‘Sau’ de Ferran Garcia: cosir amb saviesa l’estranyesa, la bellesa, la violència

Narrador relativament tardà, Ferran Garcia (Vic, 1971), va fer el seu debut amb Recorda que moriràs (Males Herbes, 2016), una novel·la de concepció lenta que va cridar l’atenció  del seu professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, l’escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda, que la definia en el pròleg com una «novel·la al·lucinant i al·lucinada». Aquell viatge a paratges foscos de la ment humana era un primer pas literari ben ferm, confirmat amb una altra raresa com Blasfèmia (1999, també en Males Herbes) i, sobretot, per Guilleries, un western català, ambientat en la darrera guerra carlina, que a hores d’ara va per la setena edició, una fita fins i tot per a tirades no massa extenses. Fet que desmenteix que sols s’arriba als lectors des de les històries amables i de fàcil digestió.

Guilleries es podia considerar com un cim, fins ara, però amb el conjunt de les seues obres Garcia havia construït un discurs narratiu propi, identificable, assentat sobre una escriptura meticulosa, rica en frases categòriques, sovint adaptades dels seus referents literaris predilectes, però també generosa en la construcció-descripció dels seus territoris físics i humans a través d’un lèxic precís i bell, la matèria primera amb la qual cavalcar amb deler lector històries arravatades, vehements. Un salt amb perxa sobre un llistó folgadament superat, com una mena de Duplantis que mirara des de dalt llocs comuns i temàtiques suades de la literatura catalana contemporània.

Contava Garcia en una entrevista que l’èxit de Guilleries, lluny d’atabalar-lo amb la responsabilitat de la novel·la següent, el va proveir de serenor per afrontar el que vindria. Fruit d’això és Sau, una obra més densa, més llarga, decididament més ambiciosa, en què els ingredients que conformen la veu narrativa han estat repensats i potenciats amb una obra difícil de cosir, a voltes deliberativa, mandrosa, però mai intranscendent. Un text que reclama un lector atent, participatiu. A canvi de les interminables recompenses que conté la lectura.

L’amor, la memòria, els vius, els morts

Sau comença amb una mena de pròleg que marca molt el to de la proposta, una mort i un ritual mortuori impactant, en què l’escabrós i l’amor s’abracen. És un fragment breu, dur i eteri alhora, que s’obre amb una de les moltes frases poderoses del llibre: «La tremolor és la diferència entre l’ànima i Déu. Ell no tremola, nosaltres sí». Aquesta introducció dona pas a un dels grans blocs de la novel·la, que comença amb el viatge a Guinea Equatorial d’una família de terratinents catalans el dia del soterrar de Jacint Verdaguer.

La narració continua amb l’amor prohibit —un dels leitmotivs de la història— entre la filla dels terratinents i un dels seus esclaus. La família retorna a Catalunya portant amb ella dues esclaves i un fantasma que porta el fil del relat, una alternativa al narrador omniscient convencional que reforça el sentit misteriós, quasi místic, de la narració. «Els fantasmes no fem por, però les ombres... les ombres són una altra cosa», dirà en algun moment el peculiar narrador de Sau. El retorn a la plana de Vic permet a Ferran Garcia parlar amb base històrica de l’estranyament que generaven les esclaves en el seu nou hàbitat català, del qual no tenen més informació prèvia que el tracte amb els amos.

Es tracta d’un segment que permet també reflexionar sobre la barbàrie de l’esclavitud i sobre l’encaix de la diversitat molt abans que se'n parlara, però eludint amb saviesa el paternalisme, abordant la narració amb el guiatge de la narrativa afrodescendent de Toni Morrison, entre altres possibles referències. Amb tot, l’enfocament és sols un dels encerts d’una història que es fa forta amb dos personatges femenins inoblidables com l’Àvia Carbó i La Borda, amb les quals, i amb les seues «capacitats màgiques», el lector connecta de manera molt íntima, de formes que no podem esbudellar sense avançar argument.

Un relat que és capaç de dotar-se de secundaris també poderosos, com ara l’enigmàtic i ambivalent Migmon, als quals Garcia no oblida el deure d’atorgar pes i rellevància narratius. I surant per la narració, un sentit poètic i lluminós de l’escriptura: «Sota la lluna que començava a caminar a la nit, la nena de cabells de palla es rentava a la riera. La seva pell cremava i lluïa a l’una, per la lluna i per la flama del quinqué, i la Borda va notar com un ventall de mil plomes de rossinyol li acaronava el ventre, sota el melic que no tenia».

«La gent es pensa que quan et queden pocs dies de vida diràs les frases més importants perquè et queda poc temps, però és mentida; estàs massa espantat amb la teva pròpia mort i no pots pensar en res més (...)».

En la part següent, la segona, si descomptem la introducció, la història fa un salt als anys seixanta del segle XXI, amb el teló de fons d’un pantà que farà desaparèixer Sant Romà de Sau. Context històric que acull una família catalana travessada per una relació convulsa, de nou amb la temàtica de fons de les relacions prohibides, en aquest cas entre dos germans. Un llarg fragment que, arreplegant part de l’esquema de Guilleries, esdevé novament una mena de western a la catalana, deutor declarat de Cormac McCarthy, amb el fill de la família i un amic mamprenent un viatge ple d’entrebancs i coneixences. Una història dura i alhora bella, amb la natura i els seus paisatges, animals i plantes com un personatge més.

Un amor pel detall que s’estén a l’àmbit relacional, a la delicadesa i complexitat amb què són tractades les històries d’amor i amistat. Un relat en què ens trobarem amb trames i subtrames, que arrodoneixen una novel·la brillant que cau per moments en una recreació excessiva, aclaparadora per al lector. Un inconvenient que, com s’ha dit, Garcia compensa amb una col·lecció exuberant de fragments, imatges, diàlegs i frases pertinents i literàriament rellevants. Amb la creació de nous personatges que fan corfa en el lector, com la Lluïsa, en Grau T o la irrupció dramàtica i colpidora d’en Cabirol i les terribles vivències que arrossega. Germen d’alguns dels fragments més crus i violents.

Aquestes dues històries paral·leles acaben cosides per un joc de coincidències i temàtiques, per la interacció entre els morts i els supervivents, pels sentiments que sobreviuen el pas del temps, pel pes feixuc de les decisions passades, per les herències familiars que fan solc, per les ferides físiques i psíquiques de la violència, pel valor simbòlic dels objectes i els racons de la memòria, per les coses que no es perdonen i de les que sí. Circumstàncies vitals sobre les quals els personatges reflexionen amb una nitidesa i lucidesa que colpeix: «La gent es pensa que quan et queden pocs dies de vida diràs les frases més importants perquè et queda poc temps, però és mentida; estàs massa espantat amb la teva pròpia mort i no pots pensar en res més (...)».

Una història rematada amb un ritme deliberatiu, volgudament lànguid, que ens porta a un bellíssim final que, malgrat una certa voluntat de desencriptació, ens deixa perplexos, amb més preguntes que respostes sobre el que hem llegit. Amb cap dubte sobre la bellesa desconcertant i l’amplitud literària del que s’ha llegit.