—Natura fosca és un estudi d'ecocrítica sobre Solitud, però també obre moltes vies per aplicar l'ecocrítica a qualsevol altra obra o per estudiar Solitud des de moltes perspectives.
—Ho he fet així perquè hi havia molts buits que no s'havien tractat en català, com el sublim, que és molt important en Solitud. A més, la idea del sublim està explicada des del punt de vista d'una dona, i això també és diferent dintre de la cultura i la literatura catalanes. No s'havia parlat de la natura fosca o natura gòtica. Sí que s'havia esmentat de passada, però no s'havia entrat a fons; mentre que a la cultura anglosaxona això està molt estudiat. Tot d'idees sobre la construcció cultural de la natura que no estava gaire analitzada en català, tot i que em consta que hi ha tot de gent que vol acostar-s'hi des d'aquesta perspectiva. Per això he volgut deixar tot de pistes pel llibre, perquè si algú vol tibar-hi, pugui fer-ho. Es pot entendre com un petit manual. He intentat separar molt bé els capítols perquè es puguen mirar per separat: la idea de «natura salvatge» en un; el de «muntanyes maleïdes» en un altre, o la topofòbia o els sons. Hi havia la voluntat d'endreçar-ho perquè la gent hi pugui entrar per aquella part que li interessa.
—Per què va començar a estudiar la importància de la natura en Solitud?
—Quan vaig començar a llegir Solitud, que va ser molt tard, ja havia llegit Cims borrascosos, d'Emily Brontë, i hi vaig veure una connexió de seguida: amb el tipus de natura que hi havia representada i en el paper que les dones tenien dintre d'aquesta natura. Els personatges masculins semblaven conviure molt bé amb aquesta natura, mentre que els personatges femenins eren una mica expulsats. D'alguna manera, la Mila és expulsada de la muntanya, mentre que el pastor i l'Ànima hi poden viure i sobreviure perfectament (l'Ànima, a més, té aquest vincle amb aquesta natura fosca). Llavors em vaig començar a demanar per què aquest tipus de natura fosca, per què aquestes protagonistes són fora.
—Per què diu que va llegir Solitud tard?
—Perquè jo, a la meva primera època, vaig ser actriu i cantant. Vaig entrar a la universitat a 32 anys i va ser llavors que vaig llegir Solitud, i vaig decidir que la meva tesina seria sobre això. Com que estudiava filologia catalana i filologia anglesa, vaig trobar una professora de filologia anglesa que em va dir: «Això que tu vols fer (vegeu com està representada la natura en la cultura) es diu ecocrítica». L'ecocrítica és això: estudiar la construcció cultural de la natura i —això és molt important!— des d'un punt de vista ecologista, amb una intenció d'incidir en la societat. Llavors vaig anar a fer l'últim any al Departament de Filologia Anglesa i Escocesa d'Edimburg i allà l'estudi de la natura tenia molt de pes, i tenia molta bibliografia a l'abast (que no hauria tingut aquí).
D'aquí vaig començar a tirar fils, vaig veure que tot era més complicat que la primera pregunta que jo m'havia plantejat sobre Cims borrascosos i Solitud, però també vaig veure que Solitud era un lloc ideal per parlar sobre la construcció ideal de la natura, més enllà de la natura fosca.
—A més, constata que Caterina Albert no havia llegit res de literatura anglesa (ho deia ella mateixa en una entrevista). Per tant, no pot haver-hi una influència directa d'Emily Brontë sobre Solitud.
—Aquesta és precisament la tasca de l'ecocrítica: descobrir que aquests imaginaris són molt antics. El de la natura fosca i la natura gòtica deu ser l'imaginari primigeni dels éssers humans perquè, fins al moment que arriba l'agricultura, la vida era molt difícil i hi havia grans depredadors. Per exemple, l'escena de Solitud en què la Mila s'endinsa en el bosc està clarament lligada a la Caputxeta Vermella, però la història d'endinsar-se al bosc i trobar-hi un monstre ja apareix anteriorment al Poema de Gilgamesh, que té 4.000 anys. Són les mateixes idees que prenen diferents formes. L'interessant a Solitud és que conviuen la natura fosca, la idea de les muntanyes maleïdes (que tanta força havia tingut a l'edat mitjana) amb la idea molt més recent de les muntanyes regalades (que són una idea sobretot romàntica, tot i que hi havia una idea menys hegemònica des de Ramon Llull). El romanticisme descobreix aquestes muntanyes regalades. A Solitud, les maleïdes les representa l'Ànima i les regalades, el pastor, que representa aquesta manera de conviure amb la natura en harmonia, una mena de sensibilitat protoecologista, una sensibilitat que la Mila recull i encara va un pas més enllà.
