La novel·la L’auca del senyor Esteve ha tingut una «doble mala sort derivada de la sort que ha tingut», diu Margarida Casacuberta, l’estudiosa de Santiago Rusiñol que ha tingut cura d’aquesta nova edició i que signa el pròleg. En primer lloc, perquè L’auca... ha estat matèria obligatòria del batxillerat, cosa que l’ha convertit en un llibre de lectura obligada per a moltíssima gent —amb els inconvenients i avantatges que això implica—, i, en segon lloc, perquè s’ha confós amb l’obra de teatre del mateix títol, que Rusiñol va escriure deu anys més tard —i que presenta diferències importants amb la novel·la original.
«La novel·la —assenyala Casacuberta— és una oda crítica a Barcelona i l’obra de teatre una comèdia on es prioritzen els personatges», la ciutat perd importància —«la descripció de l’escenografia desapareix»— i la crítica contra la burgesia ja no és tan esmolada.
Segons Margarida Casacuberta, L’auca del senyor Esteve es podria considerar, no només una de les grans novel·les de la literatura catalana, sinó també «una de les grans novel·les de Barcelona», amb La febre d’or de Narcís Oller (que «Rusiñol té molt en compte a l’hora d’escriure L’auca») i Vida privada de Josep M. de Sagarra.
L’auca... explica la consolidació i crisi d’un negoci tèxtil familiar —una botiga de vetesifils— i l’oposició entre els valors de la petita burgesia (estabilitat, discreció, el comerç per davant de tot) i «la irrupció d’una mirada artística que desafia les convencions», segons Barcino.
L’auca... està escrita el 1907 i, segons Casacuberta, «hi ha la voluntat de testimoniar una Barcelona que desapareix» perquè ja es parlava molt seriosament d’obrir Via Laietana i tombar les muralles d’aquella banda, però també perquè vol «fer una reflexió sobre què és Barcelona». En aquell moment, era una ciutat filla de la revolució del 1868 i de l’exposició universal de 1888, els dos fets que havien provocat la reurbanització de la Ribera, precisament el barri del protagonista, el senyor Esteve.
A més, Santiago Rusiñol, que, forçat per l’addicció a la morfina, s’havia vist obligat a tornar a un món burgès que volia deixar enrere anant-se'n a París el 1889, aprofita L’auca del senyor Esteve per retratar, segons Casacuberta, «la burgesia, que coneix molt bé perquè procedeix d’aquesta classe social, i criticar-la per la seva manca d’ambició»: una burgesia que, als seus ulls, no passava de menestral, a diferència de les burgesies francesa, belga o alemanya, «que havien fet passos importants en el reconeixement dels seus escriptors, artistes, etc.».
El mateix Rusiñol, assegura Casacuberta, «és Ramonet», el fill del senyor Esteve i es pot dir que escrivia «des de la pròpia biografia». De fet, anys després, Rusiñol identificarà el senyor Esteve amb el seu avi Jaume Rusiñol. Pel que fa al nom d’Esteve, Casacuberta explica que era un nom que es feia servir genèricament per referir-se, amb cert menysteniment, als botiguers: «Tots aquells esteves».
D’altra banda, L’auca... està escrita en un moment en què el noucentisme havia esdevingut el moviment cultural dominant i Eugeni d’Ors pontificava des de la premsa què s’havia d’escriure i què s’havia de llegir: «La novel·la està escrita —diu Casacuberta— en el moment de màxima evolució i virulència del moviment noucentista. A partir del 1906 tenim Xènius que diu, des de La Veu de Catalunya, qui és noucentista i qui no ho és. I això inclou una selecció de temes que s’han de tractar —per tal de crear una Catalunya ideal a través de la literatura— i una selecció de gèneres: la novel·la quedava pràcticament proscrita i el teatre popular, també». En aquesta línia, Xènius assenyala Rusiñol com un vell, un autor que ja estava superat.
Per això aquell mateix any Rusiñol crea, des de L’Esquella de la Torratxa, un personatge caricatura del Xènius d’Eugeni d’Ors que es dirà Xerau.
Aquestes tensions, que també s’aboquen en part contra la classe social que representava Rusiñol, es poden apreciar també a la novel·la, segons Casacuberta. Així, els burgesos són criticats però alhora propers. El senyor Esteve esdevé símbol del seny i de l’estalvi. «No és una mitificació —diu Casacuberta—, és una crítica feta des d’aquella ironia d’en Rusiñol, ironia que pot utilitzar perquè, en el fons, ell és en Ramonet».
La ciutat de Barcelona, efectivament, bull sota les pàgines de L’auca... amb tanta intensitat com aquesta crítica a la burgesia. Només cal arribar al capítol del bateig del petit Esteve per comprovar-ho: al capítol II s’explica que tota la família puja a un carruatge (un faetó) per anar a batejar-lo a Sant Cugat. Però tan bon punt han sortit del barri de Ribera es troben amb un embús de carros i carruatges al carrer Princesa, on es veurà quines són les prioritats de la família:
«El senyor Ramon donava consells, anant a l'una amb el cotxer; la padrina li encarregava que, sobretot, no es comprometés; el senyor Josep Forment callava i el padrí, el senyor Esteve, fins hi va deixar anar una sentència:
—Primer és el comerç que el bateig —va dir—. La criatura té espera, i el gènero no entregat a temps sofreix merma i avaria.»
L’edició ha respectat el català prefabrià pel qual apostava Rusiñol —i Víctor Català— en un moment que els noucentistes defensaven fermament les normes de Fabra. Com a colofó, Barcino ha inclòs els dibuixos d’una auca que va dibuixar Ramon Casas amb textos resum de cada capítol de Gabriel Alomar. L’auca del senyor Esteve és el catorzè títol de la col·lecció «Imprescindibles», que va començar fa exactament quatre anys amb Tirant lo Blanc i La punyalada.