—La primera idea va ser la del viatge interior. Tenia clar que volia fer una novel·la d’aventures sobre una dona que viatja dintre seu i s’hi troba països diferents. Finalment, no ha acabat sent exactament així —no són països—, però aquesta era la idea inicial. Lògicament, havia de trobar un pretext inicial que fos el que la fes entrar. I no volia que fos un veritable trauma ni un problema important. No volia que entrés dintre seu per una cosa realment greu.
—No volia fer broma a partir d’una malaltia de veritat.
—No.
—A més, aquest «aire d’incongruència» també és coherentment absurd amb el to de la novel·la.
—Sí, això ho vaig estar treballant fins al final, i amb l’Eugènia Broggi, l’editora, ho vam estar comentant bastant, perquè no queda molt clar què li passa. Però em sembla coherent amb la novel·la. En certa manera, es podria dir que no li passa res o que li passen coses que són pròpies d’estar viu o de formar part del món d’avui dia. De fet, al primer capítol, un personatge li diu, sobre aquesta incongruència que li troben: «Potser és un pèsol». Com al conte de La princesa i el pèsol. Perquè a ella no li passa res molt greu.
—Un cop decidit que escrivia aquest viatge a l’interior, per què troba l’entrada al seu propi cos als Jardins de Tòquio de Barcelona?
—Jo, a aquella zona de Barcelona, no hi havia anat mai i la vaig començar a conèixer quan em van donar la beca Montserrat Roig, el 2022, cosa que em va permetre posar-me més seriosament a escriure la novel·la. Aquesta beca et dona dos mesos en algun paratge de Barcelona i jo vaig ser dos mesos al monestir de Pedralbes, en una sala molt tranquil·la. Per arribar-hi passava sovint per davant dels Jardins de Tòquio, que és un edifici molt guapo. Sincerament, ve d’això i prou. Sí que m’interessava que fos a Pedralbes perquè semblés una privilegiada: a la protagonista, Diana, no li passa res greu i té el privilegi —entre extremes cometes— de viatjar dintre seu a explorar-se.
—Deia Jaume Cabré que arriba un moment que les novel·les —o el procés d’escriptura— fan com un batec de vida pròpia, que en el cas de Jo confesso era quan apareixien les figures de silicona d’Àguila negra i el Xèrif Carson. A La intrusa, l’episodi en què apareixen els guardes que han de portar als protagonistes (la Diana i el Fidel) davant de «la capitana de l’enclavament», la novel·la fa un salt i el lector queda encisat.
—Sí? Això m’ho ha dit més gent, que els dos primers capítols són com dos preludis i que la novel·la començava quan començaven a caminar el Fidel i la Diana.
—No sé si això també ho percep l’autora quan està escrivint o després, quan fa una relectura?
—No, perquè he fet moltes anades i vingudes de la trama. Dins del meu cap no havia concebut que la prèvia [capítol 0], on la Diana encara és fora, i el primer capítol, que passa a les dependències de Processament, fossin especials. Sí que és cert que els guardes els vaig crear perquè la cosa caminés més.
—Els dos primers capítols són com el plantejament de la novel·la.
—Sí, i de sobte els guardes li donen més velocitat a l’acció.
—A més, dins de la situació surrealista del viatge a l’interior del cos, l’actitud i els diàlegs dels guardes ja ens endinsen en l’humor absurd.
—Com que tot és tan esbarriat i hi ha tantes capes diferents, he volgut que diversos personatges poguessin parlar més o menys igual —o actuar igual—, en primer lloc, perquè en essència són tots la mateixa persona i, en segon lloc, per donar una mica de cohesió. No són la mateixa persona, però tots són dins de la Diana i, per tant, tenen coses en comú. També hi ha frases que repeteixen personatges diferents perquè tots són «sang de la mateixa sang».
