‘Agafa la teva creu’, la pregària descreguda i punyent d’Antònia Vicens

Tal vegada —enteneu l'adverbi de possibilitat com un exercici superflu de prudència— la d’Antònia Vicens és una trajectòria literària sense equivalència possible en la literatura catalana. Forjada com a narradora, des que va debutar a finals de la dècada del 1960, amb fites com el Sant Jordi per una novel·la valenta i visionària sobre els efectes del turisme de masses, 39° a l’ombra, la seua producció narrativa en diferents gèneres —novel·la d’adults, literatura infantil i juvenil, relats— ja li garantia un lloc destacat en la nostra història literària. I la feia mereixedora del seguit de reconeixements com ara la Creu de Sant Jordi per la seua trajectòria concedida el 1999. Fa un quart de segle. Quan encara havia d’arribar un vessant destacadíssim de la seua producció literària.

De fet, tot el que passa des que debuta en la poesia amb el sorprenent Lovely, l’any 2009, és simplement portentós. Aquell llibre va ser un colp de puny sobre la taula, «la vida i la poesia fetes crits, fetes clam (i reclam), fetes carn i, sobretot, esperit; el plany, la ferida de l’existència convertida en lletra de sang», escrivia Xavier Serrahima en aquesta publicació a propòsit d’un modest assaig de cànon poètic català del segle XXI.  Antònia Vicens en formava part per un gir de timó que podria sorprendre a alguns, tot i que com adverteix Jaume C. Pons Alorda en un article recent «en les proses ja hi havia pinyols poètics».

Lovely no va ser un estel fugaç, un fenomen aïllat. La mallorquina va persistir amb diferents poemaris, alguns de valuosos, un parell d’extraordinaris. Si hi havia algun dubte, Tots els cavalls (2017) i Pare què fem amb la mare morta (2020) configuraven una veu potentíssima, d’una poètica convulsa, contemporània en fons i forma, amb la capacitat de sacsejar el lector amb el seu aire confessional, dolgut, carregat de simbolismes, territori per regurgitar ferides generacionals però connectades amb el signe dels temps. Des de la conceptualització del dolor, de les injustícies de classe o gènere, de la mort. «(...) És l’hora / de llençar les vostres pobres fútils / morts / als contenidors / del reciclatge / Després seguiu-me» escrivia en Pare què fem amb la mare morta.

Aquell nou vessant poètic feia indiscutible el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que se li va concedir el 2022. Però aquella distinció no era l'estació d’arribada; l’any passat, retornava a la narrativa amb «una mena de destil·lat culminant de tota la seva obra», com la definia Pere Antoni Pons, la novel·la Crideu la mort errant, digueu-me on va, un llibre ple de lirisme i violència, en el qual incorpora les troballes i estilemes dels seus poemaris. I un any després, lliura un nou llibre de poemes excepcional, Agafa la teva creu, un llibre que, per la seua cruesa, per la manera en què agafa del coll els lectors i ens bufeteja a dues mans, connecta amb obres anteriors. Amb un punt més de recança, tal vegada, amb tota una terminologia i un simbolisme que remeten a l’àmbit religiós per visitar els territoris de la violència, de la por, del desig de redempció.

I Antònia agafà la seva creu

Explicava Antònia Vicens en una entrevista a Jordi Nopca que els seus poemaris naixen d’un record, d’una guspira que encén un foc i que l’escriptura, els poemes, contribueixen a apagar. En el cas d’Agafa la teva creu, el detonant és un record d’infantesa, una excursió on va veure uns homes joves amb el cap cop picant pedra. Anys després, descobriria que eren presos polítics, víctimes del règim franquista, atrapats pels botxins en un cercle de dolor i redempció. Una fotografia congelada en el temps que obre el poemari amb el fons de la silueta llunyana d’un tren.

A partir d’ací, el rosari —mai millor dit— d’imatges, algunes fantasmagòriques, com la de la multitud de nens vagant bojos «per la ciutat desfeta», entre un silenci que «et talla les cames», amb un vent que «doblega / les ales dels ocells». Unes altres d’un onirisme obscur, tètric, com la del «tren feroç ran dels niguls» que «mai del món / s’atura Dones / amb infants / de pit / amaguen / un temporal de calabruix a les entranyes». Escenes atemporals que contrasten amb una de més actual de la contemplació des d’un cafè d’un «vol de drons kamikaze», la demostració que Vicens no pretén parlar d’una guerra concreta, sinó de totes les guerres, de la lluita i la sang immemorials, perennes.

A continuació, s’engega el simbolisme que creua el poemari, la veu dels pares, la seva herència agafada «amb temor de Déu», el camí que no s’atura a cap platja «en honor a la seva fe». Perquè la fe pròpia, la de la veu poètica, no hi és. «Si recuperàs la fe, el dolor i la mort tindrien sentit. Ara, per treure-me’ls de dins, només puc escriure uns quants poemes un poc durs...», explicava en l’entrevista referida adés.

Un neguit que es fa carn en els versos. La veu poètica sent la presència de la «Mort extasiada», amb una majúscula que tornarem a trobar, la torbació per la veu «d’algú que resa». La lluita contra «déus antics bèsties / salvatges», als quals aconsegueix derrotar i sentir el triomf «Sobre la Mort». Una Mort que se’ns torna a aparèixer més tard maquillada, «com si treballés a un prostíbul», en una de les imatges més rotundes i polisèmiques del llibre.

Vicens no ens dona treva. Cada breu poema, presentat amb una versificació fragmentada al màxim, en què cada vers és com un batec, ens porta una càpsula de commoció, coronada amb remats magistrals i punyents, autèntiques bufetades com la de la dona «clavada a les pues d’un roser»; la dels amants que tremolen pels ressons de l’artilleria («No escolteu / els xiscles dels que vessen la seva sang per amor»); el tràfec i regateig d’òrgans «a l’empara de la lluna». 

Un itinerari sobre el qual la poeta va esquitxant referències a la redempció, la memòria, la sang, la culpa, la fe. Ens fa acompanyar-la en el seu particular viacrucis, marcat pels primers versos del llibre, «Des de Santanyí des de Cirenne intentes pujar la costa / que du / al Gòlgota o al santuari de Consolació». Mentre contempla les ferides pròpies, les nafres del món, les batalles cruentes i els rapinyaires. La terra santa i els camps de mines. Els cadells podrint-se. Fins a arribar als versos finals, arrapats al títol, conferint-li el sentit final.

La pregària descreguda d’algú que, en el tram final de l’existència, no té fe on acudir. I s’agafa als versos com qui mossega amb fúria el fullatge per no ser arrossegat pel corrent.