—És cert que aquesta era una història familiar? Com és que no l’ha escrit abans?
—No ho sé. A cal sabater, sabates de paper... La història hi ha estat sempre. De fet, ara repassava i ja la vaig escriure a EL TEMPS el 2004.
—Ai, precisament li anava a preguntar si no havia tingut la temptació de fer-ne un reportatge abans. No recordava aquest.
—Sí, en una sèrie de reportatges que es deia «Terra de frontera» sobre les fronteres dels Països Catalans, hi vaig colar la Cerdanya, encara que no fos frontera, agafant l’excusa de la frontera entre estats. I vaig parlar d’aquesta història. Surten testimonis de familiars d’aquella xarxa de mossèn Joan i vaig anar a fer fotografies del portal que ix de la casa de Melitó Sala. I vaig parlar amb en Roger, que a la novel·la surt corrents quan veu que detenen el seu pare. I sortia fotografiat al reportatge també. El cas és que la història continuava rondant-me el cap, fins que un dia vaig dir «posa't a fer la novel·la». No sé per què faig primer el reportatge ni per què no he escrit la novel·la fins ara. Les coses cauen quan cauen.
—Amb el tiet-oncle no hi va poder parlar?
—No. Sí que el vaig conèixer, però jo era petita. És veritat que després hi penses i et fa ràbia no haver parlat amb ells —ni amb ell ni a la meva àvia—, però en el seu moment ho desaprofitem. També és lògic: de nen o d’adolescent no et pares a pensar en aquestes coses.
—Eren històries d’aquelles que la família amaga per por després de la dictadura?
—No, això passa molt amb coses de la guerra, però en aquest cas no va ser això. Jo crec que mossèn Joan no en parlava per no vantar-se.
—Per humilitat?
—Sí, per no explicar-ho: «Jo he salvat; jo he fet; jo he fet...». No era una cosa d’aquella por sinistra que es va instaurar durant la dictadura, sinó d’una actitud discreta i de no anar predicant-ho. Però sempre s’ha sabut. I justament en el reportatge explicava que el Roger es preocupava perquè els seus pares tinguessin un reconeixement. A la Cerdanya, per la banda de l’Estat francès sí que hi ha hagut aquest reconeixement que a la banda sud no s’ha donat mai... fins molt temps després amb les rutes de la llibertat, etc.
—S’ha pogut documentar prou o ha hagut de partir de coses i detalls més aviat esparsos?
—Una barreja. L’Arxiu de Puigcerdà, si els demanes els documents, t’envien els PDF per una despesa mínima. El procés tan burocràtic i tan fred que va passant de funcionari en funcionari fins a l’escamot d’execució –que també són fragments que vaig reproduint– són documents reals del Govern Militar. Aquests no te’ls envien; has d’anar-hi tu a demanar-los i fotografiar-los. Jo no hi vaig poder anar, però hi va anar una amiga. Després hi ha articles de premsa i la tasca dels historiadors, que ja han treballat les xarxes de passadors: Ferran Sánchez Agustí ho va treballar molt a Espías, contrabando, maquis y evasión i altres obres; Josep Clara Resplandis va fer una petita biografia sobre mossèn Joan... I, finalment, els diaris de Ribesaltes. Un document et porta a un altre i, a més, pots anar esgratinyant en els records de casa o de persones.
—Molts personatges de la novel·la estan basats en persones reals, com el mateix mossèn Joan.
—Sí, però a la novel·la són personatges. Per exemple, un personatge que es correspon amb una persona és la Rosita Lucas. Sembla que me l’hagi inventat però no. De petita l’havia vista i tenia una imatge molt difusa. Però vaig preguntar, mitjançant una amiga de Ger, què en recordaven, a Puigcerdà, de la Rosita Lucas i aleshores em van dir aquestes dues coses, que semblen molt literàries, però són paraules de testimonis: que a Puigcerdà li deien la Betty Boop, cosa que encaixa perfectament amb la imatge que jo tenia de guapeta, rodoneta, pintada, coqueta i sexy —suposo que la trobaven sexy—, i que feia olor de bombons.
—Que bonic, sí.