—Vincula Solitud amb l'alta fantasia d'Ursula K. Le Guin, Maria de Bell-lloc i Mary Shelley.
—Al llibre parlo molt de ficció especulativa, perquè la natura que hem ficcionat, la natura dels nostres relats, va lligada a la fantasia: tots els mites i les llegendes són fantasia. Amb Ursula K. Le Guin hi coincideix amb una mena de protofantasia, en alguns aspectes. A Solitud hi ha aquesta construcció d'un món: la quantitat de topònims que s'inventa; és un món peculiar que no es correspon amb el nostre. Si llegim les declaracions d'ella (a l'entrevista d'en Tomàs Garcés o en el discurs d'ingrés a l'Acadèmia de les Bones Lletres), és evident que, en part, fa aquesta fantasia. I és molt innovadora: dintre de la literatura universal europea és molt innovadora. Si Solitud hagués estat escrita en anglès, hauria estat molt estudiada. Però molt! Perquè clarament es veu aquest ús del mode gòtic i perquè passen moltes coses. Per mi una de les més importants és aquest lligam amb Maria de Bell-lloc.
—Maria de Bell-lloc és el pseudònim de Maria del Pilar Maspons, autora de dos volums de llegendes, com són Narracions i Llegendes (1875) i Montseny (1880).
—Sí. Jo em preguntava d'on venien aquestes llegendes que surten a Solitud. Hi vaig pegar moltes voltes, vaig parlar amb en Pep Coll, ell es va mirar les rondalles i no ho aclaríem. Aleshores, vaig llegir Altres mons de la literatura catalana: Antologia narrativa fantàstica i especulativa de Víctor Martínez Gil i vaig veure un conte que recull de Maria de Bell-lloc que em va fer interessar per la seva obra. Perquè és només una mica anterior. Si hi hagués algú amb qui pogués enllaçar Víctor Català, seria Maria de Bell-lloc. I, efectivament, vaig llegir-me totes les llegendes i en vaig trobar una que té molts elements que són a Solitud. Dubto molt que Víctor Català no l'hagués llegit. Però, en tot cas, aquestes idees eren vives a l'època. Els contes de Maria de Bell-lloc —que també és un personatge que hem d'estudiar més bé— són fantàstics, fan servir el mode gòtic i tot de coses que utilitzarà Víctor Català. A més, va ser la primera dona a obtindre el títol d'«excursionista honorífica». Feia excursions i recollia llegendes. I a Solitud crec que hi ha molt de l'esperit de Maria de Bell-lloc i del conte «Lo sot de Sant Celoni».
—D'altra banda, a Natura fosca, recull una sèrie d'assaigs que poc o molt estudien la literatura catalana o universal des de l'ecocrítica: alguns autors sense conèixer aquest corrent, com Maria Àngels Anglada o Marjorie Hope Nicolson.
—Bàsicament, explico l'ecocrítica —que és estudiar la història cultural sempre tenint en compte la història natural— i dono exemples de coses que es poden considerar ecocrítica, però que són anteriors a aquesta etiqueta: perquè s'entengui que l'etiqueta és una cosa que es posa després, des de la perspectiva d'anys, però en realitat ja existia. Maria Àngels Anglada, que no devia conèixer l'etiqueta, s'estava mirant els clàssics [grecs] i com havien tractat la natura per intentar veure quina construcció cultural feien de la natura i si ja tenien una sensibilitat protoecologista. I realment troba que sí.
—Això no ho va veure editat Maria Àngels Anglada sinó que ho ha compilat posteriorment Eusebi Ayensa, oi?
—Sí, i està molt bé que ho hagi fet, perquè hi havia molt de material i havia quedat en l'oblit. Faig un homenatge: fixeu-vos que en el moment que l'ecocrítica, al món anglòfon, estava en un punt àlgid, aquí teníem Maria Àngels Anglada fent el mateix, sense tenir tradició ni context. Ja per intuïció li va sortir. Per desgràcia, va morir i no va poder acabar i veure-ho editat.
