Jordi Lara: «El capitalisme ens ha fet oblidar el concepte de vocació»

—Abans d’entrar en el contingut, El gat i les estrelles és abans que res una aposta per l’objecte, un llibre bonic, de tapa dura, amb il·lustracions ni més ni menys que de Paula Bonet. El canvi d’editorial a Proa tenia a veure amb això?

—En realitat, El gat i les estrelles sorgeix com una proposta del Palau de la Música. He estat escriptor resident la temporada passada i a tots els escriptors residents els demanen un conte. Vaig començar a escriure i va sorgir una mica més d’un conte, diguem-ne. Però l’origen és aquest. I Proa ha acollit la publicació d’aquest encàrrec. Pel que fa al tema editorial, no hi ha més.

—I el fet que siga un llibre il·lustrat per Paula Bonet és cosa de l’editorial?

—Sí. El Josep Lluch [editor de Proa] tenia ganes de fer un llibre molt visual, perquè és un relat molt cinematogràfic també, amb moltes imatges. I justament volia que estigués il·lustrat a través de la mirada d’una artista contemporània. La Paula està obrint tot un camí nou en l’àmbit de la pintura, més enllà de la il·lustració, i ja ens coneixíem. Amb la Paula vam fer una gamberrada televisiva en el MNAC, per al programa Il·luminats. Sempre havíem volgut fer una cosa junts i aquesta va ser l’ocasió. Dona peu sobretot perquè ella ha fet una aposta molt valenta, crec, pels missatges anímics, intentar a través del color i la textura retratar l’exterior i l’interior de l’experiència dels personatges.

—El gat i les estrelles em sembla una faula futurista, més que un llibre distòpic. Dibuixes un postapocalipsi amb fenòmens climatològics extrems, però no hi ha el clima explícit de violència inherent al gènere.

—Jo no em plantejo el tema del gènere quan m’hi poso. Per tant, no estic subjecte a regles ni tradicions. He procurat sempre decidir més que cap on vull anar, cap on no vull anar. I tenia clar que no volia anar a la narració futurista distòpica, amb violència, totalitària, amb elements pseudocientífics... No m’interessen gaire, aquestes coses. En canvi, situar aquesta història en un futur indeterminat em permetia portar les coses una mica a l’extrem. Ja hi som una mica en aquesta distopia, però el fet de portar-la al futur em permet fer-ho més evident, mostrar-ne els efectes. Però el llibre tracta amb molta naturalitat aquesta societat nova, per no ser un llibre apocalíptic ni fatalista, sinó un petit conte que obre portes a la ficció. I per què no, a l’aventura. Darrerament, crec que estem envoltats per molts textos que passen per novel·les i que estan molt a prop de l’autocreixement. Tenia ganes de fer una cosa que fos un cant a la fabulació, al conte al voltant del foc. No per evadir-nos de la realitat o per alienar-nos, que és el que voldria aquesta distopia, sinó una fabulació que ens permeti saber millor on ens trobem.

—Hi ha un homenatge a l’art, vehiculat per la música, cosa que ja havies explorat. La protagonista d’El gat i les estrelles és com el revers femení del personatge que investiga la música de cobla d’Una màquina d’espavilar ocells de nit.

«Com ens redefinim els humans? Tenim moltes eines, una d’elles segur que és l’art. Però no un art com el que pretén l’extrema dreta, alienador, desfigurat, de pensament únic, sense sentit crític»

—Sí, pot ser. Jo no ho sé tot sobre el que he escrit, hi ha moltes coses que se m’escapen, però em fa l’efecte que el protagonista d’Una màquina d’espavilar ocells de nit utilitza l’art per a un procés d’exploració personal. En canvi, la veu narradora, el personatge protagonista d’El gat i les estrelles, no fa servir l’art per un creixement personal sinó per una reflexió amb ambició col·lectiva, cap on estem anant i què pot aportar d’específic l’art a la deshumanització a la qual ens veiem abocats. El llibre parteix d’una pregunta fonamental: què pot aportar l’art específicament a la nostra condició humana, per fer-nos millors humans i perquè el concepte d’humanitat es vagi redefinint davant de la IA i aquesta mena de sentiment d’inferioritat. Com ens redefinim els humans? Tenim moltes eines, una d’elles segur que és l’art. Però no un art com el que pretén l’extrema dreta, alienador, desfigurat, de pensament únic, sense sentit crític, sinó un art que faci aflorar aquesta contradicció que ens defineix com a humans. Me n'he anat molt enllà de la pregunta...

—No, està molt bé.