—Vaig trobar meravellós que a la Cerdanya –gent del Pirineu, ferrenya, amiga del silenci, etc.– el record que quedi d’una persona sigui aquest: que fa olor de bombons. És absolutament poètic. Alguns detalls me’ls invento, però d’altres surten d’anar espigolant d’aquí i d’allà. I evocant la Cerdanya.
—Hi ha algun capítol que sembla tot evocació, com el de la gallina, on descriu com la maten i la plomen. No crec que hagi vist fa poc l’escena.
—No.
—Haurà sortit d’entre els records i el testimoni d’algú que ho feia sovint.
—Oi que l’olor et queda i torna?
—Sí...
—Aquesta fortor de ploma molla i aigua calenta... El capítol de la gallina és una metàfora. Tot condensat en un capítol. Per no posar-hi tant de sang i fetge amb humans. Cadascú que l’interprete com vulgui. Així és com acaba tenint sentit la literatura. L’altre dia un lector em deia: «Sí, la metàfora de la gallina està molt bé, però n'hi ha una altra de més forta que passa d’un capítol a un altre». I em va semblar molt encertada...
—Però no n’era conscient quan la vas escriure?
—No. Però ara ja l’hi veig. Això és un moment de felicitat per a algú que escriu.
—Utilitza la realitat, més aviat per inspirar-s’hi que no per retratar-la?
—Sí. Exacte. És la literatura. És la idea d’evocar la realitat i que sigui real en la seva evocació. Però no és una transcripció literal. S’ha de modelar, s’ha de pastar. S’ha de trobar la música interna. A l’hora de trobar-hi el vocabulari i els ritmes. Però també a l’hora de transformar els fets en una evocació o en un gest de personatge. Aquests fragments de realitat modelada és amb el que he anat pastant la novel·la. Si agafes aigua real i farina real, quan ho pastes surt una altra cosa: una altra cosa que és aigua i farina, però també és una altra cosa.
—És la màgia de la literatura.
—A això cal afegir que, quan escrius, passen coses. Se t’enduen els mateixos personatges o les paraules. Surten moments que són fruit de la mateixa novel·la. Hi ha una escena que m’agrada especialment: quan s’han endut en Melitó pare els de la Gestapo i l’han matat, un membre de la resistència torna a casa dels familiars per demanar-los si hi volen continuar col·laborant...
—És quan la vídua li demana com els pot preguntar una cosa així.
—Sí, però sabem que en la realitat van continuar. Van assassinar el pare en un camp de concentració alemany i la Dolors i els seus fills van continuar. Són gent admirable. Però havien de tenir dubtes i pors. Eren persones, no superherois. I quan el de la resistència li pregunta el nom al fill del Melitó, l’altre respon «Melitó, com el meu pare». És una frase que expressa aquest lligam, aquell respecte i orgull pel seu pare, que li fa dir «Melitó, com el meu pare». I ara que penso potser això ve de la conversa que jo vaig tindre fa vint anys amb en Roger, el fill petit, aquell orgull pels seus pares i reivindicar la seva memòria.
—Per mi, el personatge més corprenedor és Elisabet...
—Aquesta me l’he inventada.
—És impactant perquè és heroïna i alhora protagonista d’un drama familiar terrible. Li acaba pesant més la culpa per una cosa que no ha fet que l’orgull de les coses bones en què ha participat.
—Com que no podia parlar de totes les dones que van participar en aquesta xarxa –perquè no les conec i tampoc no era l’objectiu–, volia un personatge que fos humà, contradictori i que carregués coses que xoquessin amb el bé que està fent (no coses derivades de la seva pròpia dolenteria sinó d’aquelles coses que carreguem sense sentit). La qüestió de la culpa m’obsessiona per altres raons i literàriament és molt interessant.
—Aquí la culpa és una càrrega totalment injusta.
—És aquesta culpa que se li enganxa físicament, aquesta mena de monstre que sent que duu enganxat a les espatlles. Tot això és per demostrar que les persones d’aquesta xarxa són persones normals i corrents amb pors, amb contradiccions, interrogants... com tothom. No volia una heroïna que va com la Llibertat guiant el poble.
—No. De fet, els actes heroics (l’acte de guiar fugitius dels nazis a través dels Pirineus per escapar) no es presenten, en cap cas, com una aventura èpica.
