Alba Dalmau: «Volia mostrar que hi ha una tercera manera de viure»

Professora al Laboratori de Lletres i a l'Ateneu Barcelonès, Si una família suposa el retorn a Angle Editorial després del recorregut ben profitós d'Amor i no (2021), novel·la que va fer set edicions. A banda, ha fet incursions en formats i gèneres com la literatura infantil (Capgirat, de 2020, i Parallamps, de 2022, ambdós en Bindi Books), coincidint amb l'experiència de la maternitat. O la novel·la breu (Ho, ho, ho: una altra història de Nadal, Univers, 2023).

—Abans de parlar de la novel·la, una qüestió perifèrica: Si una família apareix ja amb el nou disseny de la col·lecció de narrativa d'Angle...

—Sí, és el primer!

—Imagine que fa goig.

—Home, sí. Víctor Garcia Tur ha fet el nou disseny i és com inaugurar la nova etapa d'Angle. És la mateixa línia editorial, però fa il·lusió que triessin el meu llibre per estrenar la nova imatge. I queda molt bé: la coberta és més neta, llueix molt bé la fotografia i té detalls molt bonics. Si t'hi fixes, a la cantonada superior dreta fa com un angle. Té un punt com més modern.

—Després en parlarem, de la família, però crec que un dels temes importants de la novel·la és la maternitat. I com passava a Amor i no, el posicionament prescindeix dels constructes heretats, però també de dogmes. En una entrevista reivindicava el dret a tenir una maternitat «mediocre», en contraposició a tanta ultraexigència.

—Clar. Avui ser mare i alhora dona treballadora i escriptora implica buscar unes hores extra més enllà de la feina d'on treus un sou. I l'única manera de fer-ho és no sent una mare perfecta, no dedicant tant de temps com se'ns exigeix. A la pràctica, no puc fer-ho tot, no puc estar al cent per cent amb el nen i amb la feina, i això et porta a un carreró sense sortida de molta culpa. Llavors, has de tenir confiança cega amb la família, els amics... Tota mena de vincles que puguis crear per viure la maternitat d'una manera compartida. Si ho vols fer tot tan bé com se'ns demana, la mare perfecta, no podràs evolucionar en la teva feina. I molt menys ser escriptora. Perquè les hores d'escriure, a la tarda, coincideixen amb la criança. En aquesta franja no hi soc mai i has de recórrer a la família o a gent que ni tan sols és la família: amigues o qui sigui amb qui hi hagi confiança.

—Tampoc no passa res si descomptem una mica de sobreprotecció als fills.

—Això ho veig claríssim; ens estem passant moltíssim amb allò de tenir els nens en una campana de vidre. Estem generant infants molt egocèntrics, que pensen que són el centre del món, petits dictadors. Deixar-los més lliures, que es facin mal, que aprenguin per si sols, és també una manera de preparar-los per al món. Em fan por aquestes tendències educatives on l'infant decideix què vol fer a cada moment, perquè no tenen edat de posar-se a si mateixos els límits, necessiten l'adult. I aquí hi ha la cosa entre posar límits i no sobreprotegir. Tots ho fem com podem, però s'ha de trobar aquest equilibri. Ha d'actuar el sentit comú.

—La novel·la és com un llarg viatge què ens fa qüestionar què és una família, com es forma, com es desenvolupa. De fet, la protagonista, Paloma, és un exemple de com han canviat els nuclis familiars, no sols pel seu treball d'hostessa de vol.

—Volia mostrar que hi ha una tercera manera de viure; perquè hi ha dos models molt clars. L'un, a la manera tradicional, que ens lliga genèticament. I l'altre extrem, molt lligat al capitalisme, que ens diu que hauríem de poder anar pel món sense cap mena de vincles, independents, consumint, competint entre nosaltres. Clar, avui les relacions són com molt més fràgils, tot està més disgregat, no pots comptar amb l'estructura jerarquitzada de la família. I què puc fer si no vull viure cent per cent sol i no tinc els pares a la vora? Doncs entendre que és possible crear una mena de constel·lació de relacions, comunitats escollides basades en les cures, a compartir, en el respecte. Encara que siguin amics, un punt intermedi entre l'amistat i la família. Parlo de l'amistat tan propera que genera vincles molt forts. El que passa és que no hi ha noms per a aquests vincles. Com anomenem un veí que esdevé gairebé un tiet? O una amiga amb la qual tenim la relació gairebé d'una cosina...

—O d'una germana, com és el cas de la novel·la.

—Exacte. Un exemple d'aquell tipus de relacions que no tenen nom.

