personatges, Marco ens regala un volum commovedor que parteix d’una doble temàtica, la de l’afició a la colombicultura i la malaltia terminal del pare. Pàgines que despleguen saviesa literària i vital, esquitxades d’una enlluernadora capacitat expressiva. Una obra que barreja amb desimboltura alta cultura i cultura popular, a la qual costa trobar-li correlat en català. Que sols podia escriure l'autor.
Santiago Rusiñol. L'auca del senyor Esteve. Editorial Barcino
No és una novetat, òbviament, però és una reedició de tant valor per la reivindicació de Rusiñol, del seu humor i de la seua llibertat narrativa que mereix ser present entre les millors publicacions de l'any. El retrat del botiguer que estima el comerç per damunt de totes les coses és tan càustic com entranyable. I la lectura que en fa Margarida Casacuberta al pròleg, molt nova i necessària.
Albert Pijuan. Pel carril del mig. La Segona Perifèria
Una novel·la que és un joc, potser una bretolada, però que s'ha de llegir perquè utilitza l'humor i la imaginació per fer algunes crítiques a la societat catalana, el món de l'edició, la cultureta, etc. Cal recordar que l'alcohol cou, però també desinfecta i cura? Pel carril del mig es pot passar de frenada perquè no carbura amb gasolina sinó amb alcohol de 96°.
Quimi Portet. Cançons en bell llemosí. La Segona Perifèria
Hi ha poetes actuals que, com en l'antiguitat a Occitània, canten les seues poesies. L'objectiu amagat és, com a l'edat mitjana el dels trobadors i les trobairitz, aparellar-se i procrear, però pel camí van deixant composicions. És el cas de Quimi Portet, que, com qui no vol, ja ha pogut publicar un cançoner magnífic procedent dels seus onze àlbums en solitari, com a ell li agrada retratar-se: «Completament al marge de l'activitat industrial / sota una col / canta el poeta».
Elvira Prado-Fabregat. Natura fosca. Editorial Barcino
Un assaig enlluernador sobre el paper de la natura en Solitud de Víctor Català. L'autora s'endinsa en aquesta obra, però també en moltes altres de la literatura catalana i universal, per esbrinar la importància de la muntanya, la nit i tots els elements naturals. Una primera —i esperançadora— mostra del que l'ecocrítica pot aportar als estudis literaris en un futur.
Irene Pujadas. La intrusa. L'altra eEitorial
Una dona s'endinsa en el seu propi cos pels jardins de Tòquio de Barcelona (si hi ha portes a l'inframon per tot el món, per què no has de poder entrar al teu cos per una porteria contemporània?) i no troba el que s'esperava, ni el que li havien dit que trobaria. Una mica de Gulliver, un polsim d'Alícia i també Beckett i Pirandello. Entranyablement absurda.
Antònia Vicens. Agafa la teva creu. Labreu
Antònia Vicens, la gran escriptora nascuda a Santanyí (Mallorca) el 1941, és la demostració viva del poder de la reinvenció. Reconeguda com a narradora, és amb la poesia, els darrers anys, que dona un colp d’autoritat amb llibres tan importants com Tots els cavalls (2017) i Pare què fem amb la mare morta (2020), amb les quals es configura una veu poètica potentíssima que es prolonga i amplifica amb Agafa la teva creu, un poemari breu, directe i devastador, una mena de pregària descreguda per exorcitzar els dimonis propis i d’un món arrasat per la violència i el dolor. Una nova biga mestra.