—És que no ho era. És fàcil que tinguem tendència a imaginar-nos com una pel·lícula d’espies...
—... i romantitzar-ho.
—Però no hi havia música de fons. Val la pena de saber-ho. Unes vegades eren coses tan senzilles com anar caminant, fer veure que tot és normal, saludar i ja hi ets, i de vegades era qüestió de llançar-se al riu i aviam què passa amb aquella aigua gelada. Hi havia situacions greus però molt de cada dia. Això també ho he intentat reflectir. Això i el silenci de la gent ferrenya de la Cerdanya de fa vuitanta anys. Potser hi ha gent que ho veu com una estació d’esquí, però és moltíssimes moltes més coses abans d’una estació d’esquí. I també hi havia gent que marxava a Barcelona perquè a la Cerdanya les coses eren difícils.
—I tant.
—I després d’una guerra, a la Cerdanya va seguir-ne una altra, perquè bona part de la comarca queda dins de l’Estat francès. Després de la filera d’exiliats que va fugir el 1939, el flux en sentit contrari per intentar salvar-se del nazisme. Sempre fugitius amunt i avall. He intentat no romantitzar-ho. Volia parlar de persones que ajuden els altres. Va bé de constatar que els humans fan coses terribles però també això.
—Jo pensava que l’Elisabet era real per la frase que pràcticament tanca el seu capítol, quan un fugitiu li diu «Madama, li desitjo el millor».
—Perquè aquesta frase és real.
—Doncs li dona credibilitat a tota la història de l’Elisabet.
—És una frase real. Li la van dir a una noia joveneta que formava part de la xarxa. Era de Dorres, a la Cerdanya nord. Que bé que t’agradi aquesta frase. Anar confegint personatges amb fragments de realitat és això. Anar-ho pastant i ficant aquí dins perquè tingui el màxim d’humanitat possible. Sabem que és literatura, sabem que són personatges, sabem que és ficció, però intento que hi hagi el màxim d’humanitat.
—Torna a l’estructura de capítols més o menys independents, protagonitzats per un personatge que poques vegades es repeteix com a protagonista –a excepció de mossèn Joan i algun més–, una estructura que agafa tot el seu significat quan arribes al final.
—Sí, adopto aquesta estructura de tapís, de capítols que són com fils diferents —de diferents colors, textures i mides— i alguns travessen tota la novel·la i d’altres —com el fil del segon capítol, el de la infermera Friedel— s’acaben allà mateix. En canvi, el camp de Ribesaltes sí que surt més vegades per mostrar en quin context ens movem. No volia centrar-me només en mossèn Joan, sinó en aquesta diversitat humana, aquesta heterogeneïtat, persones tan diferents i tan valentes que no necessiten anar pel món dient «quanta gent he salvat; mira què he fet». Normalment, la gent que va així, no s’ho mereix.
—Aquesta estructura, sembla a la del Tiberi, Cèsar...
—Allà, com eren romans, parlava de mosaic; aquí, n’hi dic tapís.
—Agafa aquesta estructura perquè la motiva o li agrada més? O perquè s’adiu més amb la història?
—Per totes dues coses. No sé per què veig la realitat en fragments, no ho sé... però podria intentar fer capítols més llargs o més lineals. No em surt així. Però en aquest cas, penso que la novel·la ho demanava: demanava aquest cor de veus o de situacions o d’atmosferes: fragments de realitat que van confegint la panoràmica general. Justament per mostrar aquestes veus al mateix temps i contradictòries. I no fer-ho lineal. El tema de la cronologia dels capítols el vaig ordenar diverses vegades fins que vaig trobar aquest ordre. Si veiessis la meva pissarra...
—Ja m’ho imagino. És complicat endreçar la història.
—És una manera d’ordenar el trencaclosques. Però al final sí que tries una història, que en aquest cas comença l’any 1950, amb aquest atac a mossèn Joan per fer-lo fora de la Cerdanya, i després se’n va al 1942 i va avançant, excepte en els capítols que diu entre parèntesis «Abans». Com que tot està relacionat, anem davant i endarrere. És la xarxa de fils argumentals que es creuen.