—El cas concret de Víctor Català —que també pintava— et permet triar descripcions naturals pròpies d'un pintor (sobre colors, pinzellades, etc.) i relacionar la seva obra amb pintors com William Turner, Caspar David Friedrich o Goya.
—Sí, en aquella època n'hi havia algun més: també Prudenci Bertrana pintava, per exemple... És molt clar, en el cas de Víctor Català, que els seus imaginaris tenien molta influència per aquesta banda, i que la idea del sublim li havia arribat des del món de la pintura. Es veu clarament per com escriu. A més, aquest llibre surt d'una exposició prèvia sobre el mateix tema, i allà hi havia també moltes coses d'art visual. Per exemple, si posem de costat el dibuix que va fer Alexandre Coll Blanch el 1961 per aquella edició de Solitud i el dibuix de Caspar David Friedrich...
—El Caminant damunt d'un mar de boira?
—Sí. La situació d'un personatge i un altre és molt diferent, i té molt a veure amb el fet de ser un home o una dona i el lloc que tenien a la societat. No per una qüestió biològica de ser home o dona, sinó per la posició social que ocupen. Hi ha diverses comparacions d'aquestes. Això fa que Solitud, a més de tenir aquesta connexió amb la llegenda de Maria de Bell-lloc, anant més enrera tingui connexió amb les novel·les gòtiques d'Ann Radcliffe, una de les autores de novel·les gòtiques més conegudes. Perquè la novel·la gòtica està molt lligada a les llegendes, amb aquesta idea del passat que sempre retorna. I també en la imatge d'una dona sola en perill en un paratge isolat. Un altre cop la Caputxeta Vermella...
—També analitza 'Solitud' des de les estructures argumentals del folklore i comparant el camí de la Mila amb l'estructura dels contes tradicionals amb una història que repeteix el camí de l'heroi.
—Aquí hi ha molta innovació en Víctor Català perquè no és un heroi sinó una heroïna. Aquí, les proves del camí de l'heroi —que normalment són gestes—, en el cas de la Mila, és la neteja de l'ermita. La manera que està explicada és clarament heroica. Això fa bastant gràcia. Un altre punt en el camí de l'heroi és «la dona com a temptadora»...
—Les sirenes...
—Aquí també hi és, però des de la perspectiva de la dona que, per tant, veu l'altre com un agressor en potència.
—Aquesta ecocrítica, aquest estudi de la natura construïda a la literatura catalana (anterior i posterior) és un camp extensíssim per córrer: només en la literatura catalana, les obres de Francesc Serés, Irene Solà, Carlota Gurt, Elisabet Riera...
—Moltíssimes coses per parlar, tant d'abans com de després. Jo miro una mica Carles Bosch de la Trinxeria i veig que les idees que tenia també surten a Solitud... La idea és que les arrels de la nostra crisi ecològica són problemes en la manera com hem conceptualitzat la natura. El món de la ficció rescata i repeteix idees —algunes de les quals poden semblar positives, però fins i tot aquestes, de vegades tenen repercussions inesperades. Per exemple: no podem evitar veure l'existència d'una manera dramatúrgica; tenim la idea que hi ha, d'una banda, els personatges i, de l'altra, un decorat que és la natura. Hi ha la sensació que si fem malbé el decorat no ens fem mal. Ens costa molt visualitzar que som un contínuum.
—En canvi, Solitud s'avança a l'ecologisme.
—La consciència protoecologista de Víctor Català és evidentíssima. És clar que Solitud és fill del seu temps i de les idees de l'època. Hi ha idees del modernisme i comparteix coses amb Els sots feréstecs o La punyalada, però hi ha la diferència que Víctor Català és una dona. Prudenci Bertrana o Carles Bosch de la Trinxeria també tenen una sensibilitat protoecologista molt similar, però ells eren caçadors i es relacionaven amb la resta de la natura des d'aquesta perspectiva. No és que estigui en contra de la cacera, però la posició que Caterina Albert ocupava en la societat com a dona li donava una perspectiva diferent. I això és el que permet aquest monòleg final de Solitud sobre el grill en què es pregunta si és pecat o no matar un grill, i es respon que potser sí. Això té molt a veure amb compartir un espai de subjugació, d'opressió, amb la resta d'animals.