—L’últim conte del teu anterior llibre de relats, Els desperfectes (L’Altra Editorial, 2020), explicava la història d’una autora que el 2025 publica una novel·la sobre una dona que entra al seu cos. Ho tenia tot planificat?
—No. Tenia el repte, completament secret i íntim, de fer-ho realitat en part. La resta d’obres d’aquells contes no la tinc, però la de La intrusa sí que la tenia, a grans trets. Durant molts mesos vaig pensar que anava provant i si es convertia en una novel·la, bé, i si no, no passava res. No és que ara pensi que he de seguir fil per randa el que passava a aquell conte.
—Però tampoc ha començat cap altra novel·la en aquest temps?
—No.
—I contes?
—Contes, sí. Jo no pensava que escriuria mai una novel·la. Ho dic de veritat, perquè em sento molt bé fent contes. En aquest cas, ja tenia clara la idea i només podia tenir forma de novel·la, tant per l’estructura com per la llargada. A més, com són diversos viatges per una mena de països...
—... cada capítol és un poc com un conte.
—Exacte. És com aquestes novel·les que fan tots els personatges d’un poble i cadascun és un capítol. A mi em tranquil·litzava molt poder fer-ho així perquè em veia més capaç.
—A La intrusa relateu viatges a mons desconeguts un pèl absurds que recorden una mica d’Els viatges de Gulliver...
—Sí, completament...
—Més de Gulliver que no pas de viatges per mons desconeguts de la ciència-ficció futurista...
—No. Trobo que, si vols fer ciència-ficció, n’has d’haver llegit molta i ho has de saber fer.
—Has de ser apassionat del gènere.
—Sí, és un gènere on t’has d’endinsar amb molt de respecte. Amb aquesta novel·la, en part, ja vaig patir per detalls. Al dedins dormen? No dormen? Tenia dubtes de com crear el món interior. La idea era més Gulliver. Vaig llegir els contes, en el seu moment, en la traducció d’Adesiara, que és molt bona...
—... Molt.
—... i els he remirat, però no els he rellegit tots. També El viatge sota terra de Neils Klim de Ludvig Holberg, també editat per Adesiara i també del segle XVIII com el de Gulliver: és la història d’un home que fa un viatge sota terra i també troba tot de països diversos. Aquesta creació de mons fantasiosos d’Els viatges de Gulliver (i que en part com jo —amb moltes diferències— comenten la societat del seu temps) m’interessava molt. A més, com que el tema del jo és tan contemporani, m’agradava fer servir una forma que estigués molt allunyada de les actuals.
—El tema de fons és el jo i el fet de voler-se conèixer a un mateix, fins i tot massa?
—En part, sí. Per mi és com una exploració dels misteris del jo i aquesta dèria que tenim ben bé ara de voler-nos conèixer molt. És una cultura de la qual formo part absolutament —vull dir que estic en el fang d’aquesta cultura i no me la miro amb cap mena de superioritat—, però crec que és una cultura molt parodiable. És com si ens volguéssim conèixer molt però diferenciant-nos dels altres, d’una manera molt individualista. Crec que va arribar un moment que estava una mica farta del «jo»: «Per què t’estàs sentint així? Què vol dir que estigues sentint això?». Crec que és bo conèixer-se un mateix, però al final té un vessant de tenir-se controlat un mateix, no en coses importants (per això no volia que el personatge tingués un problema greu), sinó per malestars i incomoditats menors que crec que formen part de ser persones o de viure en un sistema socioeconòmic molt fotut. I mentrestant hi ha una part de la cultura que ens diu que la solució a tot això és dins nostre. No! La solució està a arreglar els problemes sistèmics que no funcionen o en acceptar que hi ha un cert malestar que forma part de ser persones, i punt! L’altra opció et fa aspirar a una mena d’identitat fixa que mai és assolible perquè anem canviant al llarg del temps. Per això la Diana viatja dintre seu esperant trobar la pertinença radical i es troba tot d’éssers que passen d’ella, que són desagradables...