—Els artistes de vegades es pregunten com de fàcil seria deixar de crear. A mi m’agrada molt cuinar, m’agrada conduir, m’agrada fer moltes coses tant com escriure. I per què no deixo d’escriure? Perquè sento que si sols m’ho dec a mi mateix jo m’ho deixaré, però crec que m’ho dec a mi mateix i hi ha una altra cosa. De vegades penso que escric no només per a mi, no només per als altres. Soc humà i tinc una facultat que he de desplegar. No només per als lectors del present i d’un possible futur, fins i tot per als humans que ja han deixat d’existir, que han mort i ja no hi són. És com la meva contribució humil al fet de ser humà. No podrem fer els càlculs que fa la IA, però com a humans hem de reivindicar-nos a través del sentit crític i de la creativitat. Per resumir-ho tot, l’art és un antídot contra la deshumanització. I ara ens fa falta. El personatge de Santos Haddouche és un artista que un bon dia es pregunta de què serveix el seu art en una societat totalitària que fins i tot vol exportar el capitalisme a altres planetes.

—En el llibre hi ha una comunitat d’artistes que viuen al marge i es van apanyant en les qüestions de supervivència. Però hi ha una frase del llibre molt definitòria: «Em preguntava en veu alta si seria pitjor un món sense artistes o un món fet només d’artistes».

—Un món fet d’artistes és inviable [riures]. Tot és inviable. Més enllà d’un cert esperit romàntic, messiànic, l’artista fa la seva aportació. I l’empresari en fa una altra. Però és evident que l’artista treballa amb unes eines que, constantment, ens recorden que som humans. La vida està feta d’autoreflexió, però està molt bé, de tant en tant, no reflexionar.

—Parlant de reflexió i sense avançar el desenllaç, la conclusió de la novel·la és que un artista pot continuar aportant art al món fins al final.

—Sí. Hi ha una cosa important que el capitalisme ens ha fet oblidar una mica. Hi ha un circuit que ens demana triomfar, vendre, ser escoltats. I fins i tot alguns s’acullen a aquestes etiquetes tan perverses de ser guanyador o perdedor. El capitalisme ens ha fet oblidar el concepte de vocació. I la vocació no és només descobrir-se a un mateix i mirar cap endins, ara que estem a l’era de l’autoconeixement i l’autoexploració. Sí, has de mirar cap a dins per saber què n’hi ha, però una vegada ho descobreixes has de compartir-ho amb el col·lectiu, per dir-ho d’una forma molt genèrica. Jo he rebut una cosa, un do, una tradició, una sang. I això he d’aprofitar-ho a través d’una cosa que sigui lliure, espiritual, ocasional. No pel meu lucre o el d’altres, sinó en benefici de tots. Crec profundament en aquest concepte de vocació. Per contestar a la pregunta, l’artista sempre ho és. La veu narradora, la dona jove que persegueix Santos Haddouche, es pregunta per quina raó va deixar la música quan havia assolit un prestigi com a compositor. I acaba arribant a la conclusió que no ha deixat la música perquè no tingués res a dir, l’ha deixat per una raó que no és només del mateix Santos, sinó col·lectiva. El músic es pregunta quin paper té l’art en aquesta societat nova.

—Parlàvem adés de les qualitats cinematogràfiques del llibre. Hi ha una certa ambientació Mad Max, l’escassesa d’aigua i benzina, però la comunitat d’artistes en un context apocalíptic em remet a la sèrie Station Eleven. I el final aquàtic i poètic m’ha recordat la A. I. intel·ligència artificial de Spielberg. Però no estic segur que aquests siguen els teus referents.

—Mira, amb això m’ho poses en safata perquè ja hi ha hagut algun company que diu que el llibre li recorda no sé quines coses... No tinc cap d’aquestes referències. D’on venen aquelles imatges? No ho sé. Amb això no dic que creï del no-res, però no tinc aquestes referències explícites ni conscients. Sí que em fascinen les gasolineres i pensava que m’agradaria situar el personatge en una gasolinera abandonada.

—En aquest punt, convé aclarir que la novel·la no és una mena de guió, tu eres molt conscient del fet literari, de la cura en l’escriptura, dels recursos.

—Clar, com bé saps la creació audiovisual és una cosa que m’interessa. Si hagués pensat a fer una pel·lícula, no hauria escrit un llibre [riures]. En la mesura que em faig gran m’agraden cada vegada més les expressions artístiques que són fidels a l’essència. M’agrada molt la literatura que és paraula, el cinema que és imatge. I no gran cosa més. Per tant, si fas un llibre el compromís és amb la paraula.

—En tota la teua obra sura sempre una certa poètica, més enllà de la cura que poses en l’escriptura. Però em sembla que El gat i les estrelles és el teu llibre més al·legòric, més poètic. No sé si, també, juntament amb Sis nits d’agost, el més filosòfic.

—Potser sí. Si tu ho dius, m’ho crec. Segurament que sí, que és el llibre més al·legòric. En els relats de Mística conilla ja en vaig fer un sobre una directora de cinema que se suïcidava com a culminació de la seva obra. Sura la pregunta sobre el fet artístic, de per què estem fent el que fem. I en aquest nou conte, en aquesta faula, et preguntes com a lector el perquè de moltes coses.