—Una característica del llibre és com es va teixint tota la història. Com a lectors hem de fer un acte de fe perquè no sabem cap on ens estan dirigint. I en algun moment, en l'últim terç, la novel·la esclata, s'expansiona. I totes les peces comencen a encaixar.

—Aquest no saber cap on va la novel·la forma part del meu gust per escriure contes. A l'inici hi ha molts capítols que podrien ser petits contes, com ara la història de dues amigues que s'odiaven i s'adonen que han canviat. Podria ser un conte amb subtext. Hi ha un capítol, de fet, que era un conte, l'ambientat al Japó. Vaig veure en un documental que hi ha empreses que lloguen actors que compleixen determinats rols. Em va semblar com un colofó del capitalisme, el més a prop que ha estat de comercialitzar l'amor: perds una mare i tres vegades a la setmana pots llogar una actriu que, amb un brífing detallat, compleixi aquest paper. És terrorífic i molt pervers, però deu haver-hi gent a qui li funciona. Llavors, és meravellós quan estàs escrivint la novel·la veure com tot comença a encaixar; hi ha peces ja fetes que encaixen perfectament en el projecte. Em va semblar una bona subtrama per reforçar el tema principal, la família.

—Si una família comparteix amb obres precedents l'organicitat de l'escriptura, la fluïdesa, el sentit de l'humor. Però aquesta és una obra més complexa, amb girs molt treballats —com ara l'autoria de les cartes— i un desenllaç que s'ha anat covant a poc a poc.

—De l'anterior novel·la sorgeixen reptes per a la següent. El camí dels esbarzers és un recull de contes enllaçats que em va ser molt difícil de lligar. I Amor i no és com el gran misteri de la meva carrera literària; em va resultar molt fàcil escriure-la; l'escriptura va ser molt fluida perquè hi havia una trama i una estructura senzilles. I per a la novel·la següent m'havia de posar reptes. Una de les coses que volia intentar és treballar amb diferents estils, com ara el de les cartes, que lligava amb unes fotografies que tenia. Tota la subtrama del pare de la Simona va sortir en l'intent d'emmotllar aquelles fotografies en la novel·la. També volia que un personatge escrivís de manera més naïf. I en aquest voler barrejar diferents estils i provar coses és com vaig anar fent aquesta doble trama de la Paloma i la Simona. M'adonava que estava fent una cosa més difícil que Amor i no i no estava gaire convençuda que me'n sortís. S'ha de dir que la Rosa Rey i el Joan Simón [diu en referència a l'editora i l'editor de taula d'Angle] em van ajudar a travar-ho tot, perquè era una història complexa. Era fàcil que la trama s'escampés.

—Gran part de la trama transcorre en una residència. Conec una parella que treballa en un centre de dia i l'ambient que descriuen es correspon al de la novel·la: hi ha una càrrega de tristor, per la proximitat de la mort, però també hi ha molta vida, moments de plenitud.

—Sí. La meva por era que fent servir l'humor semblés que banalitzava aquest espai. El primer cop que hi vaig entrar encara em va semblar més trist i més dur que la idea preconcebuda. La primera impressió és molt forta; tens la sensació que entres en una mena d'espai paral·lel, on el temps no funciona a la mateixa velocitat. Però has d'acostumar la mirada; quan aconsegueixes traspassar el llindar de tristor, de por d'acabar en un lloc on no vols acabar, comences a fixar-te que en aquella quietud també passen coses. I em va servir descobrir, a través d'entrevistes a diferents professionals, la part més humana i més profunda dels treballadors. Em van donar el material no tòpic, perquè si hagués pintat la residència com un lloc trist i decadent, no hauria aportat res de nou. Ho volia fer d'una manera diferent. Van ser unes entrevistes molt maques i molt agraïdes; m'explicaven coses molt positives. I el que era comú era l'esperit vocacional, perquè si no tens vocació, no fas una feina que s'ha de fer en condicions molt precàries.

—Això té a veure amb el to, com escriure de fets que en el fons són dramàtics, com els traumes o la mort, però d'una manera apamada, sense pouar en el sentimentalisme però tampoc en la banalització. Són equilibris molt difícils.

—Sí. Quan faig classes, odio la sessió que s'ha de parlar del to, perquè és la cosa més abstracta i difícil de teoritzar i explicar. És un cúmul de les teves lectures, de la teva forma de ser, de les teves experiències... Tinc aquest to molt lleuger, optimista, amb un punt còmic però també profund. Té a veure amb els meus gustos literaris i amb el fet d'haver tingut una vida poc dramàtica. Soc capaç de veure la part trista de les situacions, però també que tot no és blanc o negre.