—Tots són «sang de la seva sang», que diu ella, però cap és idèntic...
—Cap.
—Quan va rellegir Alícia al país de les meravelles?
—L’Alícia també la vaig rellegir per escriure La intrusa, sí.
—De fet, el capítol dels guardes que esmentàvem també recorda la trobada d’Alícia amb la reina de Cors.
—Sí, la «capitana de l’enclavament», sí. I els diàlegs, també. A Alícia al país de les meravelles hi ha tots aquests diàlegs absurdíssims en què ningú esta anant enlloc, tothom va perdut.
—Carroll ho barreja amb la lògica matemàtica també.
—Sí, això ja no ho podia fer.
—Hi havia la possibilitat que fes una novel·la amb més rerefons científic dels llocs on es troben a cada moment, però ha optat per una altra via més imaginativa.
—Sí, al principi no tant, però després ho vaig limitar. L’altre dia vaig trobar una nota meua de quan estava escrivint que deia: «No posar-me mèdica, no en tinc ni idea, etc.». Jo sé perfectament per quins òrgans del cos es mouen, però em feia por que hi hagués analogies massa evidents (el cor, el lloc on hi ha els sentiments, etc.). Tampoc no volia que fos un «viatge a l’interior del cos humà». Era un equilibri una mica difícil. Però a l’hora de crear els paisatges sí que ho he tingut en compte. Per exemple, per al passatge de l’intestí prim m’ho vaig estar mirant molt. I també vaig mirar algunes coses sobre el jo relacionades amb la ciència. Recordo per exemple un article que es titulava més o menys «Com el microbioma qüestiona la idea del jo» i parlava de com estem formats per molts bacteris externs que afecten el sistema immunitari, el cervell i l’ADN.
—En el tema de la genètica sí que s’ha estudiat el tema de la llibertat i el lliure albir, i si la genètica et pot marcar les opinions i les creences.
—Sí, sí. I si hi ha agents externs que poden afectar la genètica també. És fort. I, com a mínim, es carrega el binarisme del de dins i el de fora. Som molt més porosos que això. Però no volia entrar més en el tema científic, perquè si no era com omplir mil capes que no podia abraçar.
—Hi ha una rèmora constant que és la llista de les amistats descuidades o perdudes: «la Xènia, l’Arnau, li Nat, la cosina Susanna...» Li preocupa el tema?
—El tema de l’amistat em preocupa, però no ho havia fet de forma gaire conscient. Em sembla tant o més important que l’amor. Una opció que vaig estudiar és que ella, a dins, es trobés amb gent que havia format part de la seva vida, però a qui ja no veia. Finalment ho vaig descartar. Però és cert que, com que està aïllada dins seu, comença a enyorar el defora i tots els seus amics i familiars.
—A més de Jonathan Swift, Lewis Carroll i Ludvig Holberg, hi ha d’altres autors, o novel·les concretes, que l’hagin servit o inspirat per a La intrusa?
—Sí: de Pirandello, Un, ningú i cent mil (La Ela Geminada, 2017), que és ben bé una novel·la sobre la neurosi del jo en la seva màxima esplendor: un senyor que, de cop, s'adona que la percepció que la seva dona té d’ell no és la mateixa que ell té d’ell mateix; per tant, la percepció del jo que tenen els seus amics també és diferent i comença a sentir-se gelós del jo que percep la seva dona en compte d’ell... És una novel·la filosòfica divertida, però també un punt farragosa a estones. Té molt a veure amb el tema. I vaig llegir també Beckett, concretament Mercier i Camier [Quid Pro Quo, 2020], que és una novel·la que, en el seu moment, no va voler publicar. Parla de dos senyors, Mercier i Camier, que volen començar un viatge durant tota la novel·la i embolicant-se per aquí i per allà de manera que no acaben mai de sortir. En aquesta obra hi ha uns diàlegs atropellats que m’agraden, que em posen de bon humor de veritat.